Avui he entrat al Registre del Senat aquestes tres preguntes:

L’actual president del Parlament Europeu, el Sr. Hans-Gert Pöttering, en una visita a Barcelona, els últims dies de gener, ha afirmat que la normalització de l’ús del català al Parlament i a les institucions europees depèn del govern espanyol, tot subratllant el fet que a les Corts Generals aquest ús no està normalitzat. Si això és així, quines mesures preveu adoptar el govern de l’Estat per normalitzar l’ús del català al Senat i al Congrés de Diputats, i al Parlament Europeu?

Quina és l’actual situació jurídica de la llengua catalana a cada una de les institucions europees i quines són les possibilitats reals del seu ús en aquestes institucions, en les relacions entre els ciutadans i les institucions europees, i en les relacions entre les nostres institucions i les europees?

Quines iniciatives ha impulsat el govern en aquesta legislatura per millorar l’status jurídic i l’ús de la llengua catalana a les institucions europees?

A punt d'encetar el nou període de sessions de les Corts Generals, val la pena recordar que en Joan Tardà, al Congrés de Diputats, i jo, al Senat, vam presentar 1.027 preguntes al govern espanyol en relació amb l'ús de la llengua catalana, la seva oficialitat i el plurilingüisme de l'Estat. Les vam presentar en català i en castellà, com fa l'Entesa al Senat des de la legislatura 2000-2004. Des de la legislatura passada, gràcies a una reforma del Reglament del Senat propiciada per Esquerra i l'Entesa, al Senat es publiquen en els butlletins oficials les nostres iniciatives de control al govern tal com les presentem en català i castellà. Al Congrés era la primera vegada que es presentava una iniciativa també en català i hi havia el dubte de si les acceptarien a tràmit, cosa bastant surrealista si tenim en compte que l'úinic que feiem és presentar-les en castellà... i en català. Ara acaben d'acceptar-les a tràmit al Congrés, però no les publicaran en català. Al Senat, la Mesa encara no les ha qualificat, sembla que ho farà la setmana entrant.

Aquestes preguntes són l'inici d'una campanya de llarg recorregut que junt amb el diputat Joan Tardà comptem portar endavant a Madrid a favor del màxim reconeixement i ús del català en les institucions centrals de l'Estat i en la relació d'aquestes amb els ciutadans.

El document amb què vam presentar les nostres primeres 1.027 preguntes a l'entorn de la llengua i l'Estat, i en què perfilàvem l'abast de la nostra iniciativa, és el següent:

L’any 2004, el govern socialista va iniciar el seu camí amb una apel•lació, en paraules del president del govern Rodríguez Zapatero, a la construcció d’una Espanya plural, de la qual el pluralisme lingüístic havia de ser un element consubstancial. No obstant, aquest compromís mai no es va arribar a traduir en un projecte real en què es visualitzés un avenç efectiu cap a un Estat plurilingüe, tal com es va fer palès en el moment que el Grup Socialista va sumar vots amb el PP per rebutjar un projecte de Llei de Llengües presentat per Esquerra Republicana i debatut en el Congrés dels Diputats.

De mica en mica, doncs, s’ha assolit un escenari en què torna a relativitzar-se i/o negar-se la discriminació que continua patint la llengua catalana per part del conjunt de l’aparell estatal. Un greuge prou evident, si ens fixem en la immensitat legislativa i reglamentària que protegeix la llengua oficial de l'administració espanyola, i els milions i milions d’euros que s’hi esmercen, en comparació amb la fràgil empara jurídica de la llengua catalana i el nul suport que rep per part dels ministeris, dels organismes que en depenen i de la potent xarxa d’empreses públiques.

Un cas singular fou la reculada en l’ús de la llengua catalana en les sessions del Plenari del Congrés dels Diputats. Efectivament, durant la passada legislatura s’havia aconseguit que la presidència, com a conseqüència d'actes d'agitació i insubmissió lingüística protagonitzats durant el transcurs de les sessions plenàries, acceptés poder formular en llengua catalana la pregunta de control al govern en el plenari, així com un ús reduït de la llengua catalana en la resta d'intervencions. Fou una mesura insuficient i anòmala, certament, però cabdal ja que per primera vegada, i a l'espera de la modificació del reglament del Congrés, se superava l'absoluta invisibilitat de la llengua catalana en el parlament espanyol. Amb tot, al cap d’unes setmanes la mateixa Presidència optà per prohibir fins i tot aquest ús testimonial. Arran de l'exigència d'Esquerra perquè es tornés a admetre l'ús de la llengua tal com ha s'havia fet, l'actual President del Congrés dels Diputats, José Bono, es va comprometre una resposta al mes de setembre. Arribats al desembre, ja no valen més retards.

Respecte a l’ús de la llengua catalana en el Senat cal dir que en la passada legislatura s'aconseguiren uns primers avenços, entre els quals l'ús normalitzat de la llengua catalana en les sessions de la Comissió General de les Comunitats Autònomes, amb la implantació d'un servei de traducció simultània plantejat com un assaig, plenament reeixit, d'allò que podria arribar a ser un funcionament plurilingüe del Plenari. Ara, cal que la Presidència del Senat i el PSOE facin el pas definitiu per reformar el Reglament de manera que permeti l'ús plenament normal de la llengua catalana en tota l'activitat del Senat, cambra que pretén ser representativa de la pluralitat territorial de l'Estat. El president del Senat, Javier Rojo, durant la passada campanya electoral, així com davant dels senadors d'Esquerra abans de ser elegit per al càrrec, es va comprometre a fer realitat l'ús normal del català al Senat en aquesta legislatura. Ara cal que compleixin, tal com els signifiquem els senadors d'Esquerra, tot iniciant sempre les intervencions en el Plenari en llengua catalana.

Certament, la Constitució Espanyola permet aquesta discriminació en establir el castellà com a llengua oficial de l’Estat, tot obligant els ciutadans a conèixer-lo i relegant l’oficialitat de les altres llengües a les Comunitats Autònomes. Nogensmenys, és cert també que el text constitucional no comporta de forma determinant la marginació del català, sinó que fins i tot obre la porta perquè es duguin a terme polítiques que n'assegurin ”l'especial respecte i protecció”. Dit d’una altra manera, fins i tot en un marc constitucional que dóna preeminència al castellà, i que Esquerra rebutja, si el govern espanyol tingués voluntat, l’Administració General de l’Estat i tots els organismes que en depenen podrien fer en català tot allò que fins ara és vehiculat exclusivament en castellà.
Per a Esquerra, mentre milions de catalans, illencs i valencians siguem ciutadans i ciutadanes d’aquest Estat i estiguem obligats a mantenir-lo amb el pagament d’impostos i a complir les seves lleis, tenim el dret a veure-hi reconeguts i respectats els nostres drets lingüístics. Es per això que:

1. L’Administració General de l’Estat i els seus òrgans constitucionals se’ns han d’adreçar en la nostra llengua i, d’igual manera, la ciutadania catalana s’hi ha de poder relacionar amb la seva llengua pròpia.
2. El govern de l’Estat ha d’impulsar polítiques de foment de la llengua catalana per compensar els efectes negatius sobre l’ús i el prestigi del català de tres-cents anys de persecució, repressió i minorització, i per afavorir la superació de les dificultats per a la supervivència d'una llengua amb un pes demogràfic relativament petit en l’era de la globalització, raó per la qual, almenys, hauria de dedicar a la llengua catalana uns recursos proporcionalment equivalents als que es dediquen a la llengua castellana.
3. L’Administració General de l’Estat i els organismes que en depenen, com a mínim, haurien de complir la legislació lingüística vigent (estatuts d'autonomia, lleis de política lingüística, Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries...) i, per tant, emprendre les mesures necessàries per al seu compliment efectiu (formació en el coneixement de la llengua catalana dels seus funcionaris destinats als Països Catalans, traducció sistemàtica al català de tots els formularis i documents distribuïts als Països Catalans, respecte a la toponímia...).

Com a representants del poble de Catalunya al Congrés de Diputats i al Senat, iniciem una nova campanya per emplaçar el govern de l’Estat a assumir, al llarg d’aquesta legislatura, les seves responsabilitats en el ple reconeixement i el respecte dels drets lingüístics democràtics:

1. Dels ciutadans dels Països Catalans i dels ciutadans de parla catalana que viuen a tot l’Estat.
2. Dels ciutadans d’altres zones de l’Estat, els quals tenen dret a una informació veraç sobre la realitat plurilingüe de l’Estat espanyol i sobre el règim d’oficialitat i d’usos lingüístics que regeixen en les diferents Comunitats Autònomes i que, per tant, han de disposar de mitjans per conèixer la llengua catalana, així com la seva realitat social i cultural.

3. Dels ciutadans estrangers que desitgen residir a l’Estat espanyol a conèixer en origen la realitat plurilingüe de l’Estat espanyol i el règim d’oficialitat i els usos lingüístics que s'han configurat en els seus diferents territoris, i poder accedir a cursos i/o a recursos per a l’aprenentatge de la llengua catalana.
4. Dels diputats/des i senadors/res catalanoparlants a poder fer ús de la llengua catalana en el Congrés dels Diputats i en el Senat.

Amb aquesta finalitat, utilitzarem totes les eines que tenim al nostre abast com a parlamentaris. I com a primera intervenció presentem aquesta bateria de més de mil preguntes adreçades al govern espanyol, que, tot i no ser exhaustiva, constitueix una mostra prou representativa dels múltiples àmbits en què l’Estat ha de fer els deures per assegurar la igualtat de la ciutadania quant als drets lingüístics.

En la mateixa línia, en els propers mesos demanarem la compareixença dels responsables de les administracions i dels organismes públics que, si fossin actius pel que fa a la llengua catalana, podrien tenir un major impacte positiu en la visualització del plurilingüisme a l’Estat i/o en l’exercici de drets lingüístics per part de la ciutadania. Paral•lelament, d’acord amb el contingut de les preguntes i de llurs respostes, presentarem a debat noves iniciatives parlamentàries (proposicions no de llei al Congrés i mocions al Senat) encaminades a arrossegar la resta de grups parlamentaris i el poder executiu a establir un marc legislatiu favorable a la normalització de la llengua catalana i a equiparar-la a la castellana.
D’igual manera, els pressupostos de l’Estat hauran de reflectir aquest esforç necessari en pro del plurilingüisme i de la llengua catalana, tot dotant l’Administració de l’Estat dels recursos suficients per fer realitat el plurilingüisme. En conseqüència, esdevindrà objectiu primer que els comptes de l’exercici 2010 incloguin partides avui dia inexistents.

Finalment, i atenent al fet que l’any 2010 l’Estat espanyol assumirà la presidència de torn de la Unió Europea, caldrà condicionar el govern espanyol perquè compleixi els compromisos contrets en relació a la presència del català a Europa. Es per això que, durant l’any vinent, el forçarem a incorporar en el programa de treball de la presidència europea l’adopció de les mesures necessàries per al ple reconeixement del català com a llengua europea a tots els efectes.

Igualment, cal que estiguem amatents a exigir la presència catalana, singularment de la llengua i la cultura catalanes, en tots els actes de projecció exterior que programi el govern espanyol durant la seva presidència de la Unió Europea.

Joan Tardà i Coma Miquel Bofill i Abelló
Diputat d'Esquerra al Congrés Senador d'Esquerra al Senat

Les limitacions i les claudicacions de la mal anomenada Llei de la memòria històrica (ja que té un nom tan llarg com limitat és el seu abast: "LEY 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura")* es van posant de manifest dia a dia, i els incompliments del govern espanyol també, ja que han passat els mesos i el compromís del ministre de Justícia de fer els mínims que li permetria aquesta llei no s'han complert; un incompliment més després del fonamental de la vicepresidenta Fernández de la Vega que el 2004 va dir que l'any següent ja s'hauria reparat "jurídicament" l'assassinat de Companys.

Comença a ser hora ja que la Generalitat, encapçalada pel seu president, reclami sense embuts l'anul·lació del judici i la sentència de mort contra el que era llavors el seu màxim representant, que com a tal va ser afusellat. És el que demanen un nombrós grup de persones i entitats que han estat distingides amb la Creu de Sant Jordi, entre les quals Montserrat Abelló, en una carta que han adreçat al president Montilla en què entre altres coses diuen:

Les persones i entitats que van ser distingides amb la Creu de Sant Jordi i altres entitats memorialistes que signem aquesta carta ens adrecem a vos per a demanar una entrevista en la qual volem exposar-vos la preocupació per la situació en que es troba les gestions per l’anul•lació del Procés del President Lluís Companys i Jover.

Es un sentiment àmpliament compartit pel poble de Catalunya que no pot seguir així aquesta situació després de més de 68 anys de l’ignominiós procés i del crim de la seva mort per ser el President de Catalunya.

*Aquí podeu trobar el veto que els senadors d'Esquerra vam presentar a la mal anomenada llei de la memòria; heu de buscar la proposta de veto núm. 2

Dissabte, aprofitant la presència de deumil.cat a la taula rodona que vaig moderar en la Jornada cap a la Independència que vam celebrar a Torroella, vaig fer pública la meva adhesió a la concentració per l'autodeterminació davant la seu de la Unió Europea: "Jo ja tinc el bitllet i us animo a fer fora l’escepticisme, a venir i a arrossegar-hi la vostra família i amics. Entre tots podrem."

Visiteu el web de deumil.cat i reserveu ja el vostre bitllet: FEM SENTIR LA NOSTRA VEU A EUROPA

Aquest dissabte, 24 de gener, s'ha celebrat amb èxit d'assistència i interès dels debats, la II Jornada cap a la Independència, organitzada per la secció local d'Esquerra de Torroella, en la qual han participat representants de les principals plataformes i entitats sobiranistes de Catalunya. Em va correspondre de presentar i moderar la taula rodona "Progressant cap a la Sobirania" (foto) a càrrec de Miquel Strubell (Sobirania i Progrés), Elisenda Romeu i Xavier Altadill (Plataforma pel Dret de Decidir) i Enric Canela (deumil.cat). El Punt, en parla així:

El sobiranisme social fa una crida a la unitat i la pluralitat per assolir el seu objectiu
Torroella acull les II Jornades cap a la Independència

JORDI COLOMER. Torroella de MontgríCan Quintana de Torroella de Montgrí va acollir ahir durant tot el dia les II Jornades cap a la Independència, organitzades per la secció local d'Esquerra. Les jornades, a les quals van assistir diverses personalitats del món sobiranista, es van tancar al vespre pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras.

«Nosaltres podem perquè la independència és possible.» Amb aquesta afirmació contundent va començar el senador d'Esquerra Miquel Bofill la presentació d'un dels actes importants de les jornades, el que va aplegar els dos sectors de la Plataforma pel Dret a Decidir, Sobirania i Progrés i 10mil.cat, i que va servir perquè exposessin els seus punts de vista sobre el progrés del país cap a la sobirania. Miquel Strubell, de Sobirania i Progrés, va remarcar la importància de la unitat sobiranista, i va qualificar l'objectiu de la sobirania d'«irrenunciable». Strubell també va denunciar que els mitjans de comunicació amb seu a Catalunya «vagin a remolc» de les campanyes anticatalanes dels mitjans de fora.

Elisenda Romeu, veterana militant independentista, va assenyalar, en nom d'un dels sectors de la Plataforma pel Dret a Decidir, que s'ha de treballar en «l'organització i coordinació del poble català». «Hem de treballar molt en la pedagogia, la sensibilització de la població», va remarcar, alhora que destacava que la tasca de la PDD és estendre socialment el sobiranisme. Romeu va fer una crida a «plantar cara a l'autonomisme estèril» i a rebutjar la decisió del Tribunal Constitucional conta l'Estatut.

Xavier Altadill, en nom de l'altre sector de la PDD, va proposar una adequació de l'estratègia sobiranista a tres elements: el moment històric, el context geopolític i la realitat sociològica del país. Altadill va defensar la «pluralitat» i la «transversalitat» del moviment sobiranista. També va considerar que la retallada de l'Estatut pel Tribunal Constitucional «serà un element pedagògic de primer ordre per fer veure que hi ha alguna cosa que no funciona».

Per part dels 10mil.cat, la intervenció va anar a càrrec del catedràtic de la UB Enric Canela, que va explicar el naixement de la iniciativa que vol portar la causa sobiranista a Brussel·les el 7 de març vinent. Canela va apostar per «la internacionalització del conflicte» com a estratègia per assolir la sobirania. També va remarcar la importància dels moviments socials sobiranistes com a eina per pressionar els partits cap a aquesta direcció. «Els partits no ho faran si no hi ha qui els pressioni perquè ho facin», va assenyalar. Canela va ser el ponent que va despertar més interès entre el públic en el torn de preguntes, ja que la iniciativa dels 10mil.cat està en plena expansió.

«Hem de seduir»

El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, va cloure les jornades de Torroella al vespre apostant per fer un replantejament del discurs independentista. «Hem de seduir. No podem seduir si mirem enrere i només parlem del que ens ha anat malament», va assenyalar, alhora que afirmava que «els perseguits no sedueixen ningú». Tresserras va considerar que la independència no és l'objectiu, sinó el mètode per assolir els objectius, que són, a parer seu, millorar la qualitat de vida dels ciutadans. El conseller també va voler destacar que realment a Catalunya hi ha molt poc poder polític, i va opinar que hi ha d'haver un major sentit de la realitat entre els ciutadans a l'hora de jutjar les actuacions dels partits catalans. Sobre les lluites internes de partit, el conseller d'Esquerra va declarar que el que cal fer és dedicar el temps a pensar què es vol fer i no pas a malgastar energies.

Fins aquí la informació d'El Punt.

Hi va haver, a més, dos apartats força interessants:

"Una nació, una selecció", amb Sergi Blàzquez, de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, i Xavier-Albert Canal, fins aquesta setmana president de la Federació Catalana de Rugby, que van revelar les llums i les ombres d'aquesta lluita tan desigual davant els poderosos grups de pressió espanyolistes-centralistes d'arrel franquista de l'esport de l'Estat i del propi govern de Madrid.

I "La societat civil davant dels reptes del futur" a càrrec de dos representants d'Òmnium Cultural, Vicent Sanchis i Roger Buch, que van presentar la seva visió sobre l'amplitud social i la transversalitat del sobiranisme a Catalunya.

Pel que fa a les meves paraules que reprodueix El Punt, les notes que tinc de la meva intervenció comencen així:

Bon dia, gràcies per ser-hi, gràcies sobretot perquè com diem en català: “Entre tots ho farem tot” que podria ser el nostre “we can”, “nosaltes podem”, perquè la independència és possible. Evidentment, per això som aquí.

Vaig assistir a la manifestació de solidaritat amb el poble palestí de dissabte, 10 de gener, a Barcelona. La gent d’Esquerra hi vam voler ser presents però amb la nostra pròpia pancarta amb un lema prou explícit: “per la pau i la llibertat a Palestina”. Contràriament a altres trams de la manifestació, el nostre era força silenciós, de tant en tant corejàvem amb els altres manifestants “solidaritat amb el poble palestí”, però era evident que no compartíem l’odi als israelians que expressava una part dels manifestants. Va ser una satisfacció comprovar que érem capaços d’assumir una posició incòmoda, com encara ho és més la de la població palestina atenallada entre l'extremisme violent de Hamas i el militarisme i el segregacionisme israelià. És difícil, però hem de mirar de no deixar-nos manipular per ningú.

El camí de la pau passa pel refús del militarisme, de la intransigència armada. Els palestins tenen dret a un Estat propi democràtic, a uns territoris sense ocupació militar israeliana, sense murs... L’existència de l’Estat d’Israel ha d’estar assegurada; els palestins han de reconèixer-lo i girar l’esquena al terrorisme, a la violència. Hem de treballar perquè s’imposin l’alto el foc i la negociació, i hem d’ajudar la població palestina a sobreviure, primer, a reconstruir escoles, hospitals... i a construir unes estructures democràtiques, unes estructures dirigides a trobar camins per al desenvolupament econòmic i el benestar dels palestins, i no a la guerra i a la destrucció d’Israel.

Boicot a Israel? Hem de pressionar el govern espanyol perquè aturi qualsevol cooperació en el terreny militar, però pel que fa al comerç, a les relacions econòmiques, a les relacions culturals, a les relacions entre universitats... les hem de mantenir, alhora que reforcem l’ajuda i la cooperació amb els palestins. En la mesura de les nostres possibilitats hem d’alimentar la negociació, fer de pont entre els qui volen la pau a banda i banda, reforçar-los... i no alimentar el conflicte. Jo, almenys, ho veig així, i per això em vaig manifestar a Barcelona contra la resposta desproporcionada d’Israel davant la provocació de Hamas, contra la violència que alimenta la violència, contra el sofriment de la població civil palestina.

El somni d’un Estat democràtic que asseguri la pau i la convivència de totes les poblacions que viuen en aquests territoris de Palestina i Israel potser arribarà algun dia. Si algun dia arriba, però, segur que no serà per una imposició violenta, ni per l’aniquilació d’alguna de les parts. Mentrestant, el camí de la pau sembla que només pot passar pel mutu reconeixement d’aquestes parts: que els palestins reconeguin l’existència de l’Estat d’Israel, el seu dret a l’existència, i que els israelians respectin el dret dels palestins a construir un Estat, i deixar de ser una població refugiada i assistida; i pel reconeixement d’Israel i de l’Estat palestí per tots els Estats que fins ara han alimentat el conflicte. Difícil? Dificilíssim.