Dimecres, 21 de febrer, la reforma de l'Estatut de les Illes va passar sense pena ni glòria el tràmit del Senat. ERC vam intentar fins a l'últim moment, particularment en la qüestió lingüística, que fos nacionalment més avançat. Per aconseguir, almenys, la unitat de tots els partits catalans en una qüestió tan important com la de la llengua, vam retirar totes les nostres esmenes excepte la que reproduïa el mateix que diu l'Estatut català sobre el dret i el deure de conèixer la llengua catalana (qüestió recorreguda davant el Tribunal Constitucional pel PP i adlàters com Enrique Mujica), convençuts que el PSC i CiU li donarien suport, tal com ens havien manifestat en converses prèvies. En la pràctica ens vam trobar sols amb els dos senadors d'ICV, mentre els senadors del PSC i els de CiU (amb una intervenció del senador Jordi Casas, d'Unió, totalment fora de lloc atacant la posició d'ERC i defensant la política lingüística del PP de les Illes) votaven contra aquesta esmena. Finalment, l'Estatut balear va ser aprovat tal com l'havien pactat PSOE i PP, sense cap esmena, amb el vot favorable de tots els partits excepte ERC, ICV-EUiA i IU. Només set abstencions (4 ERC, 2 ICV-EUiA i 1 IU) testimoniaven l'oposició al corró PSOE-PP i la voluntat d'un horitzó nacional més ambiciós per a les Illes.

Dimecres, 21 de gener, vam aprovar per unanimitat aquesta llei amb importants millores incorporades en el tràmit del Senat, en molt bona part gràcies a les esmenes que vaig defensar en el tràmit en nom de l'Entesa Catalana de Progrés.

Aquestes són les notes en què vaig basar les meves dues intervencions en el Ple del Senat:

Gràcies, senyor president,
Senores senadores, senyors senadors,

Permetin-me que saludi als representants dels col•lectius i associacions de persones transexuals que tant han fet perquè aquesta llei tiri endavant i que avui ens acompanyen a la tribuna. Benvinguts.

Dirigía en mi lengua un saludo a los representantes de los colectivos y asociaciones de transexuales que hoy nos acompañan en la tribuna y que tanto han hecho para que esta ley llegue a buen puerto. Bienvenidos. Es su ley, con ella, como veremos no se agotan todas las reformas necesarias para evitar las discriminaciones que sufren las personas transexuales, pero es un paso importante.

Nuestro grupo, Entesa Catalana de Progrés, presento en su día 14 enmiendas a este proyecto de ley, que por su origen podemos dividir en dos grupos, por un lado enmiendas que eran de ERC, mayoritariamente, y un par de ICV que no se habían incorporado al dictamen en el Congreso y que se mantenían vivas en el Senado, y por las enmiendas 28, 29 y 30 que eran nuevas y que fueron asumidas en su presentación por el conjunto de la Entesa.

Creo que nos podemos sentir satisfechos del resultado de la negociación, en que todos los grupos, cada uno, claro, dentro de sus postulados ideológicos, han mostrado buena disposición para asumir, entender, la problemática de las personas afectadas, a entender la necesidad de actuaciones positivas de los poderes públicos para superar la discriminación que sufren los transexuales.

En comisión ya se aprobaron y se incorporaron al dictamen, sin ningún voto en contra, nuestra enmienda número 28, que suprimía el requisito para que el informe facultativo hiciera referencia a la presencia de disforia de género del solicitante, cosa que podría resultar discriminatoria para aquellas personas transexuales que no hubieran sufrido esta afectación psicológica (aunque no hemos conseguido convencer al grupo socialista para que asumiera el cambio del término disforia de género por transexualidad en otros artículos). También en comisión se incorporó al dictamen nuestra enmienda número 35 por la cual se ha incorporado a la ley una nueva disposición adicional para la exención de tasas por la reexpedición de los títulos o documentos en que haya de rectificarse la mención del sexo.

Para este pleno hemos mantenido el resto de nuestras enmiendas, que por cierto son de Entesa Catalana de Progrés y no del grupo socialista como erroniamente reza el encabezado del voto particular publicado. Las hemos mantenido porque creemos que son justas y para favorecer la negociación y apurar hasta el último momento para llegar a acuerdos que mejoren el texto, particularmente en aquellos aspectos substantivos de la ley en que más han insistido los que serán primeros beneficiarios de la misma, como es el caso de que los psicólogos también puedan emitir el informe sobre la transexualidad que permite iniciar el procedimiento de rectificación registral de la mención relativa al sexo.

Hemos conseguido en base a nuestra enmienda número 30, y a la 3 del Grupo Mixto y la 22 de CiU, transar una enmienda con el grupo del gobierno que esperamos que prospere por fin en este Pleno para que la acreditación de la transexualidad se pueda realizar mediante informe de médico o de psicólogo clínico, con lo cuál volvemos al texto una dosis de sentido común dado que son estos profesionales los que mayormente están atendiendo a estas personas, al tiempo que se mantiene el necesario informe médico por lo que se refiere al tratamiento hormonal previsto en la b) del artículo 4.1. Damos de esta manera satisfacción a la demanda tanto de los colegios de psicólogos como de los colectivos de personas que han de beneficiarse de esta ley.

También, gracias a unas enmiendas más bien técnicas, como son las nuestras número 38 y 39, hemos podido plantear en la misma enmienda transaccional la modificación de la disposición final segunda de manera que la inscripción en el Registro Civil de la mención relativa al sexo de las personas transexuales (el texto habla de disforia de género) sea equiparada a la corrección de la indicación equivocada del sexo, con un redactado que deja claro que será resultado de una decisión de carácter administrativo y no judicial. Es una cuestión importante que de esas que justifican el trabajo de segunda lectura de las leyes que realizamos en esta cámara.

Llegados a este punto, y en aras al acuerdo y a la unidad interna de nuestro grupo, hemos decidido retirar todas nuestras enmiendas que no han sido transadas es decir las números 26, 27, 29, 31, 32, 33, 34, 36 y 37.

Sin embargo, aún retirándolas, quisiera referirme por su importancia al contenido de dos de ellas, la 32 y la 33.

La primera se refiere entre otras cuestiones a los extranjeros residentes en el Estado español que a nuestro entender, si reúnen los requisitos del artículo 4 de la presente ley, también deberían poder solicitar que en los documentos expedidos por el Estado español conste su nombre adecuado al género con el que se identifican con independencia del sexo con que hayan sido registrados en el país de origen. Esperemos que en el marco de otras reformas legislativas en relación con la extranjería podamos retomar esta cuestión.

La segunda se refiere a los menores de edad y buscaba una salida para que en el periodo en que aparece el sentimiento y la consciencia de ser transexual pudiera asumirse con la mayor normalidad posible y paliar en lo posible la incomprensión y la marginación que sufren en este periodo de la adolescencia tan trascendental. Con todo, esta ley seguramente no es el instrumento adecuado para planear esta delicada cuestión y esta es, pues otra de las asignaturas que quedarán pendientes una vez hayamos aprobado esta ley. Y procuraremos por nuestra parte que la problemática sea asumida por las administraciones educativa y sanitaria para que se platee un plan de acción integral que pueda hacerse cargo de esta problemática y de ir buscando soluciones para las personas menores que sufren discriminación por motivo de su orientación sexual y particularmente los transexuales.

Hasta aquí hemos llegado, hemos conseguido una buena ley pero continuaremos en la brecha.

Gràcies, senyor president

Segona intervenció en el torn de portaveus:

Gràcies, senyor president,

Amb aquesta llei crec que es fa un pas petit però molt important per al reconeixement de la identitat de gènere i sexual que cadascú assumeix d’acord amb el seu sentiment més ínitim en plena llibertat.

Con esta ley, decía, creo que se da un paso pequeño pero muy importante para el reconocimiento de la identidad de género y sexual que cada uno asume de acuerdo con su sentimiento más íntimo en plena libertad.

Seré breve, pero no por ello menos claro.

La identidad sexual, además de las hormonas tiene también condicionantes sociales y psicológicos. Hay personas que a menudo desde edad muy temprana se saben diferentes y van descubriendo que su aspecto morfológico externo no coincide con su identidad sexual, y hoy esta contradicción puede ser salvada gracias a los avances médicos que permiten tratamientos seguros.

La persona que libremente accede a estos tratamientos y puede conjugar de la manera que considera más procedente su identidad sexual con su aspecto morfológico, tiene el derecho a no ser discriminada en ningún aspecto y a ser reconocida en todos los ámbitos con su propia identidad.

Hoy hemos dado un paso importante para que estas personas puedan identificarse plenamente con sus documentos y títulos personales, y para que los puedan utilizar en plena libertad, sin correr el riesgo de sufrir discriminaciones.

Esta ley, el hecho de que estemos hablando de transexualidad con toda normalidad en este Senado es un paso al que deben seguir otros para que cesen todas las discriminaciones que tanto han hecho sufrir a estas personas que deben poder asumirse a si mismas en privado y en sociedad con plena normalidad. Así, seguramente, deberemos instar al gobierno a preparar nuevas iniciativas dirigidas a resolver la situación de los transexuales residentes extranjeros, la de los menores o las dificultades que encuentran para su acceso al mundo laboral.

Moltes gràcies

El Ple va acabar amb una votació per unanimitat del conjunt de la Llei i amb tots els senadors i senadores drets aplaudint al nombrós grup de transexuals, familiars, amics i membres de les associacions de gays, lesbianes i transexuals que han treballat perquè la llei prosperés que hi havia a la tribuna de convidats també dempeus aplaudint.

Dimecres el Ple del Senat va aprovar aquesta llei. Aquesta va ser la meva intervenció en el Ple:

Gràcies, president,
Senyores senadores, senyors senadors, bon vespre,

Seré breu perquè en la tramitació d’aquesta llei el nostre grup no ha presentat esmenes ja que va ser àmpliament consensuada pels grups que formen l’Entesa Catalana de Progrés al Congrés de Diputats. Es tracta d’una llei moderna que dóna resposta positiva a la realitat dels múltiples gabinets en què s’emmarca l’activitat de molts professionals col•legiats.

Seré breve dado que nuestro grupo no ha presentado enmiendas a esta ley que fue consensuada por los grupos que forman la Entesa Catalana de Progrés en el Congreso de Diputados.

Se trata de una ley moderna que da una respuesta positiva a la realidad societaria en el marco de la cual se desarrolla actualmente la actividad de muchos profesionales colegiados, y lo hace de manera flexible para que estos profesionales puedan organizarse libremente acogiéndose a cualquiera de los tipos de sociedad reguladas por nuestro ordenamiento jurídico, al tiempo que se garantiza de manera clara el carácter eminentemente profesional de las sociedades que constituyan y, por lo tanto, el cumplimiento por parte de estas sociedades de la deontología propia del ejercicio de cada profesión. De esta manera también se aseguran los derechos de los usuarios de los servicios de estas sociedades profesionales, que además recurriendo a ellas ven ampliado el número de sujetos responsables en la prestación del servicio.

Dicho esto, es cierto que en el trámite en comisión manifesté mi reserva por lo que se refiere a la salvaguarda del ámbito competencial de las comunidades autónomas i en particular el de Catalunya, que por lo que se refiere a esta ley viene definido por los artículos 125 del EAC, que se refiere a las Corporaciones de derecho público y profesiones, y 127, sobre notariado y registros públicos, y que recomiendo que se lean bien los encargados del desarrollo normativo de la ley.

En atención a esta preocupación, siempre necesaria en el periodo de reformas que vivimos, apoyé en comisión algunas enmiendas planteadas por los Senadores Nacionalistas Vascos y también otras planetadas por CiU que intentaban perfilar desde el punto de vista competencial el texto, sin incidir en su contenido substancial. La verdad es que llegamos al Pleno sin que ni unas ni otras se hayan abierto camino para dejar de ser meramente testimoniales.

Por otro lado, también es cierto, y eso nos decían los informes de la propia Consejería de Justicia de la Generalitat cuando se inicio el trámite parlamentario del proyecto de ley, que en el actual marco jurídico, el Estado es competente para legislar en la materia objeto de esta ley, siempre que en su desarrollo normativo tenga en cuenta lo que dicen los Estatutos particularmente en relación a los colegios profesionales y en este sentido nos gustaría, como ya dije en comisión, que tanto los gabinetes ministeriales como los portavoces de los grupos mayoritarios no se limitarán a citar la doctrina del Tribunal Constitucional sino que se fijaran también en los Estatutos reformados que están aprobando en esta legislatura, como ha sucedido hoy con el Estatuto Balear.

Por nuestra parte, entendemos lo dispuesto en esta ley sin perjuicio de la normativa autonómica que aprueben aquellas comunidades con competencias en materia de colegios profesionales y ejercicio de las profesiones tituladas definidas en las leyes orgánicas que son los estatutos de autonomía.

Así pues nuestro grupo apoyará en este pleno aquellas enmiendas técnicas que mejoran el texto y tienen un consenso como el que tuvo el conjunto del dictamen en el Congreso de los Diputados, como las tres que hemos transado todos los grupos, y en el resto apoyaremos la vuelta al texto del Congreso con el contenido sustantivo del cual los grupos que forman la Entesa manifestaron ya su acuerdo.

Moltes gràcies, president

El mes de gener vaig ser a Cadaqués i, repassant com els afecten les competències de l'Estat, l'alcalde em va comentar que tenien la sensació que la caserna de la Guàrdia Civil a Cadaqués no era realment utilitzada i que s'hi mantenia una presència més aviat simbòlica, segurament per no haver de revertir-ne la propietat a l'Ajuntament, que havia cedit els terrenys gratuïtament en el moment de la seva construcció no fa pas molts anys. Per aclarir-ho, i poder fer les gestions necessàries per demanar que sigui cedida novament a l'ajuntament per destinar-la a finalitats socials o culturals, he formulat aquestes preguntes al govern de l'Estat:

¿Quina és la superfície de la finca que ocupa la caserna de la Guàrdia Civil a Cadaqués, quines característiques té l’edifici, quin és el seu estat de conservació, quines inversions s’hi han realitzat en els últims deu anys, quins són els usos actuals de les diferents parts de l’edifici i quants membres del cos de la Guàrdia Civil i quants familiars de membres del cos o altres persones hi resideixen?

¿Quines unitats, amb quins efectius, amb quines funcions, amb quins mitjans i amb quines missions té destinades la Guàrdia Civil a la caserna de Cadaqués (Girona), i quines actuacions han realitzat durant els anys 2004, 2005 i 2006?

¿Quina previsió té el govern perquè la finca actualment destinada a caserna de la Guàrdia Civil a Cadaqués (Girona) reverteixi a l’Ajuntament i pugui ser destinada a altres usos públics de caràcter social, cultural o sanitari, i quines converses o negociacions hi ha hagut amb altres administracions o amb tercers amb aquesta finalitat?

Aquesta setmana he presentat aquesta pregunta escrita al govern de l'Estat:

El 15 d’agost de 2005 una noia de 22 anys va perdre la vida al camí de ronda litoral entre Tamariu i Aigua Xelida en caure pel penya-segat per la falta de condicionament del camí i de mesures de seguretat adequades. ¿Quines actuacions ha realitzat el Ministeri de Medi Ambient des de la data fins ara i quines preveu realitzar aquest any 2007 perquè aquest tram del camí de ronda estigui condicionat i ben senyalitzat?

El 22 de març farà un any de la demolició de les antenes de Ràdio Liberty (aquí podeu reviure aquells segons memorables), ja fa dies, doncs, que s'hauria d'haver signat el conveni de cessió de la gestió de l'espai a la Generalitat i a l'Ajuntament. De fet, sembla que ja hi ha un conveni a punt de firmar que preveu una inversió de l'Estat de 2 milions d'euros (vegeu aquí la notícia del Diari de Girona), però encara no s'han assegurat els mecanismes de participació del municipi de Pals en la decisió de què s'hi fa i com es gestiona l'espai, malgrat que el poble de Pals és el primer interessat. És per això que he formulat aquesta pregunta múltiple al govern (conscient, alhora, que una part molt important de la responsabilitat en el tema actualment és del Departament de Medi Ambient de la Generalitat):

¿Per quin motiu s’ha anat endarrerint durant tot el 2006 la signatura del conveni amb la Generalitat de Catalunya sobre els usos futurs dels terrenys de l’antiga Ràdio Liberty a la platja de Pals (Baix Empordà, Girona), les antenes de la qual es van enderrocar el 22 de març de 2006, en quina data s’ha signat o se signarà aquest conveni, quin és el seu contingut, quines inversions té previst realitzar el Ministeri de Medi Ambient per a la conservació d’aquest espai natural i per al condicionament amb finalitats mediambientals de les edificacions existents, i quina és la previsió pel que fa a la participació de l’Ajuntament de Pals en la definició dels usos futurs d’aquests terrenys i en la seva gestió?

Les llibertats fonamentals són fràgils i els polítics democràtics han de vigilar que els poders de l'Estat no s'extralimitin i les trepitgin. Aquests dies estem vivint a les comarques de Girona el cas de Núria Pórtulas que es troba en els límits de l'aplicació d'una legislació antiterrorista, que segons com s'aplica constitueix una amenaça per a les llibertats fonamentals. No m'hi vull estendre avui, m'hi refereixo perquè és un altre cas ben actual que mostra com vivim una època de pressió restrictiva de les llibertats de la qual el cas Rubianes, al qual es pretén jutjar per un delicte d'opinió, és un paradigma del que no han de fer els poders públics.

Rubianes va referir-se amb termes escatològics a la unitat de la nació espanyola, a aquella visió de la nació espanyola que ens volen imposar negant la nostra pròpia existència nacional. Hi ho va fer amb el seu estil provocador en un programa de TV de gran audiència, com si fos un tall d'una obra seva (aquí podeu veure un tall de la seva intervenció). Una associació d'extrema dreta espanyolista, exercint el seu dret, el porta al jutjat. Fins aquí, res a dir, perquè, més enllà del dret dels qui s'hagin sentit ofesos a presentar la demanda, el tribunal en bona lògica democràtica hauria d'emparar a la fi el dret fonamental a la llibertat d'expressió de les opinions. Però, el que resulta inacceptable és que el fiscal, que representa en nom de l'Estat l'interès públic, enlloc de defensar la llibertat d'expressió, exerceixi l'acusació pública contra Rubianes amb els mateixos arguments que una associació d'extrema dreta. Amb aquest motiu, he adreçat al govern aquesta pregunta escrita:

El Ministeri Fiscal ha formulat un escrit d’acusació contra l’actor i autor teatral, Pepe Rubianes, davant del Jutjat d’Instrucció número 5 de Sant Feliu de Llobregat, per un pressumpte delicte d’ultratges a Espanya, previst en l’article 543 del Codi Penal, degut a unes declaracions en una entrevista en el programa El Club de Televisió de Catalunya que es va emetre el 20 de gener de 2006 amb motiu de la presentació de la seva obra Lorca eran todos.

En el seu escrit, el Fiscal considera que Rubianes va incórrer en un delicte d’ultratges, en referir-se amb termes escatològics a la unitat d’Espanya, en el marc d’una intervenció en què l’acusat amb el seu estil propi criticava el discurs ideològic que, encara en l’actualitat, segueix sent utilitzat per sectors extremistes que justifiquen i emparen el cop d’estat contra la II República i la salvatge repressió posterior perpetrada pel règim franquista, que va acabar, entre moltes altres, amb la vida del poeta, la tràgica fi del qual és precisament l’objecte de l’obra teatral esmentada.

Amb independència de la valoració que puguin merèixer les paraules i les formes de Rubianes, el cert és que estan emparades pel dret fonamental a expressar i difondre lliurement pensament, idees i opinions mitjançant la paraula, reconegut en l’article 20 de la Constitució i en els tractats internacional subscrits per l’Estat espanyol.

En aquest sentit, és si res més no sorprenent l’actuació realitzada pel Ministeri Fiscal en aquest cas, ja que d’acord amb el que estableix l’Estatut Orgànic que el regula, una de les seves funcions bàsiques és la de vetllar pel respecte dels drets fonamentals i les llibertats públiques. A més, la seva intervenció s’emmarca en un procediment instat mitjançant una querella per una entitat privada caracteritzada per un perfil ideològic amb connotacions ben determinades, la qual està habilitada per la Llei per promoure totes les accions processals que consideri adients.

Tenint en compte que el Ministeri fiscal està organitzat de forma jeràrquica, que ha d’actuar en tot cas de conformitat amb la Llei i de forma imparcial, i en atenent la relació establerta entre el Govern i el Fiscal General de l’Estat en la Llei 50/1981, per la qual es regula l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, interessa conèixer:

¿El Fiscal General de l’Estat ha informat el Govern sobre els motius que determinen l’acusació dirigida contra l’actor i autor teatral Pepe Rubianes pel fet d’haver comès un pressumpte delicte d’ultratges a Espanya? Si no, ¿el Govern demanarà al Fiscal General de l’Estat informació sobre l’acusació dirigida contra l’actor i autor teatral Pepe Rubianes per un pressumpte delicte d’ultratges a Espanya? ¿Quina opinió té el Govern sobre aquesta acusació formulada pel Ministeri Fiscal contra un artista en l’exercici de la seva llibertat d’expressió?

Fa pocs dies he estat a la Catalunya Nord. La impressió ha estat positiva perquè, més enllà de l’ús més o menys massiu, però en general folklòric, de la senyera, que sempre ens ha cridat l’atenció als del sud, la catalanitat està de moda, es vincula a la modernitat que acosta Perpinyà al sud, especialment a Barcelona. Tot just arribat a Perpinyà em sobta la campanya d’imatge de l’ajuntament de Perpinyà amb banderoles, alternativament en català i en francès, amb l’eslògan: “identitat, modernitat, fraternitat” (que imita la pauta del tradicional “liberté, egalité, fraternité” de la República Francesa), així com al Castillet un rètol lluminós també en català i francès anunciant els dies que falten perquè Perpinyà i Barcelona estiguin unides pel Tren d’Alta Velocitat, i que em fa pensar en el llibre d’un amic, Xavier Febrés, dedicat a “Perpinyà i les terres catalanes de França”, que porta per títol justament A tres quarts d’hora de Perpinyà, que serà precisament la distància que hi haurà entre Barcelona i Perpinyà amb el TAV.

Hi vaig ser amb en Joan Tardà, diputat d’ERC al Congrés de Diputats. Vam tenir una sèrie de contactes amb companys d’ERC del territori, com en Joan Ridaura, president regional d’ERC o l’Enric Vilanova, advocat perpinyanès, que serà el cap de llista d’ERC en una de les circumscripcions electorals dels Pirineus Orientals en les properes eleccions legislatives franceses i amb diverses persones actives en el món del catalanisme polític i, sobretot, cultural, com Joan Pere Le Bihan de la Bressola (foto: a la Bressola del Soler) o Alà Bailac de l’Associació per a l’Ensenyament del Català. Vam redescobrir com sota el predomini clar del francès segueix covant, i el que és més significatiu, creixent, una realitat catalana que viu i s’expressa també en català.

A Ràdio Arrels (escolteu-la en directe aquí), eina molt important per a llengua catalana a la Catalunya Nord ens van fer una llarga entrevista.

Al Soler visitem la Bressola, és una escola petita en uns barracons on hi havia hagut abans l’escola pública. Veiem com els nens de totes les edats juguen en català al pati (cosa que massa sovint no passa al sud), fan classes fins al que aquí seria el primer cicle de secundària amb un sistema d’immersió lingüística en què van introduint també el vocabulari especialitzat en francès perquè després els nois i noies quan passin al sistema en francès puguin seguir-lo amb tranquil•litat. Joan Pere Le Bihan ens explica com la Bressola, amb més de 600 alumnes, té una crisi de creixement, d’una banda perquè la demanda no para de créixer (la Bressola ensenya en català, cosa que vol dir una llengua amb oportunitats pensant en la relació amb el sud, i s’ha guanyat la fama de ser una escola de qualitat amb una millor atenció a l’alumne que contrasta amb l’escola pública) i perquè no hi ha prou places per als nois més grans que passen al que en el sistema francès anomenen el col•legi. Són 600 (en vuit anys han triplicat els alumnes) però hi una demanda de 2.000 places, realment espectacular! A més, per fer front a la competència i per pressió dels propis pares, cada cop que en un poble s’obre una Bressola (ara en són vuit), l’escola pública del mateix poble comença a oferir les dues hores setmanals de català (un altre efecte positiu de la Bressola). L’ambició és arribar a tenir fins i tot un liceu (secundari superior) i cobrir en català tot el cicle de primària i secundària. Si s’aconsegueix la fita dels 2.000 alumnes i del liceu, realment s’haurà fet un tomb decisiu per a la pervivència del català a la Catalunya Nord (val la pena ajudar-los, com va fer en Francesc Ferrer i Gironès, fundador dels Amics de la Bressola, en honor del qual hi ha una placa a l’escola del Soler).

A aquesta realitat, encara cal afegir-hi, tal com ens va explicar després Alà Bailac, la presència del català a l’ensenyament públic on un 20% dels alumnes, uns 12.000, estudien català (2 hores setmanals, que acosten a molta població a la llengua catalana, però són encara insuficients per produir locutors catalans). També aquí, a l’ensenyament públic, la demanda és més important que l’oferta (entre un 40 i un 50% desitjarien un ensenyament bilingüe, meitat català, meitat francès, que el sistema no els ofereix), però, com ens explica Alà Bailac, és una demanda passiva, si hi ha oferta de català la majoria s’hi apunta i costa cobrir la demanda, però, si no n’hi ha, la gent s’arronsa d’espatlles, acostumada com està al predomini absolut del francès.

Les perspectives en l’ensenyament són molt bones però la dificultat de cobrir la demanda no ve només de la manca d’infraestructures, en el cas de la Bressola, o de bona disponibilitat de les autoritats educatives franceses (hi ha inspectors que fins i tot falsegen les dades perquè el ministeri no conegui la realitat de l’ensenyament del català a la Catalunya Nord), sinó que ara es troben amb un dèficit de mestres amb formació suficient per ensenyar català/en català, sobretot després dels augments de plantilla promoguts per la Generalitat al sud.

També, en aquestes i altres entrevistes que vam tenir, surt com a tema recurrent l’immens impacte de TV3, tot i la recepció defectuosa en algunes zones, i la inquietud pel que passarà quan es produeixi l’apagada analògica. La TDT en català, si s’arriba als acords necessaris perquè passi la frontera, pot ser una gran oportunitat per consolidar aquesta nova eclosió moderna del català a la Catalunya Nord.

Constatem que la cultura catalana, el català, l’atracció del sud i de Barcelona.... ultrapassen els límits dels cercles militants catalanistes, que segueixen sent absolutament imprescindibles, i penetren en tot el teixit social amb normalitat sense qüestionar necessàriament cap frontera, ni el francès... Per cert, una anècdota, parlant de teixit social, anem pel carrer i un dels nostres acompanyants s’atura a parlar amb un xicot que ven pantalons en una botiga del barri antic, es veu que és fill d’un dels líders gitanos de Perpinyà, me’l presenten, parla un català aproximatiu, però hi posa voluntat i ho entén tot, resulta que no és un simple venedor de texans, sinó que estudia dret i està a punt de llegir la seva tesi doctoral sobre el dret no escrit dels gitanos del sud de l’Estat francès, el felicito (si portés barret, li hauria fet una barretada).

Més contactes, parlem sobre toponímia i retolació, ni al sud l’Estat espanyol respecta els noms catalans de les viles del nord, ni al nord els ajuntaments, el consell general i l’Estat francès respecten els noms catalans dels pobles i ciutats del sud. Haurem de fer alguna cosa per resoldre-ho o, si més no, per mostrar la nostra protesta.

Per acabar la nostra jornada a Catalunya Nord, ens van entrevistar per a Vilaweb Catalunya Nord, que té unes 900 visites diàries i és actualitzat amb rigor i professionalitat gràcies a un meritori esforç militant (aquí podeu veure el vídeo de l’entrevista de NetTVCat a la seu d’ERC a Perpinyà).

El nostre propòsit, ha estat cobert amb escreix ja que es tractava de copsar quines iniciatives parlamentàries podíem emprendre a Madrid per, d’una banda, emplaçar el govern francès perquè ratifiqui la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries que va signar el 1999, i, de l’altra, que el govern espanyol faci pel català a la Catalunya Nord almenys tant com fa pel castellà fora de les seves fronteres, perquè respecti la toponímia catalana de les poblacions de Catalunya Nord en la retolació de les carreteres i autopistes que són responsabilitat de l’Estat espanyol al sud de la frontera, i perquè faciliti la col•laboració transfronterera, en particular la creació d’un eurodistricte transfronterer entre el departament francès dels Pirineus Orientals i la demarcació de Girona (que va donar les seves primeres passes fa uns mesos amb la signatura d’un Acord-Marc de cooperació transfronterera entre el Consell General dels Pirineus Orientals i la Generalitat). És difícil, però volem contribuir a posar la Catalunya Nord en l’agenda. Comencem a treballar-hi, també el companys d’ERC de la Catalunya Nord que han de proposar accions que puguem fer els del sud en pro de la cultura catalana al nord de la frontera i dels intercanvis transfronterers, culturals, socials, esportius, econòmics.

Ja us hi heu adherit? El 4 d'octubre de l'any passat es va crear aquesta plataforma ciutadana per promoure la via sobiranista. En primer lloc es tractava d'aconseguir el suport de 10.000 persones (ja en som més, aquí podeu veure la llista d'adherits i sumar-vos-hi) i un cop assolida aquesta fita promoure:

1. La Iniciativa Legislativa Popular (500.000 signatures) al Parlament de Catalunya per fer un referèndum d'autodeterminació.

2. L'Objecció Fiscal a l'Estat espanyol per aconseguir que la Generalitat recapti tots els nostres impostos i posi fi a l'espoli fiscal.

3. La internacionalització del procés cap a la sobirania dels Països Catalans i el suport d'altres nacions (Montenegro, Escòcia, el Quebec...).

ADHESIONS AQUÍ

Dimarts passat la Mesa i els portaveus de la Comissió de Justícia del Senat vam rebre la visita de la Comissió de Justícia del Parlament del Land de Hesse (capital Wiesbaden, són ciutats del seu territori Frankfurt i Kassel, té una mica més de sis milions d'habitants i una superfície aproximada equivalent a dos terços la de Catalunya). La massa breu (una hora i mitja) reunió que vam fer va servir per constatar la gran distància d'aquest anomenat Estat de les autonomies, tan mal representat al Senat, del federalisme. Com a mostra reprodueixo a continuació (traduïda al català) la nota que formava del dossier que ens va preparar la Secretaria General del Senat sobre les competències d'aquesta Comissió de Justícia del Land de Hesse que serien en el seu land superiors (ja que també legisla) a les del Consell General del Poder Judicial a l'Estat espanyol. Vegeu-ho:

"La Comissió de Justícia s'ocupa de tots els assumptes dels tribunals i de la fiscalia del Land de Hesse.

"Aquesta tasca abasta la seva organització com, per exemple, la dotació pressupostària, també pel que fa al personal.

"A més formen part de les competències de la Comissió de Justícia la reglamentació de l'exercici de la professió, l'elecció i el nomenament de jutges i fiscals, així com les lleis que regulen la formació de juristes (carrera universitària, primer examen d'Estat, passantia, segon examen d'Estat)

"Addicionalment, la Comissió s'ocupa dels assumptes de l'abogacia i del notariat, de la jurisdicció arbitral, de jutjats locals, així com d'assumptes dels agents judicials.

"A més la Comissió de Justícia té una Subcomissió de Règim Penitenciari"

Ja voldríem tenir per a Catalunya ni que fos una part d'aquestes competències!
Els ho vaig manifestar en la meva intervenció, en què a la seva pregunta sobre el Senat com a cambra territorial, entre altres coses, vaig respondre subratllant com el Senat és definit en la Constitució just sortint del franquisme abans que s'aprovin els primers estatuts i que es constitueixin les autonomies, les quals ja estan encetant la seva reforma estatutària mentre el Senat, gairebé 30 anys després de l'aprovació de la Constitució, encara no s'ha adaptat a l'anomenat Estat de les autonomies i pateix un dèficit de representativitat evident (Castellà i Lleó, menys de 3 milions d'habitants, però vuit províncies, 35 senadors; Catalunya, vora 7 milions d'habitants, però quatre provincies, 23 senadors).

En les seves intervencions, tant el portaveu del PP com el del PSOE, intentaven fer-los dir que la reforma del federalisme que han emprès a Alemanya tendia a un enfortiment del poder federal central. La resposta va ser contundent "la reforma és per reforçar la independència dels länder", perquè "no passi com ara que, malgrat que els pares de la Constitució preveien que un 15 o un 20 % dels assumptes es decidissin al Bundesrath (Senat alemany format per representants dels governs dels lands), resulta que el 80% de les qüestions paseen pel Bundesrath". La realitat és que, com diu l'informe del Ministeri espanyol d'Assumptes Exteriors, que formava part del dossier que ens havien passat per preparar la reunió, el que estan acordant és "un increment de les competències del Länder en algunes matèries que es compensa amb la pèrdua d'altres (que té com a resultat) una cessió relativament equilibrada de competències entre Federació i Länder." En part, de fet, es reforça la bilateralitat de les relacions dels Länder amb la Federació i menys assumptes dependran de la relació multilateral a través del Bundesrath.

Ahir, dimecres 7 febrer, tornant de Madrid, vaig assistir a la conferència de Josep-Lluís Carod-Rovira al Palau de la Generalitat. Davant una significativa representació de dirigents polítics i intel·lectuals del país, entre moltes altres qüestions, hi va reafirmar una idea bàsica: el benestar social a Catalunya depèn en bona part dels recursos públics que hi pugui esmerçar la Generalitat, i això necessita fortalesa nacional en la negociació amb l'Estat per disposar d'aquests recursos, i, alhora, la construcció nacional necessita cohesió social, voluntat de participar i d'integrar-se en la nostra societat de tots els ciutadans independentment del seu origen i de la llengua que parlin pel seu origen, i això necessita Estat del benestar. També, en relació amb la posible segona retallada de l'Estatut, va dir:

"Catalunya va intentar un Estatut federal, però la idea no va prosperar. Ara
correm el perill, davant la politització colossal de la justícia i el dret, que
se’n vagi en orris el text disminuït que va aprovar el poble català en
referèndum. Si així fos, Espanya té un problema i greu. Resultaria que
nosaltres, tal com som i volem ser, no hi cabem. Que el nostre Estatut no
cap a la Constitució. Quina via ens queda, aleshores, si no és la via
sobiranista? Quant de temps més, quants anys, quantes dècades més hauran
d’estar els nostres interessos pendents d’un vot, el vot d’un magistrat en un
tribunal situat a 600 quilòmetres de distància, on es decideix sobre el nostre
present i s’hipoteca el nostre futur?
"No podem estar sotmesos a aquesta fragilitat permanent, conseqüència de
la resistència absoluta al canvi per part del nucli de poder polític,
econòmic, cultural, financer i burocràtic que ens mana a tots, de Madrid
estant. Sense el blindatge legal adequat, a la constitució i a l’estatut, la
nostra indefensió serà constant. I no podem viure així, de manera
permanent, sense perspectives de canvi.
"Personalment, sóc dels que considero que la institucionalització política de
Catalunya no ha arribat ja a la seva fi, ni amb aquest Estatut, ni amb el del
30 de setembre, ni menys encara amb el que pugui resultar de noves i no
desitjables escapçades en el futur. Des de la lleialtat al govern que hem
contribuït a formar, hem fet el que crèiem que havíem de fer i dir, pensant
en el millor per al nostre país. Hi teníem tot el dret.

(Us recomano la lectura completa del text de la conferència, que trobareu aquí.)

El señor PRESIDENTE: Pregunta del senador Bofill.
Tiene la palabra su señoría.
El señor BOFILL ABELLÓ: (El señor Bofill Abelló pronuncia palabras en catalán, que se reproducen según el texto que facilita a la Redacción del “Diario de Sesiones”): “Gràcies, senyor president. Bon dia, senyora ministra. ¿Quines mesures preveu adoptar el Govern per arribar a assegurar que tots els ciutadans de l´Estat tinguin l´oportunitat durant la seva escolarització d´aprendre el català, el gallec i l´euskera?
El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señoría.
Tiene la palabra la señora Ministra de Educación y Ciencia.

La señora MINISTRA DE EDUCACIÓN Y CIENCIA (Cabrera Calvo-Sotelo): Muchas gracias, señor presidente.
Señorías, dejénme que aproveche el comienzo de esta nueva etapa parlamentaria para señalar que esta Cámara tiene por delante un trabajo muy fructífero, espero, en los próximos meses en relación con el departamento que me incumbe, porque estamos en plena tramitación de la modificación de la Ley Orgánica de Universidades y celebrando, además, el año de la ciencia, medidas que van a modernizar nuestra sistema educativo y nuestro sistema de ciencia, y estoy segura de que esta Cámara va a prestar todo su apoyo en ambas cuestiones.
Y en relación con la pregunta de su señoría, ¿qué medidas prevé adoptar el Gobierno para llegar a asegurar que todos los ciudadanos del Estado tengan la oportunidad, durante su escolarización obligatoria y post-obligatoria, de aprender el catalán, el gallego y el euskera?, déjeme que le diga que la Ley Orgánica de Educación recoge extensamente medidas de protección y fomento de las lenguas cooficiales de España, distintas del castellano, en el sistema educativo y, así, entre sus fines contempla la formación en el respeto de la pluralidad lingüística y cultural de España y de la interculturalidad como un elemento enriquecedor de la sociedad.
Uno de los objetivos de la Educación Primaria establecidos en la ley es conocer y utilizar de manera apropiada la lengua castellana, y si la hubiere la lengua cooficial de la comunidad autónoma, y desarrollar hábitos de lectura. En Educación Secundaria Obligatoria comprender y expresar con corrección oralmente y por escrito en la lengua castellana, y si la hubiere en la lengua cooficial de la comunidad autónoma, textos y mensajes complejos e iniciarse en el conocimiento de la lectura y en el estudio de la literatura. Y en el bachillerato dominar tanto en la expresión oral como escrita la lengua castellana y en su caso la lengua cooficial de la comunidad autónoma. Por otra parte, en esta nueva Ley de educación se establece también que las escuelas oficiales de idiomas fomentarán especialmente el estudio de las lenguas cooficiales existentes en España y una de las lenguas oficiales de los Estados miembros de la Unión Europea.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Rogaría que cuando se formule una pregunta en el idioma de la comunidad autónoma que tenga lengua propia se haga la traducción al castellano como establece la norma de esta Cámara.
Tiene la palabra el senador Bofill.

El señor BOFILL ABELLÓ: Señora ministra, creo que no ha entendido mi pregunta, aunque supongo que no se deberá a que yo la haya formulado en catalán. Mi pregunta no es para que usted me explique la ley ni para que me diga que se va a tramitar la ley de universidades. Mi pregunta es la siguiente: en las comunidades autónomas que no tienen como lengua oficial ni el catalán ni el euskera ni el gallego, ¿qué intención tiene el Gobierno de promover que como asignatura optativa se enseñen esas lenguas? Yo sé que, tal y como se decía en una moción aprobada en 2001 por unanimidad por todos los grupos parlamentarios del Senado, esto se tiene que hacer, evidentemente, de acuerdo con las comunidades autónomas, pero el Ministerio puede desarrollar planes, puede hacer propuestas y puede llegar a acuerdos con las comunidades autónomas. Lo que nosotros queremos en concreto es que se cumpla el precepto constitucional que dice que el catalán, el gallego y el euskera son una riqueza para todos los españoles y que, por tanto, su defensa y protección no son una responsabilidad exclusiva de las comunidades autónomas sino que debe ser asumida también, dentro de sus competencias, por todos los órganos del Estado. Y más allá de eso nosotros añadimos otro motivo: el derecho que tienen todos los ciudadanos del Estado a acceder al conocimiento de dichas lenguas, y es que un ciudadano de Madrid, por ejemplo, también tiene derecho a acceder al conocimiento del catalán, puesto que en el caso de que tenga que ir a trabajar a Cataluña, lo lógico será que se queje de que el Estado no le ha asegurado una igualdad de oportunidades en relación con los ciudadanos de Cataluña. Pero eso no es responsabilidad de la Comunidad Autónoma de Cataluña sino del Estado, que es el que debería asumirla. Por eso, señora ministra, le pedimos un plan, medios y presupuesto, como ya pedimos en 2001 en una moción conjunta firmada por el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrès y por el Grupo Parlamentario Socialista, que fue defendida en esta Cámara por el vicepresidente actual, Isidre Molas, quien en aquel momento decía lo siguiente en su intervención: No tendría sentido un programa de colaboración con las comunidades autónomas en que no hubiera recursos materiales y humanos. Eso es lo que le estamos pidiendo, que den pasos efectivos y que no se queden en la declaración de intenciones de las leyes sino que se den pasos efectivos para construir un Estado plurinacional y de concordia para que así superemos esta etapa de falsas confrontaciones que hemos vivido en estos últimos tiempos.
Muchas gracias.

Després el president del Senat no va deixar intervenir a la ministra (tal com explicava ahir en aquest bloc). Al passadís, em va dir que ells consideraven que era una competència de les comunitats autònomes i que en aquests moments sense un informe jurídic que ho avalés ella no faria res que es pogués interpretar com una invasió de competències. La realitat, tal com la veig jo, és que simplement no volen, no tenen voluntat política per normalitzar la situació i fer més visible el plurilingüisme al conjunt de l'Estat i particularment a les zones monolingües, que és on més falta faria.

En el Ple del Senat d'avui, dimecres 7 de febrer, he preguntat a la ministra d'Educació, Mercedes Cabrera, quines mesures preveu adoptar el Govern per arribar a assegurar que tots els ciutadans de l’Estat tinguin l’oportunitat durant la seva escolarització d’aprendre el català, el gallec i l’euskera. La resposta de la ministra en el Ple ha estat grisa perquè, a part de fer una salutació parlant del fet que ara és a punt de debatre's la LOU al Senat, s'ha limitat a llegir el text de la LOE. En la meva segona intervenció li he dit que li demanàvem que dins de les seves competències proposés a les comunitats autònomes un pla, amb recursos materials i humans, que l'objectiu era que s'assumís en els fets que el català, l'euskera i el gallec són una riquesa (art. 3.3 de la Constitució) i que la seva defensa i protecció no és només una competència de les comunitats autònomes, sinó que hauria de ser assumida també per l'Estat dins de les seves competències; i, d'altra banda, que es tractava d'assegurar el dret de tots els espanyols a conèixer aquestes llengües, etc. Quan la ministra em volia contestar la rèplica, el president del Senat, que abans ja s'havia encarat amb mi perquè no havia traduït la pregunta al castellà, li ha retirat la paraula i no li ha deixat ni un segon dient que se li havia acabat el temps (a mi em sembla que li quedaven 30 segons). Després al passadís, encara sorpresa per l'actitud del president, m'ha dit que en aquests moments ella no faria cap proposta que pogués ser qualificada d'invasió de competències. És a dir que sí que ho fa quan es tracta del castellà, però no quan es tracta simplement de proposar a les comunitats autònomes la signatura de convenis de col·laboració, amb cap obligatorietat (per tant cap invasió de competències), per promoure el català, el gallec o l'euskera com a crèdits variables!

Li he dit que el que li proposava era una iniciativa pròpia de l'Espanya plural dels socialistes i que no entenia que no fessin res per trencar les idees uniformistes, que jo era independententista i que tot eren arguments que abonaven el sentiment que no hi ha res a fer perquè no s'actua per donar a conèixer de manera positiva la pluralitat i canviar les mentalitats.

A continuació podeu llegir les meves notes:

Gràcies, senyor president
Bon dia, senyora ministra,

¿Quines mesures preveu adoptar el Govern per arribar a assegurar que tots els ciutadans de l’Estat tinguin l’oportunitat durant la seva escolarització d’aprendre el català, el gallec i l’euskera?

En el 2001 este Senado aprobó ya una moción instando al Gobierno para que, en el marco de sus competencias, impulsara la creación de una materia optativa en la segunda etapa de la Enseñanza Secundaria Obligatoria, en la enseñanza postobligatoria y en la universidad, para la enseñanza de catalán, gallego y euskera en aquellas Comunidades donde no son oficiales, y que lo hiciera a través del fomento de su propia actividad y de la presentación de planes realizados en colaboración con las Comunidades Autónomas o con las universidades, en su caso, con el objetivo de establecer los recursos personales y materiales para que esto pueda realizarse.

Y estoy parafraseando la intervención de hace cinco años de Isidre Molas, actual vicepresidente de esta Cámara, que añadía que no tendría sentido, un programa de colaboración en el que no hubiera recursos, materiales y humanos.

Y esa es mi pregunta, ¿donde están los programas?, ¿donde están los presupuestos, los recursos materiales y humanos?, ¿donde están las primeras experiencias de una iniciativa como esta de tanto calado?

El objetivo es que se asuma realmente, en los hechos del artículo 3, apartado 3 de la Constitución, y se tenga en cuenta que no solo el castellano, sino también el catalán, el gallego y el euskera son una riqueza y que su defensa y protección no son una responsabilidad exclusiva de las Comunidades Autónomas, sino que debería ser asumida también dentro de sus competencias por todos los órganos del Estado y por el Gobierno.

Solo se puede estimar de manera profunda, lo que se conoce. Gran parte de los desencuentros no tienen más base que la ignorancia. Las lenguas, si se conocen, unen.

Este es un motivo. Pero también hay otro, fundamental, el derecho de todos los ciudadanos a acceder al conocimiento de dichas lenguas que son oficiales y ampliamente usadas en seis comunidades autónomas, que incluyen a un tercio de la población total del Estado, que representan una parte importantísima de su PIB… en definitiva territorios y gentes abiertas, que generan riqueza y oportunidades para todos de relación, de negocio y de trabajo, oportunidades que son mayores si se conocen sus lenguas.

Por eso le pedimos un plan, medios y presupuesto, para proponer a las Comunidades Autónomas la enseñanza de estas lenguas.

Empiecen, por favor, empiecen aunque sea con una pequeña semilla en aquellas comunidades i en aquellos centros donde se pueda prever una buena acogida, recuperen el tiempo perdido en falsas confrontaciones, pongan algún granito más a la cultura democrática. Finalmente, también, se trata de cumplir la recomendación de hace años (1998) del Consejo Escolar del Estado que recomendaba "a las diferentes Administraciones educativas que se incorporen en los diferentes currículos escolares la posibilidad de ofertar la enseñanza de los diferentes idiomas cooficiales con el castellano.

Y no voy a terminar con ningún verso d’Espriu ni de Maragall, aunque también sean necesarios, ya que por lo que se refiere a acción para la enseñanza de nuestras lenguas en el Estado español hoy sobretodo se necesita de una vez por todas la prosa de los planes de actuación y los presupuestos.

Es tracta d'una llei que vol corregir algunes de les discriminacions i vexacions que pateixen els transexuals. Fins ara, no es reconeixia el canvi de sexe si la persona no s'havia fet una cirugia completa i irreversible per modificar la seva morfologia. Ara, amb la llei que estem tramitant, ja no caldrà. Al Congrés ja es va arribar a un acord important, tot i això l'Entesa hi ha presentat tres esmenes noves, la principal de les quals fa referència a la possibilitat que sigui un psicòleg qui acrediti la transexualitat, i onze que eren d'ERC al Congrés i que no s'havien incorporat al text. En el tràmit en Comissió, aquest dilluns 5 de febrer, hem aconseguit que s'aprovessin dues esmenes, una (que era d'ERC al Congrés) perquè els tràmits per al canvi de la inscripció del sexe estiguin exempts de taxes. Pel que fa al tema dels psicòlegs, la transacció que ens proposava el PSOE no ens ha semblat suficient i mantenim la nostra esmena per al debat en el Ple. Aquestes són les notes en què vaig basar la meva intervenció:

Esta ley va a representar un avance notable para la normalización de la vida de unas personas que se ven injustamente discriminadas por una falta de reconocimiento en nuestra legislación.

No vamos a alargarnos ahora en comisión, simplemente queremos insisitir en nuestras enmiendas 28, 29 y 30 (coincidentes con las de IU y, en el caso de la 30, en parte con la 22 de CiU), que són de todo el grupo de l'Entesa, inciden en dos cuestiones:
1) que para ejercer los derechos que reconoce esta ley no se tienen que haber sufrido "disforia de genero", que se refiere a la ansiedad en relación con el conflicto entre identidad sexual y sexo asignado, sinó que simplemente se trata de transexualidad, independientemente de que la persona haya sufrido una disforia de género o no. (Esmenes 28 i 29; la 28 que suprimia del projecte l'exigència d'un informe del diagnòstic de disforia de gènere va ser aprovada amb els nostres vots i els del PSOE, IU, CC i PNB, i l'abstenció de CiU i PP.)
2) que los psicólogos, o cuando menos los psicólogos clínicos, también sean competentes para acreditar la transexualidad, tal como preveía originalmente el proyecto de ley cuando salio del ministerio, y que no entendemos muy bien en virtud de qué desapareció del texto en el trámite del Congreso.

Esperamos llegar a una transacción sobre estos extremos durante este tràmite o al menos antes de la votación en el Pleno. A nosotros nos parecía asumible la transacción sugerida por los colectivos de transexuales y el Colegio Oficial de Psicólogos, en la medida además que solo se refiere a la a) del artículo 4.1 y deja intacta la b) que se refiere a la acreditación del tratamiento médico hormonal para el cambio de sexo y asegura, pues, que aunque sea un psicológo quien acredite la transexualidad, siempre haya un informe médico.

Vamos a apoyar la enmienda in voce (pronuncio 'in voque', que sería latín, y no 'in voche' para no decirlo una vez más en italiano´) del PSOE para hacer posible que todo el procedimiento se resuelva por la vía administrativa y no por un auto judicial. (No és clar que finalment sigui acceptada la tramitació d'aquesta esmena de cara al Ple per qüestions de Reglament.)

Ahir a la Comissió de Justícia vam debatre dos projectes de llei, com a tràmit previ al seu debat en el Ple, el de la inscripció registral del canvi de sexe de les persones transexuals, del qual parlaré en un proper post, i aquest de societats professionals que ens ha arribat al Senat sense cap esmena viva dels grups d'ERC o d'ICV al Congrés (vegeu-ne aquí el text) i sense cap informe de la Conselleria de Justícia de la Generalitat que ens donés base per a formular alguna esmena nova. Amb tot, com que no estic gens segur que finalment no hi hagi invasió de competències en el desplegament de la llei,

després de subratllar que votaríem a favor del dictamen i que no teníem cap esmena viva perquè la llei ens sembla bona i no sembla que se'n pugui derivar de manera automàtica i necessària una invasió competencial, vaig fer una intervenció per explicar (1) quins articles de l'Estatut (125 i 147) delimiten les competències de la Generalitat en aquest àmbit, demanant que els ministeris i els Grups Parlamentaris a l'hora d'elaborar lleis no es llegeixin només la doctrina del Tribunal Constitucional, en allò que els convé, sinó que es llegeixin els estatuts d'autonomia que ells mateixos estan aprovant durant aquesta legislatura, i (2) perquè en la Comissió votaria a favor de les cinc esmenes del PNB (tècnicament molt ben travades) i les cinc de CiU que es referien a l'àmbit competencial de les comunitats autònomes.

Pot semblar el que els francesos anomenen una "boutade", però en realitat el que està en qüestió és la capacitat d'aquest Estat de reformar-se en un sentit democràtic, o no. Si ni tenim Estat propi, ni avancem cap a un model d'Estat, i de convivència, respectuós amb la pluralitat i amb la diversitat, i que vetlli per la seva conservació com una riquesa i un factor de creixement, hi ha el perill que reculem i que, amb altres mitjans, ens intentin portar a l'uniformisme lingüístic i cultural, al predomini absolut del castellà com a llengua comuna única. És per això que he acceptat l'encàrrec de la direcció del Grup Parlamentari de l'Entesa de presentar una pregunta oral al govern en el Ple de dimecres vinent basada en una moció que va aprovar per unanimitat el Ple del Senat el 2001 per instar el govern a incloure l'estudi de les llengües oficials en alguna comunitat autònoma com a matèria optativa en l'ensenyament obligatori i postobligatori de tot l'Estat.

Aquesta és la formulació escrita de la pregunta que he presentat al Registre del Senat:

Amb l’esperit que inspira la Constitució en el seu Preàmbul i en els apartats 2 i 3 del seu article 3, i per assegurar de la millor manera la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans així com una major entesa, i un major i millor intercanvi i interrelació entre els ciutadans, les institucions, les entitats i les empreses de tot l’Estat, i tenint en compte a més que el Ple del Senat ja va aprovar per unanimitat, el 25 de setembre de 2001, una moció amb la qual instava el Govern a impulsar l’ensenyament de les llengües oficials d’algunes comunitats autònomes “com a matèries optatives en el segon cicle de l’Educació Secundària Obligatòria i Postobligatòria” així com a proposar la seva incorporació en l’oferta curricular de matèries optatives i de lliure elecció en les universitats, i que el Congrés de Diputats també ha aprovat en aquesta legislatura una moció que apunta al mateix objectiu,

¿Quines mesures preveu adoptar el Govern per arribar a assegurar que tots els ciutadans de l’Estat tinguin l’oportunitat durant la seva escolarització obligatòria i postobligatòria d’aprendre el català, el gallec i/o l’euskera, llengües pròpies de milions de ciutadans i centenars d’institucions, i oficials, respectivament, en els territoris de Catalunya, Balears i el País Valencià (amb el nom de valencià), de Galícia, i del País Basc i Navarra?

Era el nom que volia tota la gent gran que l'havia tingut de mestre, els torroellencs de sempre, tots els qui coneixen la història de Torroella i l'aportació de Pere Blasi... i la gent d'ERC, tots plegats hem sumat i hem aconseguit que el nom de Pere Blasi hagi estat el triat per a la biblioteca per un major nombre de torroellencs en la consulta que va organitzar l'Ajuntament els dies de la Fira de Sant Andreu. Tot i que hi havia altres noms prou suggerents, és una satisfacció veure que s'ha triat finalment un nom amb molt de contingut, que el poble és capaç de recordar, de servar la història de la seva gent, la seva història i la seva identitat. Com a veí de Torroella, com a electe d'ERC i com a exalumne de l'Escola Laietània (on Josep Pereña i Fina Blasi, la filla de Pere Blasi, van treballar per fer reviure l'esperit pedagògic democràtic i arrelat al país de Pere Blasi), me n'alegro particularment.

Vegeu a continuació la notícia del Diari de Girona, amb un breu perfil biogràfic de Pere Blasi:

"La biblioteca municipal de Torroella de Montgrí, que segons totes les previsions s'inaugurarà a l'abril, portarà el nom del mestre, geògraf i polític Pere Blasi. Es tracta de l'opció més votada en la consulta popular organitzada pel consistori per escollir el nom de l'equipament. Pel que fa al nombre de vots, les opcions proposades han quedat en el següent ordre: Biblioteca Municipal Pere Blasi; Biblioteca Municipal El Cau del Llibre; Biblioteca Municipal Vila Vella; Biblioteca Municipal El Cau de les Lletres; (La) Mar de Llibres. Biblioteca Municipal; Biblioteca Municipal del Montgrí i del Baix Ter i La Mediterrània. Biblioteca Municipal.

"Blasi (Puigcerdà, 1885-Barcelona, 1961) va ser una persona molt arrelada al municipi, on va exercir com a professor durant 23 anys. Va ser col·laborador de les revistes Emporion i el Llibre de la Festa Major, i també va contribuir a fundar l'Ateneu, des d'on va completar la seva tasca educadora. El 1922 va rebre el premi de l´Associació Protectora de l´Ensenyança Catalana per un manual titulat Geografia Elemental de Catalunya, considerat modèlic en el seu temps. Blasi va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya per ERC l´any 1932. Un cop acabada i perduda la guerra, va exiliar-se.

"Mentrestant, les obres de la biblioteca ja estan molt avançades i ja han entrat a la recta final d'acabats. L'equipament tindrà una superfície de 1.000 metres quadrats i estarà equipada amb els darreres tecnologies. Aquest increment d'espai també implicarà, d´altra banda, la possibilitat d'augmentar el nombre de llibres dels fons de consulta pública."

Diari de Girona

No hi ha només el cas flagrant de la piscina del Pedro J. envaint la zona marítima a Mallorca, sinó que a la nostra costa més propera també hi ha situacions de privilegi de coneguts i poderosos personatges propietaris de finques que tallen camins de ronda o impedeixen l'accés a la costa i que, per tant, en privatitzen l'ús. Per això he fet aquesta pregunta sobre el camí entre la platja de Castell i la cala Estreta al terme de Palamós:

¿Per quin motiu es troba tallat per una finca particular el pas públic del camí de ronda litoral entre la platja de Castell i la cala Estreta, a l’alçada de la cala Sanià, en el terme municipal de Palamós, i quina previsió té el govern per assegurar la continuïtat d’aquest tram del camí de ronda litoral en tot el seu recorregut?

He presentat aquesta pregunta al govern d'acord amb la secció local d'ERC de Palamós, ja que fa anys que el projecte està encallat:

¿Quina és la situació actual de la tramitació de la reforma del passeig Marítim de Palamós i quina previsió té el govern perquè es pugui realitzar?