"L'ESTATUT QUE ES VOTARÀ EN REFERÈNDUM NO ASSEGURA NI UN EURO MÉS DE FINANÇAMENT PER CATALUNYA"

Ramon Tremosa, economista, col·laborador de la Fundació Trias Fargas de CiU, autor dels llibres L'espoli fiscal i Estatut de Catalunya. Veritats contra mentides.

De 15 articles que té aquest títol se n'han modificat 14! Com gairebé sempre, molt substancialment. Podreu constatar com és de certa l'exclamació satisfactòria d'Alfonso Guerra quan després de la famosa frase de "nos lo hemos cepillado con el cepillo del carpintero" afegia com a prova que si es mirava el text amb els retalls en negreta tot era "negrilla, negrilla, negrilla...".

Pràcticament tot el contingut està condicionat per la negociació i l'aprovació en paral·lel de la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial, amb algunes mesures de descentralització i modernització generalitzables sempre a totes les comunitats autònomes. En la pràctica, tot i que aquesta reforma ja estava a punt i era un projecte prioritari per al Ministeri de Justícia, s'ha anat endarrerint perquè s'acabi de tramitar quan s'hagi acabat totalment el debat de l'Estatut català; perquè és previsible que la retallada, en nom de la generalització a tot l'Estat, acabi sent en la pràctica encara més substancial -que ja és dir!

(Accelero de cop el nombre d'articles de la comparativa de l'Estatut del Parlament i de l'estatutet de les Corts espanyoles que penjo en aquest bloc, perquè són tantes les retallades que la campanya no dura prou com per arribar a comentar-les totes amb la tranquil·litat necessària.)

Fixeu-vos a continuació com queden els capítols I i II. En el primer, sobre el Tribunal Superior de Justícia i el fiscal o la fiscal superior de Catalunya, les reserves a favor del Tribunal Suprem fan que el TSJ de Catalunya de fet només sigui última instància de manera total pel que fa als assumptes en què s'invoqui el dret civil català. En el nomenament del president i dels presidents de sala del TSJ es fa una remissió a la llei orgànica i pel que fa al sistema de nomenament del fiscal superior, la retallada elimina la perticipació de la Generalitat. En el capítol II, sobre el Consell de Justícia de Catalunya, la retallada, que no es recuperarà en la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial, és espectacular:

Títol III. Del poder judicial a Catalunya
Capítol I. El Tribunal Superior de Justícia i el fiscal o la fiscal superior de Catalunya

(En negreta, el que han esporgat o modificat del text del Parlament. En castellà, el redactat de les Corts espanyoles. Hi he subratllat el que hi han afegit a Madrid.)

Article 95. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
1. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és l'òrgan jurisdiccional en què culmina l'organització judicial a Catalunya i és competent, en els termes establerts per la llei orgànica corresponent, per a conèixer dels recursos i dels procediments en els diversos ordres jurisdiccionals i per a tutelar els drets reconeguts per aquest Estatut. En tot cas, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és competent en els ordres jurisdiccionals civil, penal, contenciós administratiu, social i mercantil (aquesta és de les poques correccions tècniques que hi ha) i en els altres que es puguin crear en el futur.
2. Les successives instàncies de processos judicials iniciats a Catalunya s'esgoten davant els tribunals situats al territori de Catalunya i, si escau, davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, (àdhuc en seu de recurs extraordinari), sens perjudici del recurs per a la unificació de doctrina que estableixi la llei de la competència del Tribunal Suprem.
3. Correspon en exclusiva al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la unificació de la interpretació del dret de Catalunya, i també la funció de cassació en matèria de dret estatal, llevat, en aquest darrer cas, de la competència reservada al Tribunal Suprem per a la unificació de doctrina.
4. Correspon al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la resolució dels recursos extraordinaris de revisió que autoritzi la llei contra les resolucions fermes dictades pels òrgans judicials de Catalunya.
5. El president o presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és el representant del poder judicial a Catalunya. És nomenat pel rei, a proposta del Consell General del Poder Judicial, a partir d'una terna presentada pel Consell de Justícia de Catalunya entre magistrats amb un mínim de quinze anys d'exercici, dels quals cinc han d'ésser a Catalunya. El president o presidenta de la Generalitat ordena que se'n publiqui el nomenament en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
6. Els presidents de sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya són nomenats a proposta del Consell General del Poder Judicial, a partir de les corresponents ternes presentades pel Consell de Justícia de Catalunya.

Corts espanyoles:
1. El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña es el órgano jurisdiccional en que culmina la organización judicial en Cataluña y es competente, en los términos establecidos por la ley orgánica correspondiente, para conocer de los recursos y de los procedimientos en los distintos órdenes jurisdiccionales y para tutelar los derechos reconocidos por el presente Estatuto. En todo caso, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña es competente en los órdenes jurisdiccionales civil, penal, contencioso-administrativo, social y en los otros que puedan crearse en el futuro.
2. El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña es la última instancia jurisdiccional de todos los procesos iniciados en Cataluña, así como de todos los recursos que se tramiten en su ámbito territorial, sea cual fuere el derecho invocado como aplicable, de acuerdo con la Ley Orgánica del Poder Judicial y sin perjuicio de la competencia reservada al Tribunal Supremo para la unificación de doctrina. La Ley Orgánica del Poder Judicial determinará el alcance y contenido de los indicados recursos.
3. Corresponde en exclusiva al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña la unificación de la interpretación del derecho de Cataluña.
4. Corresponde al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña la resolución de los recursos extraordinarios de revisión que autorice la ley contra las resoluciones firmes dictadas por los órganos judiciales de Cataluña.
5. El Presidente o Presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña es el representante del poder judicial en Cataluña. Es nombrado por el Rey, a propuesta del Consejo General del Poder Judicial y con la participación del Consejo de Justicia de Cataluña en los términos que determine la Ley Orgánica del Poder Judicial. El Presidente o Presidenta de la Generalitat ordena que se publique su nombramiento en el «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya».
6. Los Presidentes de Sala del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña son nombrados a propuesta del Consejo General del Poder Judicial y con la participación del Consejo de Justicia de Cataluña en los términos que determine la Ley Orgánica del Poder Judicial.

Article 96. El fiscal o la fiscal superior de Catalunya
1. El fiscal o la fiscal superior de Catalunya és el fiscal o la fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i representa el Ministeri Fiscal a Catalunya.
2. El fiscal o la fiscal superior de Catalunya és designat pel Govern de l'Estat a partir d'una terna proposada pel Govern.
(Suprimit)
3. El president o presidenta de la Generalitat ordena la publicació del nomenament del fiscal o la fiscal superior de Catalunya en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
(Passa a ser el 2.)
4. El fiscal o la fiscal superior de Catalunya ha de trametre una còpia de la memòria anual de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya al Govern, al Consell de Justícia de Catalunya i al Parlament, i ha de presentar-la davant aquest dins dels sis mesos següents al dia en què es fa pública.
(Es manté igual amb el número 3)
5. Les funcions del fiscal o la fiscal superior de Catalunya són les que estableix l'Estatut orgànic del Ministeri Fiscal, les que determini una llei del Parlament i les que li siguin delegades.

Corts espanyoles:
1. El Fiscal o la Fiscal Superior de Cataluña es el Fiscal Jefe o la Fiscal Jefa del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña representa al Ministerio Fiscal en Cataluña y será designado en los términos que establezca su estatuto orgánico.
2. El Presidente o Presidenta de la Generalitat ordena la publicación del nombramiento del Fiscal o la Fiscal Superior de Cataluña en el «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya».
3. El Fiscal o la Fiscal Superior de Cataluña debe enviar una copia de la memoria anual de la Fiscalía del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña al Gobierno, al Consejo de Justicia de Cataluña y al Parlamento, y debe presentarla ante este dentro de los seis meses siguientes al día en que se hace pública.
4. Las funciones del Fiscal o la Fiscal Superior de Cataluña son las que establece el Estatuto orgánico del Ministerio Fiscal. La Generalitat podrá celebrar convenios con el Ministerio Fiscal.

-------------------------------------------------------

Capítol II. El Consell de Justícia de Catalunya

Article 97. El Consell de Justícia de Catalunya
El Consell de Justícia de Catalunya és l'òrgan de govern del poder judicial a Catalunya. Actua com a òrgan desconcentrat del Consell General del Poder Judicial, sens perjudici de les competències d'aquest darrer.

Corts espanyoles:
El Consejo de Justicia de Cataluña es el órgano de gobierno del poder judicial en Cataluña. Actúa como órgano desconcentrado del Consejo General del Poder Judicial, sin perjuicio de las competencias de este último, de acuerdo con lo previsto en la Ley Orgánica del Poder Judicial.

Article 98. Atribucions
1. Les atribucions del Consell de Justícia de Catalunya són les que estableixen aquest Estatut, la Llei orgànica del poder judicial, les lleis que aprovi el Parlament i les que, si escau, li delegui el Consell General del Poder Judicial.
2. Les atribucions del Consell de Justícia de Catalunya respecte als òrgans jurisdiccionals situats al territori de Catalunya són, en tot cas, les següents:

a) Proposar al Consell General del Poder Judicial la designació del president o presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i també la designació dels presidents de sala del dit Tribunal Superior i dels presidents de les audiències provincials.
b) Expedir els nomenaments i els cessaments dels jutges i magistrats incorporats a la carrera judicial temporalment amb funcions d'assistència, suport o substitució, i també determinar l'adscripció d'aquests jutges i magistrats als òrgans judicials que requereixin mesures de reforç.
c) Instruir expedients i imposar sancions per faltes lleus i greus comeses per jutges i magistrats, i conèixer dels recursos contra les sancions imposades pels òrgans de govern interior.
d) Participar en la planificació de la inspecció de jutjats i tribunals, ordenar-ne la inspecció i la vigilància i fer propostes en aquest àmbit, atendre les ordres d'inspecció dels jutjats i tribunals que insti el Govern i donar compte de la resolució i de les mesures adoptades.
e) Resoldre els recursos d'alçada interposats contra els acords de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i dels altres òrgans de govern dels tribunals i jutjats de Catalunya.
f) Desenvolupar i, quan escaigui, aplicar, en l'àmbit de Catalunya, els reglaments del Consell General del Poder Judicial.
g) Informar sobre les propostes de revisió, delimitació i modificació de les demarcacions territorials dels òrgans jurisdiccionals i sobre les propostes de creació de seccions i jutjats.
h) Presentar una memòria anual al Parlament sobre l'estat i el funcionament de l'Administració de justícia a Catalunya.
i) El control de la legalitat dels acords de la Sala de Govern, dels presidents dels tribunals, audiències i sales, de les juntes de jutges i dels jutges degans.
[Suprimit]
j) Totes les funcions que li atribueixin la Llei orgànica del poder judicial i les lleis del Parlament, i les que li delegui el Consell General del Poder Judicial.
3. Les resolucions del Consell de Justícia de Catalunya en matèria de nomenaments, autoritzacions, llicències i permisos s'han d'adoptar d'acord amb els criteris aprovats per reglament pel Consell General del Poder Judicial.
4. El Consell de Justícia de Catalunya, per mitjà del seu president o presidenta, ha de comunicar al Consell General del Poder Judicial les resolucions que dicti i les iniciatives que emprengui i ha de facilitar la informació que li sigui demanada.

Corts espanyoles:
1. Las atribuciones del Consejo de Justicia de Cataluña son las que establecen el presente Estatuto, la Ley Orgánica del Poder Judicial, las leyes que apruebe el Parlamento y las que, si procede, le delegue el Consejo General del Poder Judicial.
2. Las atribuciones del Consejo de Justicia de Cataluña respecto a los órganos jurisdiccionales situados en el territorio de Cataluña son, conforme a lo previsto en la Ley Orgánica del Poder Judicial, las siguientes:
a) Participar en la designación del Presidente o Presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, así como en la de los Presidentes de Sala de dicho Tribunal Superior y de los Presidentes de las Audiencias Provinciales.
b) Proponer al Consejo General del Poder Judicial y expedir los nombramientos y los ceses de los Jueces y Magistrados incorporados a la carrera judicial temporalmente con funciones de asistencia, apoyo o sustitución, así como determinar la adscripción de estos Jueces y Magistrados a los órganos judiciales que requieran medidas de refuerzo.
c) Instruir expedientes y, en general, ejercer las funciones disciplinarias sobre Jueces y Magistrados en los términos previstos por las leyes.
d) Participar en la planificación de la inspección de juzgados y tribunales, ordenar, en su caso, su inspección y vigilancia y realizar propuestas en este ámbito, atender a las órdenes de inspección de los juzgados y tribunales que inste el Gobierno y dar cuenta de la resolución y de las medidas adoptadas.
e) Informar sobre los recursos de alzada interpuestos contra los acuerdos de los órganos de gobierno de los tribunales y juzgados de Cataluña.
f) Precisar y aplicar, cuando proceda, en el ámbito de Cataluña, los reglamentos del Consejo General del Poder Judicial.
g) Informar sobre las propuestas de revisión, delimitación y modificación de las demarcaciones territoriales de los órganos jurisdiccionales y sobre las propuestas de creación de secciones y juzgados.
h) Presentar una memoria anual al Parlamento sobre el estado y el funcionamiento de la Administración de Justicia en Cataluña.
[ i) original suprimit]
i) Todas las funciones que le atribuyan la Ley Orgánica del Poder Judicial y las leyes del Parlamento, y las que le delegue el Consejo General del Poder Judicial.
3. Las resoluciones del Consejo de Justicia de Cataluña en materia de nombramientos, autorizaciones, licencias y permisos deben adoptarse de acuerdo con los criterios aprobados por el Consejo General del Poder Judicial.
4. El Consejo de Justicia de Cataluña, a través de su presidente o presidenta, debe comunicar al Consejo General del Poder Judicial las resoluciones que dicte y las iniciativas que emprenda y debe facilitar la información que le sea pedida.

Article 99. Composició, organització i funcionament
1. El Consell de Justícia de Catalunya és integrat pel president o presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que el presideix, i per sis membres nomenats per un període de sis anys no renovables pel Consell General del Poder Judicial a proposta del Parlament aprovada per majoria de tres cinquenes parts. Tres d'aquests membres han d'ésser jutges o magistrats de carrera que faci almenys cinc anys que exerceixen llurs funcions a Catalunya. Els altres tres han d'ésser juristes de competència reconeguda, residents a Catalunya, amb més de quinze anys d'exercici professional. La renovació dels membres del Consell de Justícia de Catalunya s'ha de fer per terços en els termes establerts per la llei.
2. Els vocals territorials del Consell General del Poder Judicial adscrits a Catalunya poden assistir, amb veu i sense vot, a les reunions del Consell de Justícia de Catalunya, a instància pròpia o del Consell de Justícia de Catalunya.
[Suprimit]
3. L'estatut dels membres del Consell de Justícia de Catalunya és el que estableix la llei per als membres del Consell General del Poder Judicial.
[Suprimit]
4. El Consell de Justícia de Catalunya aprova el seu reglament intern d'organització i funcionament.

Corts espanyoles:
1. El Consejo de Justicia de Cataluña está integrado por el Presidente o Presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, que lo preside, y por los miembros que se nombren, de acuerdo con lo previsto por la Ley Orgánica del Poder Judicial, entre Jueces, Magistrados, Fiscales o juristas de reconocido prestigio. El Parlamento de Cataluña designa a los miembros del Consejo que determine la Ley Orgánica del Poder Judicial.
2. El Consejo de Justicia de Cataluña aprueba su reglamento interno de organización y funcionamiento, de acuerdo con la normativa aplicable.

Article 100. Control dels actes del Consell de Justícia de Catalunya
1. Els actes del Consell de Justícia de Catalunya que afectin l'estatut de jutges i magistrats i els que adopti en l'exercici de competències prèviament delegades pel Consell General del Poder Judicial o atribuïdes per llei són impugnables en recurs d'alçada davant el Consell General del Poder Judicial.
2. Els actes del Consell de Justícia de Catalunya que no siguin impugnables en alçada davant el Consell General del Poder Judicial es poden impugnar per la via contenciosa administrativa davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Corts espanyoles:
1. Los actos del Consejo de Justicia de Cataluña serán recurribles en alzada ante el Consejo General del Poder Judicial, salvo que hayan sido dictados en el ejercicio de competencias de la Comunidad Autónoma.
2. Los actos del Consejo de Justicia de Cataluña que no sean impugnables en alzada ante el Consejo General del Poder Judicial pueden impugnarse jurisdiccionalmente en los términos establecidos en las leyes.

En el títol II, dedicat a les institucions, de 40 articles, que recullen, per exemple, aspectes de funcionament del Parlament, a partir de l'experiència dels seus més de 25 anys d'existència, les Corts espanyoles n'han modificat ("cepillado") 10.

Després de la retallada, els diputats del Parlament de Catalunya no tenen la mateixa immunitat parlamentària que els membres de les Corts espanyoles.

El president de la Generalitat amb l'estatutet que han deixat deixa de tenir institucionalment la posició preeminent, immediatament després del rei, prevista pel Parlament de Catalunya, i queda relegat després del rei, del president del govern espanyol i dels presidents del Congrés i del Senat espanyols.

(En negreta, el que han esporgat del text del Parlament. En castellà, el redactat de les Corts espanyoles. Hi he subratllat el que hi han afegit a Madrid.)

Article 57. Estatut dels diputats
1. Els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l'exercici de llur càrrec. Durant llur mandat, gaudeixen d'immunitat i només poden ésser detinguts en cas de delicte flagrant. No poden ésser inculpats ni processats sense l'autorització del Parlament.

1. Los miembros del Parlamento son inviolables por los votos y las opiniones que emitan en el ejercicio de su cargo. Durante su mandato tendrán inmunidad a los efectos concretos de no poder ser detenidos salvo en caso de flagrante delito.

Capítol II. El president o presidenta de la Generalitat
Article 67. Elecció, nomenament, estatut personal, cessament i competències
(...)
4. El president o presidenta de la Generalitat és nomenat pel rei. La proposta de nomenament és contrasignada pel president o presidenta del Parlament i pel president o presidenta del Govern de l'Estat.

4. El Presidente o Presidenta de la Generalitat es nombrado por el Rey.

5. Una llei del Parlament regula l'estatut personal del president o presidenta de la Generalitat. Als efectes de precedències i protocol a Catalunya, el president o presidenta de la Generalitat té la posició preeminent, immediatament després del rei.

5. Una ley del Parlamento regula el estatuto personal del Presidente o Presidenta de la Generalitat. A los efectos de precedencias y protocolo en Cataluña, el Presidente o Presidenta de la Generalitat tiene la posición preeminente que le corresponde como representante de la Generalitat y del Estado en Cataluña.

1931: Fi de la dictadura i del règim monàrquic. Proclamació de la República.
1931: Estatut de Núria, plesbiscitat pel poble de Catalunya.
1932: Les Corts espanyoles, sota pressions de les forces reaccionàries i dels militars, retallen l'Estatut i ens ho hem d'empassar per salvar la República.

1975: El dictador Franco mor a llit, després de gairebé 40 anys d'un règim de terror i repressió sorgit d'una guerra brutal contra la democràcia i contra les llibertats dels pobles, contra Catalunya.
1977: Primeres eleccions democràtiques des dels anys 30.
1979: Estatut de Sau, redactat pels diputats catalans a les Corts espanyoles. Les Corts espanyoles, sota pressions dels hereus del franquisme i enmig de soroll de sabres, retallen l'Estatut i ens ho hem d'empassar per salvar la democràcia. Després vindran altres nacions com els bascos i tindran molt més que nosaltres, com també obtindran més algunes regions d'Espanya que mai no havien ni imaginat que tindrien un Estatut.

2005: Trenta anys després de la mort del dictador. El president espanyol renova el seu compromís electoral d'acceptar l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Amb una democràcia plenament consolidada, dins la Unió Europea, el Parlament de Catalunya -per primera vegada en la història- reforma l'Estatut. Redacta un Estatut ambiciós, que passa però pel sedàs constitucional d'acord amb les recomanacions del Consell Consultiu de la Generalitat, i en què planteja un canvi del model de finançament basat en una Agència Tributària pròpia que recapti tots els impostos i una relació bilateral amb l'Estat per valorar els serveis que presta l'Estat a Catalunya, la participació en els serveis comuns i l'aportació catalana a un fons de solidaritat interterritorial. El nou Estatut és aprovat, enmig d'una gran il·lusió col·lectiva amb els vots de tots els partits catalans (gairebé 90% dels diputats del Parlament català) menys pel PP, representant de la dreta centralista d'arrel franquista.
2006: Les Corts espanyoles, després del pacte entre Mas, representant de la dreta catalana i del principal partit opositor al govern d'esquerres de Catalunya, i Zapatero, president espanyol i del PSOE, retallen l'Estatut de Catalunya, modifiquen el 65% dels seus articles i el deixen en estatutet, estafatut...
Per què hauríem d'empassar-nos una altra vegada allò que no volem perquè no resol els nostres problemes? Per què hem d'esperar 30 anys més? Qui hem de salvar ara? Els senyors Mas i Zapatero?

ARA, PER NO HIPOTECAR EL FUTUR, TOCA VOTAR NO

En l'article 40 que diu en el punt 2. "Els poders públics de Catalunya han de garantir la protecció jurídica, econòmica i social de les diverses modalitats de família..." hi han afegit un innecessari "previstes en les lleis" fent-se ressò de les campanyes del PP dient que si no s'obria la porta a la poligàmia. També en el punt 7 introdueixen un element de discriminació entre els diferents tipus de parelles.

En el 41 han fet una cosa semblant en relació al dret de les dones al propi cos i a la seva salut reproductiva i sexual.

A continuació, els textos modificats:

Article 40. Protecció de les persones i de les famílies
(...)
2. Els poders públics de Catalunya han de garantir la protecció jurídica, econòmica i social de les diverses modalitats de família, com a estructura bàsica i factor de cohesió social i com a primer nucli de convivència de les persones. Així mateix, han de promoure les mesures econòmiques i normatives de suport a les famílies dirigides a garantir la conciliació de la vida laboral i familiar i a tenir descendència, amb una atenció especial a les famílies nombroses.

Corts espanyoles:
2. Los poderes públicos deben garantizar la protección jurídica, económica y social de las distintas modalidades de familia previstas en las leyes, como estructura básica y factor de cohesión social y como primer núcleo de convivencia de las personas. Asimismo, deben promover las medidas económicas y normativas de apoyo a las familias dirigidas a garantizar la conciliación de la vida laboral y familiar y a tener descendencia, con especial atención a las familias numerosas.
(...)

7. Els poders públics de Catalunya han de promoure la igualtat de les diferents unions estables de parella amb independència de l'orientació sexual de llurs membres. La llei ha de regular aquestes unions i altres formes de convivència i llurs efectes.

Corts espanyoles:
7. Los poderes públicos deben promover la igualdad de las distintas uniones estables de pareja, teniendo en cuenta sus características, con independencia de la orientación sexual de sus miembros. La ley debe regular dichas uniones y otras formas de convivencia y sus efectos.

Article 41. Perspectiva de gènere
(...)
5. Els poders públics han de vetllar perquè la lliure decisió de la dona sigui determinant en tots els casos pel que fa a les qüestions que poden afectar-ne la dignitat, la integritat i el benestar físic i mental, en particular pel que fa al propi cos i a la seva salut reproductiva i sexual.

Corts espanyoles:
5. Los poderes públicos, en el ámbito de sus competencias y en los supuestos previstos en la ley, deben velar para que la libre decisión de la mujer sea determinante en todos los casos que puedan afectar a su dignidad, integridad y bienestar físico y mental, en particular en lo que concierne al propio cuerpo y a su salud reproductiva y sexual.

Aquest és el web de campanya d'ERC per un NO tranquil, decidit i optimista, a la submissió que representa aquest Estatut retallat a mida dels polítics espanyols i particularment dels Chávez i Rodríguez Ibarra.

El capítol IV del títol I de drets i deures defineix les garanties del compliment d'aquests drets. Un cop més aquí, en el que seria la lletra menuda del contracte, l'Estat espanyol se'n desvincula fins i tot quan les seves administracions actuen a Catalunya (en aquest últim cas només es comprometen expressament a complir una part dels compromisos lingüístics, definits en els articles 32 i 33). Novament ho fan amb un retall de marqueteria, perquè hi ha una gran diferència entre dir que "aquests drets vinculen tots els poders públics que actuen a Catalunya" o que només vinculen els "de Catalunya".

Però encara hi ha alguna "coseta" més al punt 4. Vegeu el text complet de l'article, en català el text del Parlament, en negreta les retallades, subratllat el que hi han afegit a Madrid per limitar l'abast d'aquests drets i per explicitar que no signifiquen que tinguem cap competència nova respecte a les matèries de què tracten:

Article 37. Disposicions generals

1. Els drets que reconeixen els capítols I, II i III vinculen tots els poders públics que actuen a Catalunya i, d'acord amb la naturalesa de cada dret, els particulars. Les disposicions que dictin els poders públics de Catalunya han de respectar aquests drets i s'han d'interpretar i aplicar en el sentit més favorable per a llur plena efectivitat.
2. El Parlament ha d'aprovar per llei la Carta dels drets i els deures dels ciutadans de Catalunya. Les disposicions d'aquest article relatives als drets que reconeixen els capítols I, II i III d'aquest títol s'apliquen també als drets reconeguts per la dita Carta.
3. La regulació essencial i el desenvolupament directe dels drets reconeguts pels capítols I, II i III d'aquest títol s'han de fer per llei del Parlament.
4. Cap de les disposicions d'aquest títol no pot ésser desplegada, aplicada o interpretada de manera que redueixi o limiti els drets fonamentals que reconeixen la Constitució i els tractats i els convenis internacionals ratificats per Espanya.

Text de les Corts espanyoles:
Artículo 37. Disposiciones generales.

1. Los derechos reconocidos por los capítulos I, II y III del presente Título vinculan a todos los poderes públicos de Cataluña y, de acuerdo con la naturaleza de cada derecho, a los particulares. Las disposiciones dictadas por los poderes públicos de Cataluña deben respetar estos derechos y deben interpretarse y aplicarse en el sentido más favorable para su plena efectividad.
Los derechos reconocidos en los artículos 32 y 33 vinculan también a la Administración General del Estado en Cataluña.
2. El Parlamento debe aprobar por ley la Carta de los derechos y deberes de los ciudadanos de Cataluña. Las disposiciones del presente artículo relativas a los derechos reconocidos por los capítulos I, II y III del presente Título se aplican también a los derechos reconocidos por dicha Carta.
3. La regulación esencial y el desarrollo directo de los derechos reconocidos por los capítulos I, II y III del presente Título deben realizarse por ley del Parlamento.
4. Los derechos y principios del presente Título no supondrán una alteración del régimen de distribución de competencias, ni la creación de títulos competenciales nuevos o la modificación de los ya existentes.
Ninguna de las disposiciones de este Título puede ser desarrollada, aplicada o interpretada de forma que reduzca o limite los derechos fundamentales reconocidos por la Constitución y por los tratados y convenios internacionales ratificados por España.

Continua i trobaràs les raons del NO de la Plataforma pel Dret de Decidir.

Rebutgem aquest Estatut
Perquè som una nació i tenim el dret de decidir

La Plataforma pel Dret de Decidir vam convocar la manifestació del 18 de febrer per donar veu al poble català en un moment en el qual es definia un marc polític nou. Vam sortir al carrer per reivindicar que som una nació i que tenim el dret de decidir. És a dir, que som els catalans i catalanes els que hem de tenir capacitat política sobre tot allò que ens afecta.

Hem pogut constatar, però, com el projecte d'estatut aprovat pel Parlament de Catalunya ha estat sotmès a un tracte humiliant per part de les institucions de l'Estat, amb la modificació substancial de 165 articles i disposicions (i un preàmbul refet de dalt a baix) i no ha estat defensat de forma conseqüent per bona part de la classe política catalana, amb la renúncia a aspectes fonamentals per al nostre autogovern.

Rebutgem l'Estatut que serà sotmès pròximament a referèndum perquè, a més de representar una vulneració d'un acord àmpliament majoritari del Parlament català, no inclou cap de les aspiracions i propostes a favor de les quals ens manifestàrem el 18 de febrer i reclamàvem en el nostre manifest inicial.

1- No reconeix Catalunya com a nació
La definició de Catalunya (article 1) queda igual que en l'Estatut de 1979 vigent, amb la devaluada expressió de "nacionalitat". El concepte de nació queda postergat al preàmbul, amb una al·lusió vaga sense cap mena de fonament ni conseqüència jurídica, cosa que certifica la desnaturalització de tot l'articulat. Es nega l'existència del poble català com a subjecte de drets nacionals i històrics com el dret a decidir el nostre futur, a una relació bilateral entre Catalunya i l'Estat i a una projecció internacional pròpia (en diplomàcia, economia, cultura o seleccions catalanes).

Es nega la realitat nacional occitana de la Val d'Aran (article 11).

2- No representa cap avenç en la sobirania fiscal
Es refusa que la Generalitat tingui responsabilitat fiscal sobre tots els impostos recaptats a Catalunya. L'Agència Tributaria Catalana es limitarà a gestionar els tributs propis i els cedits per l'Estat en la seva totalitat. En canvi, els impostos més significatius (IRPF, IVA, Societats i Impostos especials) continuaran en mans de l'Agència Tributària de l'Estat.

La capacitat normativa sobre tots els impostos, plantejada per la proposta del Parlament, referida a tots els aspectes significatius (base imposable, tipus impositiu, exempcions, reduccions i bonificacions), s'ha quedat en una promesa vaga d'ampliar la capacitat normativa en aquells impostos sobre els quals s'amplia el percentatge de participació de la Generalitat, mentre que l'Impost de Societats queda totalment en mans de l'Estat.

En cap cas es pot parlar d'un nou model de finançament. L'increment de la participació en alguns tributs (iniciada l'any 1993) no passa de ser una cessió virtual, en no comptar amb una Agència Catalana que els recapti tots. Tampoc no garanteix un increment dels recursos, ja que l'augment dels ingressos procedents de la cistella d'impostos serà compensat per la disminució dels ingressos procedents del Fons de Suficiència.

Encara més important: l'article 201 fa una referència explícita a la LOFCA (cosa que no feia el projecte del Parlament), a la qual quedem sotmesos, i l'article 206 deixa clar que els nivells de suficiència, solidaritat i anivellament seran fixats només per l'Estat. S'elimina així qualsevol possibilitat de relació bilateral Estat-Generalitat i serà el Govern central, en el marc del Consell General de Política Fiscal i Financera, qui determinarà els diners de què finalment podrà disposar la Generalitat. A més, sense instruments estadístics adequats (balances fiscals, renda disponible dels territoris en termes reals) el model continuarà mancat de transparència.

3- Impedeix la presència internacional del nostre país
El reconeixement internacional a què pot accedir Catalunya és el propi d'una regió de la Unió Europea, no d'una nació. L'Estatut preveu que el Govern de l'Estat pugui incorporar representants de la Generalitat de Catalunya a les delegacions espanyoles a la Unió Europea o a altres organismes internacionals, en els afers relacionats amb les competències o interessos de Catalunya, de la mateixa manera que pot convidar-hi representants de les altres comunitats autònomes. Naturalment, els catalans seran acreditats i identificats com a espanyols. No es descarta que Catalunya tingui una presència directa en alguns organismes en qüestions que afecten les seves competències, però sempre amb un reconeixement de segona categoria, com correspon a les realitats regionals.

L'article 200 diu que "La Generalitat ha de promoure la projecció internacional de les organitzacions socials, culturals i esportives de Catalunya i, si escau, llur afiliació a les entitats afins d'àmbit internacional". És un redactat prou ambigu per no permetre que les seleccions esportives, per exemple, representin plenament el país en competicions internacionals. En aquest tema, s'ha suprimit, del text del Parlament, el punt que reclamava com a competència exclusiva "el foment de la projecció exterior de l'esport català per a garantir que les federacions catalanes participin en competicions oficials d'àmbit europeu i internacional".

4- No millora la posició de la llengua
La llengua catalana no és reconeguda com la històrica i pròpia dels Països Catalans, com l'eina de cohesió nacional i social de tota la comunitat. A més, les modestes propostes del projecte d'Estatut del Parlament han quedat substancialment retallades:

Quan s'estableix el català com a llengua d'ús normal i preferent de totes les administracions de Catalunya, no inclou totes les administracions i mitjans presents a Catalunya.
La competència lingüística de la Generalitat no es projecta sobre la "doble oficialitat", sinó sobre la llengua catalana, cosa que resolt a la baixa la qüestió respecte de la mateixa doctrina del Tribunal Constitucional.
El deure de conèixer les dues llengües oficials queda sense conseqüències jurídiques, ja que s'ha eliminat del text original la impossibilitat d'al·legar-ne desconeixement.
Les propostes relatives a normes d'etiquetatge, considerades insuficients per les associacions de defensa de la llengua, també es modifiquen de manera que "almenys en català" esdevé "també en català".
Per a magistrats i jutges, el coneixement del català serà un mèrit i no un requisit.

5- No permet que establim polítiques pròpies de ciutadania i d'immigració
Amb la seva submissió a les lleis estatals, l'Estatut no permet l'ampliació dels drets de ciutadania a la població catalana d'origen estranger, sense els quals no es pot parlar de veritable incorporació. És més, han desaparegut competències previstes en el projecte del Parlament com "l'establiment i la regulació de garanties en relació amb els drets i deures de les persones immigrades" o la relació bilateral Estat-Generalitat per a la determinació dels contingents de persones immigrades. El nou text redueix el paper de la Generalitat a l'execució de la legislació estatal i europea en matèria de treball d'estrangers, condicionada a la "necessària coordinació que correspon a l'Estat".

6- Continuen en mans de l'Estat qüestions legislatives i executives essencials
Aquest Estatut no ens dóna dret a decidir en temes socials i econòmics importants, com són salut, educació, gestió d'infraestructures (aeroports), justícia i règim local. Ens manca també un marc català de relacions laborals.

L'Estatut continua subordinat a la Constitució espanyola i, per tant, l'Estat continua mantenint intacta la seva capacitat legislativa (també executiva, en alguns casos) en competències exclusives. A més d'algunes, que ja hem esmentat, com les relacions internacionals o la regulació de la ciutadania, l'article 149 de la Constitució estableix fins a 32 qüestions com a competències exclusives, algunes tan importants com la defensa i les forces armades, l'administració de justícia, la legislació laboral, la planificació general de l'activitat econòmica o el comerç exterior.

7- Els drets democràtics i socials queden sotmesos a la legislació de l'Estat
La Generalitat no tindrà capacitat per convocar consultes entre la ciutadania en forma de referèndum, ni tan sols en aquells temes en els quals disposa de competències, com preveia el projecte del Parlament. Tampoc s'admet una circumscripció pròpia, o amb CCAA pròximes, a les eleccions europees.

L'extensa relació de drets socials i mediambientals no amaga la seva manca d'eficàcia i força normativa. En tots els punts conflictius (laïcitat de l'ensenyament, dret a una mort digna, dret de les dones a disposar del propi cos) ha quedat palesa i, moltes vegades explicitada, la seva subordinació a les lleis estatals. Les formulacions genèriques i la manca de mecanismes de garantia resten també força legal a aquest Estatut.

En resum, aquest projecte d'Estatut no inclou cap de les aspiracions i propostes a favor de les quals ens vam manifestar el 18 de febrer passat: no ens reconeix com a nació, no se'ns permet gestionar els propis recursos, no ens dóna dret a decidir en els afers socials més importants i no se'ns reconeix el dret a l'autodeterminació.

No volem renunciar a uns objectius de país ambiciosos i ens neguem a acceptar una nova hipoteca que perpetuï anys i anys la situació de subordinació sobre les generacions que vénen. Hem de rebutjar aquest Estatut per evitar que aquest marc autonòmic quedi congelat i el país vagi perdent poder de decisió i dinamisme respecte les altres nacions europees. El poble català s'ha de dotar de les eines legislatives necessàries per ser una nació lliure i avançada dins Europa. Per això, les lleugeres millores que pot suposar aquest Estatut respecte del vigent no són en absolut l'avenç que necessita el país, i no corresponen al ritme amb què avança la societat catalana, que, en les seves reivindicacions, supera de llarg aquest estret marc autonòmic que estableix l'Estat espanyol.

La Plataforma pel Dret de Decidir continuarà treballant per a un futur escenari d'autodeterminació, on ens siguin reconeguts els nostres drets com a poble i on un veritable procés constituent permeti als catalans i a les catalanes de decidir les normes que han de regir la nostra societat. Per això, cal que fem un primer pas participant activament en el referèndum i expressant de forma massiva el rebuig a aquest Estatut. Davant dels atacs i les amenaces antidemocràtiques, i davant també de les actituds polítiques servils, el poble català ha de demostrar coratge i fermesa en la defensa dels seus drets.

Perquè som una nació i tenim el dret de decidir
NO ENS DEIXEM ENGANYAR, REBUTGEM AQUEST ESTATUT

Plataforma pel Dret de Decidir
info@tenimeldretdedecidir.org
Tel. 93 444 38 00

Parlament de Catalunya:
Article 20. Dret a morir amb dignitat

Corts espanyoles:
Artículo 20. Derecho a vivir con dignidad el proceso de la muerte.

A continuació podeu llegir la resta de retocs amb què tracten d'edulcorar el text perquè no obri la porta a la regulació de l'eutanàsia i de limitar el dret a la mort digna als tractaments pal·liatius del dolor. Iniciativa es va conformar amb l'ambigüitat i va dir amén.

Article 20. Dret a morir amb dignitat
1. Totes les persones tenen dret a viure amb dignitat el procés de llur mort.
2. Totes les persones tenen dret a expressar llur voluntat d'una manera anticipada per tal de deixar constància de les instruccions sobre les intervencions i els tractaments mèdics que puguin rebre, que han d'ésser respectades, en els termes que estableixen les lleis, especialment pel personal sanitari quan no estiguin en condicions d'expressar personalment llur voluntat.

Artículo 20. Derecho a vivir con dignidad el proceso de la muerte.
1. Todas las personas tienen derecho a recibir un adecuado tratamiento del dolor y cuidados paliativos integrales y a vivir con dignidad el proceso de su muerte.

Els governants espanyols són mestres en allò tan poc digne de "ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts", i ara els ha tocat el rebre als aranesos i de passada als occitans. Vegeu com han corregit aquest article:

Article 11. L'Aran
1. El poble aranès exerceix l'autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau de l'Aran i les altres institucions pròpies.
2. Els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l'Aran com una realitat nacional occitana fonamentada en la seva singularitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i reconeix l'Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d'una particular protecció per mitjà d'un règim jurídic especial.

Corts espanyoles:
(...)
2. Los ciudadanos de Cataluña y sus instituciones políticas reconocen a Arán como una realidad occitana dotada de identidad cultural, histórica, geográfica y lingüística, defendida por los araneses a lo largo de los siglos. El presente Estatuto reconoce, ampara y respeta esta singularidad y reconoce Arán como entidad territorial singular dentro de Cataluña, la cual es objeto de una particular protección por medio de un régimen jurídico especial.

La nostra intermediació ha permès fer prosperar en el Senat una esmena a la Llei de mediació d'assegurances i reassegurances privades favorable al fet que Mutual Mèdica (mútua de metges catalana) pugui ser alternativa al Règim Especial per als Treballadors Autònoms de la Seguretat Social no només a Catalunya i Balears, com fins ara, sinó a tot l'Estat (aquí podeu consultar aquesta esmena que du el número 87).

L'esmena, en el tràmit en comissió, va ser incorporada al dicatmen de la llei, que avui ha estat aprovat per unanimitat en el Ple del Senat, sense cap vot particular en contra, cosa que fa pensar que tampoc no serà rebutjada en el tràmit final del Congrés de Diputats.

Aquest dimecres 24 de maig hem debatut en el Ple del Senat aquesta llei del cànon. L'Entesa hi havia presentat 28 esmenes, dues de tot el grup, quatre d'ICV i 22 d'ERC. Aquestes són les notes en què he basat les meves dues intervencions en el Ple:

La propietat intel•lectual d’una obra literària, artística o científica correspon al seu autor pel sol fet de la seva creació.

Els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret.

Estos son dos de los principios enunciados en la ley de la propiedad intelectual vigente y en la Constitución que enmarcan el conjunto de las enmiendas de la Entesa Catalana de Progrés y de los grupos que la integramos, que tenemos la voluntad de modernizar nuestra legislación sobre propiedad intelectual, dentro del marco europeo, para aprovechar al máximo las posibilidades que las nuevas tecnologías abren a la difusión de la cultura y la ciencia, a la educación y al acceso a la información, fomentando al tiempo la creación cultural y la investigación científica, protegiendo a los autores, a los creadores, a los investigadores, garantizando sus derechos y, también, incitándoles a aprovechar las posibilidades que les ofrecen a ellos también las nuevas tecnologías, tanto para la propia creación, como para la difusión de sus obras e incluso para obtener al final una remuneración más adecuada de su trabajo, de su propiedad intelectual.

No es esta una simple declaración de principios, sino la expresión de una voluntad real de cambio que nos lleva a cogerle la palabra a la ministra para que cumpla su compromiso de plantear en esta legislatura una reforma en profundidad del conjunto de la Ley de la propiedad intelectual, sin la cual estamos solo poniendo parches y resulta muy difícil garantizar en el actual contexto de cambio tecnológico un justo equilibrio entre los derechos económicos de los autores, productores o distribuidores y el interés general del acceso más amplio posible de los ciudadanos a la cultura.

Continuando con los principios queremos afirmar algunos más que inspiran también buena parte de nuestras enmiendas:

La copia privada es legítima, no es piratería.

El canon, que la ley denomina expresamente “compensación equitativa por copia privada”, en la medida de lo posible, debería ser estrictamente eso, y, en la medida de lo posible, no se debería aplicar indiscriminadamente a todos los medios y aparatos de copia o reproducción sin tener en cuenta los usos reales de esos medios y aparatos, ni tampoco debería servir para compensar supuestas o reales perdidas económicas de autores, productores o distribuidores, a causa de delitos relacionados con lo que denominamos piratería.

De las enmiendas que ha presentado Entesa, unas, concretamente la 32, la 34, la 39 y la 58, corresponden a ICV, y las damos por defendidas con la intervención del compañero Jordi Guillot, la 33 y la 56 son asumidas por la Entesa en su conjunto, y las 22 restantes que han quedado vivas para este pleno son de ERC.

La enmienda 33 de Entesa pretende que no se aplique el canon automática e indiscriminadamente a todos los equipos, aparatos y soportes materiales que puedan realizar una reproducción, con lo cual hasta un teléfono móvil con una cámara podría llegar a tener que pagar el canon, sino que las partes a las que la ley reconoce competencia en la materia, y en última instancia los ministerios de Cultura y de Industria, vayan revisando periódicamente cuales se usan preferentemente con esta finalidad de realizar copias de obras que generan el derecho a compensación equitativa y cuales no. Es una enmienda, por otro lado, próxima en su finalidad a la más descafeinada número 28 del PP. También sabemos que en su fuero interno muchos senadores de todos los grupos asumen como propia nuestra enmienda y mantenemos nuestra esperanza de que ejerzan sus dotes de convicción ante los dirigentes de sus grupos y ante los responsables del ministerio de Cultura para que pongan el semáforo en verde y apoyen nuestra enmienda.

Lo mismo decimos de nuestra enmienda 56 a la disposición transitoria que traspone a la ley el acuerdo sobre el canon a que llegaron hace unos meses las entidades de gestión y una parte del sector industrial implicado. Es una enmienda que intenta impedir un redactado que no se corresponde exactamente con el acuerdo de referencia y que podría interpretarse para que las impresoras también paguen el canon, cosa que nos parece excesiva. En realidad ERC e ICV hemos asumido esta enmienda como un mal menor, ya que la enmienda 57, que es de Esquerra, lo que pretende es que se negocie de nuevo y con nuevos criterios fijados en esta ley toda la tarifa del canon, que es lo que intenta hacer por su lado la enmienda 58 que es de Iniciativa. No nos parece ni adecuado ni oportuno que se den por buenas unas tarifas acordadas entre privados, cuando la ley establece que en última instancia serán los ministerios de cultura e industria quienes las fijarán

Defenderé a continuación las enmiendas que son estrictamente de Esquerra Republicana. Esquerra es el partido que más enmiendas ha presentado para mejorar la ley de acuerdo con los criterios apuntados más arriba de una aplicación menos indiscriminada del canon para no gravar usos que no tienen nada que ver con la copia privada, para favorecer usos culturales y educativos sin finalidad de lucro ligados a nuestro progreso cultural y científico y para facilitar el acceso a la cultura, a la información y a la educación a colectivos que tienen mayores dificultades para hacerlo como los discapacitados.

También nuestras enmiendas, particularmente la 35, la 36, la 42 y la 52, se inspiran en el necesario respeto de las competencias autonómicas en la materia y en la necesaria participación de las Comunidades Autónomas y de las asociaciones de consumidores y usuarios en todo lo relacionado con la fijación de las tarifas del canon, y no solo de los industriales y de las sociedades de gestión de los derechos de autor. En relación con las competencias autonómicas se ha desaprovechado una buena ocasión para incorporar las competencias de las comunidades autónomas por lo que se refiere a las entidades de gestión, avaladas por la sentencia 196/1997 del Tribunal Constitucional. Aunque no nos extraña visto como le han pasado el cepillo al Estatuto catalán también en esta materia (y ahí tienen uno más del centenar largo de motivos que nos inducen a votar NO el 18 de junio).

Las enmiendas de Esquerra son claramente progresistas y favorables a la vez a los creadores culturales y a la difusión de la cultura, y nos extraña que desde el partido del gobierno no se haya incorporado al dictamen ninguna de ellas.

Y les voy a citar algunas con la esperanza que les permitan votarlas favorablemente:

La enmienda 37 dice que las partes negociadoras de las tarifas del canon y en todo caso los ministerios de industria y de cultura tengan en cuenta en el momento de fijarlas “la necesidad de fomentar el acceso y difusión de la cultura y la información”. (Aquesta és l'única d'ERC que s'ha aprovat gràcies a un acord amb el portaveu del PP, segons el qual nosaltres els votaríem la seva esmena 28 que limita una mica l'aplicació indiscriminada del canon.) ¿No les parece una cosa razonable y progresista?

Y fíjense también en la misma línea de fomento de la cultura en las enmiendas 46, 47, 48 o 51, que tienen como finalidad

facilitar el uso de obras para la ilustración con fines educativos o de investigación científica,

o también eximir del pago de la tarifa en actos benéficos, culturales o de promoción de las propias obras, sin taquilla o con una recaudación inferior a los gastos de organización.

También, para proteger mejor a los autores y favorecer la comunicación científica, la enmienda 50 de Esquerra pretende que el autor de artículos, especialmente científicos y técnicos, reproducidos en publicaciones periódicas conserve sus derechos para difundir-los posteriormente a través de su web personal o el de la institución en que trabaja.

Tampoco se entiende que desde una perspectiva progresista no se acepte nuestra enmienda 41 para que las asociaciones de personas con discapacidad estén exentas del pago del canon cuando adquieran equipos, aparatos o soportes para producir material para sus afiliados discapacitados, con el objeto de facilitarles el acceso a la cultura y a la información.

La enmienda 40 plantea una cuestión central como es eximir del pago del pago del canon a “todos aquellos compradores que acrediten suficientemente que el destino o uso final de los equipos, aparatos o soportes materiales no sea la copia privada en particular, empresas, instituciones, administraciones públicas y trabajadores autónomos la actividad de los cuales requiera la utilización habitual de dichos equipos, aparatos o soportes materiales”.

Resulta incomprensible y es extremadamente injusto, una autentica perversión del objeto de la ley, que se tenga que pagar el canon por copia privada cuando es evidente que esta no existe. Es un auténtico escándalo que va a terminar volviéndose contra el concepto mismo del canon digital. No es de recibo que las administraciones públicas, las empresas, estén financiando a las Sociedades de gestión de derechos de autor, más allá de lo que legítimamente les corresponde, no es de recibo que se pague cuándo manifiestamente no han realizado ninguna copia de película, música… que pueda justificar el pago de derechos. ¿Es que acaso en los ministerios los funcionarios públicos tienen instalado el e-mule u otro programa de este tipo en los ordenadores de los ministerios y se dedican a bajarse películas o música? ¿Deben pagar los ciudadanos con sus impuestos un canon por unas copias que no se han realizado y que si excepcionalmente se han realizado ha sido por un total incumplimiento de las obligaciones de la función pública y una dejación del control que deben ejercer los responsables políticos de las administraciones públicas? ¿Cómo pueden defender un texto que lleva a que escuelas, museos, juzgados, hospitales, empresas… paguen un canon en compensación de una copia privada que por la propia definición de lo que es una copia privada no pueden ejercer?

Y que decir del grupo popular. Después que hace un año se aprobara en esta Cámara con voto del PP una proposición de ley simplemente en contra del canon digital, ¿no van a votar ahora a favor de una enmienda mucho más moderada pero que al menos limitaría su aplicación indiscriminada?

Realmente seria incomprensible que Esquerra Republicana se quedara sola defendiendo una demanda tan justa y tan de sentido común, que además una mayoría de senadores en privado afirman compartir.

La enmienda 43 pretende que consté en las facturas de compra el importe del canon que se incluye en le precio de un producto. Es un derecho mínimo del consumidor y por otro lado puede suponer un freno a un aumento del coste del producto, ya que actualmente la mayoría de intermediarios están cargando sus márgenes comerciales sobre el canon. Este es también el objetivo de la enmienda 59 para evitar que se cargue el IVA sobre el canon. Los usuarios deben saber que pagan y porque pagan.

Nuestra enmienda 42, además de precisar la competencia autonómica, tiene como finalidad dejar claro que los autores que no son socios de una entidad de gestión deben percibir una compensación equitativa por la copia de sus obras y también deben participar en el reparto de las cantidades percibidas en concepto de derechos de autor.

Finalmente, nuestra enmienda 55 propone la supresión del artículo 161 que pone en peligro la copia privada y puede ser extremadamente lesivo para los usuarios, que después de haber pagado un canon muy indiscriminado se encontrarán con que los titulares de los derechos podrán adoptar medidas tecnológicas que limiten el número de reproducciones por copia privada.

No me alargo más en el detalle de enmiendas que conocen.

Simplemente insistirles en el hecho que nuestras enmiendas tienen un objetivo fundamental:

garantizar el acceso de los ciudadanos a la cultura, la información y la educación, y a los autores la justa remuneración de sus derechos, sin poner puertas al campo del progreso.

Moltes gràcies, senyor president.

---------------------------------------------------
Torn de portaveus

Gracies senyor president,

Aunque ya hemos fijado nuestras posiciones en el turno de enmiendas, quisiera aprovechar este turno de portavoces para hacer una reflexión sobre el conjunto del proceso de elaboración de esta ley.

Creo, sinceramente, que nos estamos equivocando en una cuestión fundamental. Se esta intentando establecer unas reglas del juego para garantizar los derechos de autor en la era digital, y me parece necesario y conveniente que se haga, pero no solo tocando una parte de la Ley de la propiedad intelectual y sin hacer un análisis de conjunto de las múltiples implicaciones que los cambios tecnológicos tienen en la sociedad, en las formas de creación, de producción, de distribución, de difusión y de consumo, en todos los ámbitos y particularmente en el de la cultura.

Es cierto que era urgente adaptar nuestra legislación a la directiva europea sobre la materia, pero no es menos cierto que hacerlo sin abordar otros aspectos de la Ley es arriesgado si se quieren soluciones equilibradas y meditadas.

Nos parece que el gobierno ha querido quedar bien con todo el mundo, pero no lo ha conseguido ni en su seno, y más bien lo que parece es que ha enfadado a todo el mundo. El canon es demasiado indiscriminado y las excepciones demasiado limitadas, olvidando que son válvulas de escape para regular los derechos de autor de manera equitativa; nos da la impresión que por este camino la olla podría estallar y creo que a los que defendemos la cultura no nos interesa. No nos interesa seguramente una limitación excesiva, ni tampoco un liberalismo salvaje, que comporte que los titulares de derechos los acaben protegiendo prioritariamente imponiendo barreras tecnológicas a la reproducción, cosa que perjudicaría a los usuarios, y en primer lugar a los que tengan menos recursos.

Tampoco la oposición, particularmente el grupo popular, ha estado a la altura. No entendemos la conducta errática del Partido Popular en una cuestión de tanta trascendencia. Primero, por un afán de protagonismo y seguramente con el fin de poner en un brete al gobierno, aprueban en el Senado una proposición de ley contra el canon. Luego en el Congreso plantean enmiendas a la ley que van en sentido contrario. En el Senado, ahora, olvidándose de lo que hicieron hace un año, apenas plantean cinco enmiendas, una de las cuales, la 28, viene a matizar, en positivo hay que decirlo, la aplicación indiscriminada del canon, en contradicción manifiesta con lo que hicieron en el Congreso.

Seguramente deberíamos ser bastante autocríticos por el trámite casi sin debate auténtico, de fondo, en la Comisión de Cultura, el no querer mostrar con claridad las posiciones que nos ha parecido detectar, quizás porque no se tenían posiciones claras o para eludir las presiones de los sectores implicados. Nos parece que deberíamos tomar este asunto con mayor seriedad, porque más allá de los tiras y aflojas de intereses legítimos de unos sectores y otros, está el interés general de los ciudadanos, y del progreso tecnológico, científico y cultural.

Es por ello que insistimos y volveremos a insistir en la necesidad que se aborde cuanto antes mejor una reforma en profundidad de la Ley de propiedad intelectual, para adaptarla en su globalidad a los cambios tecnológicos y a su repercusión en la cultura.

---------------------------------------------

Aquest és el guió de la votació dels senadors d'ERC, i dels d'ICV que ens han seguit (excepte en el cas de l'esmena 58 d'Entesa que era d'ICV i contradictòria en certa manera amb una altra d'ERC). Com veureu hem votat l'esmena 28 del PP, que limita una mica el caràcter indiscriminat del canon, i ells, a canvi, han votat la 37 d'Entesa (ERC) que haurà estat l'única esmena d'ERC a aquesta llei aprovada en el tràmit parlamentari al Congrés i el Senat

Esmenes CC 1 i 2, 17 a 26 NO

Esmenes PNB
3 abstenció
4 a 16 SÍ

Esmenes PP
28
27, 29, 30 NO

Esmenes CiU
65 abstenció
66 SÍ
68 NO

Esmenes PSOE
70, 71, 74, 77, 82 SÍ
72, 79, 80, 81 abstenció
78, 83, 84 NO

Esmenes Entesa
31 i 56 SÍ tots
58 abstenció ERC
Totes les altres SÍ

Esmenes IU
61 NO
64 abstenció

Aquest dimarts hem debatut al Senat una moció del PP sobre la seva pretensió que es constitueixi el Patronat de l'Arxiu de la Corona d'Aragó per gestionar la totalitat dels seus fons en contra del que defensem des de Catalunya a favor del traspàs a la Generalitat dels fons propis.

La imatge és de la capçalera del manuscrit 74 del monestir de Ripoll que es troba a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i que hauria d'estar integrat en el sistema d'arxius de Catalunya.

Aquestes són les notes en què he basat la meva intervenció:

Moltes gràcies senyor president,

“Hem llegit les objeccions i les protestes amb què ha estat acollida fora de Catalunya la possibilitat que el gran dipòsit documental anomenat oficialment Arxiu de la Corona d’Aragó passés a la Generalitat en virtut de l’Estatut. Aquestes objeccions i protestes surten de València i sobretot d’Aragó. ¿No és aquell l’Arxiu de tota la Corona d’Aragó? -al•leguen els protestataris. Doncs no pot reclamar-lo Catalunya, que no era sinó una part o Estat de la Corona. Tant de dret com Catalunya hi tenen Aragó i València. I encara podrien afegir, si volguessin, el dret que hi tenen Mallorca, el Rosselló i Sicília, i Sardenya, i Nàpols i tot…

“La primera cosa a remarcar és que els protestataris ignoren o volen ignorar què és i què conté l’Arxiu disputat.”

Estas palabras, que ahora mismo les traduciré, las escribía Antoni Rovira i Virgili en 1932, hace 74 años, aunque por desgracia parece que para algunos el tiempo no pase y no sean capaces de avenirse a razones. Decía Rovira, ayer, y seguimos diciendo nosotros hoy:

“Hemos leído las objeciones y las protestas con que ha sido acogida fuera de Cataluña la posibilidad que el gran depósito documental llamado oficialmente Archivo de la Corona de Aragón pasase a la Generalitat en virtud del Estatuto. Estas objeciones i protestas salen de Valencia y sobretodo de Aragón. ¿No es aquel el Archivo de toda la Corona de Aragón? –alegan los protestarios. Pues no puede reclamarlo Cataluña, que no era sino una parte o Estado de la Corona. Tanto derecho como Cataluña tienen Aragón y Valencia. Y aún podrían añadir, si quisieran, el derecho que tienen Mallorca, el Rosellón y Sicilia, y Cerdeña, y hasta Nápoles…

“La primera cosa a resaltar es que los protestarios ignoran o quieren ignorar qué es y qué contiene el Archivo disputado.”

En efecto, este sigue siendo el quid de la cuestión, que de manera muy injusta e interesada algunos pretenden ignorar. La ignorancia es el peor enemigo de la democracia y del entendimiento entre los pueblos. Dejemos a un lado las declaraciones rimbombantes y la manipulación de la historia, examinemos cual es el contenido de ese gran depósito documental llamado Archivo de la Corona de Aragón, para determinar que fondos son comunes a todos los territorios de la antigua Corona de Aragón y cuales no. Vayamos a los hechos y dejemos de confundirnos.

Para empezar, el primer párrafo de la exposición de motivos de la moción que hoy debatimos induce a la confusión porque parte de una falsedad histórica: Jaume II en 1318 crea el Archivo Real de Barcelona no el Archivo de la Corona de Aragón. La monarquía borbónica –por lo demás en sus orígenes totalmente contraria a lo que representó en la historia la Corona de Aragón– no recuperó ese supuesto nombre inicial sino que rebautizó el Archivo Real de Barcelona con el nombre de Archivo de la Corona de Aragón, y como archivo del Estado fue acumulando en él fondos de lo más heteróclitos.

Para que se entienda mejor, iremos por partes, y disculpen si empiezo la argumentación en este turno de defensa de enmiendas y la termino en el turno de portavoces.

El origen de lo que hoy conocemos, y algunos desconocen, como Archivo de la Corona de Aragón es el Archivo Real de Barcelona, que es citado ya en algunos documentos de los siglos XII y XIII, y que Jaume II, a principios del siglo XIV, organiza y consolida como archivo. Contenía, en aquel momento, por un lado, documentación de la època condal de Catalunya, que va de finales del siglo IX al 1137, el período de la historia de Catalunya anterior a la confederación catalanoaragonesa, y por lo tanto documentación ajena a una todavía inexistente Corona de Aragón común, y por otro, contenía la documentación de los reyes de la casa de Barcelona y de sus sucesores, de los siglos posteriores.

El Archivo Real de Barcelona no fue el archivo real único de la corona catalanoaragonesa. La organización política y administrativa de los territorios de la Corona de Aragón fue marcadamente descentralizada, cada territorio funcionaba de manera independiente y cada uno creó su propio archivo real además del de Barcelona, en Valencia, en Aragón y en Mallorca, archivos que conservaban la documentación administrativa y política de gestión del propio territorio. En el caso del Archivo Real de Barcelona además de este tipo de documentación de ámbito estrictamente catalán que constituía el grueso de sus fondos, se conservaban los documentos que el rey transmitía a los otros territorios de la Corona de Aragón.

En 1494, Fernando II creó el Consejo Supremo de Aragón, con la función de tratar los asuntos comunes de los territorios de la Corona de Aragón, y a partir de ese momento el Archivo Real de Barcelona funcionó de manera similar a los archivos reales de Valencia, Mallorca o Zaragoza, en que cada cual conserva solo la documentación producida por la autoridad real en el propio territorio en relación con su gestión y funcionamiento propios.

El Archivo Real de Barcelona funcionó con este nombre durante algunos siglos hasta que en 1751, bajo el dominio borbónico, se tomó la iniciativa de cambiar su denominación por la actual de Archivo de la Corona de Aragón con la idea de unificar en Barcelona, además de los fondos del Archivo Real de Barcelona y del Archivo del Consejo de Aragón, los archivos de los reinos de Valencia, de Mallorca y de Aragón. Pero resulta que se cambio el nombre del Archivo Real de Barcelona pero esos otros archivos reales nunca fueron trasladados a Barcelona, con lo cual el mantenimiento del nombre de Archivo de la Corona de Aragón ha contribuido gravemente a la confusión.

De ahí, también, lo paradójico de la situación actual en que algunos de los que se quejan deberían ser los últimos en hacerlo, ya que los archivos reales de Valencia y de Mallorca desde hace años son gestionados por las respectivas Comunidades Autónomas, mientras que en el caso de Catalunya nos quieren regatear la gestión de aquello que en otros territorios, con toda razón, ya gestionan las instituciones propias. Por lo que se refiere a Aragón, se da la desgraciada circunstancia histórica que sus archivos reales, que nunca salieron de Aragón, fueron pasto de las llamas durante la que nosotros llamamos guerra del francés y algunos de independencia; aunque cabe recordar que los fondos de la antigua Generalidad de Aragón que se han preservado se encuentran en el Archivo de la Diputación Provincial de Zaragoza.

Estas son unas primeras razones para nuestra enmienda que pone el acento en que el Patronato que se debe crear ha de gestionar los fondos comunes y no los fondos propios de cada Comunidad Autónoma. En el turno de portavoces ya desarrollaré el resto de nuestra argumentación.

Moltes gràcies senyor president

-----------------------------------------

Moltes gràcies senyor president,

Decía en mi primera intervención que es necesario distinguir en los fondos originarios del Archivo de la Corona de Aragón entre fondos comunes y fondos propios de Catalunya, ya sea porque son del periodo anterior a la confederación catalanoaragonesa ya sea porque son fondos del Archivo Real de Barcelona que se refieren a la gestión política y administrativa de Catalunya.

Pero, desde el punto de vista de Cataluña, aún hay más motivos no tanto de agravio como de exigencia de racionalidad y criterio democrático, ya que en ese supuesto Archivo de la Corona de Aragón, desde el siglo XVIII hasta hoy, han ido ingresando una gran cantidad de fondos documentales de procedencias muy diversas, públicas y privadas, y de periodos históricos también muy diversos. Fondos documentales catalanes que no guardan relación alguna con su denominación de Archivo de la Corona de Aragón.

Concretando más, bajo la denominación de Archivo de la Corona de Aragón encontramos:

fondos documentales comunes que serían una parte de los del Archivo Real de Barcelona y los fondos del Archivo del Consejo Supremo de Aragón, que sería lógico que fueran gestionados por el Patronato que se debe constituir con el acuerdo de las cuatro comunidades autónomas,

y junto a esos fondos comunes encontramos muchos otros estrictamente catalanes cuya titularidad y/o gestión deben ser traspasadas a la Generalitat de Catalunya como son:

Los archivos de la
• Real Audiencia de Cataluña (de 1372 a 1892)
• del Real Patrimonio de Cataluña (del s. XII a 1910)
• Fondos notariales de Cataluña (del s. XII a 1867)
• de la Delegación de Hacienda de Barcelona (del s. XIX a 1967)

• los archivos históricos de la antigua Generalitat de Catalunya (de 1359 a 1714)
• de la Gobernación General de Cataluña (de 1390 a 1714)
• Manuscritos de la Generalitat de Catalunya (del s. XIV al XVII)
• Fondos de Órdenes, monasterios y conventos de Cataluña (del s. IX al XIX)
• Manuscritos de los monasterios de Ripoll y Sant Cugat del Vallès (del s. X al XV)
• Archivos de la Junta de Gobierno de Cataluña (de 1775 a 1781)
• de la Junta Superior de Cataluña (de 1808 a 1812)
• de la Dominación Napoleónica en Catalunya
• de la Casa de la Moneda de Barcelona (del s. XIX)
• de la Cofradía de Drogueros de Barcelona (de 1562 a 1880)
• de la Comandancia de Ingenieros de Cataluña (del s. XVIII al XIX)

Y además hay fondos que seguramente deberían ir a otras instituciones catalanas según su respectiva procedencia como:

• Fondos municipales y parroquiales de Cataluña (del s. XIII al XIX) recogidos por la Generalitat de Catalunya durante la guerra civil para evitar su destrucción.
• Fondos patrimoniales de Cataluña (del s. XII al XX)
• Privilegios del Archivo del Ayuntamiento de Barcelona (del s.XIII al XVIII)
y otras colecciones

¿Son estos documentos comunes de la Corona de Aragón? ¿Puede alguien afirmarlo con un mínimo de rigor y honestidad intelectual? Evidentemente, no.

Dejemos pues de lado la manipulación política de legítimos sentimientos de identidad de unos y de otros; gestionemos juntos lo que es del conjunto, y que cada cual gestione de la mejor manera sus fondos propios, dentro de la continuidad histórica de las propias instituciones y de forma abierta a los investigadores de todos los horizontes.

Durante la República, aunque no se incorporó el traspaso de los fondos propios del Archivo de la Corona de Aragón a la Generalitat de Catalunya en el Estatuto de Autonomía de 1932, como se solicitaba desde Cataluña, sí que se fijarón por ley en 1934 los criterios para hacerlo.

Es lógico que después de 30 años de democracia se recupere lo que fue suprimido por la fuerza de las armas y que por fin los fondos propios de Catalunya situados en el Archivo de la Corona de Aragón y en el Archivo Real de Barcelona se acaben integrando en el sistema de archivos de Catalunya.

Que així sigui!

Gràcies senyor president

Aquest dissabte Joan Puigcercós va participar en l'acte de presentació del candidat d'ERC a l'alcaldia de Torroella, Josep Maria Rufí (a la foto amb ulleres entre Joan Puigcercós i Pere Vigo, diputat al Parlament de Catalunya). Hi van assistir unes dues-centes persones de totes les edats i d'horitzons diversos. Va anar molt bé: Josep Maria Rufí va aparèixer com un candidat amb moltes possibilitats de ser el futur alcalde de Torroella tant per les seves qualitats personals com per la seva acceptació i la seva credibilitat més enllà dels rengles d'ERC; tothom veu que podria ser un bon alcalde per a tot el municipi. Té tot el suport de la gent d'ERC i ara ja comença a preparar un equip competent i amb idees per governar i amb capacitat de diàleg amb la gent, amb les associacions i també amb els altres grups municipals. Joan Puigcercós va saber donar els arguments de futur del NO a l'Estatut retallat, que podria obrir la porta a una negociació a l'alça del finançament de Catalunya, a posar un fre a l'espoli fiscal que aquest nou text estatutari no resol. (Vegeu la notícia al Diari de Girona i a El Punt).

En l'arrossada de diumenge, a la qual han assistit un centenar de militants i simpatitzants d'ERC de Torroella i l'Estartit, i rodalies, entre els quals la família de Francesc Ferrer i Gironès, que ha estat recordat com un home conseqüent, s'ha expressat la bona disposició per fer una campanya, sense complexos, sense ressentiments i amb una visió de futur optimista, pel NO a l'Estatut de la Moncloa.

Vegeu a El Punt la notícia sobre la decisió de la Plataforma pel dret de decidir, integrada per més de 700 entitats del país, a favor del no i la convocatòria que fa d'actes de rebuig d'aquest Estatut encongit.

La Plataforma convida els ciutadans a penjar als balcons senyeres amb el lema

"Som una nació i tenim el dret de decidir".

No sé si l'Avui de cop es mostra sensible al resultat d'una de les seves enquestes als seus lectors que va donar un 79% de vots NO al projecte d'Estatut retallat, però la veritat és que avui, divendres 19 de maig, hi ha ple de notícies i articles d'opinió que abunden en la matèria, a banda d'un article de contraportada titulat "Maragall votarà no".

Hi ha per exemple un article d'opinió de Salvador Cardús i un altre de Xavier Roig, titulat significativament No pot ser que sí. Però, potser el més clarificador és sota el títol El govern basc rebutja el model de reforma català aquest retall de notícia : La vicelehendakari, Idoia Zenarruzabeitia (PNB), va sentenciar ahir que si l'oferta que pretén realitzar el govern estatal a Euskadi és la que va oferir a Catalunya "val més que ho deixem estar". (Podeu llegir-la aquí completa.)

Els correctors del PSOE de l'Estatut no entenen, o no volen entendre o els seus escolanets catalans no els expliquen, què és la ciutadania catalana, ni la nació catalana, ni la llengua catalana com a factor de cohesió social. Per això fan coses tan curioses com en l'article 7.1 que deia que "gaudeixen de la condició política de catalans els ciutadans de l'Estat que tenen veïnatge administratiu a Catalunya" afegir, després de catalans, "o ciudadanos de Cataluña"! En Boadella estarà content.

Aquests són els dos textos confrontats:

1. Gaudeixen de la condició política de catalans els ciutadans de l'Estat que tenen veïnatge administratiu a Catalunya.

1. Gozan de la condición política de catalanes o ciudadanos de Cataluña los ciudadanos españoles que tienen vecindad administrativa en Cataluña.

Aquest dissabte, 20 de maig, Joan Puigcercós presenta el candidat a l'alcaldia de Torroella de Montgrí, Josep Maria Rufí, a les 12.00 al Cine Petit de Torroella.

I diumenge:

Article commemoratiu del 75è aniversari de la República, amb referències a Torroella de Montgrí, publicat a La Veu, revista de la secció local d'ERC de Torroella de Montgrí, d'aquest mes de maig.

La plaça de la Vila de Torroella de Montgrí, llavors plaça de la República, el dia de la Festa Major de 1934 en què el president Lluís Companys va inaugurar la reforma de la Casa de la Vila (la foto és de poca qualitat, però és de les poques de l’època que es conserven).

Fa 75 anys, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià, president d’Esquerra Republicana de Catalunya, proclama “la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”. Fixa així l’horitzó nacional de Catalunya i fa un acte de força davant l’Estat espanyol, la República espanyola, que malgrat els molts límits acabarà reconeixent la singularitat de Catalunya i el seu dret a tenir les seves pròpies institucions. ERC, partit que s’acabava de fundar el 19 de març de 1931 com a resultat de la unió de la majoria d’agrupacions republicanes, catalanistes i federals del país, havia obtingut una majoria absoluta de vots a les eleccions municipals convocades per la monarquia en un últim intent de contenir el moviment republicà i que es van celebrar el 12 d’abril. ERC va rebre un suport entusiasta als barris populars de les grans ciutats i a les comarques, de 4.634 regidors electes, 3.219 (gairebé el 70%) eren republicans, 114 socialistes, 8 comunistes, 279 monàrquics i 1.014 d’altres agrupacions (vinculades sobretot a la Lliga, la dreta catalana). S’obria una etapa d’esperança i de construcció del país, de noves institucions, de progrés social dels treballadors, dels menestrals, dels pagesos, de les dones, de renaixement cultural, de renovació educativa, d’ús del català en tots els àmbits, de lluita per una transformació federal de l’Estat.

Torroella i l’Estartit hi van participar amb entusiasme, amb rauxa i amb seny: de 12 regidors electes el 12 d’abril, 8 pertanyien a la nova majoria republicana que s’havia conformat a tot Catalunya. El 14 d’abril, després que Macià proclamés la República, una multitud alegre es concentra a la plaça de la Vila i els regidors de la nova majoria cessen l’Ajuntament de la dictadura i prenen possessió dels seus càrrecs.

_____________________________

Aquesta és l’acta de la sessió, que redacta el secretari municipal en castellà, i que traduïm al català (amb l’excepció del text d’adhesió al projecte d’Estatut, conegut com a Estatut de Núria, totes les actes municipals són encara en castellà fins el setembre de 1932, després que les Corts Constituents haguessin aprovat l’Estatut):

Constitució del nou Ajuntament de la República

A la vila de Torroella de Montgrí el 14 d’abril de mil nou-cents trenta-u, a dos quarts de deu de la nit i mentre estava reunit en el saló de sessions d’aquest Ajuntament, el Sr. Pere Avellana Corominas [representant de l’Ajuntament del període de dictadura que s’acabava], han comparegut els senyors Lluís Pujol Vicens, Josep Vallespí Polit, Anselm Parés Massanet, Jaume Rosell Pou, Miquel Payet Radresa, Pere Vicens Casellas, Francesc Pagès Carré i Francesc Mas Sureda, tots ells elegits regidors per majoria en les eleccions que es van celebrar en aquest terme municipal diumenge passat dia dotze de l’actual, els quals, vist que s’ha proclamat la República a tota Espanya, en nom del poble, s’han declarat possessionats dels seus càrrecs de regidor, declarant a la vegada cessat l’Ajuntament que fins ara actuava.

També s’hi trobaven presents (els senyors) Lambert Presas Amer, Antoni Pou Murtra, Joaquim Bagudà Marca i Ignasi Capellà Mariscot, elegits regidors en la mateixa elecció esmentada.

Constituït provisionalement l’Ajuntament d’aquest terme, amb els dotze regidors abans esmentats, van ser elegits per unanimitat, Lluís Pujol Vicens, per al càrrec d’alcalde president, Miquel Payet Radresa, primer tinent (d’alcalde), i Francesc Mas Sureda, segon tinent (d’alcalde), els quals van prendre possessió dels seus respectiu càrrecs, i van passar a ocupar el lloc que per aquests càrrecs els correspon.

A continuació, es va acordar per celebrar l’adveniment de la República hissar la bandera republicana, en unió de la catalana, a l’edifici de l’Ajuntament, que es toquin sardanes a la plaça i que se celebri una gran festa cívica en aquesta vila, en el dia de demà, i que s’anunciï al públic perquè tot el poble pugui celebrar aquest canvi de règim, tenint en compte el grandiós entusiasme que regna entre el nombrós públic que es troba reunit en aquesta plaça aclamant i victorejant la nova República.

Amb breus paraules d’oferiment a tots del Sr. Alcalde, que va recomanar el major ordre possible, es va donar l’acte per acabat, signant, ho certifico.

(Signen a continuació tots els esmentats, inclòs el cessat, i el secretari Josep Sabrià.)

_________________________

Encara no tenim un estudi global del període republicà al nostre municipi i hi ha molt poques fotos i documents de l’època (a part de les actes municipals) en el nostre arxiu municipal, encara que hi ha alguns estudis parcials molt interessants i s’han recollit alguns testimonis, sobretot en relació amb el període més convuls de la guerra (vegeu els llibres de la Festa Major). Seria bo que ens esforcéssim per aplegar en l’arxiu municipal tots els testimonis, documents, fotos, cartells... relacionats amb la història local del període republicà i esperem que es facin nous estudis que ens en donin una visió global i equilibrada.

------------------------------

A Torroella, el triomf del republicanisme catalanista era el fruit de l’empenta de progrés econòmic i social que es vivia al municipi des de començaments de segle, i de l’activitat de promoció cultural que duien a terme persones tan significades en la vida local com el mestre Pere Blasi o mossèn Viver al voltant de la revista Emporion, del Llibre de la Festa o de l’Ateneu. Un progrés econòmic, social i cultural, que topava amb les estructures polítiques arnades i autoritàries de la monarquia (recordem, per exemple que la dictadura havia prohibit la revista Emporion). El canvi de règim era una necessitat per al progrés del poble.

-----------------------------------

El mestre Pere Blasi, en el Llibre de la Festa de 1932, descrivia així la realitat i el projecte d’una Torroella renovada:

“Des del XIV Torroella no havia viscut una època tan pròspera i tan esperançadora com la que correspon a la nostra generació...
“Nosaltres testimonis de la renaixença, actors de la mateixa, no podem establir amb prou encert ni amb prou vidència el paral•lel entre la Torroella rica, pròspera, industriosa, i un xic viciosa del primer mig del segle XIV i la Torroella rica, pròspera, ndustriosa i també divertida del segle XX.
“Com es produí aquest canvi sobtat en la Torroella del XIX, estancada, ensopida, desfeta per lluites intestines i delmada a voltes pel paludisme?
“Apuntem-ne sols algunes: repartiment de la propietat, progrés agricol; valoració de productes per la Gran Guerra, construcció del pont, traçat de carreteres, establiment d’indústries relativament importants.
“Balanç –Millores urbanes: obertura de carrers i places, millora de paviment, passeig de ronda, passeig del tamariuar; comerços luxosos com de gran ciutat, moltes edificacions noves, nombre de cases hermosejades, restauració del Palau dels reis d’Aragó pel comte de Torroella de Montgrí, local de teatre, tres cinemes en funcions; millores en l’ordre cultural: escoles graduades instal•lades amb opulència, periòdic local, acolliment de colònies escolars forasteres, més periòdics, major consum de llibres, etc.; establiment d’importants cases de crèdit, xarxa de carreteres suara completades amb les línies del Baix Empordà: serveis d’autos en totes direccions, fàbriques de gèneres de punt, d’espardenyes, de teixits, nous comerços, etc., etc.
“(...) en aquestes diades joioses de Sant Genís, quan la vila més endreçada, més neta, més il•luminada, més vibrant, més poblada, sembla anunciar la gentil petita ciutat que serà la Torroella dels carrers més pavimentats i nets, amb aceres arreu, amb totes les façanes rebossades, amb parc modest però bell, amb els seus passeigs ben cuidats, amb culte a les flors, amb les pedres velles curosament conservades.“ (...) feu vots perquè esdevingui prompte aquesta Torroella que fou, que pot ésser i que serà. Si volem!

----------------------------------

El triomf del republicanisme catalanista obria una nova era, que mossèn Viver glossava així, amb el seu estil una mica ampul•lós, en un poema publicat en Llibre de la Festa de 1931:
(...)
I parlava la terra catalana
quan de l’enrunament parà el ressò
mostrant la nostra bandera sobirana:
el rei és fora, el rei ara sóc jo.
(...)
Ta voluntat d’heroi, ta força interna,
vencedores i ardides fa tes mans:
sigui sempre per tu, llança moderna
per combatre els enemics flamants;

sigui arma de treball, amor pel poble;
en lluita pel progrés, clarí vivent;
sempre tan forta, indomtable i noble
com en el jorn de ton Renaixement.

---------------------------------------------

Malgrat les dificultats posades per una dreta que no vol perdre privilegis i un centralisme espanyol que retalla tant com pot les aspiracions catalanes d’autogovern, les institucions catalanes i el republicanisme catalanista es consoliden, molts projectes de modernització tiren endavant i es renova el suport popular a ERC.

Els primers anys de la República, de la nova Generalitat republicana, malgrat la crisi econòmica internacional que també afecta el nostre país, són anys fèrtils, de transformació social i política. A Torroella també.

Des de finals de 1933, però, es dóna una situació nova pel triomf de la dreta més rància i espanyolista a les eleccions espanyoles i la formació a Madrid d’un govern de dretes i contrari a les aspiracions nacionals de Catalunya. A Catalunya, mor el president Macià, el substitueix Lluís Companys que forma un govern de concentració d’esquerres.

Al municipi de Torroella de Montgrí, el gener de 1934, la ciutadania torna a donar un suport majoritari a la candidatura del Centre Republicà Català que obté 8 regidors de 12 i un 59,79 % dels vots. Pere Vicens Casellas, serà el nou alcalde, i Miquel Payet Radresa (substituït per Celestí Ferrer Casanovas, en ser nomenat jutge de Pau el juliol del 34), Francesc Mas Sureda, Damàs Buguera Barrera, Felip Masó Capdeferro, Josep Pericay Colomer, Rossend Audivert Flaquer i Joan Pagès Barceló, són els regidors de la majoria republicana catalanista i d’esquerres.

Continuen endavant els projectes de progrés municipal, com el de construcció del nou escorxador municipal o la reforma de la Casa de la Vila, inaugurada durant la Festa Major de 1934 pel president de Catalunya, Lluís Companys.

L’octubre de 1934, però, es produeix el xoc frontal entre el govern de Catalunya i el govern espanyol, en paral•lel a la revolta obrera que es produeix en diversos punts de l’Estat espanyol. En el que fou un preludi de l’enfrontament que vindria el 1936, queden estroncades les perspectives del projecte democràtic, catalanista i d’esquerres, del projecte de país lliure, solidari, obert, laic, pacífic, pròsper, culte i endreçat que imaginaven i s’esforçaven per construir al voltant d’ERC tanta gent com Pere Blasi.

El govern de Catalunya és empresonat. A Torroella –on el dia 6 d’octubre, després que el president Companys proclamés “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, havia onejat una senyera estelada (propietat de mossèn Viver, segons explica Joan Radressa en el Llibre de la Festa del 2000) –, es va presentar un sergent de la Guàrdia Civil que en nom de l’autoritat militar va destituir l’Ajuntament democràtic. L’alcalde Vicens i sis regidors de la majoria republicana catalanista i d’esquerres de l’Ajuntament de Torroella (Mas, Bruguera, Masó, Pericay, Pagès i Ferrer), junt amb altres veïns, són empresonats i, el gener del 36, van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a 12 anys de presó. Es liquida la democràcia local, els assumptes municipals són dirigits primer per un regidor de la minoria de dretes designat gestor per l’autoritat militar i després per un consistori nomenat a dit pel governador.

La dreta perd les eleccions espanyoles del 16 de febrer de 1936, hi ha una amnistia i es restableix la democràcia municipal: el 3 de març, en absència de la minoria de la Lliga, tornen als seus càrrecs els regidors republicans. S’intenta reprendre el projecte iniciat el 1931, amb un suport popular renovat, i es comença per intentar normalitzar el funcionament de l’Ajuntament, però la sublevació militar, que a Catalunya es va produir el 19 de juliol de 1936, alenada per una dreta que no accepta les regles del joc democràtic, ho tira tot per terra.

Els primers mesos de la guerra són de gran confusió i de molta radicalització. Fruit de la mobilització armada contra la sublevació militar, que té si més no les simpaties de la dreta, es formen Comitès Antifeixista que controlen la vida local i actuen de forma expeditiva. A Torroella també. ERC actua com a força moderadora que intenta dirigir els esforços al front contra la sublevació militar i, malgrat l’excepcionalitat que marcava la gran violència de la sublevació militar, mantenir la legalitat republicana i el funcionament democràtic de les institucions. A Torroella també. Així, Francesc Salís Coll, en tant que membre d’ERC, el 1937 va acceptar el nomenament com a alcalde de Torroella, després de la dissolució del comitè, i exercí el càrrec fins l’entrada de les tropes franquistes amb moderació i generositat, fidel a l’esperit republicà, en una situació molt difícil en plena guerra i amb tot tipus de mancances materials, amb la joventut mobilitzada per la guerra i amb un creixement constant del nombre de persones que es refugiaven a Torroella fugint dels combats.

--------------------------------------------

Des de les pàgines de La Veu, volem retre un homenatge a tots el qui van fer possible la República, la recuperació de la institució de la Generalitat com a expressió moderna i democràtica de l’autogovern dels catalans i la democràcia municipal, als alcaldes i regidors republicans i a tots els qui van lluitar perquè pogués continuar i fer realitat tots els projectes de progrés que alenaven el nostre poble en el primer terç del segle XX. També, a tots els qui van lluitar contra el feixisme, i molt especialment als torroellencs i estartidencs morts en el front o en hospitals a causa de la guerra contra els sublevats (79 morts documentats, Llibre de la Festa de 1989 i de 1990), a totes les persones que van patir violències, presó o exili a causa de la guerra i de la dictadura franquista.

I el nostre agraïment als qui a Torroella i l’Estartit van mantenir i mantenen viva la il•lusió republicana, la il•lusió d’una Catalunya lliure, als qui van conservar i van transmetre la memòria republicana dels nostres pobles, de tants projectes de progrés de fa 75 anys que connecten amb les nostres aspiracions actuals a tenir un municipi pròsper, endreçat, solidari, igualitari, obert, capaç de valorar el seu patrimoni i de conservar la seva identitat ,on es respiri llibertat, amb una població que opini i participi, un municipi pensat per i per als que hi vivim.

Heribert Barrera, llavors (president, secretari general?) d’ERC, Joan Radressa i Albert Bou, alcalde de Torroella de Montgrí, en un acte d’homenatge a Pere Blasi, mestre exemplar durant 23 anys a Torroella, fins la fi de la dictadura de Primo de Rivera, impulsor de la revista Emporion, del Llibre de la Festa, de l’Ateneu Montgrí, va contribuir decisivament a despertar l’estima pel patrimoni i l’esperit cívic en la joventut torroellenca que va viure el naixement de la República, autor d’un manual de geografia de Catalunya considerat modèlic en el seu temps, el 1931 participa en la Ponència d’estudi per a l’estructuració comarcal de Catalunya, el 1932 va ser elegit diputat d’ERC al Parlament de Catalunya.

La bandera republicana el 14 d’abril al balcó de casa de la Pilar Cabratosa, testimoni de la fidelitat d’ella i la seva família a la memòria del seu pare Joan Cabratosa, militar fidel a la República, que quan era a l’exili a París amb la seva dona i la seva filla, va ser detingut per la Gestapo l’abril de 1941 i deportat al camp de concentració de Mauthaussen on va morir víctima de la barbàrie nazi. La Pilar ens explica que la roba per fer la bandera li va passar el Dr. Rañé que també la penjava cada 14 d’abril a la finestra de casa seva junt amb una senyera, cosa que continuen fent els seus hereus. També, i ens n’alegrem, es veu alguna estelada que ens recorda que el 14 d’abril commemorem també la proclamació per Francesc Macià de la República catalana, que ens porta a la memòria també l’estelada que tenia mossèn Viver i que va ser penjada al balcó del nostre Ajuntament l’octubre del 34.

Al pont del Ter, construït el 1940 amb el treball forçat presoners de guerra republicans, hi ha aquest monòlit amb l’escut franquista cobert amb aquesta placa que recorda la repressió franquista. Sembla que amb l’ampliació prevista del pont desapareixerà el monòlit, i ens sembla bé perquè no ens agraden els símbols de la dictadur; sí que demanem que es torni a col•locar una placa que recordi els presos republicans que el van construir.

Aquest segurament és l'únic tema essencial en què la retallada no és tan evident, tot i ser-hi, com veurem tot seguit. El més significatiu és que es manté el principi que afirma que "totes les persones a Catalunya tenen el dret d'utilitzar i el dret i el deure de conèixer" el català i el castellà, a l'article 6; que es manté un text que recull bona part dels continguts de la Llei de normalització lingüística.

Amb tot hi ha algunes retallades. Són retalls de marquetería, no gens inocents (si no anessin amb segones, no els farien):

En el mateix article 6.1, de manera gairebé imperceptible, es produeix ja una primera retallada en canviar un a Catalunya per un de Catalunya, així: "el català és la llengua d'ús normal i preferent de totes les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics (a)/de Catalunya", amb la qual cosa exclouen de la norma les administracions i els mitjans de comunicació de l'Estat central.

També el capítol III del títol I, que es refereix als drets i deures lingüístics, manté gairebé intacte el redactat del Parlament, excepte en l’apartat 5 de l’article 33 que reconeix el dret dels ciutadans a relacionar-se amb els òrgans constitucionals i els òrgans jurisdiccionals d'àmbit estatal en català; els quals, per tant, han d'atendre i han de tramitar els escrits presentats en català, però s’hi ha suprimit la frase “i no poden exigir a la persona interessada la traducció al castellà”, i s’hi ha afegit per intentar compensar-ho, “que tendrán (els escrits presentats en català), en todo caso, plena eficacia jurídica”, cosa ja reconeguda en l’article 32.

Pel que fa a l’ús del català en l'etiquetatge i les instruccions d'ús dels productes, les pressions d’alguns sectors de la gran empresa sobre CiU van fer que en l’Estatut del Parlament ja saltés dels capítols de drets al de principis rectors de l’acció de govern que segons el text del Parlament havia de fomentar l’etiquetatge i les instruccions d’ús “almenys en català”, i ara a les Corts espanyoles ho han acabat d’espatllar dient que el govern català ha de fomentar que es faci “también en catalán”, ignorant que el Tribunal Constitucional ha reconegut la legalitat de l’etiquetatge exclusivament en català d’alguns productes, com ja es fa en alguns casos.

En el títol III sobre el Poder Judicial a Catalunya, s’han retallat de l’Estatut totes les referències a l’exigència del coneixement del català com un requisit perquè un jutge, un fiscal o un secretari judicial pugui participar en un concurs de trasllat per ocupar una plaça a Catalunya. És un tema més dels que no resol aquest Estatut i que haurem de plantejar en el debat de la reforma de les lleis estatals, en aquest cas de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Vegeu la diferència entre el text del Parlament català i el de les Corts espanyoles:

3. El coneixement suficient del català i del dret propi de Catalunya és en tot cas un requisit per a obtenir una plaça en els corresponents concursos de trasllat.

3. En todo caso el conocimiento suficiente de la lengua y del derecho propios se valorará específica y singularmente para obtener una plaza en los correspondientes concursos de traslado.

Finalment, en el títol IV, de les competències, en l’article 143 s’ha retallat la competència exclusiva de la Generalitat sobre els efectes jurídics de la doble oficialitat del castellà i el català, que s’intenta limitar només als efectes de l’oficialitat del català, cosa que entra en contradicció amb el que es venia fent, per exemple en la Llei de normalització lingüística, d’acord amb l’Estatut del 79 i amb la doctrina del Tribunal Constitucional (m’hi vaig referir en la meva intervenció del 4 de maig en el debat de l’Estatut a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat). Compareu els dos textos:

1.Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l'abast, dels usos i dels efectes jurídics de la doble oficialitat i de la llengua pròpia, i també la normalització lingüística del català.

1. Corresponde a la Generalitat de Cataluña la competencia exclusiva en materia de lengua propia, que incluye, en todo caso, la determinación del alcance, los usos y los efectos jurídicos de su oficialidad, así como la normalización lingüística del catalán.

Sí, ja ho dèiem en començar, són retalls de marquetería, però no gens inocents.

Si en el preàmbul es redueix a la mínima expressió la referència a Catalunya coma nació i se suprimeix de l'article 1, després el text es va podant sistemàticament de manera que si s'utilitza el terme nacional tingui sempre com a referent l'eufemisme nacionalitat. Així ho fan en l'article 8:

Parlament de Catalunya:
Article 8. Símbols nacionals
1. Són símbols nacionals de Catalunya la bandera, la festa i l'himne.

Corts espanyoles:
Artículo 8. Símbolos de Cataluña.
1. Cataluña, definida como nacionalidad en el artículo primero, tiene como símbolos nacionales la bandera, la fiesta y el himno.

(En negreta, el que han esporgat del text del Parlament. En castellà, el redactat de les Corts espanyoles. Hi he subratllat el que hi han afegit a Madrid.)

En l'article 5, dels drets històrics, ja vam haver de cedir en el Parlament quan els van limitar al dret civil, la llengua, l'educació i la cultura, però ara, a més de retallar el terme nació, amb la voluntat de rosegar tot el que es pugui, han limitat també la referència a l'educació. Vegem-ho:

Article 5. Els drets històrics
L'autogovern de Catalunya com a nació es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut incorpora i actualitza a l'empara de l'article 2, la disposició transitòria segona i altres disposicions de la Constitució, preceptes dels quals deriva el reconeixement d'una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, l'educació, la cultura i el sistema institucional en què s'organitza la Generalitat.

Corts espanyoles:
Artículo 5. Los derechos históricos.
El autogobierno de Cataluña se fundamenta también en los derechos históricos del pueblo catalán, en sus instituciones seculares y en la tradición jurídica catalana, que el presente Estatuto incorpora y actualiza al amparo del artículo 2, la disposición transitoria segunda y otros preceptos de la Constitución, de los que deriva el reconocimiento de una posición singular de la Generalitat en relación con el derecho civil, la lengua, la cultura, la proyección de éstas en el ámbito educativo, y el sistema institucional en que se organiza la Generalitat.

(En negreta, el que han esporgat del text del Parlament. En castellà, el redactat de les Corts espanyoles. Hi he subratllat el que hi han afegit a Madrid.)

En aquest article, de principis rectors, han eliminat la referència als drets col·lectius, que els centralistes sempre han intentat negar, i a dos tractats internacionals, subscrits per l'Estat espanyol, que formen part del corpus de declaracions de drets de Nacions Unides i que en el seu article primer diuen: "1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen també al seu desenvolupament econòmic, social i cultural."

A continuació podeu llegir l'article 4 del Parlament de Catalunya i com l'han deixat a Madrid:

(En negreta, entre parèntesis, el que han esporgat del text del Parlament. En castellà, el redactat de les Corts espanyoles. Hi he subratllat el que hi han afegit a Madrid.)

Article 4. Drets i principis rectors
1. Els poders públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les llibertats (i els drets individuals i col•lectius) que reconeixen aquest Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració universal de drets humans, el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans (i les llibertats fonamentals, el Pacte internacional de drets civils i polítics, el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals) i els altres tractats i convenis internacionals que reconeixen i garanteixen els drets i les llibertats fonamentals.
2. Els poders públics de Catalunya han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat dels individus i dels grups siguin reals i efectives; han de facilitar la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social, i han de reconèixer el dret dels pobles a conservar i desenvolupar la identitat pròpia.
3. Els poders públics de Catalunya han de promoure els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l'equitat de gènere i la sostenibilitat.

Corts espanyoles:
Artículo 4. Derechos y principios rectores.
1. Los poderes públicos de Cataluña deben promover el pleno ejercicio de las libertades y los derechos que reconocen el presente Estatuto, la Constitución, la Unión Europea, la Declaración Universal de Derechos Humanos, el Convenio Europeo para la Protección de los Derechos Humanos y los demás tratados y convenios internacionales suscritos por España que reconocen y garantizan los derechos y las libertades fundamentales.
2. Los poderes públicos de Cataluña deben promover las condiciones para que la libertad y la igualdad de los individuos y de los grupos sean reales y efectivas; deben facilitar la participación de todas las personas en la vida política, económica, cultural y social, y deben reconocer el derecho de los pueblos a conservar y desarrollar su identidad.
3. Los poderes públicos de Cataluña deben promover los valores de la libertad, la democracia, la igualdad, el pluralismo, la paz, la justicia, la solidaridad, la cohesión social, la equidad de género y el desarrollo sostenible.

En relació amb aquest article podeu consultar aquí la meva intervenció en el debat de l'Estatut a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat.

Ja en el preàmbul hem vist com el PSOE, i els qui han acceptat aquest nou text retallat, feia desaparèixer les dues referències que hi havia a la plurinacionalitat de l'Estat. La primera, més vaga, deia: "aquest Estatut defineix les institucions de la nació catalana i les seves relacions amb els pobles d'Espanya en un marc de lliure solidaritat amb les nacionalitats i les regions que la conformen, compatible amb el desenvolupament d'un Estat plurinacional". La segona, més definitòria, deia: "Catalunya considera que Espanya és un Estat plurinacional".

En l'article 3, han esborrat "el principi de plurinacionalitat" com un dels que haurien de regir les relacions entre Catalunya i l'Estat i, alhora, han elevat a categoria de principi la multilateralitat, que el text del Parlament apuntava només com una possibilitat (és a dir, necessàriament haurem de tractar la nostra relació amb l'Estat en el marc del "cafè descafeïnat per a tots" de les 17 Comunitats Autònomes) . Tampoc no els agradava que definíssim la nostra vocació europeista sense esmentar l'Estat espanyol, i l'han afegit en la definició del nostre espai polític i geogràfic de referència.

A continuació podeu veure l'original del Parlament de Catalunya i com l'han corregit a Madrid:

(En negreta el que han esporgat del text del Parlament. En castellà, el redactat de les Corts espanyoles. Hi he subratllat el que hi han afegit a Madrid; el que queda literal de l'original català és el que hi ha en cursiva.)

Parlament de Catalunya:
Article 3. Marc polític
1. Les relacions de la Generalitat amb l'Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel principi general segons el qual la Generalitat és Estat, pel principi d'autonomia, pel principi de plurinacionalitat de l'Estat i pel principi de bilateralitat, sense excloure l'ús de mecanismes de participació multilateral.
2. Catalunya té en la Unió Europea el seu espai polític i geogràfic de referència i incorpora els valors, els principis i les obligacions que deriven del fet de formar-ne part.

Corts espanyoles:
Artículo 3. Marco político.
1. Las relaciones de la Generalitat con el Estado se fundamentan en el principio de la lealtad institucional mutua y se rigen por el principio general según el cual la Generalitat es Estado, por el principio de autonomía, por el de bilateralidad y también por el de multilateralidad.
2. Cataluña tiene en el Estado español y en la Unión Europea su espacio político y geográfico de referencia e incorpora los valores, los principios y las obligaciones que derivan del hecho de formar parte de los mismos.

En relació amb aquest article podeu consultar aquí la meva intervenció en el debat de l'Estatut a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat.

La definició de Catalunya com a nació era una qüestió bàsica, tant com a reconeixement per l'Estat del que som i de la nostra capacitat d'autodefinir-nos, com pel que significava d'autoreconeixement per l'Estat de la seva plurinacionalitat i les conseqüències que podia tenir a escala europea. S'ha evacuat la qüestio al Preàmbul, on s'ha reduït la referència a la nació catalana a la constatació que el Parlament de Catalunya va definir Catalunya com a nació, i s'hi ha afegit que "la Constitució, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat", cosa que es presenta com un èxit, quan el que fa és acotar la definició del Parlament. Cal subratllar que en realitat han esporgat que aparegui Catalunya definida com a nació amb l'aval de les Corts espanyoles ja no en l'article 1 sinó també en el preàmbul i, a més, s'han polit les referències a la plurinacionalitat de l'Estat en el mateix preàmbul (el trobareu més avall).

Aquest és el text de l'article 1 (En negreta el que han esporgat del text del Parlament. En castellà, l'original de les Corts espanyoles. Hi he subratllat el que hi han afegit a Madrid; l'únic que queda literal de l'original català és el que hi ha en cursiva.):

Parlament de Catalunya:
Article 1. La nació catalana
1. Catalunya és una nació.
2. Catalunya exerceix el seu autogovern per mitjà d'institucions pròpies, constituïda com a comunitat autònoma d'acord amb la Constitució i aquest Estatut.

Corts espanyoles, 2006:
Artículo 1. Cataluña.
Cataluña, como nacionalidad, ejerce su autogobierno constituida en Comunidad Autónoma de acuerdo con la Constitución y con el presente Estatuto, que es su norma institucional básica.

Exactament igual que el 1979, acabats de sortir de la dictadura i encara sota la pressió dels poders fàctics militars, entre altres.

Corts espanyoles, 1979:
Artículo 1.
1. Cataluña, como nacionalidad y para acceder a su autogobierno, se constituye en Comunidad Autónoma de acuerdo con la Constitución y con el presente Estatuto, que es su norma institucional básica.

En relació amb aquest article primer podeu consultar aquí la meva intervenció en el debat de l'Estatut a la Comissió General de les Comunitats Autònomes.

Que hi hagi algú (com en Saura) que tingui la barra de dir que no hi ha hagut retallada resulta sorprenent fins i tot per als qui hem de viure enmig de gent que creu que donar gat per llebre forma part del seu ofici polític. En els propers dies aniré desgranant en aquest bloc la simple comparació dels textos que mostra l'abast de la descomunal mentida. Començo avui amb el Preàmbul, en què els dos textos s'assemblen com un ou a una castanya.

En negreta el que han esporgat del text del Parlament, que reprodueixo com és l'original, en català. En castellà, l'original de les Corts espanyoles. Hi he subratllat el que hi han afegit a Madrid; l'únic que queda literal de l'original català és el que hi ha en cursiva. Si això no és una retallada acompanyada d'una desnaturalització..!

PREÀMBUL

Parlament:
La nació catalana s'ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d'energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d'acollida. Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge, ha acollit també altres llengües i altres manifestacions culturals, s'ha obert sempre a l'intercanvi generós, ha construït un sistema de drets i llibertats, s'ha dotat de lleis pròpies i ha desenvolupat un marc de convivència solidari que aspira a la justícia social.

Corts espanyoles:
Cataluña ha ido construyéndose a lo largo del tiempo con las aportaciones de energías de muchas generaciones, de muchas tradiciones y culturas, que han encontrado en ella una tierra de acogida.

--------------------------------------------

Parlament:
Aquest Estatut segueix la tradició de les constitucions i altres drets de Catalunya, que històricament havien significat l'articulació política i social dels catalans i les catalanes.

Corts espanyoles:
El pueblo de Cataluña ha mantenido a lo largo de los siglos una vocación constante de autogobierno, encarnada en instituciones propias como la Generalitat --que fue creada en 1359 en las Cortes de Cervera-- y en un ordenamiento jurídico específico recogido, entre otras recopilaciones de normas, en las «Constitucions i altres drets de Catalunya».

----------------------------------------

Parlament:
Des del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les nostres institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914 i el restabliment de la Generalitat i l'Estatut del 1932 i el del 1979, en el qual s'establia que Catalunya volia exercir, aleshores com ara, el seu dret inalienable a l'autogovern.

Corts espanyoles:
Después de 1714, han sido varios los intentos de recuperación de las instituciones de autogobierno. En este itinerario histórico constituyen hitos destacados, entre otros, la Mancomunidad de 1914, la recuperación de la Generalitat con el Estatuto de 1932, su restablecimiento en 1977 y el Estatuto de 1979, nacido con la democracia, la Constitución de 1978 y el Estado de las autonomías.

---------------------------------------

Parlament:
És en aquest sentit que l'Estatut és dipositari d'una memòria i guarda el record de tots els que han lluitat i dels que foren exiliats o fins i tot dels que van morir pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya i els drets socials dels catalans.
Però tant o més que la memòria, mouen aquest Estatut l'aspiració, el projecte i el somni d'una Catalunya sense cap mena d'entrebancs a la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui.
La vocació i el dret dels ciutadans de Catalunya de determinar lliurement el seu futur com a poble, que el Parlament de Catalunya ha expressat reiteradament, es correspon amb l'afirmació nacional que històricament va representar la institució de la Generalitat, vigent fins al segle XVIII i després recuperada i mantinguda sense interrupció com a màxima expressió dels drets històrics de què disposa Catalunya i que aquest Estatut incorpora i actualitza.

Avui Catalunya, en el seu procés de construcció nacional, expressa la seva voluntat d'ésser i de continuar avançant en el reconeixement de la seva identitat col•lectiva i en el perfeccionament i l'ampliació de l'autogovern per mitjà d'aquest nou Estatut.
D'aquesta manera, aquest Estatut defineix les institucions de la nació catalana i les seves relacions amb els pobles d'Espanya en un marc de lliure solidaritat amb les nacionalitats i les regions que la conformen, compatible amb el desenvolupament d'un Estat plurinacional.
De la mateixa manera, s'estableixen els vincles de relació amb Europa, on totes les comunitats nacionals han de participar de forma coresponsable en les institucions de govern i legislatives per a contribuir així a la construcció europea.
Aquest Estatut es configura com el de Catalunya i l'Aran, atès que els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l'Aran com una realitat nacional amb entitat pròpia.
Catalunya vol avançar, per mitjà d'aquest Estatut, cap a una democràcia de més qualitat basada en un equilibri de drets i deures i en la participació ciutadana. Aquest principi orienta l'acció dels poders públics, els quals estan al servei de l'interès general i dels drets dels ciutadans, com els drets al benestar, a la qualitat de vida, a viure en pau, a gaudir d'uns serveis públics eficients i de qualitat i a la protecció del medi ambient, a disposar d'un sistema de prestacions universals que afavoreixin la igualtat i la cohesió social, i la creació de riquesa i d'ocupació plena i de qualitat, amb un compromís permanent de lluita contra les desigualtats, les discriminacions, les injustícies i la pobresa.
Aquests drets s'exerceixen conjuntament amb la responsabilitat individual i el deure cívic d'implicar-se en el projecte col•lectiu, en la construcció compartida de la societat que es vol assolir, organitzada a partir del principi de proximitat per mitjà dels ajuntaments, les comarques i les vegueries, que integren el sistema institucional de la Generalitat.
L'autogovern de Catalunya s'inscriu, doncs, en aquests valors i objectius, que desenvolupa en l'àmbit de Catalunya i que promou en l'àmbit espanyol i l'europeu, especialment la defensa de la pluralitat de llengües i cultures, a la qual Catalunya aporta el català com a llengua pròpia i comuna de tota la ciutadania amb independència de la seva llengua d'origen i d'ús habitual.
Aquest és un Estatut de persones lliures per a persones lliures. La llibertat política que aconseguim com a país mai no ha d'anar en contra de les llibertats individuals dels ciutadans de Catalunya, perquè només és lliure de debò un país on cadascú pot viure i expressar prou identitats diverses, sense cap relació de jerarquia o de dependència entre elles.

Corts espanyoles:
La libertad colectiva de Catalunya encuentra en las instituciones de la Generalitat el nexo con una historia de afirmación y respeto de los derechos fundamentales y de las libertades públicas de la persona y de los pueblos; historia que los hombres y mujeres de Catalunya quieren proseguir con el fin de hacer posible la construcción de una sociedad democrática y avanzada, de bienestar y progreso, solidaria con el conjunto de España e incardinada en Europa.
El pueblo catalán sigue proclamando hoy como valores superiores de su vida colectiva la libertad, la justicia y la igualdad, y manifiesta su voluntad de avanzar por una vía de progreso que asegure una calidad de vida digna para todos los que viven y trabajan en Cataluña.
Los poderes públicos están al servicio del interés general y de los derechos de la ciudadanía, con respeto al principio de subsidiariedad.

---------------------------------------

Parlament:
És per tot això que aquest Estatut estableix que:

Corts espanyoles:
Es por todo ello que, siguiendo el espíritu del Preámbulo del Estatut de 1979, el presente Estatuto asume que:

---------------------------------------

Parlament:

Primer.- Catalunya és una nació.
Segon.- La Generalitat restablerta el 1931 mai no ha deixat d'existir, en terra pròpia o en l'exili, gràcies a la tenacitat del nostre poble i a la fidelitat dels seus dirigents.
Tercer.- Catalunya, afirmant els seus drets històrics, ha desenvolupat i té una posició singular pel que fa a la llengua, la cultura, el dret civil i l'organització territorial.
Quart.- Catalunya és un país ric en territoris i gent, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps que vénen.
Cinquè.- Catalunya considera que Espanya és un Estat plurinacional.
Sisè.- Catalunya conviu fraternalment amb els pobles d'Espanya i també és solidària amb la resta del món.
Setè.- El dret català és aplicable de manera preferent.
Vuitè.- La tradició política democràtica de Catalunya ha subratllat sempre la importància dels drets i dels deures, del saber, de l'educació, de la cohesió social i de la igualtat de drets, i avui, en especial, la igualtat entre dones i homes.
Novè.- L'accés als sistemes universals de comunicació, transport, innovació, recerca i tecnologia, i també el desenvolupament sostenible han d'ésser decisius per als catalans.
Desè.- Catalunya, per mitjà de l'Estat, pertany a la Unió Europea, comparteix els valors i el model de benestar i de progrés europeus i ofereix la seva amistat i col•laboració a les comunitats i les regions veïnes per tal de formar, des de la Mediterrània, una euroregió útil per al progrés dels interessos comuns en el marc de les seves competències.
Per fidelitat a aquests principis i per a fer realitat el dret inalienable de Catalunya a l'autogovern, els parlamentaris catalans proposen:

Corts espanyoles:
* Cataluña es un país rico en territorios y gentes, una diversidad que la define y la enriquece desde hace siglos y la fortalece para los tiempos venideros.
* Cataluña es una comunidad de personas libres para personas libres donde cada uno puede vivir y expresar identidades diversas, con un decidido compromiso comunitario basado en el respeto a la dignidad de todas y cada una de las personas.
* La aportación de todos los ciudadanos y ciudadanas ha configurado una sociedad integradora, con el esfuerzo como valor y con capacidad innovadora y emprendedora, valores que siguen impulsando su progreso.
* El autogobierno de Cataluña se fundamenta en la Constitución, así como en los derechos históricos del pueblo catalán que, en el marco de aquélla, dan origen en este Estatuto al reconocimiento de una posición singular de la Generalitat. Cataluña quiere desarrollar su personalidad política en el marco de un Estado que reconoce y respeta la diversidad de identidades de los pueblos de España.
* La tradición cívica y asociativa de Cataluña ha subrayado siempre la importancia de la lengua y la cultura catalanas, de los derechos y de los deberes, del saber, de la formación, de la cohesión social, del desarrollo sostenible y de la igualdad de derechos, hoy, en especial, de la igualdad entre mujeres y hombres.
* Cataluña, a través del Estado, participa en la construcción del proyecto político de la Unión Europea, cuyos valores y objetivos comparte.
* Cataluña, desde su tradición humanista, afirma su compromiso con todos los pueblos para construir un orden mundial pacífico y justo.

En ejercicio del derecho inalienable de Cataluña al autogobierno, los Parlamentarios catalanes proponen, la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados acuerda, las Cortes Generales aprueban y el pueblo de Cataluña ratifica (dependrà del resultat del 18 de juny) el presente Estatuto.

Consulteu les hemeroteques i veureu això, per exemple:

Final de setembre, és a dir abans que PSC i CiU donessin llum verda a l'Estatut del Parlament:

"Mas es va veure primer a soles amb Zapatero dilluns de la setmana passada, sense comunicar-ho a la direcció de la federació nacionalista, i posteriorment, dijous va tornar a la Moncloa en companyia de Pasqual Maragall per segellar l'acord a què havien arribat teòricament el dia abans, però que no va arribar a veure la llum." (Avui, 27092005)

Ja van acordar llavors la rebaixa?

Gener :

"La direcció de CiU va acordar ahir delegar en Artur Mas la decisió sobre si s'ha de recolzar o no l'Estatut. La decisió es va prendre sense debat intern, ja que cap membre de l'executiva de la federació nacionalista va poder intervenir per valorar l'estat de les negociacions o per expressar la seva opinió sobre si s'ha de retirar o no l'Estatut."(Avui, 20012006)

Un sistema de decisió ben diferent del d'ERC.

Dissabte 20 de gener el PSOE dóna suport a Zapatero perquè tanqui l'Estatut. El mateix dia es reuneix amb Mas a la Moncloa i consumen la retallada. Vegeu què en diu Rodriguez Ibarra:

"El president extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha dit avui que està "francament content" amb el resultat de l'acord entre el Govern i CiU sobre l'Estatut de Catalunya "perquè els nacionalistes han perdut", ja que no han aconseguit cap de "les coses diferencials que van plantejar".

En declaracions a EFE, Ibarra va destacar que queda clar que només hi ha una nació: l'espanyola, "la resta són nacionalitats o regions", mentre que en finançament tampoc s'ha aconseguit un sistema bilateral, al marge de la LOFCA, "on ells cobraven tots els impostos".

Quant a la creació d'una agència tributària única per a Catalunya, entén que no existirà, ja que hi haurà dues agències, una que cobrarà els impostos cedits o propis de Catalunya i una altra, l'estatal, "que ha existit, existeix i existirà". Respecte a competències exclusives, assegura que les que recull l'acord "estan totes dins de la Constitució", de manera que entén que els quatre punts "més conflictius" de la reforma "s'han resolt en contra de les tesis nacionalistes".(Avui, 23012006)

Eleccions anticipades:

Artur Mas espera ser a la Generalitat com a president quan l'Estatut entri en vigor i confia que hi hagi eleccions anticipades després de la celebració del referèndum de ratificació. Així de confiat es va mostrar davant l'executiva de CDC reunida ahir a la tarda per valorar l'acord sobre l'Estatut que el líder de CiU va tancar dissabte amb José Luís Rodríguez Zapatero.

La seguretat de Mas va fer que algun dels presents li preguntés sobre si havia pactat també el calendari electoral durant la llarga reunió a la Moncloa. En la seva resposta va evitar negar-ho, però tampoc ho va confirmar. Es va limitar a respondre somrient amb una evasiva: "No em feu dir el que no puc dir".
(Avui, 23012006)

Titulars d'avui, 11 de maig:
REUNIONS El president (Maragall) es veu amb Zapatero i Montilla en ple debat a la cambra alta ELECCIONS La ruptura del govern tripartit comporta l'anunci de comicis anticipats MONCLOA Alleujament tot i la preocupació pel 18-J(Avui, 11052006)

Al marge del debat de l'Estatut estic intervenint en el debat de diverses lleis.
Dilluns es va reunir la Comissió de Cultura per debatre una reforma puntual de la Llei de propietat intel·lectual, la del cànon i dels drets d'autor per dir-ho ràpid i s'entengui. Va acabar, després d'una certa confusió sobre quins acords seran possibles, amb tot sobre la taula, perquè alguns partits se senten tan pressionats pels diversos grups d'interessos (industrials, societats de gestió de drets d'autor, usuaris, ministeris...) que prefereixen arribar a qualsevol transacció de les esmenes presentades just abans o durant el Ple del 24 de maig en què es preveu debatre aquesta llei (continuarà...).
Dimarts vaig participar en el debat del Projecte de Llei per a l'eficàcia a la Unió Europea de les resolucions d'embargament i d'assegurament de proves en procediments penals (a continuació podreu llegir les notes de la meva intervenció en el debat en què podreu veure millor de què tracta); el més important va ser que vam incorporar-hi una esmena del PNB, que al Congrés no havia prosperat, per tal que els certificats que acompanyin les resolucions d'embargament o d'assegurament de proves tramesos per autoritats judicials europees estiguin traduïts al castellà o a alguna de les altres llengües de l'Estat, això és el que es va afegir amb el vot favorable del PP, l'Entesa (inclòs el PSC), el PNB, CiU, CC, BNG, EA, PAR, IU, i el vot contrari del PSOE, que al final, però, va votar a favor de tot el dictamen amb l'esmena incorporada.
Aquest matí, debatem una Llei per la qual s'amplien els mitjans de tutela dels drets de propietat intel·lectual i industrial i s'estableixen normes processals per facilitar l'aplicació de diversos reglaments comunitaris (a continuació, també, transcric les notes de la meva intervenció, on podreu veure millor de què es tracta).

A més d'aquestes lleis, en la meva activitat parlamentària he assistit a dos actes força interessants per motius diversos. Dimarts, a la tarda, vaig assistir a una reunió d'una delegació del Consell Reial Consultiu per al Sàhara que ha nomenat el rei del Marroc, acompanyada per l'ambaixador del Marroc a Espanya, amb senadors de tots els grups parlamentaris per informar-nos del seu projecte d'autonomia del Sàhara; intentaré explicar-ne el contingut en un proper post, la primera impressió és que és un moviment de fitxa molt tímid i poc sincer democràticament.
Avui, dimecres, al matí, he assistit a un esmorzar multitudinari amb la presidenta de Xile, Michele Bachelet, que ha exposat el seu projecte democràtic de desenvolupament polític i econòmic, i de reformes socials, tan allunyat del que representa un populista com Hugo Chávez, per exemple.

A continuació trobareu les notes per a les meves intervencions en relació a les dues lleis a què em referia més amunt:

Llei per a l'eficàcia a la Unió Europea de les resolucions d'embargament i d'assegurament de proves en procediments penals:

Gracies, president,

Fa uns dies aprovàvem una llei relativa a l’Eurojust, i ara n’aprovarem una altra que s’inscriu en la mateixa línia de construcció de l’espai europeu de llibertat, justícia i seguretat i que tindrà, per aquest motiu, el vot favorable de l’Entesa Catalana de Progrés.

Decía que hace unos días aprobábamos una ley relativa al Eurojust, y que ahora aprobaremos otra que se inscribe en la misma línea de construcción del espacio europeo de libertad, justicia y seguridad, y que tendrá, por este motivo, el voto favorable de la Entesa Catalana de Progrés.

Esta ley establecerá los mecanismos para que las autoridades judiciales del Estado español puedan transmitir a las de otros Estados de la Unión Europea las resoluciones sobre embargo de bienes, para asegurar la efectividad de un futuro decomiso, o el aseguramiento de pruebas que se utilizarán en un proceso posterior, o para que puedan cumplirlas cuando procedan de otros Estados de la Unión Europea. Con esta ley se superan algunos obstáculos en el camino del reconocimiento mutuo de resoluciones judiciales ya que el reconocimiento y la ejecución de las mismas queda muy pautado.

Particularmente significativa en esta línea de agilizar los procedimientos, es la renuncia a la doble tipificación cuando las resoluciones sobre aseguramiento de pruebas o posterior decomiso de bienes se refieran a hechos enjuiciados como delitos de pertenencia a una organización delictiva, delitos de terrorismo, de trata de personas, de explotación sexual de menores, entre otros de un largo listado, susceptibles de una condena superior a tres años de cárcel.

Tal como se recoge en la exposición de motivos en esta ley se utiliza el término embargo con un significado distinto y más amplio al que se le da en la Ley de Enjuiciamiento Criminal, pero no creemos que este sea motivo suficiente para acuñar una nueva expresión, ya que en el contexto europeo de esta ley y en su propio redactado queda claro cual es su alcance, por lo cual no votaremos a favor de las enmiendas del PP que se refieren a esta cuestión; por otro lado, resulta curiosos constatar que en sus propias enmiendas al contenido del proyecto no utilizan la terminología que proponen. Tampoco contarán con nuestro apoyo las demás enmiendas del PP.

En cambio si que votaremos favorablemente el dictamen por lo que se refiere a la incorporación en él de la enmienda núm. 11 del PNV ya que es perfectamente coherente con la realidad lingüística plural del Estado español y sitúa en pie de igualdad a las distintas lenguas oficiales del Estado en el contexto europeo.

Moltes gràcies, senyor president

Llei per la qual s'amplien els mitjans de tutela dels drets de propietat intel·lectual i industrial:

Gracies, president,

Aprovarem avui una llei que contribueix significativament a la consolidació del mercat interior de la Unió Europea en ampliar amb criteris comuns la protecció dels drets de propietat intel•lectual i industrial. Alhora, també, ve a afavorir la construcció d’un espai judicial europeu, amb normes processals homologables.

Decía que aprobaremos hoy una ley que contribuye significativamente a la consolidación del mercado interior de la Unión Europea al ampliar con criterios comunes la protección de los derechos de propiedad intelectual e industrial. Al tiempo, viene a favorecer la construcción de un espacio judicial europeo con normas procesales homologable.

En este sentido, se modifican la Ley de Enjuiciamiento Civil, incorporando medidas procesales rápidas y eficaces contra los infractores de los derechos de propiedad intelectual i industrial, y las leyes de propiedad intelectual, de patentes, de marcas y de protección jurídica del diseño industrial.

Se refuerzan las diligencias anticipadas, previas a la presentación de la demanda, que permiten obtener información sobre la redes de distribución de mercaderías y diseños que infringen estos derechos, que permiten acceder a documentos relacionados con el funcionamiento de estas redes. Se contempla la posibilidad de adoptar medidas de aseguramiento de la prueba sin audiencia de parte cuando exista un riesgo demostrable que se destruyan las pruebas. Se prevén medidas cautelares urgentes, que se podrán ejercer incluso contra los intermediarios, para impedir nuevas infracciones. También, entre otras novedades, el cálculo de la indemnización reclamada se configura en dos módulos a escoger por el perjudicado (pérdida de beneficios más beneficios obtenidos por el infractor o remuneración prevista si el infractor hubiera solicitado autorización para explotar el derecho afectado), se incluye como concepto a indemnizar el daño moral aunque no haya resultado probada la existencia de perjuicio económico, al tiempo que se subraya que se podrán reclamar los gastos de investigación que haya soportado el perjudicado para obtener pruebas de la comisión de la infracción.

Nuestro grupo no ha presentado enmiendas porque está de acuerdo con la forma en que el gobierno ha planteado en el proyecto la transposición de la Directiva 2004/48 del Parlamento Europeo y del Consejo Europeo. Particularmente, con el hecho que las diligencias de obtención de datos estén directamente relacionadas con infracciones del derecho de propiedad intelectual e industrial cometidas mediante actos desarrollados con fines comerciales. Nos parece una transposición más adecuada que la que plantean los partidos de la derecha parlamentaria, PP i CiU, y por lo tanto no apoyaremos sus enmiendas.

En cambio votaremos a favor de la propuesta socialista de vuelta al texto del Congreso en lo modificado por la enmienda 27 del Grupo Popular, ya que esta se incorporó al dictamen de la Comisión por un lapsus, un error involuntario, al considerar esta enmienda 27 junto con la 28 del Grupo Popular como coincidentes con la número 3 de Convergencia, que se aceptaba como mejora técnica del mismo, cuando en realidad las que eran similares a esta eran la 28 y la 29. Esperamos que se corrija ahora y, si no, en el trámite en el Congreso.

Moltes gràcies, senyor president

La decisió del Consell Nacional d’ERC de dissabte passat, amb un pronunciament clar, no solament de rebuig del projecte d’Estatut retallat sinó d’un NO clar, sense menystenir les persones que opten per una altra opció de rebuig com el nul o el blanc, deixa ben palès que per a nosaltres ha arribat l’hora que els ciutadans tinguin la paraula i que els qui optem clarament pel dret a decidir i que, per tant, no acceptem cap Estatut que no sigui essencialment el que va aprovar el Parlament de Catalunya, pugeum dir NO.

Abans d’arribar al referèndum, però, s’ha d’acabar el tràmit del Senat i per no obstaculitzar-lo els quatre senadors d’ERC i el d’EA ens abstindrem. Si votéssim negativament, el text seria rebutjat al Senat i tornaria al Congrés, que l’hauria de tornar a ratificar, amb la qual cosa el tràmit s’allargaria uns dies i el referèndum no es podria convocar per al 18 de juny.

Des del 21 de gener, malgrat les dificultats, hem fet tot el possible perquè es millorés el text i s’acostés almenys en algunes qüestions centrals, com les grans infraestructures, al del Parlament de Catalunya, perquè s’hi incorporessin algunes de les reivindicacions històriques del catalanisme. Hem hagut d'aguantar que ens diguessin de tot, ens han dit que alimentàvem la cerimònia de la confusió. Doncs, prou. No han estat capaços d’aconseguir que s’aprovés un Estatut que recollís les aspiracions del poble de Catalunya, que va expressar amb prou claredat el Parlament. Doncs, ara que cadascú assumeixi les seves responsabilitats. ERC pot estar molt tranquil•la perquè ha fet el possible i ha intentat fer l’impossible per tenir el millor Estatut, en una correlació de forces que és la que és fins que hi hagi noves eleccions: amb 23 diputats d’ERC sobre 135 al Parlament de Catalunya, amb 8 diputats al Congrés de Diputats sobre 47 diputats catalans a Madrid (el Congrés el formen 350 diputats), amb 4 senadors sobre 23 (en total hi ha 259 senadors). Ara diem NO i volem començar com abans millor la campanya per explicar als ciutadans la nostra posició i tot el que hem fet.

Per això, ens abstenim al Senat, per dir NO a Catalunya, des de Catalunya, un NO que és un sí al Parlament de Catalunya, un sí al dret a decidir, un sí a la sobirania nacional de Catalunya, un NO a les antípodes del dels 125 senadors del PP. Ens abstenim perquè ningú pugui dir que alimentem la confusió o que per culpa nostra no es fa la consulta al poble de Catalunya, que ha de tenir l’última paraula.

La correlació de forces al Senat:

125 PP, 1 PAR (dubtes sobre el seu vot, si votés que no serien 126 nos de la dreta i l’extrema dreta)

97 PSOE, 10 Entesa (PSC), 2 Entesa (ICV), 7 PNB, 6 CiU, 4 CC, 1 BNG i 1 IU (128 sís)

4 Entesa (ERC) i 1 (EA) (5 vots de rebuig que no volen endarrerir la consulta popular i que seran 5 abstencions; ja que tampoc no volíem votar coses separades –uns no i els altres abstenció- per no introduir més elements de confusió ni tampoc estàvem disposats
a fer coses que trobàvem poc dignes com absentar-nos del Ple).

En la pràctica les votacions poden ser més ajustades si falta algun senador dels sí i l’absència no es compensa amb una altra del cantó del no.

Senadors i diputats del Parlament de Catalunya d'ERC, que hem participat en el debat de l'Estatut al Senat, davant l'edifici del Senat, d'esquerra a dreta: Jordi Castells, Lluís Aragonès (senador), Carme Porta, Miquel Bofill (senador), Joan Ridao, Josep Lluís Carod-Rovira, Carme Capdevila, Carles Bonet (senador), Uriel Bertran, Carmel Mòdol i Josep Maria Esquerda (senador).

Aquest divendres s'ha acabat el debat del projecte de reforma de l'Estatut a la Comissió General de Comunitats Autònomes del Senat. Hi he defensat el retorn al text del Parlament en els articles 1 (nació), 3 (plurinacionalitat de l'Estat) i 4 (drets col·lectius i tractats internacionals que reconeixen el dret d'autodeterminació). Aquestes són les notes en què he basat la meva intervenció:

Gràcies senyor president,

Senadores, senadors,
Diputades, diputats,

Em referiré als articles 1, 3 i 4.

Som nosaltres, els catalans, el poble de Catalunya, els ciutadans de Catalunya, si ho prefereixen, els únics legitimats per dir què som, per dir quina és la nostra identitat i quins són els elements constitutius d’aquesta identitat i el Parlament de Catalunya, com a expressió de la nostra voluntat democràtica, és l’únic òrgan amb legitimat per donar-ne una definició.

I així ho va fer el Parlament de Catalunya, sense complexos, superant els eufemismes de la transició, lluny dels sorolls de sabre.

Som una nació. Una nació amb una base cultural i lingüística, amb una llarga història i amb una forta tradició democràtica, una nació en què conflueix la realitat plural de Catalunya. La identitat nacional catalana és un element vertebrador de la nostra civilitat, constitutiu de la ciutadania catalana, una garantia alhora de respecte de la pluralitat dels ciutadans de Catalunya i de cohesió de la nostra societat. La nostra identitat col•lectiva ens vertebra com a país i ens dóna eines per fer front als reptes de la modernitat i la globalització, ens ajuda a resistir la pressió, tan forta a la costa mediterrània, de l’especulació, la falsa riquesa del diner fàcil i la insolidaritat, i ens ajuda a evitar les pors a la diversitat que acompanyen aquestes xacres. Si Catalunya s’ha distingit per la seva capacitat d’iniciativa i el seu esforç per prosperar, malgrat no solament no tenir Estat propi sinó sovint tenir-lo en contra, ha esta gràcies al seu nervi cívic nacional.

L’afirmació nacional de Catalunya no va contra ningú ni ens impedeix relacionar-nos amb els altres, incorporar-nos en realitats culturals, econòmiques i polítiques més amples. Al contrari, estem imbricats amb el nostre entorn i ens convé, sempre que ens respectin.

No demanem altra cosa. Respectin el que som.

Després comença la bilateralitat, la negociació.

És per això que no haurien d’haver tocat l’article primer de l’Estatut, particularment el seu punt 1. La definició com a nació no pressuposa per ella mateixa cap estructura política, ni tan sols té necessàriament en els seus diversos significats un corol•lari polític. La definició com a nació, a més no es contradiu ni amb la lletra de la Constitució, que diu en el seu article 147 que els Estatuts hauran de fer constar la denominació de la comunitat que s’ajusti millor a la seva identitat històrica, ni amb el seu esperit, ja que no és un secret per a ningú que les nacionalitats, diferenciades de les regions, en l’article segon de la constitució són un eufemisme per no dir-ne nacions, un pur equilibri en el context de la transició.

En el punt 2 de l’article primer de l’Estatut del Parlament començava la substànciació política de la nació catalana i com la concebia el Parlament català. I el punt 2 deixava ben clar que actualment el Parlament políticament concep Catalunya, mal em pesi com a independentista, dins l’ordenament de l’Estat espanyol com a Comunitat Autònoma d’acord amb la Constitució i amb l’Estatut.

Per què, doncs, tanta reticència? De què tenen por? Ja saben que la por és una mala consellera.

Segurament el seu problema, i el nostre, no és Catalunya, no és la nació catalana, sinó Espanya. Des de Catalunya, i de vegades penso que ens equivoquem, sempre hem desitjat un Estat espanyol que es reconegués en la seva diversitat, que reconegués la seva plurinacionalitat, que reconegués que hi ha una nació espanyola, i també una nació basca, una nació gallega i una nació catalana, en correlació amb uns territoris, unes arrels i unes realitats històriques i culturals molt singulars, i significativament en correlació amb una realitat lingüística plural, amb ciutadans i territoris que tenen com a llengües pròpies el castellà, el català, l’euskera o el gallec.

L’article 3 de l’Estatut del Parlament feia un tímid pas en aquesta direcció quan afirmava que la relació de la Generalitat amb l’Estat es regia entre altres pel principi de plurinacionalitat de l’Estat, però vostès, enmig de les campanyes forassenyades contra Catalunya del PP i de les pressions intolerables d’alguns poders fàctics d’arrel franquista, s’han polit la definició de Catalunya com a nació i la mínima demanda de respecte a la plurinacionalitat (que, entre parèntesis, deriva tant de la paraula nació com de l’eufemisme literalment constitucional nacionalitat).

Per acabar-ho d’arrodonir, en l’article 4 han suprimit la referència als drets individuals i col•lectius. Evidentment el que més els preocupava era reconèixer que hi ha drets col•lectius, potser perquè temen que els pobles d’Espanya o les nacionalitats de què parla la Constitució s’adonin que hi ha drets col•lectius reconeguts internacionalment. Per això han suprimit també les referències en aquest article a dos Pactes Internacionals fonamentals adoptats per les Nacions Unides, i ratificats per l’Estat espanyol, els han amagat sota l’alfombra, amb una referència genèrica als tractats internacionals. Per què? Segurament perquè ambdós tenen el mateix article primer que comença així: Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen també al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

Mirin, no es pot amagar la realitat eternament. Més tard o més d’hora l’article 1 de la nostra norma institucional bàsica, sigui un Estatut o una Constitució catalana, dirà que som una nació.

La transició i les seves pors ja fa temps que han passat. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, i els seus representants, afirmen majoritàriament que Catalunya és una nació i pensen desacomplexadament, en llibertat, que si això és una democràcia i som una nació, tenim dret a decidir. I la retallada de l’Estatut que han consumat se’ns fa insuportable, per dignitat, sí, però també perquè volíem que es capgirés un model de relació amb l’Estat que durant aquests 25 anys ens ha frenat en el nostre desenvolupament i en el nostre progrés, ha posat traves a la presa de decisions necessàries per als i les qui viuen i treballen a Catalunya. L’Estatut del Parlament de Catalunya ho recollia bé: nació, llengua, competències travades, grans infraestructures i finançament adequat, sobre la base que nosaltres recaptem els nostres impostos i bilateralment amb l’Estat decidim què valen els serveis que presta i la nostra aportació al desenvolupament d’altres territoris.

Aquest Estatut esquilat que sortirà avui d’aquí no és el que necessitàvem, per això no tindrà el nostre suport i continuarem treballant per recuperar el seu contingut.

(Si finalment no té el suport d’una majoria de ciutadans de Catalunya, caldrà tornar a posar sobre la taula l’Estatut del Parlament de Catalunya. Si finalment, és aprovat, tal com hem fet fins ara amb l’Estatut del 79, treballarem lleialment per evitar noves retallades i per ampliar-ne al màxim les competències i aconseguir més recursos. Alhora replantejarem amb força renovada la necessitat d’un pacte d’iguals amb l’Estat espanyol i la necessitat d’una majoria al Parlament de Catalunya capaç de portar-lo endavant, la necessitat de situar Catalunya, la nostra nació, a l’espai polític europeu amb les millors condicions i la màxima visibilitat i la necessitat d’una majoria al Parlament de Catalunya amb voluntat de fer-ho.) (Aquest paràgraf no l'he dit perquè m'havien demanat que no m'excedís del temps.)

Gràcies senyor president

Aquestes són les notes en què vaig basar la meva intervenció en defensa d'una part de les nostres esmenes al Títol IV de competències:

Gràcies, senyor president,

Sabíem que calia negociar i sabíem que per aconseguir algunes qüestions vertebrals, perquè el text que s’aprovés fos essencialment igual al del Parlament de Catalunya, com s’havia compromès el president Zapatero, caldria fer alguna concessió menor. Però, un cop comprovat com han deixat sense suc ni bruc el nucli de l’Estatut del Parlament, quan entrem en temes aparentment menors i veiem que també han deixat que el corc centralista anés rosegant el text, un es pregunta per què, a canvi de què.

Mirin, només en el capítol II del títol IV, els partits que donen suport al text han introduït almenys 14 limitacions de les competències de la Generalitat amb referències a la Constitució en almenys 12 articles, i 22 amb referències, gairebé sempre genèriques, a lleis estatals en 15 articles diferents. D’aquesta manera, s’obre la porta perquè moltes competències exclusives passin a ser-ho només de paraula, passin a ser una altra mena de competències compartides.

És el que han fet a l’article 118 d’associacions i fundacions, a més amb una reserva de llei orgànica. O en l’article 120 sobre regulació de l’organització de les caixes d’estalvi, que tenia a més l’aval explícit del Consell Consultiu de la Generalitat. O, per posar només un exemple més de la varietat de matèries afectades, en l’article 153, sobre polítiques de gènere, en què hom es pregunta no solament per què en polítiques per a la dona uns pretesos autonomistes, si no federals, també fan una reserva centralista, sinó que hom entén encara menys perquè els partits catalans han deixat grapejar una competència que ja estava clara en l’article 9.27 de l’Estatut del 79 amb referència a l’article 148 de la Constitució.

I no entrarem ara a contemplar els múltiples casos en què es limita o s’intenta limitar, amb procediments similars, les competències compartides i, fins i tot, les executives. Es pot augurar una litigiositat important, perquè des de Catalunya, almenys Esquerra intentarà evitar al màxim els efectes de la retallada. Deia Alfonso Guerra, rient-se a la cara de nosaltres, com fa massa sovint, que si tingués un fill el faria estudiar dret per especialitzar-se en aquest Estatut i que així tingués la vida assegurada.

Una altra tècnica de la retallada ha estat la limitació de la competència en relació amb la connexió territorial. M’explico. Es nega, per exemple, en l’article 118, la competència de la Generalitat sobre el règim jurídic d’associacions que tenen el seu domicili a Catalunya i que encara que no tinguin la majoria de la seva activitat a Catalunya tampoc no la hi tenen en altres comunitats autònomes. Tampoc no s’admet, en casos similars, la referència explicita a la competència sobre cooperatives, en l’article 124, ni sobre les mutualitats de previsió social no integrades en la Seguretat Social, en l’article 126. I en el cas del joc, en l’article 141, es limita taxativament la competència al desenvolupament de l’activitat exclusivament a Catalunya.

L’anàlisi detallada de les limitacions, els retalls que s’han fet a les competències reflecteix una pressió sostinguda dels poders centrals de l’Estat, de gent instal•lada als ministeris i altres òrgans centralitzats que no vol cedir poder, de gent que oblida o no vol saber que la Generalitat també és Estat, de gent que assumeix l’autonomia a repèl, amb un profund recel.

No és acceptable que en matèria de Seguretat, article 164, s’hagi introduït en l’encapçalament del llistat de les competències una referència a la supeditació a la legislació estatal i a més se suprimeixin les competències sobre expedició de documentació oficial, sobre lluita contra el frau fiscal o sobre execució del règim de tinença d’armes. I en aquest punt voldria fer una referència a la República, ja que es va repetint que mai no havíem tingut tanta autonomia com ara. Mirin, només faltaria que ara, després de 30 anys de democràcia no en tinguéssim més. El que és impresentable és que en algunes qüestions no tinguem ni aquella autonomia que es va carregar un règim criminal fruit d’un cop d’Estat emparentat amb el feixisme i el nazisme, i és el que passa per exemple en relació amb la Seguretat, per no parlar de Justícia. En l’Estatut del 32, l’Estat es reservava la policia de fronteres, immigració, emigració, estrangeria i règim d’extradició i expulsió, “tots els altres serveis de policia i ordre interiors de Catalunya”, s’hi deia literalment, “correspondran a la Generalitat”.

Tampoc no és acceptable que es vulgui limitar la competència exclusiva de la Generalitat sobre emergències i protecció civil, article 101, apel•lant a les competències de l’Estat en matèria de seguretat pública.

L’Estatut és una eina per acostar als ciutadans la decisió i la gestió dels afers públics, per resoldre els problemes quotidians de la gent, per fer polítiques socials, i resulta sorprenent que partits d’esquerra hagin acceptat que també s’hagin polit la primera competència que figurava en l’article 170 sobre treball i relacions laborals, la determinació d’un marc de relacions laborals propi, que tan molestava al senyor Piqué i que és una reivindicació històrica del moviment obrer de Catalunya, pel senzill motiu que és més pobre qui ha de viure a Catalunya amb un sou de 600 euros que qui ho fa en altres indrets de l’Estat. En relació amb les possibilitats de la Generalitat d’afavorir polítiques de millora de les condicions de vida dels treballadors en les nostres esmenes demanem que es torni al text del Parlament i es recuperi la competència sobre la gestió de les polítiques passives, particularment de les prestacions d’atur.

En relació íntima amb el tema de treball estan les competències en una qüestió estratègica per Catalunya, per al seu progrés i la seva cohesió social, com és la política d’immigració respecte a les quals demanem que es torni al redactat original del Parlament de Catalunya de l’article 138.3 perquè es garanteixi la bilateralitat en la imprescindible intervenció de la Generalitat en les decisions estatals sobre normes d’estrangeria, sobre acords internacionals, sobre totes les mesures administratives en immigració que afectin Catalunya, i, també, en la fixació del contingent de treballadors estrangers, en detall, que vol dir participació imprescindible en la fixació del nombre, l’origen i la capacitació professional dels treballadors que volen accedir al mercat de treball a Catalunya, d’acord amb les nostres necessitats.

Unes altres potes fonamentals de les polítiques socials, com són l’educació (article 131) i l’ensenyament universitari (article 172) també es veuen afectades per la retallada. Es redueix la competència sobre el primer cicle d’educació infantil (respecte al qual aprofito per subratllar que la bona gestió de la Conselleria d’Ensenyament ha fet que en dos anys s’hagin creat ja 22.000 places noves d’educació infantil a Catalunya). S’ha fet una redistribució general de temes que ha portat a fer saltar del llistat de la competència exclusiva al de la competència compartida la programació de la ensenyança, l’avaluació general del sistema educatiu, el règim de foment de l’estudi, de beques i d’ajudes (respecte al qual només es manté la competència exclusiva quan es fa amb fons propis, és a dir, que no s’accepta el traspàs de les beques) i la competència exclusiva sobre política de personal al servei de l’Administració educativa es dilueix en una ambigua “aprovació de directrius en matèria de recursos humans”, mentre la política de personal, expressada explícitament, passa a ser una competència compartida. A més, potser per compensar que s’ha respectat força el llistat de les competències compartides, s’ha introduït una innecessària referència a l’article 149.1.30 per emmarcar-les.

En Universitats se suprimeix la competència sobre el règim jurídic i el funcionament de les universitats públiques que queda reduït a l’aprovació dels seus estatuts, també es redueix la competència sobre beques i en relació amb els títols universitaris se suprimeix la competència executiva sobre l’homologació.

Finalment, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, em referiré a una qüestió de gran impacte i de gran importància simbòlica com el de la participació de les seleccions esportives nacionals de Catalunya en competicions internacionals. Han suprimit en l’article 134, i ho han acceptat grups que s’afirmen catalanistes, una simple referència al foment per part de la Generalitat d’aquesta participació. És molt simptòmatic de l’actitud reticent, per dir-ho suau, davant la nostra identitat nacional amb què s’ha abordat tot aquest debat estatutari a les Corts espanyoles. És molt simptomàtic que no es respecti ni la voluntat majoritària de la societat catalana que les nostres institucions fomentin la presència de l’esport català, de Catalunya a través dels seus esportistes al món. Però, saben què, estem farts de tanta prepotència i de tanta debilitat d’alguns, i continuarem des de totes les institucions on siguem ajudant les seleccions nacionals catalanes, donant-los suport perquè siguin reconegudes per les federacions internacionals, cosa a la qual l’estat espanyol no es pot oposar amb cap mesura jurídica.

És vergonyós que alguns, mentre es volen posar la medalla del pluralisme, estiguin posant tots els obstacles possibles a la visibilitat d’aquesta pluralitat fins i tot en coses aparentment tan innòcues com l’esport.

Som una nació i malgrat que ens vulguin mantenir invisibles no ho aconseguiran en cap àmbit.

No podem acceptar el text com l’han deixat després de tantes retallades a l’engròs i al detall.

Gràcies, senyor president.

ERC ha presentat un paquet d'esmenes al projecte d'Estatut al voltant d'alguns temes fonamentals que s'han desnaturalitzat en el tràmit a Madrid i amb la finalitat de recuperar el nucli fonamental de l'Estatut del Parlament de Catalunya. Els senadors d'ERC ens hem repartit la defensa de les esmenes i en el meu cas he intervingut o intervindré sobre llengua (en el debat del títol I, de drets i deures), sobre una part molt important de les competències (títol IV) i sobre els articles 1 (nació), 3 (plurinacionalitat de l'Estat) i 4 (drets col·lectius i tractats internacionals que reconeixen el dret d'autodeterminació).

Aquesta va ser la meva intervenció d'ahir de defensa de les nostres esmenes de llengua (amb la satisfacció de poder-la fer totalment en català):

Gràcies president,

Em referiré també a les esmenes 107 i 108 sobre llengua.

Senyores i senyors senadors,
Diputades, diputats,

És una satisfacció saludar els representants del nostre Parlament, on s’expressa la voluntat nacional del poble de Catalunya.

Aquesta voluntat, pel que fa a la llengua catalana, és que ocupi el lloc que li pertoca com a llengua pròpia de Catalunya, i que, com a mínim, estigui en peu d’igualtat amb el castellà en tots els àmbits.

Així ho recullen, en bona part, l’article 6, en incorporar el deure de conèixer ambdues llengües, i també el capítol de drets i deures lingüístics.

Amb tot, ja en el Parlament, els grups majoritaris van deixar caure el dret dels ciutadans catalans a tenir tota la informació dels productes i serveis en la seva llengua. De dret va passar, en l’article 50, a ser un simple principi rector perquè els poders públics promoguessin que les dades d’etiquetes i embalatges i les instruccions d’ús dels productes fossin almenys en català. Ara, però, el ribot màgic del PSOE, amb l’acord de Convergència i Iniciativa, ha transformat l’almenys en un també. Es veu que hi ha diputats que no consumeixen productes etiquetats en català i tampoc no saben que hi ha jurisprudència que avala l’etiquetatge exclusivament en català, i per això no saben que aquesta rebaixa de la rebaixa a més és una potineria que pot obrir la porta a una regressió que, com sempre, Esquerra farà els possibles per evitar.

És una minúcia? Potser sí, al costat de la nació, les competències exclusives ben travades, el traspàs de les grans infraestructures i el finançament. Però quan s’ha acceptat la desnaturalització del text en les qüestions vertebrals, hom podria esperar de partits catalanistes almenys una defensa acurada en els detalls. Però no ha estat així ni en temes essencials de país com la llengua.

En l’article 143, han acceptat una esmena que menysté l’actual competència de la Generalitat per regular plenament els usos lingüístics a Catalunya. El ribot socialista s’ha polit la referència expressa a la doble oficialitat, contravenint el que es fa a Catalunya a l’empara de l’Estatut del 79 i amb l’aval del Tribunal Constitucional que ha negat que l’Estat tingui competències per regular els efectes de la doble oficialitat del català i el castellà. Una altra mala pràctica legislativa. És greu. També perquè reflecteix desconfiança envers les nostres institucions i desconeixement de la realitat

Tothom sap que els mitjans de comunicació són essencials perquè els ciutadans, particularment els nou vinguts, coneguin la realitat del país i la seva llengua, i la incorporin al seu bagatge cultural. Avui la presència del català en els mitjans de comunicació de l’Estat és minsa, no s’hi respecta el pluralisme lingüístic i cultural. L’Estatut del Parlament ens donava eines per anar-ho corregint. Ens les han escapçat. Primer van tocar l’article 6 i el català va passar a ser la llengua d’ús normal i preferent del mitjans de comunicació públics de Catalunya i no a Catalunya, com deia l’original. I, per si no n’hi havia prou, han desnaturalitzat totalment l’article 146.2 en eliminar-hi la substància que era la participació de la Generalitat en els processos administratius relatius a la prestació dels serveis de comunicació audiovisual de l’Estat per presevar-hi i promoure-hi el pluralisme lingüístic.

En el fons de tot plegat, rau la incapacitat de reconèixer plenament la realitat plurinacional de l’Estat, que té com a corol•lari el plurilingüisme i el reconeixement del català com a llengua nacional de Catalunya.

En tornarem a parlar.

Senyor president, a efectes d’ordenació del debat dono per defensada l’esmena 93 del títol III i em remeto als arguments del diputat Ridao.

Moltes gràcies