Divendres vinent, a les 21.30, a l'Auditori de "la Caixa" (c. dels Dolors de Torroella de Montgrí), ERC organitza un acte entorn del debat de l'Estatut amb Joan Ridao, diputat d'ERC al Parlament de Catalunya i un dels principals redactors de l'Estatut i un dels principals negociadors a Madrid en nom d'ERC. Hi intervindran també Miquel Bofill, senador d'ERC (vaig tenir ocasió d'intervenir el mes de gener en la negociació del títol de Justícia de l'Estatut i ara també tindré informació directa del tràmit de l'Estatut al Senat) i Josep Maria Rufí, alcaldable d'ERC a Torroella de Montgrí.

Els meus motius de simpatia i de respecte envers en Joan Surroca i Sens, amb qui comparteixo entre altres coses el veïnatge torroellenc i la ideologia d'esquerres, són múltiples, però potser el que més admiro és la seva gosadia de practicar (no solament reivindicar com fem d'altres) l'objecció fiscal contra les despeses militars. Em va alegrar llegir fa pocs dies que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia dictat una sentència favorable al recurs que en Joan va presentar contra una sanció de 54.896 pessetes que li havia imposat Hisenda (aquí podreu llegir la notícia completa). L'objecció fiscal ha tornat a ser notícia aquests dies perque Esquerra Republicana va presentar una Proposició de Llei per emparar legalment l'objecció fical, recollint l'esperit dels prop de 2.000 catalans i catalanes que ja practiquen l'objecció fiscal i es descompten de la declaració de renda la part que correspondria a despeses militars. Malauradament no va ser admesa a tràmit al Cogrés de Diputats pel vot contrari de PSOE, PP, CiU, PNB i CC (aquí podeu veure la defensa que en va fer Joan Puig d'ERC i les intervencions contràries dels portaveus dels diferents grups, amb l'excepció d'Iniciativa).

Aprofito per assenyalar que el polifacètic Joan Surroca acaba de publicar Els dies més grans (Ed. Brau), amb pròleg de Salvador Cardús, amb consells i propostes concretes de textos i músiques per organitzar cerimonies civils com ara casaments, enterraments, naixements, aniversaris, jubilacions o homenatges.

Els partits polítics necessiten finaçament i aquest ha de ser transparent. El més clar és el de les aportacions fixes dels militants i simpatitzants, dels càrrecs electes o de designació política i les donacions amb noms i cognoms, com es fa a ERC. Les donacions anònimes són legals però són un autèntic colador per a les corrupteles, el cobrament de favors sovint inconfessables (com el famós 3%). Cal una nova llei de finançament del partits i novament és ERC qui ha portat la iniciativa al Congrés dels Diputats (aquí podeu consultar la proposició de llei d'ERC).

En qualsevol cas convé saber que entre 1992 i 2001 (anys per als quals tenim dades) CiU va rebre 20,8 milions d’euros de donacions anònimes, el PP 20,4 milions d'euros (a tot l'Estat) i el PSOE 15,6 milions d'euros (també a tot l'Estat). I això, possiblement, és la punta del iceberg. Quina colla de fariseus!

He plantejat aquestes cinc preguntes al govern:

D’acord amb l’article 49.2 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol que estableix que “formen part del Patrimoni Documental els documents de qualsevol època generats, conservats o reunits en l’exercici de la seva funció per qualsevol organisme o entitat de caràcter públic, per les persones jurídiques en el capital de la qual participa majoritàriament l’Estat o altres entitats públiques i per les persones privades, físiques o jurídiques, gestores de serveis públics relacionat amb la gestió d’aquests serveis”.

¿Quina previsió té el Govern per tal que passin a integrar un arxiu públic de l’Estat els documents que custodia la Fundación Francisco Franco i que formen part del Patrimoni Documental en tant que documents generats, conservats o reunits pel dictador Franco en l’exercici de les seves funcions com a cap d’Estat i president del Govern?

¿El Govern sap si estan dipositats en arxius públics de l’Estat tots els documents generats, conservats o reunits en l’exercici del seu càrrec pels membres dels governs de la dictadura des de 1936 a 1975 i quins són aquests arxius?

¿El Govern té constància del fet que documents generats, conservats o reunits en l’exercici del seu càrrec per membres dels governs de la dictadura des de 1936 a 1975 estiguin dipositats en arxius privats, i quins són aquests arxius i quina documentació s’hi troba?

¿El Govern sap si estan dipositats en arxius públics de l’Estat tots els documents generats, conservats o reunits en l’exercici del seu càrrec per membres dels dos governs preconstitucionals constituïts després de la mort del dictador entre 1975 i 1977?

¿El Govern té constància del fet que algun document generat, conservat o reunit en l’exercici del seu càrrec per membres dels governs democràtics des de 1977 fins l’entrada en vigor de la Llei 16/1985 estigui dipositat en arxius privats, i quins són aquests arxius i quina documentació s’hi troba?

Dissabte vaig intervenir amb aquestes paraules, aproximadament, en un acte a Palafrugell de solidaritat amb el poble saharaui:

Aquesta foto la vaig fer el 27 de febrer a Tifariti, en ple Sahara sota control del Front Polisario, després de la desfilada commemorativa del 30è aniversari dela República Àrab Saharaui Democràtica.
Aquestes noies segur que es mereixen un futur digne.

Bon vespre. Gràcies per la vostra assistència a aquest acte de solidaritat amb el poble saharauí.

El 27 de febrer vaig participar en la celebració del 30è aniversari de la RASD en els territoris lliures de la dominació de la monarquia marroquina, controlats pel Front Polisario al Sahara Occidental, en representació de l’Entesa Catalana de Progrés (que com ja sabeu és la coalició al Senat de l’esquerra catalana, PSC, Iniciativa i Esquerra, partit al qual pertanyo).

A Catalunya sempre ens ha revoltat la injustícia que va cometre l’Estat espanyol , i la comunitat internacional, en deixar abandonat i indefens el Sahara davant l’expansionisme, la violència i el despotisme de la monarquia marroquina.

Aquests dos darrers anys he tingut en diverses ocasions la responsabilitat de defensar en el ple del Senat en nom de l’Entesa la causa del poble saharaui, però encara mai no havia estat al Sahara. Havíem d’anar al Sàhara ocupat amb una delegació parlamentària de les Corts, però segurament ja deveu saber que els ocupants marroquins no van acceptar de deixar-nos llibertat de moviments i no hi vam anar.

Tots els que ja hi heu estat sabeu l’impacte que produeix no solament en la consciència política, sinó també en el terrenys més purament humà, el contacte directe, persoanl, amb aquests homes, dones, nens, nenes... víctimes del colonialisme, expoliats, desplaçats de les seves terres, nascuts ja molts en un exili sense recursos propis, vivint en unes condicions molt precàries, sense possibilitats de desenvolupar una economia productiva... però sempre amb una gran dignitat, confiats en la força de la raó que tenen, en la força de la fraternitat i la solidaritat.

La veritat és que te’n tornes preocupat per si nosaltres, la nostra societat, sabrem estar a l’alçada.

Vam ser a les poblacions de refugiats en territori argelí properes a la ciutat de Tindouf.
d’Aaiun i 27 de febrer, vam poder-hi constar els estralls causats per les pluges torrencials d’aquest hivern sobretot en aquesta darrera dita 27 de febrer, on per cert té casa el president Abdelaziz. Hi havia moltes cases de fang totalment en runes i ens explicaven com tota la gent es va haver de refugiar en uns turonets que hi ha en mig de la població mentre veien impotents com la pluja destruïa bona part de les seves magres pertinences. És evident que hem de fer més per ajudar la població refugiada que depèn totalment de l’ajuda internacional, i hauríem d’aconseguir que les nostres institucions s’hi comprometessin més, en projectes concrets. La veritat és que vaig quedar força impressionat per la presència solidària del País Basc encapçalada pel seu propi govern. El mateix llibre que presentem avui és editat amb el suport principal del Govern basc.

En íntima relació amb el problema humanitari, hi ha la quüestió política. Per això el Front Polisario va tenir un interès especial perquè les delegacions internacionals ens endinséssim en territori saharauí alliberat, vam fer prop de 350 km de desert (gairebé 9 hores botant a cavall d’un tot terreny) fins a Tifariti, a escassos km del mur i dels camps de mines de l’exèrcit d’ocupació marroquí. Allà sota la presidència de Mohamed Abdelaziz i del seu govern, els saharauís van fer una demostració davant la comunitat internacional de voluntat de permanència i de vitalitat cultural. Una demostració armada, amb desfilada militar, amb alguns tancs petits, bateries antiaèries i l’explosió controlada de mines antipersones com a mostra que no es rendeixen davant un enemic molt més potent però sense la seva motivació.

Mala peça al teler. La via armada no és una solució, segurament no ho és mai, però a més aquí hi ha una desproporció de forces considerable (i ningú no vol que esdevingui un conflicte regional). Alhora, però, la solució diplomàtica està bloquejada. Marroc ha desafiat la comunitat internacional incomplint les resolucions i el Pla Baker. Ara hi ha una nova maniobra en curs la d’una pretesa autonomia del Shara dins la monarquia i l’Estat autocràtic marroquí, cosa totalment inacceptable. Però aquí hi ha massa irresponsabilitat respecte a una descolonització no acabada i massa interessos amb el Marroc, i comencen a sortir veus que volen fer-nos creure que al Marroc hi ha una certa obertura i que aquesta mena d’autonomia atorgada podria ser una sortida (Duran i Lleida president de la Comissió d’Exteriors del Congrés va fer alguna declaració en aquest sentit, ell que fa mèrits a costelles nostres per ser ministre).

És evident que l’única solució posible és la democràcia al Marroc i al Sahara. I al Sahara el primer pas democràtic és l’autodeterminació; sense això tampoc el poble marroquí progressarà ni avançarà en la democràcia.

En una trobada que vam tenir amb alts responsables saharauis i amb el president de la RASD, Mohamed Abdelaziz, que per cert em va transmetre les seves salutacions al poble català, ens demanaven que ens mantinguéssim fidel a la demanda de l’autodeterminació i que féssim els posssibles perquè el govern espanyol faci passes efectives per al reconeixement de la RASD.

Acabaré amb paraules del discurs que va pronunciar a Tifariti, el 27 de febrer, Mohamed Abdelaziz:

“El Regne de Marroc no solament refusa de forma clara i pública el principi d’autodeterminació del poble saharaui, sinó que està actualment especulant, amb una nova maniobra, que ha anomenat autonomia.

“(...) Amb la commemoració del 30 aniversari a la localitat de Tifariti alliberada, el poble saharaui està transmetent un altre missatge claríssim a la comunitat internacional, consistent en què no hi haurà solució possible sense un respecte a la voluntat dels saharauis en l’exercici de l’autodeterminació, mitjançant un referèndum lliure, just i transparent.”

Vaig ser al Sàhara del 25 al 28 de febrer i ja fa dies que en volia parlar amb detall en aquest bloc. Hi vaig anar en representació de l'Entesa Catalana de Progrés amb motiu de la celebració del 30è aniversari de la República Àrab Saharaui Democràtica que es va fer a Tifariti dins dels territoris alliberats, que controla el Front Polisario, dins de territoris del Sahara Occidental (la foto és de la desfilada militar que hi van organitzar). Va ser una experiència molt intensa tant en el camp polític com en el personal, per això en vull parlar amb més calma. De moment, us faig saber que aquest dissabte 25 de març, a les 20.00, en el Teatre Municipal de Palafrugell intervindré en la presentació del llibre Sáhara Occidental ¿hasta cuando?, que anirà à càrrec de Mohamed Laabeid, secretari de l'Associació de Familiars de Presos i Desapareguts Saharauís, i en què intervindrà també Àngel Planas, regidor d'ERC de la Bisbal i membre de la Coordinadora Catalana d'Ajuntaments Solidaris amb el Poble Saharauí, que va participar en una delegació catalana que va visitar aquesta tardor les zones del Sàhara ocupades per l'exèrcit marroquí.

Avui a les quatre de la tarda les antenes del que fou Ràdio Liberty aniran a terra. Em produeix una gran satisfacció que s'esborri del nostre paisatge un signe de tant d'impacte d'una època nefasta per al nostre país: el règim franquista apuntalat per la potència militar i econòmica nord-americana. Dit això, es dóna la paradoxa que aquesta ocupació del que era un espai natural privilegiat per instal·lacions de formigó i ferro l'haurà acabat preservant millor que si hagués estat en mans de propietaris privats i de regulacions dictades per administracions febles davant els especuladors, en el període franquista i, malauradament, també en el període democràtic. Cal agrair també que en aquests últims anys des de la Direcció General de Costes es modifiqués el traçat de la zona marítima terrestre de manera que inclogués tots els terrenys que ocupava Ràdio Liberty. Celebrem que recuperem per a l'ús públic aquest espai, que es pot restaurar en bona part com a espai natural. Ara el que cal és que hi hagi un bon pla d'usos, en la definició del qual l'Ajuntament de Pals hauria de tenir un paper destacat, junt amb el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, que hauria de fer els deures ja, per assegurar una correcta preservació de l'espai. Per memòria, a continuació reprodueixo el resum dels contingut de les converses que vam tenir amb el director general de Costes de l'Estat i l'alcalde de Pals el juny de 2004, tal com el vaig reproduir en aquest bloc llavors. Veureu que encara queda molt per fer:

Novetats sobre el desmantellament de Ràdio Liberty

Fa uns dies vaig prendre la iniciativa de presentar al Senat unes preguntes sobre el projecte de desmantellament de les instal·lacions de Radio Liberty, després d'haver acordat el seu contingut amb l'alcalde de Pals, Josep Comas. Alhora vaig sol·licitar una reunió amb el director general de Costes de l'Estat (Minsiteri de Medi Ambient), que vam fer ahir, dijous 3 de juny.

El resultat ha estat molt positiu ja que s'ha avingut a escoltar les propostes de l'Ajuntament i vam acordar que el mes de juliol vindrà, el director general de Costes de l'Estat, a Pals per reunir-se amb representant de l'Ajuntament i del Departament de Medi Ambient de la Generalitat per signar un protocol que es basaria en les següents idees:

1. Segregar del projecte de desmantellament i demolició de les instal·lacions de Radio Liberty les edificacions que l'Ajuntament de Pals considerés que convindria conservar en funció d'un posterior ús amb finalitats mediambientals (es va parlar específicament d'un possible centre d'interpretació dels espais naturals dunars i d'aiguamolls del municipi, i també d'un garatge-magatzem per a la maquinària de neteja de la platja; l'alcalde de Pals es va comprometre ha facilitar en els propers dies a la DG de Costes de l'Estat un plànol en què estarien senyalats els edificis que caldria conservar).
2. Conservar la tanca perimetral a l'espera de la definició del pla d'usos definitiu (ja que es pensa en la possibilitat de conservar l'espai guardat amb uns itineraris ben definits, eliminant tots els actuals camins que permeten el trànsit rodat, amb unes quantes passeres cap a la platja però amb portes a la tanca perimetral que es podrien tancar en els moments que es considerés convenient per preservar l'espai)
3. Executar com abans millor el projecte de desmantellament, amb aquestes modificacions i seguint els mètodes que fossin menys agressius per a la futura conservació de l'espai (es va posar sobre la taula la necessitat d'estudiar si calia realitzar una voladura de les bases de ciment fins a dos metres de profunditat com preveia el projecte inicialment).
4. Al setembre, convocar un concurs d'idees (o un concurs de projectes amb proposta d'execució de l'obra) per remodelar els edificis i fer els arranjaments que calguessin en funció dels nous usos mediambientalistes definits conjuntament pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat, l'Ajuntament de Pals i la Direcció General de Costes de l'Estat (titular de la zona marítima, que actualment inclou el conjunt de la finca que ocupava Radio Liberty).
5. Cedir, per part de la Direcció General de Costes, la gestió de l'espai al Departament de Medi Ambient de la Generalitat i a l'Ajuntament de Pals un cop s'haguessin acabat el conjunt d'aquestes obres.

Escrit per Miquel Bofill el 4/06/2004

Aquest dijous 23 de març, al Museu d'Art Modern de Tarragona, Montserrat Abelló (Tarragona, 1 de febrer de 1918) presenta un nou llibre, Memòria de tu i de mi, que recull poemes escrits aquests darrers dos anys. Esperem llegir amb calma els versos de la poeta que afirma alhora:

Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l'oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.

VilaWeb us ofereix aquí en MP3 la selecció i lectura que recentment va fer dels seus poemes, recollits al llibre 'Al cor de les paraules: obra poètica 1963-2002' (Proa), i la dels poemes de Sylvia Plath, traduïts per ella.

Tots els estrangers residents a l'Esta espanyol i tots els ciutadans de l'Estat que resideixen a l'estranger (a través dels consolats) han de fer les inscripcions dels matrimonis, divorcis, naixements i defuncions, tramitar els llibres de famílies, sol·licitar certificats, etc. al Registre Civil Central, situat en un edifici obsolet i insuficient de Madrid, poc i mal informatitzat, amb un nombre de funcionaris notòriament insuficient per atendre un volum de feina que creix contínuament al ritme del creixement de les migracions... Resultat: retards normalitzats de més de nou mesos per a segons quines gestions. Ja fa un any vaig formular una sèrie de preguntes al govern sobre aquest Registre, em van contestar detalladament, amb totes les dades del col·lapse; anava a presentar una moció, però en alguna intervenció el ministre va donar esperances que la cosa s'estava resolent. Com que les coses van molt més lentes del que semblava, i després que un company em presentés una nova queixa per un retard de nou mesos en la inscripció d'un divorci d'una persona que estava esperant aquest tràmit per poder casar-se de nou, he formulat aquesta pregunta oral perquè me la contesti el ministre o el secretari d'estat de Justícia a la Comissió de Justícia del Senat:

¿Quines mesures ha adoptat el Govern per tal d’instal•lar el Registre Civil Central en un edifici digne i en condicions, per tal d’augmentar la seva plantilla, per racionalitzar els seus mètodes de treball i modernitzar-lo, per aplicar les noves tecnologies en tots els processos i en les comunicacions amb els Registres municipals i consulars, i amb els ciutadans, i en definitiva, per eliminar els retards en els registres i inscripcions i en l’expedició de certificacions i llibres de família, i per reduir al mínim raonable el temps de tramitació dels expedients, que actualment poden allargar-se més de nou mesos amb la qual cosa perjudiquen greument els ciutadans en qüestions de tan gran transcendència en la seva vida com un matrimoni o un divorci?

Si us interessa aquestes són les referències de les preguntes que vaig formular fa un any (per obtenir totes les dades cal consultar els butlletins en format pdf):

Pregunta sobre el número de funcionarios adscritos a las dependencias del Registro Civil Central, con indicación del tipo y número de expedientes que tramitan y de la duración de la tramitación.
Expediente: 684/006509
Pregunta sobre las previsiones del Gobierno con respecto a la modernización del Registro Civil Central.
Expediente: 684/006510
Pregunta sobre el número de ciudadanos que se personan diariamente en el Registro Civil Central, con indicación de la superficie de las dependencias y del número de funcionarios que atienden al público.
Expediente: 684/006511

Avui el Diari de Girona es fa ressò de la moció que he presentat perquè el govern faci el desenvolupament reglamentari de la Llei que permet fer les inscrpcions en català al Registre.

Les declaracions del president del CG del Poder Judicial comparant el coneixement del català amb el de les sevillanes, contra el coneixement del català per part dels jutges, les seves interferències en el debat parlamentari... revelen l’esperit predemocràtic que domina el govern judicial.

Un jutge que ignora que la tutela judicial no és efectiva si el ciutadà no pot emprar la seva llengua amb garanties, que ignora els drets lingüístics dels ciutadans, hauria de plegar, encara més si és president del Tribunal Suprem. Però a l’Estat espanyol això no passa. En la Justícia, no hi va haver un abandó clar de l’autoritarisme franquista, no hi ha hagut un avenç comparable a la democratització i a la descentralització de l’executiu i el legislatiu. L’accés a la judicatura és molt endogàmic i massa membres de la carrera judicial no conceben la seva funció com un servei públic sinó com l’exercici d’un “poder”.

En les reformes legislatives en curs, treballem per trencar la “crosta” autoritària i centralista que domina el govern judicial, perquè el PSOE se sumi a una reforma profunda i no cedeixi davant les pressions de l’extrema dreta judicial.

(Breu article que he publicat a la revista d'ERC Esquerra Nacional d'aquest mes de març)

Un dels meus pobles, Torroella de Montgrí (l'altre és Pals), ja té un nou candidat a l'alcaldia per a les eleccions municipals de maig de 2007.

L'assemblea de la secció local d'ERC de Torroella de Montgrí, la més nombrosa del Baix Empordà i una de les més sòlides de les comarques de Girona, va elegir divendres 3 de març Josep Maria Rufí com a candidat a l'alcaldia de Torroella de Montgrí, amb la voluntat de construir una alternativa de govern, de fer el ple dels votants d'ERC al municipi (fins al 27,2%, 1269 vots, en les eleccions del 2004 al Congrés dels Diputats) i de sumar-n'hi uns quants més amb un candidat com en Josep Maria Rufí, capaç de governar el municipi de manera eficient, treballador tenaç, de taranna obert a tothom, assequible i afable en el tracte, amb capacitat per escoltar i per decidir, i que no dubto que, amb el suport d'una secció local ben arrelada al municipi, formarà un equip competent i representatiu, capaç de governar amb amplitud de mires Torroella i l'Estartit. La veritat és que estem contents perquè hem començat el camí de les eleccions municipals amb molt bon peu. Em sembla que és una bona cosa per a Torroella i l'Estartit, per a tots els que hi vivim i/o hi treballem.

Aquí podeu veure la notícia tal com la reflectien el Diari de Girona i El Punt.

Aquestes són les condicions d'ERC per reconsiderar el vot negatiu al projecte de reforma de l'Estatut com ha quedat després de la retallada de Mas i Zapatero:

Aquestes condicions es resumeixen en els punts següents:

1. Finançament
.Agència Tributària que gestioni i recapti tots els impostos suportats a Catalunya.
.Capacitat de finançament per habitant igual a la que s’obté amb els sistemes de concert foral (en el termini de 15 anys).
.Publicació de la liquidació provisional dels diversos programes de despesa pública de l’Estat a Catalunya.
.Utilització de la població com a variable bàsica per determinar les necessitats de despesa en relació a l’aportació de la despesa de l’Estat a Catalunya. Aquesta variable hauria de ser rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per la immigració i el segment de població en situació d’exclusió. També s’hauran de tenir en compte la densitat de població i la dimensió dels nuclis urbans.

2. Infraestructures i peatges
. Traspàs per l’article 150.2 de la Constitució espanyola de la gestió de ports i aeroports d’interès general i de les infraestructures de telecomunicacions situades a Catalunya, inclosa la gestió del domini públic radioelèctric.
.Inversió de l’Estat en infraestructures equivalent a la participació de Catalunya en el PIB estatal.
.Utilització dels peatges com a mètode de càlcul de l’esforç fiscal i dotació d’un Fons de rescat selectiu i homogeneïtzació a la baixa dels peatges.

3. Reconeixement nacional
.Reconeixement nacional de Catalunya (nació, símbols i seleccions esportives).

4. Competències
.Competència exclusiva per regular amb plenitud els horaris comercials.
.Creació d’un consorci per gestionar de manera conjunta els permisos de treball i residència dels treballadors immigrants i fixar les directrius del contingent anual de treballadors extracomunitaris.
.Establiment d’un marc de relacions laborals propi i gestió de les polítiques passives.

Ja deveu saber que la família de Francesc Ferrer no va poder inscriure en català, el 28 de febrer, la seva defunció al Registre Civil, malgrat que el juny de l'any passat al Senat vam aprovar la Llei que ho ha de permetre perquè, argüeixen al Registre de Salt, el govern no ha complert amb la seva obligació de dictar el Reglament perquè es pugui complir (vegeu la notícia a El Punt i al Diari de Girona).

No ens gaunyaran per cansament. No pararem de fer el corcó exigint els nostres drets. La desídia dels governs espanyols davant els nostres drets lingüístics i culturals, la seva desconsideració, el seu menysteniment dels nostres drets nacionals, no fan més que refermar-nos en el nostre independentisme, en la nostra acció per la sobirania: pel dret a decidir nosaltres.

Amb motiu d'aquest nou incompliment del govern espanyol he presentat aquestes dues preguntes al govern i aquesta moció a la Comissió de Justícia del Senat per instar-lo a complir la Llei:

PREGUNTES
¿Per quin motiu el govern després de més de vuit mesos de l’aprovació de la Llei 12/2005 de 22 de juny, que modifica l’article 23 de la Llei del Registre Civil i possibilita els assentaments en les llengües oficials a les Comunitats Autònomes, encara no ha realitzat el seu desenvolupament reglamentari, tenint en compte que el termini previst per fer-lo, en la disposició final única d’aquesta Llei, era de tres mesos?

¿Quina previsió té el govern per realitzar el desenvolupament reglamentari de la Llei 12/2005 de 22 de juny, que modifica l’article 23 de la Llei del Registre Civil i per dotar les oficines del Registre Civil dels mitjans materials necessaris per possibilitar efectivament que els assentaments es facin en llengua catalana?

MOCIÓ
EXPOSICIÓ DE MOTIUS

El 7 de juny de 2005 el Ple del Senat aprovà la Llei 12/2005 de 22 de juny, que modifica l’article 23 de la Llei de 8 de juny de 1957, del Registre Civil, que hauria de possibilitar que els assentaments es realitzaran en la llengua oficial pròpia de la Comunitat Autònoma en què radica el Registre Civil. Semblava així que s’acabava l’enorme greuge que representava per als ciutadans, que tenen com a llengua pròpia el català, l’euskera o el gallec, que trenta anys després de la mort del dictador s’apliqués una norma discriminatòria envers aquests ciutadans i aquestes llengües, i contradictòria amb l’article 3 de la Constitució, els Estatuts d’Autonomia i les lleis lingüístiques desenvolupades per algunes Comunitats Autònomes.

No obstant això, fins a la data d’avui, encara no s'ha produït el desenvolupament reglamentari previst en la Disposició Addicional Única de la Llei 12/2005 malgrat que segons la mateixa Disposició el Govern havia d’aprovar “les disposicions reglamentàries perquè la pràctica dels assentaments i l’emissió de certificacions o altre tipus de documents puguin realitzar-se en les llengües oficials en la Comunitat Autònoma corresponent”. Les conseqüències són que continua la discriminació com es va posar dolorosament de manifest a finals del mes de febrer quan la família de Francesc Ferrer i Gironès, que durant 16 anys com senador per Girona va defensar en aquesta Cambra els drets lingüístics dels catalans, va intentar inscriure la seva defunció en català en el Registre Civil de Salt, a l'empara de la Llei recentment aprovada per aquesta Cambra, i no va poder fer-ho.

La majoria de Registres no estan aplicant encara la Llei en interpretar que no poden fer-ho sense les disposicions reglamentàries que el Govern ja hauria d'haver dictat. És necessari, doncs, que es prenguin les mesures per tal que la Llei es compleixi. Per a això és necessari, a més, tal com preveu també la Llei, que es distribueixin en totes les oficines del Registre Civil “en les Comunitats Autònomes amb llengua oficial pròpia distinta del castellà els fulls dels llibres del Registre Civil, els impresos i els segells (…) impresos en cadascuna de les llengües“.

Per tots aquests motius, el Grup Parlamentari Entesa Catalana de Progrés presenta la següent

MOCIÓ

La Comissió de Justícia insta al Govern a:

1. Aprovar sense dilacions les disposicions reglamentàries necessàries per tal d’aplicar la Llei 12/2005 per la qual es modifica l'article 23 de la Llei de 8 de juny de 1957, del Registre Civil, de manera que la pràctica dels assentaments i l'emissió de certificacions o altre tipus de documents puguin realitzar-se en les llengües oficials en la Comunitat Autònoma corresponent.

2. Dotar a les Oficines del Registre Civil en aquestes Comunitats Autònomes dels mitjans materials necessaris per tal que puguin realitzar-se els assentaments en aquestes llengües.

Ja sabeu que els quatre senadors d'ERC formem part del Grup Parlamentari Entesa Catalana de Progrés, junt amb deu senadors del PSC i dos d'ICV, i vam ser elegits en una llista conjunta de l'Entesa. El nostre programa comú és el conegut com a pacte del Tinell (o Acord per a un Govern Catalanista i d'Esquerres) i defensem al Senat els posicionaments del Govern de Catalunya. El nostre pacte al Senat preveu que quan hi hagi hagut discrepàncies entre els nostres grups al Congrés de Diputats que s'hagin traduït en la presentació d'esmenes diferenciades als projectes i proposicions de llei que ens arriben al Senat, el Grup Parlamentari de l'Entesa presentarà totes les esmenes d'ERC o d'ICV que hagin continuat vives (perquè no s'han incorporat ni transaccionat) després del tràmit al Congrés (el PSC al Congrés està integrat en el PSOE, i és aquest qui decideix al Senat si presenta o no alguna esmena seva que no hagi prosperat en el Congrés) i d'aquesta manera els senadors d'ERC, ICV i PSC puguem votar al Senat de manera diferenciada en concordança amb el debat que s'hagi produït al Congrés.

Això és el que ha passat amb l’Estatut valencià.

L’Entesa hi va presentar més de cent esmenes, la majoria d’Esquerra i unes altres d’ICV. Alhora, en una reunió de l’Entesa es va plantejar la possibilitat de presentar una esmena pròpia que reflectís el posicionament unitari de l’Entesa de defensa de la unitat de la llengua catalana, al marge que en un lloc tingui una denominació o una altra. Finalment, se’n van presentar dues, una amb un contingut molt indefinit i una altra que agafava com a referència el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que es presentava com una Disposició Addicional a l’articulat de l’Estatut de manera que els senadors del PSC la poguessin votar sense alterar la seva solidaritat amb el PSOE que no admetia cap esmena al text pactat amb el PP. Per acabar de forçar el vot favorable dels senadors del PSC a l’esmena que reconeix de forma ben explicita la unitat de la llengua, a instàncies de Carles Bonet, portaveu de l’Entesa i d’Esquerra, ERC i ICV van retirar el centenar d’esmenes pròpies a l’articulat, reservant-se però el dret a votar les esmenes dels altres grups que coincidien amb els posicionaments d’ERC i ICV.

Així, d’una banda, mentre els quatre senadors d’ERC, més el d’EA, i els dos d’ICV vam votar a favor d’una part de les esmenes d’IU, a favor de totes les del BNG –per cert el senador Jorquera del BNG va fer una magnífica defensa de la unitat de la llengua catalana-, a favor de totes les de CiU i a favor d’una del PNB i d’una del PAR, i ens vam abstenir en les altres esmenes d’aquests grups, els senadors del PSC van votar-hi en contra (vam votar a favor de les esmenes 1, 4, 5, 6, 7, 8, 13, 20 21, 31, 32, 33, 34, 37, 38, 146, 147, 148 i 149; les trobareu aquí). D’altra banda, l’Entesa, també els senadors del PSC, i senadors de tots aquests grups van votar a favor d’aquesta esmena de l’Entesa:

Nueva Disposición adicional

Los poderes públicos garantizarán la legítima presencia del gentilicio valenciano fuera del ámbito territorial de nuestra Comunidad, como signo de la realidad legal y sociológica valenciana, siendo ello plenamente compatible con el hecho, apreciado desde una vertiente exclusivamente filológica y académica, de que la lengua propia e histórica de los valencianos también la comparten las Comunidades Autónomas de Catalunya y de llles Balears y, asimismo, otros territorios de la antigua Corona de Aragón, como son la franja oriental de la Comunidad Autónoma de Aragón, y fuera de España, el Principado de Andorra, la ciudad sarda de L'Alguer, en Italia, y el departamento administrativo de los Pirineos Orientales, en Francia, formando un sistema lingüístico común. En su proyección exterior, se garantizará que el valenciano tenga la misma jerarquía y dignidad que cualquier otra modalidad territorial de dicho sistema lingüístico, presentando unas características propias que serán preservadas de acuerdo con la realidad lingüística valenciana, su tradición lexicográfica y literaria, y su normativización consolidada a partir de las "Normes de Castelló".

Con dicho objeto, las Comunidades Autónomas implicadas, en colaboración con el Gobierno de España, deberán adoptar las medidas pertinentes a fín de que, fuera del ámbito lingüístico reseñado, y muy especialmente ante las instituciones políticas europeas e internacionales, se concilie la dualidad onomástica del idioma con su proyección como entidad cohesionada y no fragmentada.

Us confesso que és una esmena que a mi no m’agrada del tot. Estic plenament d’acord amb les parts que he marcat amb negretes però menys amb la resta, que em semblaria bé de votar si fos fruit d’una transacció amb el PSOE, i encara millor si fos assumida pel PP. Però el PP, en boca del senador Ortiz de Castelló, la va atacar amb la directa posada dient que negàvem el valencià com a llengua diferent, cosa evident, mentre el PSOE, i el seu portaveu, Joan Lerma, la ignorava olímpicament. Ha servit perquè l’Entesa donés una imatge de moderació i prudència extremes i per a la bona consciència dels senadors del PSC. Passem full. Un altre dia ja parlarem sèriament de la necessitat imperiosa de construir una alternativa parlamentària al PP i al PSOE al País Valencià.

El Senat va aprovar ahir amb els vots del PP, el PSOE (inclosos els senadors del PSC que són a l'Entesa) i Coalició Canària la reforma de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià. Hi vam votar en contra PNB (set senadors), CiU (sis senadors), ERC (quatre senadors), ICV (dos senadors) i BNG, EA i IU amb un senador cadascun (algun senador del PNB o de CiU no hi era o no va votar perquè en el recompte hi va haver 21 vots en contra enlloc de 22). Es va abstenir el senador del PAR.

És un mal Estatut, molt espanyolista, que aprofundeix el secessionisme lingüístic, fet a mida dels interessos estatals de PP i PSOE com es va veure durant el debat farcit de referències i atacs al procès polític català.

PP i PSOE han imposat una tramitació rapidíssima, amb molt poc debat, sense acceptar cap esmena, ni les que haurien estat imprescindibles per tenir almenys un text formalment mínimament presentable, sense errors lèxics, gramaticals o de forma jurídica (el lletrat de la Comissió General de les Comunitats Autònomes en va detectar algunes desenes). Hi havia indignació pel corró PP-PSOE que no va permetre un debat en profunditat. Ja es veu a venir que el PSOE intentarà fer el mateix amb l'Estatut català, esclar que llavors ja no podrà comptar amb el PP i caldrà veure si CiU serà conseqüent amb el seu posicionament crític amb les formes com s'ha dut la tramitació de l'Estatut valencià.

El PS del País Valencià-PSOE s'ha allunyat de bona part de la seva base social i electoral, i ha trencat ponts amb el nacionalisme i amb l'esquerra valencians (Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida del PV i Esquerra Republicana del PV), confiant potser, erròniament, que la perversitat del sistema electoral valencià que afavoreix el bipartidisme li asseguri tenir captiu el vot anti PP i ignorant que la gent de vegades també pensa i té memòria. [Per cert, el web del PSPV-PSOE té en teoria una versió en castellà i una altra en valencià, però la major part dels continguts d'aquesta també són en castellà!]

Aquí podeu veure el text complet que s'ha aprovat i que entre altres coses afirma:

Artículo primero.

Tercera. 1.ª Por medio de la correspondiente norma del Estado se creará y regulará la composición y funciones del Patronato del Archivo de la Corona de Aragón, patrimonio histórico del Pueblo Valenciano, compartido con otros pueblos de España, en la que tendrá participación preeminente la Comunitat Valenciana y otras comunidades autónomas.
2.ª El Consell de la Generalitat, previo informe del Consell Valencià de Cultura, informará el anteproyecto de norma al que se refiere el apartado anterior, que atenderá a la unidad histórica del Archivo de la Corona de Aragón

Ahir, dimarts 7 de març, l'exministre franquista va prendre possessió del seu escó com a senador autonòmic de Galícia pel PP. Com passa massa sovint quan vius un fet en directe, la premsa, amb alguna excepció, o fabula o parla d'oïdes. El País: "el nuevo senador fue aplaudido por todos los parlamentarios". El Periodico: "el Senado en pleno aplaudió ayer la incorporación formal de Manuel Fraga". La Razón: "Fraga jura su acta de senador (...) con una ovación unánime". Doncs no, no és veritat. La meitat del quadre, la descriuen l'ABC, en un peu de foto: "el presidente fundador del PP recibe en el Senado el aplauso de sus correligionarios puestos en pie", i La Vanguardia: "Fraga juró su cargo en medio de aplausos y con los senadores del PP de pie". L'altra meitat va ser que molts escons dels altres grups eren buits, que la majoria dels senadors dels altres grups que hi erem no vam aplaudir, amb algunes excepcions del PSOE i de CiU, entre les quals la de la senadora per Girona.

Com a demòcrata, no trobo que sigui una satisfacció que sigui membre del Senat un exministre franquista que, entre moltes altres maldats, va participar en consells de ministres que ratificaban sentencies de mort, com la de Grimau, o que en el primer govern després de la mort de Franco era vicepresident per a Interior i Governació, amb la funció principal d'aturar l'onada democràtica que ocupava el carrer, que exercint aquestes funcions va donar cobertura als assassinats per la policia de 5 treballadors que s'havien tancat en una església de Vitòria el 3 de març de 1976 i va pronunciar aquella frase tan expressiva del seu tarannà autoritari: "la calle es mía" i que tan bé lliga amb les seves recents declaracions de comprensió envers Tejero i els colpistes del 23 F. La seva participació en la redacció de la Constitució no crec que el redimeixi de les seves responsabilitats anteriors, sobretot perquè mai no se n'ha penedit; al contrari, segurament la seva actuació en la transició té més a veure amb les limitacions de la ruptura amb el passat i del procés de democratització i de federalització de l'Estat que no pas amb el seu avenç.

És clar que prefereixo que ara estiguin en el joc democràtic, però encara sería millor que hi hagués un partit de dretes democràtiques que jubilés aquests personatges del passat, que tingués un discurs més moderat en els continguts però també en el to i les formes, i també que fossin capaços de condemnar la dictadura franquista i els seus crims.

Podeu expressar el vostre suport a Ràdio 4 en el web www.r4esviva.es. Jo ho vaig fer en aquests termes:

"El Estado deberá adoptar las medidas siguientes:(...) c) Establecer que las emisoras de radio y televisión, públicas y privadas, con una autorización o concesión para emitir para todo el territorio español emitan al menos la mitad de su programación en las lenguas oficiales distintas del castellano, ya sea mediante desconexiones territoriales o mediante la disponibilidad de canales de audio diferenciados." Això és un extracte d'una Proposició de Llei de llengües en tràmit a les Corts espanyoles a iniciativa d'ERC. El tancament de Ràdio 4 va just en sentit contrari. És inacceptable que l'Estat, que financem tots els ciutadans, no solament no promogui la presència de les llengües dels ciutadans en els mitjans de comunicació públics, sinó que es proposi tancar una emissora com Ràdio 4, emblemàtica en el procés de normalització de l'ús del català en els mitjans de comunicació. Tot el meu suport, com a ciutadà i com a senador d'ERC, dins l'Entesa Catalana de Progrés, als professionals que feu viure cada dia Ràdio 4 i contribuïu a la pluralitat d'opcions radiofòniques en la nostra llengua.

Us recomano també aquest article de Salvador Cot a l'Avui. L'actitud de l'Estat davant Ràdio 4 és una gota més que corrobora que hi ha molt poca voluntat de traduir en fets el pretès pluralisme de l'Estat en relació a la nostra llengua. "Som una nació. Tenim dret a decidir"

Dijous 23 de febrer, va comparèixer la directora de la Biblioteca "Nacional", Rosa Regàs, a la Comissió de Cultura del Senat. Com es desprèn clarament de la seva intervenció (aquí podeu consultar el diari de sessions), està fent una indubtable feina de modernització d'aquesta institució cultural de l'Estat, esperem que també aconsegueixi desprendre-la del llast centralista que marca la seva història des de la seva fundació el 1712 per Felip V com a Biblioteca Real, que en primer terme va aplegar els fons documentals expoliats als nobles que havien abraçat la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria, com no em vaig poder estar de recordar-li en la meva intervenció que podeu llegir a continuació:

Gràcies, senyora presidenta. Bon dia. Permetin-me que doni la benvinguda a la senyora Rosa Regàs en la nostra llengua. Com a ciutadà català, i empordanès, és per a mi una gran satisfacció poder saludar-la aquí al Senat com a directora d'una institució capçalera de la vida cultural de l'Estat.

Abans d'entrar en la matèria de la compareixença d'avui, crec que és de justícia recordar la figura de Fransesc Ferrer i Gironès, que ens va deixar ara fa una setmana; polític, empresari i intel-lectual català, va ser senador des de 1977 fins a 1993, defensor de l'ús del català en aquesta cambra, investigador tenaç que va freqüentar els arxius i biblioteques de Madrid per documentar algunes de les seves obres cabdals, com la que duu per títol "La persecució política de la llengua catalana", que els recomano vivament.

La veritat és que és en ocasions com la d'avui quan més trobo a faltar la valentia democrática que hauria de permetre que el Senat donés una resposta positiva a l'ús de les llengües oficials, les llengües pròpies de tots els ciutadans de l'Estat.

Como habrán percibido, daba la bienvenida a la señora Regàs en catalán y le expresaba mi satisfacción de poder saludarla en esta Cámara como directora de una institución de cabecera de la vida cultural del Estado. También pensaba que me gustaría tenerla en alguna institución cabecera de Cataluña. Ya sé que no depende de usted [en resposta a la seva expressió d'impotència].

También, y antes de entrar en materia, quiero recordar la figura de Francesc Ferrer Gironès --que falleció hace una semana-- político, empresario e intelectual, senador desde 1977 hasta 1993 --por lo tanto, miembro de las Cortes Constituyentes--, que defendió siempre el uso del catalán en esta Cámara. Francesc Ferrer fue también un investigador tenaz, que frecuentó los archivos y bibliotecas de Madrid --como la que tan dignamente dirige la señora Regàs--, para documentar alguna de sus obras fundamentales, como la titulada «La persecución política de la lengua catalana», que les recomiendo vivamente, particularmente al señor Van-Halen [portaveu de Cultura del PP], que no está ahora en esta sala.

En ocasiones como hoy es cuando más echo en falta la valentía democrática que debería permitir que el Senado diera una respuesta positiva al uso de las lenguas oficiales, las lenguas propias de todos los ciudadanos del Estado, lo que, dicho sea de paso, me ahorraría este farragoso trabajo de autotraducción y, sobre todo, tendría un efecto higiénico democrático, ya que, como personas cultas, utilizaríamos las lenguas con naturalidad, nos entenderíamos y se evidenciaría la artificialidad de algunas polémicas.

Entrando en materia, en primer lugar, y aunque ya lo he dicho, la felicito por su contribución a convertir la biblioteca central del Estado en una institución viva y moderna, enraizada en las inquietudes de la sociedad actual. Llegar a Madrid es para nosotros encontrarnos cada semana con un montón de propuestas surgidas de su institución, las más interesantes entre las muchas que nos proponen --no lo digo porque esté usted aquí, sino porque efectivamente es así--, otra cosa es que tengamos tiempo de asistir a todas ellas. Se trata de actividades como el cine escrito, el Quijote en sus múltiples versiones --la hip hop, que nos llamó particularmente la atención-- y, aunque usted no lo ha citado, la presencia especialmente particular de la mujer desde que usted está allí, o la guerra civil. Creo sinceramente que está haciendo una buena labor y, como catalanes, nos honra la calidad de su trabajo, un trabajo que creemos tiene un claro signo progresista, lo que agrada, por lo tanto, a la Entesa Catalana de Progrés. Incluso, con su comparecencia de hoy aquí me ha hecho pensar --otra cosa es que tengamos tiempo de organizarlo-- que sería bastante instructivo que compareciéramos nosotros allí, para tener una visión concreta de lo que nos ha explicado.

También habrá notado que durante mi intervención no he utilizado el nombre oficial de la institución que dirige, pues creo que en un Estado compuesto --en todo caso, yo me considero nacional catalán y no nacional español, aunque formo parte del Estado, como ciudadano de este Estado--, plurinacional, pluricultural y plurilingüístico, los museos, el archivo y la biblioteca del Estado, que son de interés general para todos los ciudadanos del Estado, deberían adecuarse en su denominación, aunque esto sea secundario, y, sobre todo, en su funcionamiento a esa realidad plural. De estos asuntos versarán todas las cuestiones que le voy a plantear, aunque las pueda ir diciendo telegráficamente y un poco mezcladas, a tenor de lo que usted nos ha ido exponiendo.

Usted nos ha dicho que esta biblioteca, en algunos aspectos, podía ser una biblioteca de barrio. (La señora Directora de la Biblioteca Nacional, Regàs y Pagés: No, he dicho que la gente no la consideraba con la importancia que tenía, sino que la consideraban una biblioteca de barrio.) Exacto, perdone, no quería interpretar mal sus palabras. Mi reflexión era que tenemos la percepción, y usted puede saberlo, de que el Museo del Prado es el museo de Madrid, o también el Museo Reina Sofía o el Archivo Nacional, es decir, instituciones que se radican en Madrid y que los ciudadanos pueden percibir, como en el caso de la Biblioteca Nacional, como una biblioteca de barrio o una biblioteca de Madrid. Usted ha dicho que custodian todos los libros para todos los ciudadanos y, por tanto, me gustaría saber qué planteamiento tiene la Biblioteca Nacional --siendo una biblioteca de todos los ciudadanos del Estado y teniendo en cuenta su realidad plural--, para que todos los libros del Estado respondan a una realidad plural y cómo se traduce esto. No digo que usted no lo esté teniendo en cuenta, sino que me gustaría que esto se pusiera de relieve en su exposición.

Al igual que hago cuando vienen altos funcionarios del Estado a este Senado, quiero manifestar mi preocupación por el problema lingüístico. Tenemos una estructuración del Estado en 17 comunidades autónomas y, por otro lado, hay una realidad cultural --que creo que el Ministerio de Cultura no tiene suficientemente en cuenta--, como son las cuatro grandes lenguas y las cuatro grandes realidades culturales y editoriales, en este caso, en correspondencia con estas lenguas.

En relación con esta cuestión, la ministra en una comparecencia anterior --usted no lo ha citado y quisiera que lo precisara--, me dijo: «El año que viene tenemos prevista una exposición con el Gobierno de Baleares. Uno de los grandes fondos de Llull está en la biblioteca de Madrid y es un verdadero tesoro.
Hemos ofrecido al Gobierno balear que la gran exposición del 23 de abril de este año sea precisamente con todos los fondos de Llull.» Continuando con su intervención --aunque no se haya referido a este tema puntual de la exposición de Llull-- dijo: También tenemos previsto que todas las referencias de las grandes obras de la lengua catalana estén en la Biblioteca Nacional, que me consta que están.

Enlazo este tema con otra cuestión que me preocupa, y es que se visualice esta realidad en todos los aspectos, tanto en las actividades de la biblioteca, y en sus publicaciones como en su página web. Con ello entro en otra cuestión que usted nos ha planteado, como es la renovación de la página web, que en estos momentos ofrece parte de sus contenidos en inglés y francés y, sin embargo, no aparecen las otras tres lenguas oficiales del Estado: el catalán, el gallego y el euskera. Por ello, quería preguntarle también sobre esta cuestión y decirle que sería conveniente, justamente como servicio público de todos los ciudadanos del Estado, que los fondos en estas lenguas que existen en la Biblioteca Nacional se pusieran de relieve y su acceso fuera fácil.

Sobre esta misma cuestión --y también lo ha señalado el portavoz del Partido Popular-- me gustaría saber la relación que tienen con las bibliotecas de las comunidades autónomas, concretamente, en este caso con la biblioteca de Cataluña, pues en el ámbito catalán el estatuto de autonomía que se va a aprobar, este punto no se ha tocado con los pactos esencialmente; de hecho la biblioteca de Cataluña es definida con unas funciones muy parecidas a la que tiene la Biblioteca central de Estado en Madrid en relación al ámbito catalán. Me gustaría saber qué relaciones tienen; si existen convenios; cómo ve la cooperación con el conjunto de las comunidades autónomas, pero de manera especial con aquellas comunidades autónomas que tienen una lengua y cultura propias.

Éstas eran algunas de las cuestiones que me gustaría que me contestase.
También le quiero dar las gracias por la calidad y precisión de su intervención anterior.

Nada más y muchas gracias.

La señora PRESIDENTA: Muchas gracias, señoría. No me cabe duda de que el senador Vázquez Requero le trasladará al senador Van-Halen la recomendación de lectura de su libro y, si no, lo haré yo personalmente.
Senador Bofill, quiero agradecerle que nos llame personas cultas pues algún calificativo de autoestima necesitábamos. [Això últim ho va dir en relació amb un incident de la primera part de la reunió en què compareixia la ministra de Cultura per contestar preguntes i un senador del PP se li va adreçar amb un to agressiu i insultant, i no va voler retirar les paraules que havia dit.]

Aquestes són les parts de la intervenció de Rosa Regàs en què contestava part de la meva intervenció:

La señora DIRECTORA DE LA BIBLIOTECA NACIONAL (Regàs i Pagés): Gracias a todos los senadores y senadoras; «moltes gràcies als qui parleu català».
Me he quedado muy sorprendida: presumo de ser una de las personas más impacientes del mundo, y me he dado cuenta de que, al lado de la impaciencia de los señores senadores, la mía no es nada. Después de explicarles que

tengo un equipo formado desde el mes de octubre, me piden lo que para mí es un objetivo. (Risas.) Quiero decir con esto que tiene mucha razón el senador cuando nos dice todos los programas a los que tendríamos que vincularnos. Pero, como seguramente sabe el senador, lo relacionado con la informática es tan audaz y raudo, que hay que ir con cuidado en cualquier cosa que se haga porque hay que prever lo que pueda ocurrir.
Eso nos pasa a nosotros con nuestra página web, y lo hago extensivo a la página web en los demás idiomas de España. Estamos haciendo una nueva página web en la que no figurarán los catálogos conjuntos con estas instituciones que ha citado usted, sino lo que se llama «links». Hemos establecido «links» con muchísimas bibliotecas; con muchísimas bibliotecas francesas y con bibliotecas de todas partes, para que, cuando tengamos la página web colgada, cualquier persona que consulte la de la Biblioteca Nacional pueda consultar también otras muchas. Lo mismo vamos a hacer con la Biblioteca Virtual Cervantes. Hasta ahora teníamos un convenio, por el que ellos nos iban pidiendo cosas y las iban colgando en sus páginas. Pero como ahora vamos a tener nuestras propias páginas, vamos a establecer «links» con ellos. Lo que queremos es que se sepa todo. No es que queramos tener sólo lo nuestro; al revés: todo lo nuestro lo podrán «linkear» --por decirlo con esta palabra idiota y absurda-- desde cualquier página web. Esto en cuanto a la página web.
Respecto al catalán, euskera y gallego, habíamos empezado con la página web que yo intenté cambiar modificando únicamente una pequeña parte del diseño; la que teníamos era tan horrorosa que me daba vergüenza verla.
Ésa es la que tenemos colgada, pero no es definitiva. No vamos a traducir nosotros; vale una barbaridad, no se lo pueden imaginar. Todo esto lo vamos a traducir al euskera, al gallego y al catalán, y lo vamos a colgar.
En cuanto a qué fondos tenemos en catalán, los tenemos todos. Ésta es una biblioteca nacional; y, cuando digo nacional, quiero decir de esta nación. Que esta nación tenga otras naciones es un asunto en el que yo no me meto. Pero le puedo asegurar que esta Biblioteca Nacional tiene los libros de todas las naciones. De la misma manera que cuando existía el imperio hispano-americano se tenía los libros que tenía Méjico. Yo no sé cómo serán las cosas y cómo se tendrá que decir, como directora de la Biblioteca Nacional puedo decir que todos los libros del depósito legal, absolutamente todos, todos los folletos, todas las cajas de cerillas, todo lo que lleva algo impreso, incluídos los DVD, sea catalán, sea vasco, sea gallego o español, vienen a la Biblioteca Nacional. Por lo tanto, lo tenemos todo.
En cuanto a nuestras relaciones con las bibliotecas, las estamos estableciendo, pero no hay que olvidar que no somos una biblioteca de préstamo. Yo no sé cómo funcionan las demás bibliotecas nacionales que usted dice o las de las comunidades autónomas, algunas funcionan como bibliotecas de préstamo y otras no. Tengo relación con todas, pero no en lo referente a los préstamos, en lo que yo no entro, en absoluto. Por ejemplo, la exposición que hemos hecho se ha ofrecido a todas las bibliotecas de España. La biblioteca de Cataluña, con la que he tenido una reunión hace muy poco tiempo, nos ha dicho que no le interesaba, porque le interesa solamente lo que trata de Cataluña. En nuestra exposición hay cosas de las escuelas de la República en Cataluña. Por tanto, tenemos las bibliotecas de Cataluña, las bibliotecas euskeras, las bibliotecas gallegas, las bibliotecas de todo el país, de toda la nación, de todo el Estado, llámelo como lo quiera llamar. Están todos. ¿Que a ellos no les interesa porque ya tienen lo suyo? Me parece muy natural. A veces me han ofrecido algunos libros de niños, y yo no tengo por qué comprar esos libros o hacer esa exposición porque yo tengo esos mismos libros de niños. Quiero decir que contacto tenemos con todas las bibliotecas, a lo mejor, no tanto como quisiera, pero, ¿sabe lo que pasa, senador Bofill? Que los días sólo tienen 24 horas, y para ir a la velocidad que yo quisiera necesitaría por lo menos 30 y, sobre todo, una capacidad de trabajo infinitamente superior porque al cabo de ocho horas, como todo el mundo sabe, uno no tiene ya más capacidad. En este sentido, puede estar tranquilo porque yo, no como catalana, sino como ciudadana de este país, estoy de acuerdo en la colaboración con todos los países que forman este país, con todas las naciones que forman esta nación, con todos los países que forman esta nación o con todas las naciones que forman este Estado. Usted dígalo como quiera, pero entienda lo que yo le quiero decir. (Risas.) Respecto a la esperanza que usted me da, se lo agradezco mucho porque yo soy una persona que siempre tengo muchas esperanzas. (...)

También quería decirle al senador Bofill que en cierto momento tuve muchas ganas de ir a trabajar a Barcelona, a Cataluña, pero por muchas voces que di nadie me llamó. A mí aquí me han dado todas las oportunidades, absolutamente todas. Me han ofrecido éste y otros cargos, he elegido éste; he tenido la ayuda de todos los ministerios de una manera extraordinaria, y estoy haciendo mi labor en este momento muy, muy satisfecha; pero no se crea nadie que si no estoy trabajando en Cataluña es porque no he querido ir; es que nadie, nunca, me ha llamado.
Nunca hemos dicho la biblioteca de Madrid, y cuando una persona lo dice, le hacemos rectificar. Ésta es una biblioteca nacional, de todos los españoles. Yo no entro en lo que usted entienda por español, si entiende que hay otras personas dentro o no; pero nunca hemos dicho la biblioteca de Madrid ni nuestras exposiciones están centradas en Madrid; por ejemplo, pasado mañana Joan Margarit viene a dar un recital de poesía, y como todo el mundo sabe es un poeta catalán; en el patronato tenemos personas de Euskadi, de Galicia, de Valencia, de Andalucía, de Cataluña, de Aragón, de todas partes. Éste es mi deber, no es una política, porque esta biblioteca es la biblioteca de todos, y cuando digo de todos, no digo sólo del público, digo de las naciones, de las regiones, de las comunidades, llámenlo ustedes como quieran. (...)

La meva segona intervenció va ser aquesta:

El señor BOFILL ABELLÓ: Lo que estoy pidiendo y diciendo es que se visualice esta pluralidad al máximo posible, cosa que ya sé que en parte se está haciendo; es decir, cuando hablo de insistir en la pluralidad lingüística y cultural es porque creo que la página web puede ser un gran instrumento para ello.
Es cierto que no es la biblioteca de Madrid, pero la mayor parte de cosas que hacen pasan en Madrid, inevitablemente. (La señora directora de la Biblioteca Nacional, Regàs Pagés: La mayor parte no, todas. Si estuviera en Vitigudino de Arriba...) Sí, justamente. Ésta es la cuestión: si nuestro modelo de Estado va a ser un modelo a la francesa y vamos a hacer una «bibliothèque nationale» al estilo francés o vamos a hacer otra cosa distinta. Es muy difícil porque estas instituciones grandes ya tienen unas dinámicas históricas, y no hay que olvidar --yo no lo olvidaré nunca-- que esta Biblioteca Nacional actual se fundó por Felipe V sobre la base de los fondos de nobles exiliados porque lucharon con el archiduque Carlos. Esto hace referencia a un hecho importante en la historia de este Estado. Evidentemente hay unas dinámicas históricas que justamente arrancan de ese momento y que Frances Ferrer i Gironés ha estudiado profundamente, y yo sé que en un año o en seis meses de dirección de la biblioteca no se van a cambiar estas cosas, aunque creo que usted está contribuyendo positivamente a que nos entendamos mejor entre todos, que es de lo que se trata.

No me ha contestado a una cuestión y le insistiré. Yo le pregunté a la ministra de Cultura en su comparecencia del mes de junio si después de una exposición tan importante como la del Quijote tenían previstas otras exposiciones porque también nos gustaría ver exposiciones en Madrid y no por una especie de agravio, al contrario, porque estamos encantados de que se haya hecho y, además, el Quijote tiene una dimensión que no necesariamente es comparable con otras cosas, pero eso no quiere decir que otras cosas no se deben hacer. Pues bien, ella me contestó que el año que viene, es decir, éste, el 23 de abril, se celebraría --yo entendí que en Madrid y en la Biblioteca Nacional, o en relación con la Biblioteca Nacional-- una gran exposición dedicada a Ramón Llull, con fondos y mediante un convenio con el Gobierno balear. Además, me lo repitió, porque antes le he leído una parte de su intervención y al final me
dijo: Tendremos la gran celebración del 23 de abril precisamente con los fondos de Ramón Llull que están en la biblioteca de Palma de Mallorca y lo haremos con el gobierno balear. Yo sigo preguntando si existe este proyecto y, si no es este año, cuando será porque me parecía muy interesante, y además que fuera con el gobierno balear y no necesariamente con el gobierno catalán. Incluso hablé con la consejera de Cultura de la Generalitat de Cataluña para comunicarle lo que me habían dicho y que sería interesante que participáramos incluso las otras comunidades que hablamos la lengua catalana porque Ramón Llull es uno de nuestros escritores importantes. Si no está en los planes sería muy interesante que se hiciera.
«Moltes gràcies».

[Com que no em va contestar, de forma evidentment deliberada, li vaig formular la pregunta un cop es va aixecar la sessió. Sembla que hi ha hagut problemes entre el ministeri i el govern balear a l'hora de concretar aquesta gran exposició sobre Llull, que per ara sembla que ha quedat relegada al món de les bones intencions.]