Dimarts, 29 de novembre, al Ple del Senat vam debatre la moció que vaig presentar per instar el govern a transferir a les comunitats autònomes la gestió de les taxes judicials i dels dipòsits i consignacions judicials (aquí podeu veure'n alguns antecedents). L'assumpte (que per a Catalunya representaria un traspàs suplementari d'uns 18 milions d'euros l'any i per al conjunt de les comunitats autònomes amb competències de Justícia, d'uns 76 milions) va aixecar dilluns un enrenou de mil dimonis, amb pressions i trucades creuades de ministeris, conselleria, etc. Vam mantenir la moció malgrat les pressions, però finalment, per no tancar la negociació amb el PSOE, que continua per altres bandes, ens vam avenir a proposar una transacció descafeïnada perquè el govern estudïi la possibilitat de fer aquesta transferència, que va obtenir el suport de tots els grups excepte el PP.
La meva primera intervenció de defensa de la moció va ser aquesta (d'acord amb les meves notes):
Gràcies senyor president,
És una satisfacció poder defensar una moció com aquesta en el Ple del Senat, perquè és en el Senat, com a cambra territorial, com a cambra de les autonomies on s’hauria de produir la transparència dels recursos disponibles i del finançament de les Comunitats Autònomes perquè puguin exercir les seves competències. El Senat hauria de ser el fòrum parlamentari on, respectant els estatuts d’autonomia en la seva diversitat, es poguessin plantejar les disfuncions i proposar les solucions més adients.
Decía que es muy satisfactorio poder defender una moción como esta en el Pleno del senado, porqué es en el Senado como cámara territorial, como cámara de las autonomías, donde debería darse la transparencia de los recursos disponibles y de la financiación de las Comunidades Autónomas para que puedan ejercer sus competencias. El Senado debería ser el foro parlamentario donde, respetando los estatutos de autonomía en su diversidad, se pudieran plantear las disfunciones y proponer las soluciones más adecuadas.
En materia de Justicia hay disfunciones graves. En primer lugar, en conjunto, la Administración de Justicia no está satisfaciendo plenamente la demanda de la sociedad: “el atasco judicial se perpetúa, con más de dos millones de asuntos en trámite” rezaba un titular de periódico de ayer haciéndose eco de un informe del Consejo General del Poder Judicial que prevé un aumento del 2% de casos pendientes para este año. La falta de recursos es una de las causas de esta situación.
En este marco es comprensible que cualquier demanda de una distribución de recursos entre el Ministerio y las Comunidades Autónomas de acuerdo con las competencias que han ido asumiendo desde 1987 provoque tensiones, pero lo que no es de recibo es que no se pongan los datos sobre la mesa y se tomen en consideración las demandas razonables que se están planteando.
Las Comunidades Autónomas que tienen competencias traspasadas: País Vasco 1987, Catalunya 1990, Galícia 1994, P. Valencià 1995, Canarias 1996, Andalucía 1997, Navarra 1999 y Madrid 2002, han hecho un importante esfuerzo para dotar de mayores recursos a la administración de justicia, pero todas se encuentran con dificultades financieras para afrontar la demanda social y las reformas planteadas (como es el caso de la puesta en marcha de la nueva oficina judicial, para la cual el Ministerio prevé destinar 100 millones de euros, excluyendo a las Comunidades autónomas que tienen las competencias traspasadas). Pero resulta que el cálculo de la financiación de estas competencias se ha ido haciendo en términos generales en base a la liquidación del presupuesto del Ministerio de Justicia del año anterior al de la transferencia, con lo cual y con el paso del tiempo y la aparición de nuevas demandas, generadas a veces por la propia reforma legislativa, se va produciendo una disminución de la aportación del Estado a la financiación de la administración de justicia en las CCAA con competencias transferidas.
Las demandas de estas CCAA están más que justificadas, y aún más si cabe en los casos de la tasa por el ejercicio de la potestad jurisdiccional y de los intereses de las cuentas donde se depositan las fianzas judiciales que planteamos con nuestra moción.
Son casos que ya hace años se deberían haber resuelto y en el caso de la tasa judicial ya ni se debería haber producido.
En 1987, es decir justo el año en que se empiezan a producir las primeras transferencias de competencias de justicia a las comunidades autónomas, se suprimieron las tasas judiciales (Ley 25/1986, de 24 de diciembre), en aras al principio de la gratuidad de la justicia, al libre acceso a los órganos de justicia por parte de todos los ciudadanos. Por lo tanto, no cabía plantear la transferencia de las cantidades recaudadas en concepto de tasas judiciales en dichas CCAA. Sin embargo, cinco años más tarde el legislador en la Ley 53/2002, de 30 de diciembre, de medidas fiscales, administrativas y del orden social, consideró necesario reintroducir el pago de tasas para el ejercicio de la potestad jurisdiccional a instancia de parte mediante determinados actos, como la presentación de demandas o de determinados recursos en los órdenes civil y contencioso administrativo. Esta tasa se estableció con carácter estatal, cosa lógica ya que se trataba que todos los ciudadanos asumieran una parte de los costes de determinados actos judiciales, pero no es menos cierto que una tasa justamente es una imposición finalista en relación con la prestación de un determinado servicio por parte de la administración pública y si la administración que esta financiando este servicio es la administración autónoma es esta quien debería percibir las cantidades devengadas. Sin embargo desde enero de 2003 el Estado ha venido cobrando esta tasa y no ha transferido ni un céntimo a las Comunidades Autónomas que están costeando los servicios judiciales por la utilización de los cuales los ciudadanos están pagando dicha tasa. En total estamos hablando, solo para 2004, de 39 millones de euros que deberían haberse transferido por este concepto a las Comunidades Autónomas con competencias de Justicia, que están proveyendo a Juzgados y tribunales de los medios humanos y materiales precisos para el ejercicio de la actividad jurisdiccional en virtud de la cual se está cobrando dicha tasa.
Es similar el caso de los rendimientos obtenidos por el Ministerio de Justícia de las cuentas de depósitos y consignaciones judiciales (cuya utilización viene amparada por el art 70 de la misma Ley 53/2002), ya que si bien es cierto que su origen es procesal, su gestión posterior y la aplicación de sus rendimientos es netamente administrativa y no jurisdiccional, y por lo tanto afecta directamente el ámbito competencial transferido a las Comunidades Autónomas que han asumido dicha responsabilidad. Es de la lógica más elemental, pues, que los rendimientos generados por los depósitos y consignaciones por actos procesales producidos en una Comunidad Autónoma con competencias de Justicia y por lo tanto que asume los costes administrativos de dichos actos sean administrados por esa Comunidad Autónoma. En este caso, y solo para el año 2004, se trata de más de 37 millones de euros que deberían haberse transferido a las comunidades autónomas que ya han asumido competencias ejecutivas en la Administración de Justícia.
La cuestión es clara. Desde Catalunya como desde las demás CCAA con competencias de Justicia se está haciendo un gran esfuerzo de acercamiento de la justicia a los ciudadanos, de mejora de la administración de justicia como servicio público y para ello se necesitan todos los recursos que corresponden, y más aún, pero como mínimo los que en justicia, y nunca más bien dicho, les corresponden.
En definitiva, en correspondencia con las competencias que están ejerciendo por los conceptos de tasa por ejercicio de la potestad jurisdiccional y de rendimientos de los depósitos y las consignaciones judiciales en el 2004, para que quede claro de que cantidades estamos hablando, Andalucía debería haber ingresado 12 millones de euros, Canarias, 3,3 millones de euros, Catalunya 16,5 millones de euros, Euskadi 6,5 millones de euros, Galícia 4 millones de euros, Madrid 25,3 millones de euros, Navarra 847.000 euros y el País Valencià cerca de 7,9 millones de euros.
Todos los colores políticos están representados en este mapa autónomico de la Justícia, y no creemos que ningún grupo de esta cámara se pueda oponer a una demanda tan justificada y tan en correspondencia con el desarrollo actual del Estado de las Autonomías. Con esta moción no estamos hablando de proyecciones de futuro sino de la transferencia de la gestión de unos recursos en relación con competencias ya transferidas, y no estamos hablando de una Comunidad Autónoma en particular sino de todas, de las que ya han asumido la responsabilidad de gestionar los medios humanos y materiales de la administración de justicia y de las que lo hagan en un futuro. La resolución justa del caso que nos ocupa es un acicate más para que nuevas CCAA asuman también la descentralización de nuestra administración de justicia, tan necesaria para ofrecer un buen servicio público a los ciudadanos.
Moltes gràcies, senyor president
_____________________________________
Les notes per a les meves dues intervencions següents són aquestes (cal dir que vaig afegir-hi algunes altres coses en relació amb el desenvolupament del debat i hauré d'esperar la publicació del diari de sessions per poder penjar en aquest bloc la literalitat d'aquestes intervencions):
Ya suponía que esta moción iba a levantar un cierto revuelo, como así ha sido, fundamentalmente porque se refiere a dinero, a recursos, y a comunidades autónomas.
Es lógico que desde la administración central sea del color que sea haya una cierta resistencia a las transferencias, pero sinceramente creo que en el estado de las autonomías todos los partidos pueden tener interés en una mayor descentralización y en una gestión de los recursos más próxima a los ciudadanos. Eso, claro desde la racionalidad. Pero hoy, esperemos que no por mucho tiempo, nos encontramos con un Partido Popular encastillado en su Alcázar, creyendo que viejos lenguajes y viejas demonizaciones le van a servir para volver al Gobierno; se olvidan que este Estado es plural y que en él si se quiere avanzar siempre será necesario dialogar y pactar tanto con otros partidos, como con las muy diversas Comunidades Autónomas. No quieren hablar, no quieren ni entrar en una posible transacción…, luego no digan que se les excluye, son ustedes los que se quedan solos, se equivocan, y en esta cuestión que tratamos hoy particularmente, porque llegará el día que incluso desde las CCAA en que ustedes gobiernan les van a tirar las orejas. Porque 25 millones para Madrid o 7 para Valencia o 4 para Galicia no creo que sean tan poco como para que no valga la pena ni estudiar la posible transferencia a las CCAA la gestión de las tasas judiciales y los rendimientos de los depósitos y consignaciones judiciales.
La enmienda de Convergencia viene a insistir en el contenido de nuestra moción y propone un reconocimiento que las cantidades recaudadas por estos conceptos se adeudan desde el momento en que se produjeron estas transferencias. Nos parece perfecto, pero claro esta proclama es fácil, pero lo que hay que hacer es negociarla con éxito, y teniendo en cuenta que las transferencias de Justicia a la Generalitat de catalunya se produjeron en 1990 y que estuvierón en el gobierno de Catalunya desde esa fecha hasta 2003, no parece que fueran capaces de hacerlo entonces, ni contando efectivamente con una resolución aprobada por el Congreso a favor de la transferencia a las CCAA de la gestión de los depósitos y consignaciones judiciales. De poco serviría hoy que nos pusiéramos de acuerdo los dos grupos catalanes de está cámara, el quadripartito que apoyamos el nuevo Estatuto para Catalunya, sin conseguir un acuerdo más amplio para que esas propuestas progresen. Es por ello que más que aceptar unas propuestas que nos parecen correctas, aunque con un corte maximalista, nos inclinamos por una transacción con todos aquellos que por lo menos no nos dan un no por respuesta, como hizo y hace el PP, y manifiestan voluntad de llegar a un acuerdo práctico en los próximos meses, una transacción que incluya evidentemente también al grupo de Convergencia.
La enmienda del Grupo Socialista no nos engañemos es la típica del vuelva usted mañana, de aguar el vino… pero dado que no cierra totalmente la puerta hemos aceptado entrar en la transacción con el convencimiento que en las negociaciones con el Gobierno y entre las CCAA desbloquearemos el traspaso de estos fondos. El Grupo Socialista sabe bien que esta cuestión más pronto o más tarde deberá encontrar una solución satisfactoria para las Comunidades Autónomas que están reclamando esta gestión de lo que les corresponde, una solución ya sea en el marco de la reforma de la LO del PJ, en el marco de las reformas estatutarias en curso…
Como existe esta voluntad de negociación hemos planteado una transacción que han firmado todos los grupos menos el Partido Popular al cual llamamos a sumarse a un consenso que va a favorecer finalmente a todas las Comunidades Autónomas y a la Justicia de este país.
Respecto a la transacción me permito una puntualización lingüística. Realmente esta muy mal redactada, como a veces en estas lides parlamentarias cuando hay un acuerdo parece que no se puede tocar ni una coma, a demanda del grupo socialista no lo hemos hecho, pero el texto con una redacción más correcta debería decir:
"El Senado insta al Gobierno a estudiar la posibilidad que, en le marco de la Ley Orgánica del Poder Judicial, se transfiera a las Comunidades Autónomas la gestión de las tasas que gravan el ejercicio de la potestad jurisdiccional y sobre los rendimientos que generan los depósitos y consignaciones judiciales o que participen en dicha gestión."
Tornava cap a casa amb cotxe i escoltava els poemes del CD Antología Personal de José Hierro, vaig gargotejar en un paper alguns versos caçats al vol, reproduïts de memòria, entre els quals aquests:
No es lo peor que esto suceda así,
sino que que podría haber sucedido de otra manera.
Em trobo gent i es repeteix la pregunta de rigor: com va per Madrid? No sé si s'interessen ben bé pel que faig o és una pregunta més o menys retòrica davant algú que fa una feina un pèl exòtica. No tinc temps d'entrar en el detall però aquests últims dies, de dissabte ençà, les qüestions principals que he tractat/fet són:
1) Intervenir en la Jornada que ERC va organitzar sobre la reforma de Llei sobre la propietat intel·lectual, explicant la posició d'ERC i les esmenes que ha presentat el grup parlamentari d'ERC al Congrés de Diputats (de fet en Joan Tardà em va demanar que el substituís).
2) Presentar per al Ple del Senat de la setmana entrant, amb el vist-i-plau de la Conselleria de Justícia, una moció instant el govern de l'Estat ha traspassar a les Comunitats Autònomes amb competències de Justícia les quantitats que ingressa l'Estat en concepte de taxes judicials i els rendiments dels dipòsits de les fiances judicials (de fet és una moció que havia preparat inicialment per a la comissió General de les Comunitats Autònomes, la podeu veure aquí).
3) Intervenir en la Comissió de Cultura que es va fer dimarts al Senat amb motiu de les compareixences successives de Cesar Antonio Molina, director de l'Institut Cervantes, i de Carmen Cerdeira, presidenta de la Societat Estatal d'Acció Cultural Exterior (tenia les notes a mà i hauré d'esperar la publicació del diari de la sessió per penjar en aquest bloc les meves intervencions). Com sempre vaig marcar territori en defensa de la pluralitat cultural i lingüística, vaig demanar que es dediquin recursos per visualitzar aquesta pluralitat, que s'organitzin en els Cervantes també cursos de català, que es posin a disposició de les iniciatives que surtin de les CCAA ja que són infraestructures de l'Estat patrimoni de tots els ciutadans, vaig insistir en la necessitat que en la projecció exterior no es vulgui uniformar tot sota el lema cultura española, especialment les formes culturals que no tenen una expressió lingüística, etc.
4) Començar a treballar en les esmenes de Cultura i Justícia dels Pressupostos Generals de l'Estat que, després del debat al Congrés de Diputats, han quedat vives, és a dir que per motius diversos no es van aprovar en el tràmit del Congrés, i ara les hem de defensar al Senat. Ja ho comentaré més endavant, perquè hi ha partides molt importants en relació al català ja pactades amb el PSOE, i que hem de pactar amb els altres grups del Senat per tenir una majoria suficient, i algunes molt importants de Justícia que encara hem de negociar.
I, sense la gorra de senador, participo en la secció local de Torroella de Montgrí d'ERC i vaig participar en la reunió de la Comissió del Llibre de la Festa de Torroella que està preparant la seva constitució com a associació (una reunió molt animada i cordial, en què es van repassar molts temes d'interès cultural local, l'obra del pintor Gimeno i el seu rastre a Torroella, etc.). Per als qui no el coneixeu: el Llibre de la Festa de Torroella, és una publicació cultural i reflex de la vida local que es va crear l'any 1928, com a resposta a la prohibició de la revista Emporion per part de la dictadura de Primo de Ribera, i que, malgrat els parèntesis i dificultats de la guerra i del primer període franquista, ha continuat fins als nostres dies.
Aquest és el títol d'un recull de poesia política anònima del període franquista publicat per Joan Crexell el 1980 a Edicions La Magrana. És un bon dia per recuperar alguns d'aquells versos.
Entre els divertits hi ha aquests dedicats a l'agonia i mort de Franco de L'AUCA DE L'ENFADÓS (O LA FI DEL CAGAELÀSTICS) (aquesta caricatura de Franco més mort que viu i manipulat com un titellla acompanyava el text d'aquests rodolins en aquesta edició que cito):
Pel Sant de la Pilarica
a dintre del llit es fica.
Diuen que és un refredat
que ja tenen controlat.
...
Tot el “búnker” s’esvalota
i ja no toquen pilota.
...
L’Arquebisbe ho vol curar
amb el “manto” del Pilar.
Quan li planten al damunt
es pot dir que és mig difunt.
El Marquès diu: “Prou folló!
li farem l’operació”.
I en un lloc provisional
ja me l’obren en canal.
...
La maquinària a tot gas
el fa viure al seu compàs,
...
La família mentrestrant
guarda joies tot resant.
Van i vénen tots els dies
les més altes jerarquies
preguntant pel Carcamal
de la sala principal.
També escriuen, puntuals,
llepaculs habituals
...
Tothom prepara el xampany
que està en fresc fa més d’un any.
...
Amb l’orella al transistor
l’ull a la televisió,
tots els nervis en tensió
i el xampany dintre el porró,
esperem el gran final
d’aquest “xou” fenomenal.
L’últim “parte” demencial
de l’equip de l’hospital:
Diuen que l’han hivernat
com un mero congelat.
El cas és fer-lo durar;
ningú sap per què serà.
Hi ha una explicació concreta:
és per fer-nos la punyeta!
Ens consola que ha patit
com pertoca a un mal parit.
* * *
Vint de novembre gloriós
s’ha acabat el Gran Merdós.
I aquests són els quatre fàstics
de la fi del Cagaelàstics!
(Extracte d'un poema "Anònim del segle XX")
La veritat és que, si mirem la grisor dels anys del franquisme des de la nostra realitat actual, podem estar contents, sense cofoisme potser, però em sembla que ens podem permetre alguna alegria i alguna riallada. No sé si Franco era un personatge en blanc i negre, com diu un jove avui a El Punt, però segur que era sinistre i que nosaltres volíem un món i una vida amb tots els colors.
M'alegra llegir avui, 30 anys després de la mort del dictador, com aquell que destapa el xampany:
"És per tot això que aquest Estatut estableix que:
"Primer.- Catalunya és una nació.
"Segon.- La Generalitat restablerta el 1931 mai no ha deixat d'existir, en terra pròpia o en l'exili, gràcies a la tenacitat del nostre poble i a la fidelitat dels seus dirigents."
(Prèambul de la Proposta de reforma de l'Estatut)
Fa 30 anys de la mort del dictador, però encara perviuen massa vestigis del règim franquista; vestigis materials en forma d’escuts, estàtues... que no serien gaire preocupants si no fos perquè la seva pervivència reflecteix una barreja de desconeixement, d’ignorància, sota una capa d’indiferència, de por encara larvada en moltes consciències i, sobretot, de vestigis morals, polítics i institucionals del franquisme.
Enmig de molta ferramalla, aquests dies he sentit a dir algunes coses que conviden a la reflexió:
Franco mor el 20-N del 1975, però la història del franquisme no acaba ni de bon tros aquell dia. De fet, el franquisme no és vençut políticament de manera fefaent fins que se celebren les primeres eleccions democràtiques (que tampoc no ho eren del tot ja que per exemple no hi va poder concórrer amb els seves sigles ERC que no havia estat legalitzada perquè era un partit republicà).
La instauració de la Monarquia va ser fruit de la legalitat franquista. Va ser legitimada pel pacte de les forces polítiques que redacten la nova Constitució espanyola, però els ciutadans mai s’han pogut pronunciar explícitament sobre la monarquia.
El suport de l’Església catòlica a la dictadura de Franco, fins als límits avui més inversemblants, és un dels factors fonamentals que expliquen la seva llarga durada. Algunes actituds de l’actual jerarquia catòlica estan arrelades en aquesta tradició de vinculació de l’Església catòlica amb l’Estat. Els privilegis, notablement econòmics, que encara té l’Església catòlica vénen de l’època franquista, de l’època en què els bisbes saludaven amb el braç enlaire el dictador i beneïen les seves armes.
Franco va fer durar la guerra deliberadament i la va conduir com una guerra d’extermini dels seus enemics, extermini de les idees, les cultures, les organitzacions i extermini de les persones: demòcrates, liberals, comunistes, anarquistes..., catalans, bascos, gallecs (de llengua i condició nacional catalana, basca, gallega). Va fundar sobre milers de morts i d’empresonats un règim de terror, de por, que no té ni comparació amb el d’algunes dictadures llatinoamericanes de què tant parlem, amb raó. Aquesta por és una de les explicacions de la durada del règim franquista. Només cal recordar que els famosos papers de Salamanca, confiscats el 1939, van ser utilitzats per elaborar fitxes personals fins l’any 1958 i que es van arribar a obrir tres milions de fitxes per a la persecució política de fets anteriors a 1939 en un país que tenia entre 26 i 28 milions d’habitants.
Encara no hi ha hagut un reconeixement al més alt nivell de l’Estat de la il·legalitat de l’aixecament militar del 36 i de totes les accions del règim que infantà. No hi ha hagut una reparació legal, moral i material de les víctimes. Per als catalans, el més significatiu és que encara no s’ha revisat el judici de Lluís Companys, no s’ha anul·lat la seva condemna de mort i no s’ha demanat perdó per la seva execució. No solament això sinó que es permet l’apologia del franquisme i del terrorisme que va practicar, es permet l’existència de la Fundació Francisco Franco, etc. ERC i IC han presentat projectes de llei sobre la memòria històrica d’aquests anys; ja veurem on quedaran les promeses del PSOE de tancar de manera valenta aquesta qüestió.
La Generalitat de Catalunya segurament és l’única institució de l’actual Estat la legitimitat de la qual és explícitament reconeguda com a anterior al cop d’Estat militar del 1936 i a la guerra, en virtut del decret de 1977 que la “restablia” i revocava els decrets franquistes de 1938 contra Catalunya. Totes les altres o han estat creades després de la mort de Franco o vénen de l’Estat franquista i s’han anat transformant, particularment significatiu és el cas de l’exèrcit o el de l’aparell judicial, on abunden les concepcions centralistes i unitaristes de l’Estat, per exemple.
Franco va mantenir allunyat l’Estat espanyol de la democràcia, la modernització i el progrés econòmic europeu; és a dir, el règim franquista és responsable directe de l’endarreriment econòmic i social de l’Estat espanyol durant dècades i que encara dura en molts camps. Els beneficis del “desarrollismo” són una fal·làcia, són el fruit d’una tímida obertura a l’exterior, que s’hauria produït molts anys abans si hi hagués hagut un règim democràtic, i a més amb uns costos socials molt menors (només cal recordar com vivien els milers d’immigrants que venien a treballar a Catalunya).
La del franquisme com a sistema polític, era la crònica d’una mort anunciada. Les noves generacions li havíem perdut la por i la pervivència del règim franquista era un fre al desenvolupament econòmic, social i cultural que fora d’una casta d’”enxufats” ningú ja no volia, un anacronisme i un obstacle per a la incorporació plena a Europa. La mort física del dictador ho va afavorir i tothom se’n va alegrar; fora dels seus torturadors, la seva pròpia família: s’ho va ben merèixer!
Franco no es va inventar res. Va reciclar tot el que hi havia de més nefast en la tradició espanyolista centralista, uniformadora, clerical... I això es particularment cert pel que fa a Catalunya. Com diu Francesc Ferrer va reprendre un feina que va començar com a mínim amb els Borbons el 1714. És un mal que ve d’Almansa. Us recomano la lectura del seu article en El Punt d’aquest 20-N. Segurament, el que s’anomena franquisme sociològic que dóna suport al PP segueix bevent d’aquestes fonts.

Ahir per fi vam aconseguir que s'aprovés una partida nominativa de 90.000 euros en els Pressupostos Generals de l'Estat per al Festival de Música de Torroella de Montgrí (aquí podeu llegir la notícia del Diari de Girona). N'estic particularment satisfet. És el resultat de la conjunció de molts d'esforços combinats, molt especialment de les gestions que he anat fent durant aquest any en col·laboració amb Josep Lloret, el president de Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí.
El mes d'abril ja vaig tenir una primera entrevista al Ministeri de Cultura amb el director general de l'Institut Nacional d'Arts Escèniques i Música, José Antonio Campos, per demanar-li que es tinguessin en compte la qualitat, el reconeixement internacional del Festival de Torroella i el fet que se celebrava el seu 25è aniversari, i es millorés substancialment la subvenció per a aquest any i alhora es considerés la possibilitat que tingués una partida nominativa en els pressupostos de 2006. Malgrat les bones intencions quan, a començaments de juny, si no recordo malament, es van conèixer els imports de les subvencions, la de Torroella no havia millorat (i la de Cadaqués, a la qual també havia donat suport, no existia).
Vista la situació, amb Josep Lloret vam decidir fer mans i mànigues perquè això, aquest constant estira i arronsa de la possible subvenció, s'acabés, i l'unic sistema era aconseguir una partida nominativa en els Pressupostos Generals. Resultava sorprenent que els diners púiblics estiguessin assegurats per al Festival de Perelada, d'un interès artístic indiscutible però també indiscutiblement lligat als interessos de la família Suqué Mateu, que era l'únic de les comarques gironines amb partida nominativa, i no ho estiguessin per al de Torroella, membre també de l'Associació Europea de Festivals, sorgit des de la societat civil, amb un arrelament local molt fort, d'un nivell indiscutible...
El mes de juny, doncs, vaig tornar a demanar una entrevista amb el director de l'INAEM. Com que s'anava ajornant, vaig fer un viatge exprés a Madrid per parlar amb el subdirector general de Música, responsable directe de la gestió de les ajudes als Festivals, Antonio Gardé, que acabava de ser nomenat. Va ser ell qui, després de justificar la congelació de la subvenció al Festival de Torroella per la congelació també del pressupost global que ell disposava, em va dir que el ministeri ja tenia tancat l'avantprojecte de pressupost per al 2006 i que si volíem aconseguir una partida nominativa ho havíem de plantejar com una esmena als pressupostos en el tràmit parlamentari. En vaig prendre bona nota, i d'aquí l'esmena del nostre grup parlamentari (d'ERC) al Congrés que ara s'acaba d'aprovar.
Vam tremolar una mica la setmana passada quan, malgrat totes expectatives favorables, els diputats del PSOE (i del PSC) hi van votar en contra, junt amb totes les esmenes de Cultura d'ERC (només va prosperar, i me n'alegro molt, la que preveu una partida de 30.000 euros per al Festival de Cadaqués que el PP es va avenir a votar favorablement). Ens vam mobilitzar, en Josep Lloret i jo, per fer servir totes les nostres capacitats per convèncer els diputats del PSOE i del PSC -aquests en les converses personals s'hi havien mostrat favorables-, amb la garantia que ERC no cediria en la negociació i mantindria l'exigència de la partida per al Festival de Torroella fins al final. Ens n'hem sortit i estem molt contents. El Festival de Torroella s'ho mereixia, una partida nominativa contribueix a la seva estabilitat, augmenta les seves possibilitats de treballar més tranquil·lament pel seu futur.

Amb el rerefons del debat d'avui al Senat de les propostes de resolució presentades pels diferents grups parlamentaris després del debat de les autonomies, estava rellegint el nou Estatut, d'aquí el meu post anterior. Ara, amb el rerefons del debat dels capítols de Cultura dels Pressupostos Generals de l'Estat (que veig pel circuit de televisió del Senat), rellegia Le plaisir du texte de Roland Barthes i m'ha vingut la temptació de citar-lo:
"Un Français sur deux, paraît-il, ne lit pas; la moitie de la France est privée -se prive du plaisir du texte. Or on ne deplore jamais cette disgrâce nationale que d'un point de vue humaniste, comme si, en boudant le livre, les Français, renonçaient seulement à un bien moral, à une valeur noble. Il vaudrait mieux faire la sombre, la stupide, la tragique histoire de tous les plaisirs auxquels les sociétés objectent ou renoncent: il y a un obscurantisme du plaisir."
L'altre dia, en un sopar amb amics gairebé monogràfic sobre l'aterratge del nou Estatut a Madrid, mig en broma hi havia qui es preguntava si valia la pena llegir-se'l detalladament, per la mandra d'haver de fer-ho un altre cop després de les retallades.
La veritat és que durant el tràmit al Parlament em sembla que tots menys els qui eren a la ponència ens vam acabar perdent i, fora d'algun punt significatiu, fins que no hi va haver fumata blanca a última hora no sabíem ben bé quin era el text. Tant és així que per exemple alguns suggeriments que vam fer sobre les competències en el tema de les costes ja no es van poder recollir perquè el debat ja estava massa avançat.
Ara, em sembla que qualsevol persona que vulgui estar mínimament informada del que està passant i del que passarà els propers mesos s'ha de llegir aquest text que és el comú denominador de l'aclaparadora majoria de la representació política dels catalans. No és un text literari precisament, però es pot llegir. És una mica llarg, i alguns ens ho recriminen. Si fóssim independents, segur que seria més breu! Ara una gran part del text són enumeracions de competències que volem deixar clar a qui corresponen fins a la pesadesa del detall, però crec que val la pena que ens ho llegim amb deteniment i, sobretot en aquells àmbits que coneixem millor, pensem quines poden ser les seves repercussions i com pot millorar el marc actual.
En propers "posts" aniré comentant alguns articles que em semblen particularment significatius.
Ara a Madrid esperem que el quadripartit aguanti i que la negociació vagi avançant enmig dels esculls: a) dignitat, símbols i identitat nacionals (en front de l'Espanya unidad de destino en lo universal ) ; b) competències (molts, molts marramiaus pels ministeris); c) finançament (més marramiaus en la nomenklatura de l'Estat central i centralista, radicada a Madrid, que sap molt bé el poder que dóna el control de la caixa).
Les últimes enquestes tenen la creu d'un PP massa fort en algunes zones amb uns arguments anticatalans primaris i enquistat en l'immobilisme (però no prou fort com per poder capgirar res) i la cara d'un PSOE que, lluny de la majoria absoluta, no troba un interlocutor en la dreta espanyola i necessitarà encara durant força temps el suport de tots els grups que propicien les reformes dels estatuts d'autonomia i de les estructures de l'Estat.
EL GOVERN DEL MARROC VIOLA ELS DRETS HUMANS AL SÀHARA OCCIDENTAL
Testimoni de la visita realitzada per un grup de polítics locals catalans a la capital del Sàhara Occidental del 12 al 16 d’octubre de 2005
Àngel Planas, regidor d'ERC de la Bisbal, em va demanar de donar la màxima difusió a l'informe de la visita que va fer junt amb altres electes locals catalans al Sàhara fa un mes. En vigílies de la concentració solidària que dilluns vinent es farà a Girona val la pena de llegir el que van poder veure sobre el terreny.
La Coordinadora Catalana d’Ajuntaments Solidaris amb el poble sahrauí, decideix fruit de la preocupació cada vegada major per part dels càrrecs electes locals catalans, organitzar una delegació per a anar a comprovar sobre el terreny, la situació de la població sahrauí que viu sota l’ocupació militar marroquina al territori del Sàhara Occidental i a conèixer el grau de respecte dels drets humans per part de les autoritats marroquines.
Es pren la determinació de crear una delegació amb representació dels diferents partits polítics catalans per a poder veure in situ com es viu als territoris ocupats, especialment a partir dels esdeveniments del 20 de maig d’enguany.
Coneixent la prohibició d’arribar al territori que el govern del Marroc havia aplicat a d’altres delegacions de polítics de l’Estat espanyol en els darrers mesos, s’estudia una via d’accés alternativa, malgrat les majors dificultats tècniques que implica, per a poder garantir l’arribada de la delegació de polítics catalans a la zona.
LA SITUACIÓ A L’AAIÚN
Amb tot això arribem a l’Aaiún superant les diferents traves que l’exèrcit i la policia marroquina va anar posant al grup de polítics que ens dirigíem a la zona. Travessant un territori on quan més a prop ens trobàvem de l’Aaiún més s’incrementaven els controls i la presència de forces de seguretat fins a arribar a una ciutat presa pels diferents cossos marroquins, (exèrcit, gendarmeria reial, policia local, grups urbans de seguretat, direcció de seguretat territorial, etc...) la sensació que varem tenir un cop a l’Aaiún era el d’una ciutat en estat de setge.
A més, com més avançaven les hores del dia, el desplegament policial era major i la pressió policial sobre la població sahrauí anava en increment. A tall d’exemple, a la plaça davant de l’hotel on ens allotjàvem la policia impedia el pas als i les sahrauís per la zona, feia aixecar a les senyores grans que seien als bancs prop de la plaça, demanava la documentació de forma indiscriminada als i les ciutadans que passaven al voltant de la plaça, empenyia als nens i nois que creien que passaven massa a prop de la plaça, tot en una actitud intimidadora, davant dels ulls dels treballadors de la MINURSO que ocupaven les habitacions de la meitat del nostre hotel.
Per tot arreu, la ciutat estava presa, l’accés als barris on viu majoritàriament població sahrauí no es podia fer sinó passant pel control dels GUS, que s’arreplegaven en grups de 5 o 6 al voltant de furgons i furgonetes policials. Una de les nits que es van realitzar moltes detencions de joves, varem rebre l’avís de que això havia passat i els sahrauís amb els que estàvem ens van demanar que anéssim al barri de Matala ( de població majoritàriament sahrauí) per ser testimonis del que estava passant. La veritat la nostra por va poder més que la voluntat, el barri estava tancat i amb les llums apagades i no s’hi podia accedir, vàrem però poder veure les detencions de joves, alguns encara nens, quan eren carregats als furgons policials, la pressió era enorme i només veiem la perifèria del que estava passant.
A l’endemà ens van explicar que com que el Marroc veu que té un problema amb els presos polítics sahrauís ja que rep pressions internacionals per haver vulnerat i seguir vulnerant els seus drets i que no sap com resoldre aquesta situació, en els últims temps quan detenen a sahrauís els interroguen, torturen, els apallissen , els intimiden i els tornen al carrer, per no incrementar el nombre de presos polítics sahrauís.
LES TROBADES AMB LA POBLACIÓ SAHRAUÍ
Teníem el contacte de diferents activistes sahrauís defensors dels drets humans i ells van ser qui ens van facilitar les diferents trobades i un espai més o menys segur on entrevistar-nos amb ells.
El primer dia ens vàrem trobar amb Brahim Dahane, conegut com Bagana, president de l’associació sahraui de víctimes de greus violacions dels drets humans comeses per l’estat marroquí, qui ens va facilitar una entrevista amb Airach Mohamed Fadel, fill d’un desaparegut saharauí i amb Ghalia Djimi, ex desapareguda i neta d’una desepareguda forçosa. La veritat és que els seus testimonis eren molt durs.
A l’endemà ens varem reunir amb familiars de presos polítics sahrauís , que han estat empresonats a partir de les manifestacions pacífiques iniciades el 20 de maig de 2005.
Així varem conèixer el testimoni de Mina, l’esposa de Abderrahman Bougarfa, la mare del jove Wali Ameidan ,Fatma Ameidan, i amb la germana de Mohamed Balla, Lahdia Balla. També varem poder entrevistar-nos amb Sidi Mohamed Dadach, premi Rafto 2002 i el jove activista Mohamed Mayara , el pare del qual va ser desaparegut forçat quan ell tenia 2 mesos i mort després en captiveri.
CONCLUSIONS
A l’Aaiún es violen els drets humans per part del govern del Marroc. La població sahrauí viu en un estat de setge , sotmesos a tortures, repressió brutal, judicis sumaríssims, empresonaments, etc...
És necessari que cessi la repressió brutal i es respectin els drets humans de la població sahrauí als territoris ocupats, i que s’obri el territori a les delegacions d’observadors internacionals.
Es nota que la població sahrauí ha arribat a un límit i que malgrat la brutal repressió que pateixen no estan disposats a callar i seguiran reivindicant el compliment de la legalitat internacional.
Que la solució del problema passa per afrontar que l’arrel es troba en un procés de descolonització mal realitzat per l’Estat Espanyol i que la solució global passa pel compliment de la legalitat internacional i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació lliure
Raquel Gracia Peral, regidora de l’Ajuntament de Badia del Vallès , PSC
Loli Gómez, Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, IC
Montserrat Coll Mañosa , Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Caldes de Montbui, PSC
Àngel Planas, regidor de l’Ajuntament de la Bisbal de Empordà, ERC
Alberto Villagrassa, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, PP

Malgrat que no tinc temps de fer una crònica del que vaig poder veure i viure a Madrid el 2 de novembre abans, durant i després del debat de la proposta d'Estatut al Congrés de Diputats, no em puc estar de manifestar la meva alegria (esperem que no sigui massa passatgera) davant l'admissió a tràmit del text aprovat pel Parlament de Catalunya i perquè, mal li pesi al senyor Rajoy i sense enganyar-nos perquè encara no és el cas, ens hem acostat una mica més al dia en què Catalunya parli de tu a tu a Espanya. La imatge d'unitat dins la pluralitat, i fins i tot dins la divergència, que vam donar els polítics catalans a Madrid va ser molt ben rebuda pels ciutadans de Catalunya. Es va veure clar que som una nació. Dues anècdotes: 1) L'endemà del debat al Congrés dinant en un restaurant davant del Senat amb la consellera de Cultura, un veí de taula se'ns acosta i ens diu en català: "els felicito, m'he sentit orgullós de ser català i dels nostres polítics". 2) Dissabte, a Girona, després de la presentació d'un llibre, una noia: "em va agradar, sí, una nació, erem com una família en què hi ha de tot, però que malgrat tot tenim molt en comú, i que no ens toquin un dels nostres!".
Ja tindrem temps d'enfadar-nos quan vulguin retallar-lo. De moment hem marcat territori (quan tingueu temps llegiu-vos les intervencions d'en Carod i en Puigcercós que aviat podreu trobar al web del Congrés). En Zapatero també va marcar el seu, però no només cara a nosaltres, sinó fonamentalment davant el PP i també dins del seu partit (la cita de Guerra en què diu que Espanya és "una nació de nacions" anava en aquesta direcció). Ja en parlarem.
Amb la consellera de Cultura de la Generalitat a la tribuna de convidats del Senat abans del debat el dia 3 de novembre. Després vam fer una roda de premsa amb la presència de senadors d'ERC, PSC, IC i CiU i vam poder felicitar-nos del resultat de la votació. Aquí trobareu la crònica que va publicar El Punt. A continuació el text de la meva darrera intervenció en el Ple durant el debat de les esmenes (aquesta intervenció és el resultat de reduir a menys de la meitat el discurs que havia preparat, que per memòria he col·locat també més avall):
Gràcies senyor president,
El debate de esta ley ha puesto de manifiesto que ha llegado la hora de recuperar la memoria histórica del siglo XX del Estado español. Esta ley es un buen inicio porque subyace en ella el reconocimiento del carácter ilegítimo del régimen franquista.
Y aquí es donde debe dolerles en el fondo a algunos que quieren evitar condenar al régimen franquista y su origen criminal, y mantener escondidas a las víctimas.
Justamente por el motivo contrario creo que es de justicia que me refiera al alcalde de Salamanca Casto Prieto Carrasco, también profesor de la facultad de medicina de Salamanca, fusilado por los sublevados en 1936. Fue de las primeras víctimas del golpe de Estado. En 1939 le toco a Catalunya y empezó la requisa de bienes y documentos.
En Salamanca se acumularon unas mil toneladas de documentos, se procesaron algunas toneladas, y se destruyeron muchas más con la única finalidad de crear un inmenso archivo para la represión de ciudadanos demócratas indefensos.
Se abrieron tres millones de fichas personales para la represión en un país de apenas 28 millones de habitantes!!!
Ese es el origen monstruoso de ese archivo que alguien aún tuvo la desfachatez de llamar ejemplar. Ni lo era ni aun lo es.
Al contrario de lo que se dice es justamente esta Ley la que al tiempo que restituye los documentos originales a sus legítimos propietarios sienta las bases para que empiece a existir un gran centro de documentación de la memoria histórica de la guerra.
Las enmiendas del PP pretenden desnaturalizar completamente esta Ley y por lo tanto son inaceptables. Y quiero hacerles notar que aquí nada de todos contra uno, sino uno contra todos; ese es su problema. Nosotros creemos que esta ley es ejemplar. Recuerde que el restablecimiento de la Generalitat de Catalunya en 1977 es anterior a la Constitución, que su restablecimiento supuso también el renacimiento del derecho de sus Instituciones a recuperar su memoria histórica y sus archivos. Viene a recordar que la legitimidad de la Generalitat de hoy se enraiza en la historia, también en la más reciente de la Generalitat republicana.
Esta ley es justa pero limitada. Sí. Tienen parte de razón los otros grupos enmendantes, IU y PNB. Es limitada porque no restituye a los ayuntamientos la documentación que les fue incautada. Tampoco se restituye la documentación incautada en el País Valencià donde una parte de la sociedad civil se movilizó junto a la Comissió de la Dignitat para recuperar-la. Tampoco se ha dado satisfacción a la más que legítima reivindicación de las instituciones vascas que ha de ser considerada en próximas iniciativas legislativas. Como han de ser consideradas todas las reclamaciones de instituciones y personas víctimas del expolio y la represión franquista. De ahí que sea muy conveniente que se tramiten otras iniciativas, como la demasiadas veces retrasada ley de la Memoria Histórica. Al tiempo queremos subrayar que esta ley que hoy aprobaremos en su disposición adicional primera ya abre la puerta para que las Comunidades Autónomas reclamen documentos y efectos incautados en condiciones similares.
En consecuencia con lo expuesto y porque esta ley es fruto de un pacto en el Congreso de los Diputados que queremos respetar, y aún estando de acuerdo con el ánimo de la mayoría de enmiendas de IU y PNB no las asumiremos.
Para terminar, creo que debemos felicitarnos todos. Lo que fue arrebatado por la fuerza de las armas será restituido a sus legítimos propietarios por la fuerza de los votos de este Parlamento, después de un debate libre y democrático.
Esperem tenir-los per Nadal a Catalunya. Visca la democracia.
Gràcies senyor president.
___________________________________
Text complet que volia llegir (i que vaig escurçar per accelerar el debat i passar a la votació abans no marxessin els senadors que havien d'agafar l'avió a primera hora de la tarda):
Gràcies senyor president,
El debat d’aquesta llei posa de manifest que ha arribat l’hora de recuperar la memòria històrica del segle XX de l’Estat espanyol, que, malgrat les tensions, és possible fer-ho i que més enllà d’aquesta llei encara ens queda camí per recórrer. Aquesta llei és un bon inici perquè porta implícit el reconeixement del caràcter il·legítim del règim franquista.
El debate de esta ley pone de manifiesto que ha llegado la hora de recuperar la memoria histórica del siglo XX del Estado español, que, a pesar de las tensiones, es posible hacerlo y que más allá de esta ley aún nos queda camino por recorrer, como apuntan con claridad algunas enmiendas de Izquierda Unida y todas las del Partido Nacionalista Vasco, cargadas de razón. Esta ley es un buen inicio porque subyace en ella el reconocimiento del carácter ilegítimo del régimen franquista y de toda la acción de expolio y represión que llevo a cabo.
Y aquí es donde debe dolerles en el fondo a algunos sectores del Partido Popular que han considerado que, por un lado, debían sacar de su viejo armario todos los fantasmas de la conspiración rojoseparatista para tensar la cuerda mientras por otro lado pretenden que no es más que una cuestión técnicoarchivística, todo para evitar condenar al régimen franquista y su origen criminal, y para mantener escondidas a las víctimas del franquismo.
Justamente por el motivo contrario creo que es de justicia que me refiera al principio de mi intervención al alcalde de Salamanca, al alcalde democrático de Salamanca, Casto Prieto Carrasco, también profesor de la facultad de medicina de Salamanca y miembro de un partido democrático, Izquierda Republicana, fusilado por los sublevados en 1936, como lo fue también el concejal de Salamanca Casimiro Paredes. Fueron las primeras víctimas del golpe de Estado, les siguieron muchas otras en los territorios que conquistaba por las armas el nuevo régimen. En 1939 le toco a Catalunya y empezó la requisa de bienes y documentos con una doble finalidad. Por un lado, se trataba de destruir y humillar, romper la memoria, la continuidad de partidos y sindicatos democráticos, de entidades culturales desde ateneos a bibliotecas o teatros, para ello se destruyeron libros y publicaciones, se requisarón o destruyeron todos los bienes de entidades y partidos democráticos, desde tampones hasta banderas, un auténtico botín de guerra.
Por otro lado, el propósito fundamental, en línea con la nueva barbarie de la era industrial que estaban implantando los nazis, era crear un archivo para la persecución sistemática de toda persona que hubiera movido un dedo a favor de la democracia. Se acumularon unas mil toneladas de documentos, se procesaron algunas toneladas, y se destruyeron muchas más con la única finalidad de crear un inmenso archivo para la represión de ciudadanos demócratas indefensos.
En 1958 aún continuaba este trabajo de las monstruosas hormigas burocráticas de la represión que acumularon tres millones de fichas personales que servían para hacer informes de antecedentes políticos que se transmitían a los tribunales represivos.
Tres millones de fichas personales para la represión en un país de apenas 28 millones de habitantes!!!
Ese es el origen monstruoso de ese archivo que alguien aún tuvo la desfachatez de llamar ejemplar, porque ni lo era ni aun lo es.
Lo que hoy existe no es un Archivo General de la Guerra Civil sinó que són los restos de un deposito de documentos incautados, muchos de los cuales nada tienen que ver con la guerra ni apenas con la República –ya me dirán que pintan ahí colecciones de literatura catalana-, un deposito confuso pues y un archivo de persecución política, un archivo de fichas personales en que se han desperdigado los documentos, un archivo construido a partir del expolio de otros archivos que tienen huecos que deben ser reconstruidos. Al contrario de lo que se dice es justamente esta Ley la que al tiempo que restituye los documentos originales a sus legítimos propietarios sienta las bases para que empiece a existir un gran centro de documentación que recoja no solo la copia digital de la documentación que hoy se restituye sino las copias o los originales de documentación de tantos archivos que tienen documentación fundamental de la guerra.
Las enmiendas del PP pretenden desnaturalizar completamente esta Ley y por lo tanto son inaceptables. Nosotros creemos en contra de su criterio que esta ley, aunque limitada, es ejemplar. Nos parece fundamental que en su exposición de motivos recuerde que el restablecimiento de la Generalitat de Catalunya en 1977 es anterior a la Constitución, que su restablecimiento supuso también el renacimiento del derecho de sus Instituciones a recuperar su memoria histórica y sus archivos. La legitimidad de la Generalitat de hoy es la que le viene del refrendo de los ciudadanos de Catalunya y del Estatuto pero se enraiza en la historia, en la más remota de hace más de 300 años y también en la más reciente de la democracia anterior a la dictadura, en la Generalitat republicana. Es bueno recordarlo en estos momentos.
Esta ley es justa pero limitada. Sí. Tienen parte de razón los otros grupos enmendantes, IU y PNB. En primer lugar, es limitada porque no restituye a los ayuntamientos la documentación que les fue incautada. Tampoco se restituye la documentación incautada en el País Valencià donde una parte de la sociedad civil se movilizó junto a la Comissió de la Dignitat para recuperar-la. Tampoco se ha dado satisfacción a la más que legítima reivindicación de las instituciones vascas de sus fondos documentales que ha de ser considerada en próximas iniciativas legislativas. Como han de ser consideradas todas las reclamaciones de instituciones y personas víctimas del expolio y la represión franquista. De ahí que pensemos que es muy conveniente que se tramiten otras iniciativas, como la demasiadas veces retrasada ley de la Memoria Histórica, al tiempo que subrayamos que esta ley que hoy aprobaremos en su disposición adicional primera ya abre la puerta para que las Comunidades Autónomas reclamen documentos y efectos incautados en condiciones similares.
En consecuencia con lo expuesto y porque esta ley es fruto de un pacto en el Congreso de los Diputados que queremos respetar, y aún estando de acuerdo con el ánimo de la mayoría de enmiendas de IU y PNB, nos abstendremos en la votación de las enmiendas del PNV, porque todas podrían ser perfectamente asumibles, y votaremos contra las de IU en la medida que desde nuestro punto de vista deberían ser retocadas, y no es este el momento de transaccionarlas.
Para terminar, creo que debemos felicitarnos todos, y cuando digo todos, digo todos, por este triunfo de la democracia. Acabamos un camino parlamentario tortuoso que se inicio en 1980 con la primera iniciativa parlamentaria para la restitución a la Generalitat de los documentos incautados; una iniciativa por cierto de Coalición Democrática rubricada por el señor Fraga Iribarne, que debería hoy inspirar al grupo popular la retirada de sus enmiendas. Participen en este pequeño gran momento democrático: Lo que fue arrebatado por la fuerza de las armas será restituido a sus legítimos propietarios por la fuerza de los votos de este Parlamento, después de un debate libre y democrático.
Esperem tenir-los per Nadal a Catalunya. Visca la democracia.
Gràcies senyor president.
Per si us agrada el morbo, aquesta és la resposta que el portaveu del PP va donar a la meva lectura del text de la Comissió de la Dignitat i a la meva referència a la sublevació militar del 36 com a colpisme:
Por otra parte, el senador Bofill ha leído un texto de la llamada comisión de la dignidad. Respetando la dignidad de los señores que la componen y de los textos que elaboran, evidentemente, la dignidad no sólo les pertenece a ellos sino que está muy repartida entre más personas.
Por lo visto no coinciden el senador Bofill y la señora Aleixandre en la necesidad de superar el pasado violento, porque otra vez lo ha sacado a colación el señor Bofill. Se habla mucho de golpismo y pienso que hay que condenarlo en toda su intensidad. Salir en el año 1934 a dos balcones, uno enfrente de otro, de la Plaza de San Jaime a proclamar el Estat Català y enviar una nota condenatoria al capitán general para que se entregue a mí me parece golpismo, aunque a lo mejor a ustedes no. Yo condeno todos los golpismos y no sólo algunos. Creo que el señor Bofill no ha estado demasiado atinado al recordar los hechos de violencia porque yo tenía familia en Barcelona, y la sigo teniendo, y algunos se quedaron por el camino. No vamos a desenterrar historias desagradables porque, como ha dicho la senadora Aleixandre con toda la razón del mundo, en la generación anterior de todas nuestras familias hubo enfrentamientos. Vamos a procurar no hacerlo nosotros y, sobre todo, no desenterrar el pasado, aunque algunos sean partidarios de ello, nosotros no.
Aquest dissabte, 5 de novembre, a les 12.00 del migdia, a La Llibreria de Girona (c. dels Ciutadans, 15), participaré en la presentació d'aquest llibre. L'acte s'anucia així: “QUÈ DIUEN LES TRIBUS CATALANES SOBRE LA LLENGUA” INTERVINDRAN:
L’autor, Jordi Solé i Camardons, sociolingüista i escriptor.
Presentador, Albert Soler, periodista del Diari de Girona.
El diputat d’IC, Joan Boada.
El membre de la CUP, Jordi Navarro.
El senador d’ERC, Miquel Bofill.
El Diari de Girona en parla aquí.
Ahir, després de patir una mica perquè no faltés ningú -ni canaris , ni gallecs, ni gent del PSOE..- i fer el ple de vots, es va aprovar la Llei de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents incautats amb motiu de la Guerra Civil custodiats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola i de creació del Centre Documental de la Memòria Històrica, per dir-ho amb el seu el seu títol complet.
Van desplaçar-se a Madrid amb aquest motiu la consellera de Cultura de la Generalitat, Caterina Mieras, el director general del Patrimoni, Francesc Tharrats, i el subdirector general d'Arxius, Ramon Alberch.
Aquestes són les notes per a la meva primera intervenció al Ple contra el veto que havia presentat el PP:
Gràcies senyor president,
Permetin-me que saludi la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i els membres del seu departament que l’acompanyen, que amb la seva presència avui aquí posen de manifest la significació que té per a la nostra més alta institució nacional i per al poble català la restitució als seus legítims propietaris del poc que resta d’allò que els fou arrabassat a punta de pistola. Alhora vull saludar la Comissió de la Dignitat que ha catalitzat les energies de la societat catalana, d’amics demòcrates de tot l’Estat, també de Salamanca, de personalitats i professors universitaris de tot el món que han fet possible aquesta llei.
Permítanme, decía, que salude a la consejera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, y a los miembros de su departamento que la acompañan, que con su presencia hoy aquí ponen de manifiesto la significación que tiene para la más alta institución nacional catalana y para el pueblo catalán la restitución a sus legítimos propietarios de lo poco que queda de aquello que se les arrebato a punta de pistola. También saludamos a la Comissió de la Diginitat que durante estos últimos años ha catalizado las energías de la sociedad catalana, de amigos demócratas de todo el Estado, significativamente también de Salamanca, de personalidades y profesores universitarios de todo el mundo que han hecho posible esta ley.
Dado que la justificación del veto que hoy vamos a debatir es prácticamente idéntica a la de la enmienda a la totalidad, de devolución, que presento el Partido Popular en el Congreso de los Diputados, yo también me voy a remitir al texto que redacto para aquella ocasión la Comissió de la Dignitat, con el apoyo de los grupos parlamentarios de ICV, de ERC y de CiU, y de los diputados del Partit dels Socialistas de Catalunya. Decía y dice la Comissió de la Dignitat:
El sentido del voto negativo a la enmienda a la totalidad del proyecto de ley de retorno de los documentos incautados en la guerra civil no puede ser más claro y fácil de explicar.
Queremos que salga adelante esa ley que se ha ido perfilando en los últimos meses y lo queremos por varias razones.
En primer lugar, para saldar una deuda, largos años pendiente, con la justicia histórica. En este sentido, tengan ustedes por seguro que miles de familias, entidades, sindicatos, partidos e instituciones, catalanas y no catalanas, van a sentir una profunda emoción al ver que al final se hace justicia sin perjuicio de nadie.
En segundo lugar, nuestra posición quiere coincidir en la necesidad de cumplir con un hito que se había quedado inexplicablemente marginado en el camino. Si bien la transición democrática, como proceso pactado común, se había planteado la creación de un Estado donde ya no se tuviera que hablar más de vencidos y vencedores, sabido es que todavía quedaron áreas sin democratizar del todo. Esta laguna quedaba, por ejemplo, en el campo de la archivística y en la recomposición de centenares de archivos diezmados por la requisa realizada debido a la guerra para ponerlos al servicio de la persecución política, según recomiendan los cánones de la archivística internacional amparados por la Unesco.
La existencia de lo que en su día fuera un depósito policial planeado por golpistas con apoyo logístico nazi, pieza clave de unas operaciones de incautaciones y represión sin precedentes en la reciente memoria europea, para muchos quedaba como una herida abierta de la derrota.
Celebramos que esta ley, que recoge los anhelos de largas décadas de buena parte del pueblo catalán, permitirá hacer justicia y devolver los originales que en mala hora se incautaron.
Tengan todos la absoluta certeza de que estos documentos van a seguir siendo objeto de conservación, uso documental y estudio histórico, con incluso más esmero y cariño, si cabe, que hasta ahora, a la vez que hay que recordar que de todo ello quedará copia en el Archivo General de la Guerra Civil donde hasta hoy ha estado confinado.
Saludamos también que se cree en Salamanca un gran centro para trabajar en la memoria histórica reciente. Es necesario realizar un gran esfuerzo para que los verdaderos archivos de la guerra y la represión franquista sean puestos a la luz para poder conocer y estudiar aquellos hechos tan reprobables. Este esfuerzo es también un acto necesario de reafirmación democrática, de justicia y de reconocimiento hacia las víctimas de aquella barbarie.
No quisiéramos acabar sin romper una lanza a favor de la reconciliación y el acercamiento entre los pueblos que debe derivarse de este caso; por encima de los intentos de politizarlo, queremos hacer llegar nuestro más fraternal abrazo a todos esos sectores populares, universitarios, intelectuales y políticos salmantinos y de Castilla y León -y no han sido pocos- que han sabido ver que aquí no eran miserables rivalidades territoriales las que estaban en juego, como algunos han querido hacer creer, sino la recuperación de la memoria histórica, la justicia y la dignidad de muchas personas e instituciones.
Hasta aquí el texto de la Comissió de la Dignitat que l’Entesa Catalana de Progrés hace suyo.
Antes de acabar quisiera recordar a los senadores del Partido Popular y muy especialmente a su único senador catalán, diputado del Parlament de Catalunya, que ese parlamento, el Parlament de Catalunya, por unanimidad, es decir también con el Partido Popular, aprobó una resolución para que se hicieran (abro comillas) “las actuaciones pertinentes ante el Gobierno del Estado para que este retorne, antes del final de esta legislatura, a sus legítimos propietarios, entre los cuales la Generalitat de Catalunya, la documentación expoliada por el régimen franquista i que actualmente está depositada en el Archivo General de la Guerra Civil Española, en Salamanca.” (cierro comillas) Eso lo pedían en junio de 2004, pues bien, estamos en noviembre de 2005, las actuaciones pertinentes han dado su fruto y tenemos una ley, esta ley, que cumple el requerimiento del Parlamento catalán. Parece que ha sido una gestión eficaz, de la cual deberíamos felicitarnos todos, incluso el PP de Catalunya, ¿no?
I, sobre todo, hay que felicitar a la sociedad catalana, porque esa unanimidad del Parlamento catalán que citaba más arriba no es más que un reflejo de lo que en esta cuestión toda la sociedad civil catalana reclama con tenacidad y fortaleza, la tenacidad y la fortaleza que dan la razón y la justicia, y al tiempo con paciencia y tranquilidad: hágase justicia, repárese lo poco que puede aún repararse, restitúyanse los papeles, háganse copias para que continúe la actividad investigadora también en Salamanca… Es decir, vayamos enterrando al franquismo, que ya es hora, y vivamos en paz y libertad, no mantengamos heridas abiertas.
Es una cuestión de dignidad democrática para todos los ciudadanos de este Estado y es también una cuestión de dignidad nacional para Catalunya que se restituyan a su máxima institución y a sus ciudadanos los documentos que les fueron arrebatados por la violencia con la finalidad de perseguir, torturar, encarcelar y asesinar a simples votantes de partidos democráticos, a sindicalistas, a dirigentes políticos, a concejales, a alcaldes, a parlamentarios… y hasta al presidente de nuestro país.
Així doncs, per dignitat democràtica i per dignitat nacional, rebutgem aquest veto i ens pronunciem rotundament a favor del retorn a Catalunya dels papers i documents expoliats.
Por dignidad democrática y por dignidad nacional rechazamos el veto i nos pronunciamos rotundamente a favor del retorno a Cataluña de los papeles y documentos expoliados.
Gràcies senyor president.
Em dic Miquel Bofill i Abelló. Sóc senador per la circumscripció de Girona de l’Entesa Catalana de Progrés (PSC-ERC-ICV-EUiA) i un dels quatre senadors d’Esquerra Republicana de Catalunya que formen part d’aquesta coalició catalanista d’esquerres al Senat.
Més informació >>
10/2008
09/2008
07/2008
06/2008
04/2008
03/2008
02/2008
01/2008
12/2007
11/2007
10/2007
09/2007
08/2007
07/2007
06/2007
05/2007
04/2007
03/2007
02/2007
01/2007
12/2006
11/2006
10/2006
09/2006
08/2006
07/2006
06/2006
05/2006
04/2006
03/2006
02/2006
01/2006
12/2005
11/2005
10/2005
09/2005
08/2005
07/2005
06/2005
05/2005
04/2005
03/2005
02/2005
01/2005
12/2004
11/2004
10/2004
09/2004
08/2004
07/2004
06/2004
05/2004
04/2004
03/2004
02/2004

Programa Electoral
Esquerra Nacional (pdf)
Carod-Rovira
Francesc Ferrer
Òmnium Cultural
Acció Cultural del PV
Obra Cultural Balear
Entitats.info
Ca la dona
Salvem l'Empordà
Grup de Defensa del Ter
Veu pròpia
Plataforma per la llengua
Català a Europa
Organització pel Multilingüisme
L’observatori de la llengua
Institut d'Estudis Catalans
Diccionari català
Diccionari català-valencià-balear
Lletra
Montserrat Abelló
Escriptors en llengua catalana
Pen Club
Softcatalà
El Punt
Diari de Girona
Vilaweb
Contrastant
Biblioteques:
Catalunya
Miguel de Cervantes
Gallica
Italiana
Aquest bloc funciona amb MovableType 2.64