Avui hem aprovat per unanimitat una modificació del codi penal per tipificar com a delictes l'incompliment de la normativa pel que fa a la custòdia i l'ús d'explosius (aquí podeu consultar el text aprovat). Aquesta ha estat la meva intervenció, que havíem pactat que seria superbreu:

Gràcies senyor president,

Seré molt breu per fixar la posició del nostre grup que, com no podia ser d’una altra manera, és la de ratificar el consens a què es va arribar en el Congrés de Diputats.

Decía que la posición de nuestro grupo, como no podía ser de otra manera, es la de ratificar el consenso a que se llego en el Congreso de los Diputados, en aras del cual se retiró de la exposición de motivos cualquier referencia a los atentados del 11 de marzo de 2004, aunque a nadie se le escapa que esta ley que hoy aprobamos, para tipificar en el código penal algunos delitos de riesgo provocados por explosivos, es una herramienta más para intentar evitar que se repitan atentados criminales de aquella naturaleza y es bueno que la sociedad sepa que más allá de algunas polémicas estamos trabajando y logrando acuerdos para asegurar la libertad de los ciudadanos.

Moltes gràcies.

Potser recordeu les preguntes que vaig fórmular al govern sobre les quantitats que recapta l'Estat en concepte de taxes judicials a les diferents Comunitats Autònomes i sobre els interessos que cobra pels dipòsits bancaris de les fiances judicials dels ciutadans desglossats també per Comunitats Autònomes.

Sembla que era un secret perquè ni havien volgut donar aquestes dades a la Conselleria de Justícia de la Generalitat ni tampoc les havien concretat en la resposta a alguna pregunta que els havíem formulat amb motiu de la compareixença de la subsecretària de Justícia del govern de l'Estat al Senat. Finalment, però, m'han contestat i ja tenim les dades! Les podeu consultar aquí pel que fa a les taxes(per veure el quadre heu d'obrir la versió en pdf a les pàgines 85 i 86) i aquí pel que fa als interessos.

I el que és més important, i n'estic particularment satisfet, és que aquestes dades obtingudes per la via parlamentària han servit perquè la Generalitat plantegi al govern de l'Estat que li aboni les quantitats ingressades en concepte de taxes i interessos, que només l'any 2004 van pujar a més de 16 milions d'euros. El País d'ahir (26 de setembre) se'n feia ressò així:

La Generalitat reclama las tasas y los intereses de las fianzas de los juzgados
El importe recaudado por el Gobierno fue de 16 millones en 2004
PERE RÍOS - Barcelona
EL PAÍS - 26-09-2005

El Departamento de Justicia de la Generalitat reclama al Gobierno que le abone la mayoría de los intereses que generan anualmente las fianzas de los juzgados, así como las tasas que se pagan en algunos pleitos. La suma de ambos capítulos es oscilante: en el año 2003 ascendieron a 11,06 millones de euros, y en el pasado ejercicio, a 16,47 millones. Por el contrario, la Generalitat sólo percibe actualmente poco más de un millón de euros.

La Generalitat considera que si asume todos los gastos correspondientes a la Administración de justicia, a excepción del sueldo de jueces, fiscales y secretarios judiciales, es razonable que las cantidades generadas por ese servicio se queden en Cataluña. Ése es el parecer de Núria Clèries, directora general de Relaciones con la Administración de Justicia, que participa en las negociaciones para conseguir estos traspasos, que, en caso de materializarse, no sólo beneficiarían a Cataluña, sino también al resto de las comunidades autónomas con competencias transferidas en materia de justicia.

El sueldo de jueces, fiscales y secretarios de juzgado representa alrededor del 15% del coste de la Administración de justicia, y el 85% se gasta en las nóminas del resto de los funcionarios y todo lo necesario para el funcionamiento y mantenimiento de los locales, desde la seguridad, hasta el material informático, consumo de luz, etcétera.

A ciencia cierta nadie sabía a cuánto ascendían esas cantidades hasta que Miquel Bofill, senador de la Entesa Catalana de Progrés, formuló hace unos meses dos preguntas en el Senado.La respuesta oficial al senador señala que el año 2003, el Ministerio de Economía ingresó en toda España 34,16 millones de euros por los intereses que generan las cuentas de consignaciones y depósitos judiciales, de los cuales 5,37 millones se originaron en los juzgados y tribunales de Cataluña. El año 2004 la cifra en toda España ascendió a 46,42 millones de euros y 7,47 correspondieron a Cataluña y en el primer trimestre de este año han sido 9,8 millones, (1,57 en el ámbito catalán).

Ese dinero corresponde a los intereses que generan las cuentas bancarias de los juzgados en las que se depositan las fianzas que exigen los jueces a las personas implicadas en un pleito, en ocasiones no sólo denunciantes sino denunciados, o al abono de cantidades para asegurar la responsabilidad civil o consignaciones para demostrar la continuidad del proceso y que no existe un interés espurio en el caso. Cuando finaliza el pleito, esas cantidades se reintegran en la mayoría de los casos, pero durante los meses e incluso años que han estado depositadas, han generado intereses.

Del mismo modo, la respuesta parlamentaria al senador Miquel Bofill señala que en 2003 el Ministerio de Economía y Hacienda ingresó otros 5,6 millones por tasas judiciales que se abonan en determinados procesos de la jurisdicción civil y contenciosa administrativa. El año 2004 esa cantidad ascendió a poco más de nueve millones de euros y en los cinco primeros meses de este año han sido ya 3,77 millones.

La polémica sobre qué Administración debe quedarse con esos ingresos se arrastra desde hace años, hasta el punto de que la Generalitat tiene planteado desde 1997 ante el Tribunal Constitucional un conflicto de competencias sobre la contratación del servicio de apertura y gestión de cuentas de depósitos y consignaciones. El tripartito comparte los argumentos de la época y no ha desistido del recurso, que está a punto de resolverse. La Administración autonómica también tiene planteado otro recurso, esta vez de inconstitucionalidad, sobre quién debe cobrar las tasas judiciales.

En ambos casos, la Generalitat considera que se trata de un procedimiento administrativo de contratación, no de competencias legislativas. En cualquier caso y como una posible forma de zanjar la polémica, el proyecto del Estatuto catalán prevé en su artículo 99 que corresponde a la Generalitat la gestión de las cuentas de depósitos y consignaciones judiciales, así como sus rendimientos, además de la gestión, liquidación y recaudación de las tasas judiciales.

El 16 de setembre, es va inaugurar l’exposició de fotos de Cristine Grunder El Montgrí un any després (després de l’incendi que va afectar bona part del massís); exposició que es pot visitar fins al 12 de desembre a Can Quintana al carrer d’Ullà, 31, de Torroella de Montgrí (Tel. 972 75 51 80).

Vam participar en la presentació Antoni Roviras, director del Centre Cultural Can Quintana, Carles Negre, alcalde de Torroella, Cristine Grunder, autora de les fotos, jo mateix com a responsable de la selecció de textos que acompanyen l’exposició (són el que ja he anat penjant en aquest bloc), Eva Trullàs, rapsoda, que en va llegir alguns, i Vicenç Pagès, que va explicar la font d’inspiració, la motivació del seu conte “La remullada”.

Aquesta va ser, aproximadament, la meva intervenció:

Bon vespre,

Al marge que és una satisfacció ser aquí amb vosaltres, us parlo perquè en Jordi Pagès, que ha fet els possibles perquè es fes aquesta exposició i és un bon amic, amb qui compartim l’afició per la física, la metafísica i la patafísica del Montgrí, em va demanar que aportés a l’exposició de fotos una selecció de textos literaris sobre el Montgrí, selecció que és deutora de lectures que havíem començat fa anys amb Joan Torró i Cabratosa.

La veritat, i felicito la fotògrafa, és que aquestes fotos que veureu, de l’incendi, de la geologia del Montgrí i del renaixement de la vegetació són d’una gran qualitat estètica, es valen per elles mateixes i no necessiten la crossa de cap text.

Tampoc els textos necessiten més que la nostra sensibilitat i la nostra capacitat d’evocació.

Visions del Montgrí. Montgrí amb mil facetes. Montgrí, però, que d’una manera o d’una altra, com aquell qui no vol la cosa, com a rerefons, com a referent, com a paisatge en Josep Pla, com a element en relació permanent amb la formació del caràcter de la Mila en l’obra de Víctor Català, finalment pren, em sembla, una gran significació.

Aquests textos mostren que el Montgrí permet moltes interpretacions, moltes lectures i moltes poètiques.

Hem triat també un text de Vicenç Pagès perquè ens acosta al cantó màgic (per dir-ho ràpid) del Montgrí. S’hi apunta el Montgrí del triangle (la piràmide), l’esfera (el cercle) i el quadrat (el quadrilàter, el paral•lelepípede), el Montgrí de les formes essencials de l’Univers, també el Montgrí de perfil de bisbe medieval, que jo prefereixo interpretar en clau femenina, que en un altre conte en Vicenç o algú altre podria relacionar amb el fet que els nens, en aquest rodal del Montgrí, vénen de Santa Caterina.

El Montgrí, tot i la seva modèstia, és un ben plausible centre de l’Univers; en tot cas per a nosaltres té un poder d’atracció que el defineix com a centre d’algun univers entre Begur i Sant Salvador, univers creuat pel Ter i que comprèn, entre altres, el cercle ideal del golf de Roses.

És hora, però, que entrem al centre, al Montgrí. Ens cal una literatura, una poètica des de dins d’aquest centre, com ja l’enceta algun text d’en Vicenç Pagès, els textos inèdits que es manifesten en la paraula d’en Jordi Pagès i també, singularment avui, en les imatges que ens serveix Cristine Grunder.

Espero que tant els textos com les fotos us ajudin a gaudir d’aquest gris tresor. I que no ens el malmetin, que no ens malmetin aquesta muntanya sagrada empordanesa!

Deixeu-me acabar amb un text que Pla ens envia des de l’eternitat:

“(...) si volen veure els dos Empordans des d’un punt central, pugin al Montgrí –no pas al santuari, sinó al castell. Els agradarà molt. Si m’envien una postal, els ho agrairé moltíssim.” (OC 35, p. 359)

Jo també. Gràcies.

Tothom recorda el cas de la declaració d'unes menors en un judici per abusos sexuals a Barcelona no fa gaires mesos (ara amb una sentència absolutòria del pressumpte agressor recorreguda). Arran d'aquells fets vaig formular una pregunta oral al ministre de Justícia i al Congrés tots els grups parlamentaris van subscriure una proposició conjunta que instava el govern a fer les modificacions legislatives necessàries perquè les víctimes menors d'agressions sexuals no es veiessin obligades a confrontar-se novament amb el seu pressumpte agressor en els judicis penals. CiU d'una manera força oportunista, sense esperar la iniciativa del govern, va presentar una Proposició de Llei -amb força defectes tècnics, tot sigui dit- l'admissió a tràmit de la qual es va debatre en el Ple del Senat del 14 de setembre (finalment es va admetre a tràmit per assentiment de tots els grups, sabent que el govern presentarà junt amb la Llei del menor una iniciativa amb la mateixa intenció i que serà la que es debatrà realment, mentre la de CiU segurament decaurà).

Aquesta va ser la meva intervenció:

Por el Grupo Parlamentario de Entesa Catalana de Progrés,
tiene la palabra el senador Bofill.
El señor BOFILL ABELLÓ (El señor Bofill Abelló pronuncia palabras en catalán, que se reproducen según el texto que facilita a la Redacción del «Diario de Sesiones»): «Gràcies senyor president. Les víctimes menors, especialment quan ho són de delictes contra la llibertat sexual, han de rebre un tracte exquisit per part del tribunals, en judicis, que també haurien de concebre’s com a factor de rescabalament de la víctima que necessita per a la seva recuperació psicològica i la seva participació plena en la vida social deixar de reviure uns fets tan dramàtics i saber que s`ha fet justícia i que ja no ha de témer res del seu agresor.»

Para aquellos que no me entiendan en catalán, me traduzco.
Las víctimas menores, especialmente cuando lo son
de delitos contra la libertad sexual, han de recibir un trato
exquisito por parte de los tribunales en los juicios, concibiéndose
también como factor de resarcimiento de la víctima,
que necesita para su recuperación psicológica y su
participación plena en la vida social dejar de revivir unos
hechos tan dramáticos y saber que se ha hecho justicia y
que ya no ha de temer nada de su agresor. Contrariamente
a lo que se dice en la exposición de motivos de la proposición
de ley, cuya admisión a trámite debatimos hoy, la ley
ya prevé expresamente que los testigos menores puedan tener
un trato especial y pueda evitarse la confrontación visual
del testigo con el inculpado, utilizando para ello cualquier
medio técnico o audiovisual que haga posible la
práctica de esta prueba, como reza literalmente el artículo
448 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, aspecto al cual
también se refiere el artículo 455. La Ley deja esta posibilidad
a la potestad del juez y, aunque en honor a la verdad,
en general, los jueces aplican la ley en estos casos atendiendo
al interés superior del menor, se han dado casos en
que no ha sido así, como los que ha citado recientemente el
senador Badia. Estos casos han tenido una repercusión inmensamente
negativa. En primer lugar, sobre las propias
víctimas menores, que llegan al extremo de tener que revivir
públicamente unos hechos que pueden haber afectado
profundamente su equilibrio psicológico y emocional y
aumentar el daño padecido de forma grave, pero también
ha tenido una repercusión social inmensamente negativa,
ya que estos casos, ampliamente difundidos por los medios
de comunicación han generado una gran alarma social que
desprestigia a la justicia, favorece los juicios paralelos y,
sobre todo, dificulta la persecución de las agresiones sexuales
de menores, uno de los delitos más execrables a los
que nos enfrentamos y donde muchos niños y niñas agredidos
y muchos padres y familiares renuncian a denunciar
estas agresiones para evitar un procedimiento judicial que
les parece va a incidir negativamente sobre sus vidas. No
es admisible que por una protección insuficiente de las víctimas
en el procedimiento judicial no se lleguen a denunciar
hechos tan graves cuando, además, está demostrado el
elevado índice de reincidencia en este tipo de delitos.
Por otro lado, resulta paradójico, como ya se ha señalado,
que por la aplicación de la Ley del Menor reciban un
mejor trato procesal los menores acusados de delitos que
los que son víctimas de delitos cometidos por adultos. La
solución es relativamente sencilla cuando la persona menor
que testifica es al mismo tiempo víctima de la agresión
o del delito sexual que se esté juzgando, y su interrogatorio
se debería efectuar en todo caso mediante el uso de medios
técnicos o audiovisuales que eviten la confrontación
con la persona inculpada. Esto es algo perfectamente posible
en el siglo XXI, garantizando todos los derechos de la
defensa.
Así pues, consideramos necesaria una reforma legal
para evitar que en estos casos la práctica de la prueba implique
la confrontación visual directa de la víctima menor
con su agresor, sin menoscabo de otras normas fundamentales
de nuestro ordenamiento jurídico. Nuestra función
como legisladores nos obliga a la ponderación, huyendo de
la inmediatez del titular de prensa, y a saber conjugar el interés
superior del menor con otros derechos fundamentales,
como son la presunción de inocencia, los derechos de
defensa a un juicio justo y a un tribunal imparcial y predeterminado
por la ley, que para formar correctamente su
convicción y, en su caso, condenar al acusado, debe conocer
de manera directa una de las pruebas fundamentales de
lo realmente acontecido, como es la declaración de la víctima.
Con ello entraríamos en la discusión del contenido de la
proposición de ley, pero no es ahora el momento de hacerlo,
sino de tomarla o no en consideración. Como esta-
mos de acuerdo con la necesidad de una modificación legislativa
en el sentido apuntado, apoyaremos su toma en
consideración, pero queremos manifestar que no nos gustan
las formas de actuar de los proponentes. No nos acostumbraremos
nunca a los malos hábitos parlamentarios
que llevan a realizar propuestas precipitadas en aras a un
protagonismo.
Señorías, en el Congreso de los Diputados se aprobó
por unanimidad una propuesta presentada conjuntamente
por todos los grupos —incluido el que hoy somete a este
Pleno esta proposición de ley—, y en virtud de ese acuerdo
se instaba al Gobierno —y cito literalmente— a iniciar el
proceso de modificación de los preceptos de la Ley Orgánica
del Poder Judicial y de la Ley de Enjuiciamiento Criminal
que resulten necesarios para garantizar la integridad
física y moral de los menores en cualquier actuación jurisdiccional,
sin que ello suponga una merma del derecho a la
defensa de los justiciables.
Sabemos que el Gobierno está preparando una iniciativa
en este sentido, y así lo manifestó el ministro en respuesta
oral a una pregunta de nuestro grupo en esta Cámara
en el mes de junio. Sabemos que en estas próximas
semanas, una vez realizadas las consultas con las consejerías
de Justicia de las comunidades autónomas, el ministro
de Justicia, aprovechando la tramitación de la Ley del Menor,
va a introducir una previsión específica sobre la declaración
de las víctimas menores. Sabemos, pues, que
tendremos ocasión de debatir la cuestión próximamente
con seriedad y sin codazos oportunistas para salir primero
en la foto.
Tal como he dicho, pues, votaremos afirmativamente y
quedamos a la espera de un próximo debate ponderado y
jurídicamente fundamentado que dé una respuesta adecuada
a la necesaria protección del menor. (El señor Bofill
Abelló pronuncia palabras en catalán, que se reproducen
según el texto que facilita a la Redacción del «Diario de
Sesiones»): «Tal com hem dit, dones, votarem afirmativament
i quedem a l’espera d’un proper debat ponderat i jurídicament
fonamentat que donis una resposta adequada a
la necessària protecció del menor.
Gràcies, senyor president.»

Intervenció en el Ple del dia 14 de setembre amb motiu de la presentació pel PP d'una Proposició de Llei per a la creació de jutjats especialitzats d'habitatge, que finalment no va obtenir els vots necessaris per ser admesa a tràmit:

Gràcies senyor president,
Senyores, senyors,

L’Entesa Catalana de Progrés, com indica el seu nom, és un grup progresista, que té entre els seus objectius l’extensió dels drets socials i que, per tant, considera que aquells que invoquen constantment la Constitució, farien bé de preocupar-se de manera efectiva i prioritària pel compliment, per exemple, del seu article 47, segons el qual tots els ciutadans tenen dret a disfrutar d’un habitatge digne i adequat.

Decía, aproximadamente, que la Entesa Catalana de Progrés es un grupo progresista, que trabaja en pro de la extensión de los derechos sociales y, por lo tanto, nos gustaría que aquellos que invocan constantemente la Constitución se preocuparan por el cumplimiento efectivo y prioritario, por ejemplo, de su artículo 47, según el cual todos los ciudadanos tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada; y es evidente que una de las formas seria el aumento del parque de viviendas de alquiler a un precio asequible.

En el anterior periodo de sesiones el Grupo Popular presento una proposición de Ley que atacaba directamente los mínimos derechos de los arrendatarios de poder enervar el juicio por deshaucio mediante el pago de los alquileres debidos, siempre que no haya reincidencia. Por suerte, rectificaron a tiempo y retiraron una proposición que no solo no era razonable sino que nos parecía injusta.

Hoy de manera más moderada, es cierto, vuelven a la carga y en la exposición de motivos de esta proposición de ley para crear juzgados de vivienda vuelven a destacar la supuesta “inseguridad que genera la legislación de arrendamientos”, inseguridad se sobreentiende para el propietario.

Nosotros creemos que si nos atenemos al texto de la ley esta ofrece en materia de arrendamientos urbanos una alta seguridad jurídica al arrendatario y, de hecho, las reformas en materia de arrendamientos urbanos introducidas desde el año 1994, e incluso ya antes con el llamado Decreto Boyer de mayo de 1985, han sido numerosas y todas ellas, todas han ido destinadas a reforzar la posición del propietario y arrendador en su relación jurídica con el arrendatario.

Las reformas procesales para agilizar los procedimientos también se han realizado, tanto en la Ley de enjuiciamiento civil como en la Ley orgánica del poder judicial.

Si los juzgados y tribunales cumplieran de manera escrupulosa los plazos procesales fijados el presente debate carecería de sentido.

El problema, por tanto, no reside en el contenido de la legislación vigente, tanto material como procesal, sino en el despliegue de dichas reformas legales, que incide en la lentitud que todavía se detecta en el funcionamiento normal de la administración de justicia.

Tenía razón en este sentido el ministro de Justícia que insisitia en la prioridad de la modernización de la Administración de Justicia que supone a nuestro entender más medios personales y materiales, pero también una mejor organización ya prevista en las diversas reformas de la Ley Orgánica del Poder Judicial.

A nuestro entender, en este contexto, en que de lo que se trata es de desplegar lo ya previsto y mejorarlo, acercándolo al ciudadano mediante una descentralizción que de más competencias a las Comunidades Autónomas en la organización de la oficina judicial, por ejemplo, en este contexto, digo, cuando vemos además las dificultades que hay que superar para asegurar el buen funcionamiento de los juzgados mercantiles y los dedicados a los casos de violencia contra la mujer, crear unos nuevos juzgados especializados en vivienda no nos parece razonable, nos parece que aún complicaríamos más las cosas.

Por otro lado, la creación de los Juzgados de Vivienda es contraria al principio de proximidad que debe velar la relación entre la administración de justicia y los ciudadanos, y que afectaría especialmente a áreas poco pobladas. Por el escaso número de asuntos, muchos partidos judiciales carecerían de estos organismos especializados y los demandantes se verían obligados a interponer su reclamación ante un órgano situado en la correspondiente capital de provincia o en otra localidad muy alejada de su residencia. A ello, se añadirían problemas más que relevantes en la ejecución de sentencia por cuanto el lanzamiento requiere el desplazamiento de una comisión del juzgado al lugar en el que se halle situada la finca en cuestión.

De hecho, actualmente son los los juzgados de primera instancia los que conocen los procedimientos por impago o expiración contractual i se tramitan como un juicio verbal. De acuerdo con el redactado que la disposición final tercera de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de garantías en la venta de bienes de consumo dió al artículo 440.3 de la Ley de enjuiciamiento civil, en el mismo momento de la admisión de la demanda i de la citación para la vista, el tribunal ha de fijar día i hora, antes de un mes desde la data de la fecha, para hacer el lanzamiento.

Desde la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya nos señalan que

“La celeritat d’aquest tràmit i en general dels tràmits establerts per al judici verbal fan innecessària la creació d’una nova jurisdicció, i al contrari, aconsellen de mantenir la competència dels jutjats de primera instància, sense perjudici que, d’acord amb la LOPJ, es puguin celebrar judicis ràpids civils, si les circumstàncies ho aconsellen, en aquells partits judicials on hi pugui haver un gran volum d’assumptes d’aquesta classe.” (Això ho vaig dir en castellà.)

Por otro lado, conocen ustedes de sobras que las últimas reformas de la LOPJ preven la posibilidad de crear oficinas de señalamiento inmediato. Entre los asuntos que la ley orgánica del poder judicial encomienda a las Oficinas de Señalamiento Inmediato se halla precisamente el de entender de los juicios de deshaucio.

El problema, una vez más, reside en aprobar reformas legales que afectan a los órganos jurisdiccionales, sin prever los necesarios medios presupuestarios que las hayan de sustentar.

Por tanto, más que nuevas medidas legislativas, lo que fundamentalmente se precisa son medidas presupuestarias y de organización.

En este sentido creemos que no debemos complicar las cosas sino favorecer que se cumplan los programas de modernización, es decir:

1) Despliegue efectivo de la nueva oficina judicial, acompañado de una descentralizción de las comptetencias en esta materia a favor de las CCAA con competencias en Justicia.
2) Dotación de nuevas unidades judiciales (en el caso de caso de Catalunya serian necesarios 60 nuevos juzgados antes del fin de la legislatura).
3) Favorecer una mayor especialización de los Juzgados de Instrucción, por un lado, y de los Juzgados de Primera Instancia, por otra.

En cualquier caso no nos parece conveniente "judicializar" el problema de la falta de vivienda de arrendamiento porque ello nos impediría hacer un correcto análisis de las causas que provocan este problema.

Por el contrario, deberíamos reflexionar sobre la política económica impulsada durante estos pasados años, que ha fomentado el auge construcción, pero basada en sus aspectos más especulativos, o sobre la escasez de producción por las administraciones públicas de vivienda de alquiler social y en regímenes protegidos, que en relación con el total de la oferta de alquiler está aún mucho más lejos de la media europea.

Las políticas que se estan fomentando actualmente desde el gobierno y desde la Generalitat de Catalunya apuntan en esta dirección, aunque eso sería objeto de otro debate.

Dit això, queda clar que, com a grup parlamentari progresista, d’esquerres, votarem en contra de la presa en consideració d’aquesta proposició de llei.

Así pues, votaremos contra la toma en consideración de esta proposición de ley.

Moltes gràcies senyor president

No han sovintejat els textos i les referències polítiques en aquest bloc últimament. No ha estat pas perquè hagi deixat de participar en activitats polítiques o parapolítiques (des de múltiples reunions al territori amb seccions locals, assistència més o menys protocolària a actes, etc.) sinó per ganes d’un cert descans i de no emplenar més espai amb inevitables comentaris i especulacions sobre l’Estatut (s’hi han afegit de fa una setmana problemes tècnics d’accés al meu bloc a través d’alguns servidors). Per memòria, però, em permeto consignar que, a banda de visites a seccions locals d’ERC, de gestions, particularment en el Minsiterio de Cultura, en pro de més inversions en el nostre territori, i de preparar material per a aquesta tardor, vaig participar a Prada, al costat de Josep Lluís Carod Rovira, Joan Tarda i Xesca Oliver (presidenta de la sectorial de llengua d’ERC) en la presentació de la Proposició de Llei de llengües de l’Estat que en aquest moment està pendent que la mesa del Congrés de Diputats fixi la seva tramitació, a la qual sembla que s’oposa ja d’entrada el PP (així se'n feia ressò el diari Avui).

L’11 de setembre vaig tenir la sort de poder participar des de segona línia en tots els actes centrals institucionals i d’ERC (des de la nit de dissabte fins a la manifestació i mitings de diumenge), ja que, junt amb les diputades d’ERC al Parlament de Catalunya Pilar Dellunde i Isabel Nonell, vaig acompanyar les delegacions internacionals convidades per ERC als actes de l’11: Begoña Errazti, presidenta d’Eusko Alkartasuna, José Miguel Díaz Calvo, secretari de política municipal de la Chunta Aragonesista i futur Eurodiputat, Gustave Alirol, president del Partit Occitan (venia en representació de l’ALE, Aliança Lliure Europea, de la qual és vicepresident) i Encarna Otero, secretaria de Política Internacional del BNG i directora general de Foment i Qualitat de l’habitatge del nou govern de Galícia. Al vespre de l’Onze vaig participar en un sopar organitzat per la secció local d’ERC de Lloret de Mar (hi participava també, acompanyat pels seus pares, l’Eric aquell noi que va ser detingut com si fos un perillós terrorista perquè demanava a empreses l’etiquetatge en català firmant “exèrcit del fènix”).

La setmana següent ja va començar el període de sessions del Senat, les anades i vingudes a Madrid, les intervencions... com podreu comprovar en els pròxims dies.

La remullada (fragment)

Aquell estiu va fer una calor com no s’havia vist mai. Els rius baixaven sense aigua, els aiguamoixos s’eixarreïen i els camps estaven ressecs. Als ramats els costava trobar herbes entre les pedres rostides. Ningú no recordava l’última vegada que havia plogut. A la nit, eren pocs els que s’adormien sense dificultats. La mare, que feia poc havia perdut l’home a Cuba, sortia a estirar les cames pels voltants del castell de Begur. Quan li havia tocat una mica l’aire, tornava a casa i provava de dormir.

Una nit en què la xafogor no s’aguantava, la mare va pujar al castell. Sota la incerta llum de la lluna, esguardava la mar fosca, els Pirineus llunyans i la silueta de massís del Montgrí, que recorda un bisbe adormit, amb la mitra, el castell que fa d’anell i el tronc que és el Mont Pla. No passava ni un alè d’aire.

De sobte, la mare va veure que la silueta del bisbe s’esborrava. Va intentar fixar els ulls en el perfil fosc del massís. Sí, la part central del massís es movia. I, més avall, els dos penyals coneguts com les Maures semblava que es regiraven. Però si les terres es movien, era estrany que a Begur tot continués tan quiet. Pel que es podia veure sota la llum de la lluna, aquell fenomen geològic només afectava el Montgrí.

En aquell moment les dues Maures van començar a refregar-se suaument l’una contra l’altra. Al mateix temps, la muntanya d’Ullà es desenganxava de terra, i la muntanya del castell es desplaçava de mica en mica cap a ponent. Una immensa onada va sacsejar el Mont Pla en la mateixa direcció: un nou turó es movia en silenci, de baix a dalt. La mitra es va aixecar una mica més, seguida de la panxa. Ara ja no hi havia dubte: el bisbe es llevava.

Les tres muntanyes formaven una columna: la d’Ullà al capdamunt, al dessota la panxa –amb el castell enganxat com una paparra, sostenint-se verticalment- i el Mont Pla. De sota el bosc de pins van emergir finalment les Maures –els peus-. Quan va ser dret, el bisbe va semblar més estrafet que mai. El cap molt gros –amb una mitra desproporcionada-, el tronc petit i les extremitats llarguíssimes calçades amb unes Maures, que semblaven picades a cop d’escarpa, però que li donaven una gran estabilitat. Amb quatre gambades va ser a l’aigua. No va nedar. Es va limitar a asseure’s més enllà de les Medes, on es va submergir sencer, com si estigués en una banyera. De l’aigua en sobresortien les formes primigènies que coronen les tres muntanyes: la piràmide, l’esfera i el quadrilàter. Després va tornar al seu lloc, va ficar les cames sota el bosc de pins, creant la mateixa onada que abans però en sentit invers, fins que les Maures van retornar al seu lloc original. A continuació la mitra, el cap i l’esquena van recuperar el contacte amb el terra i tot va semblar com abans. L’operació completa no havia durat ni mitja hora.

Fragment d'un conte de Vicenç Pagès i Jordà recollit en el seu llibre El poeta i altres contes, Premi Mercè Rodoreda 2004 (Proa, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005).

La foto que he triat per acompanyar aquest episodi marítim del Montgrí és de la variant montgrinenca d'un fòssil marí de fa prop de 100 milions d'anys; és a dir, algun dia el Montgrí va jeure realment al fons del mar i sembla que en formar-se els Pirineus va emergir i va desplaçar-se lliscant fins la seva actual ubicació.
Referència científica:
L’Aspidiscus felixi var. montgrinensis és un fòssil d’un corall colonial que va viure al cretaci superior (aproximadament entre 100 i 65 milions d’anys). Tenia forma discoïdal, amb el dors cobert de crestes radials i la base plana, amb una membrana amb cercles concèntrics. Tot i que en el mateix lloc s’han trobat altres fòssils del gènere Aspidiscus, el montgrinensis presenta una distribució especial de les crestes del dors, que el fan que sigui una espècie pròpia del massís del Montgrí. La seva vida transcorria en un medi marí, relativament profund. Com tots els coralls, a la seva vida tenia dues fases: una pelàgica o lliure i una altra bentònica o fixa al fons marí.

L'altra cara de la moneda de la visió planiana del Montgrí (un teló de fons, un punt de referència o un mirador) és la que en dóna Víctor Català (Caterina Albert i Paradís, filla de l'Escala), a la seva novel·la Solitud. De fet, Víctor Català utilitza el Montgrí i, especialment, l'ermita de Santa Caterina com a font d'inspiració i manipula el paisatge (també ho fa Pla, al servei d’uns altres objectius) per descriure l'evolució psicològica, la formació del caràcter de la Mila.

La novel·la és plena de referències a l'ermita i a la muntanya, aquí en recullo unes quantes cites en què podem retrobar el paisatge del Montgrí (el Llibre de la Festa Major 2005 de Torroella de Montgrí també ofereix un recull de cites que permeten identificar l'ermita de Santa Caterina en la novel·la Solitud amb motiu del centenari de la seva publicació). Abans, però, unes cites de Pla sobre Víctor Català, Solitud i el Montgrí, i una altra d’una entrevista a Caterina Albert, en què ella mateixa es refereix a la seva inspiració en l’ermita de Santa Caterina a l’hora d’escriure Solitud.

“La gran novel·la de les muntanyes de Montgrí serà sempre “Solitud”, que conserva una perenne vitalitat juvenil” (Josep Pla, Ed. Destino, OC 30, p. 227)

“No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí –un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià..” (Josep Pla, Ed. Destino, OC 1, p 134)

“(...) Si la senyora Caterina Albert, “Víctor Català”, hagués dit en la seva novel·la “Solitud” –que ha estat i és tan llegida– que la seva acció es produeix en aquestes muntanyes, no hi ha cap dubte que haurien suscitat algun interès. Però, com que aquesta escriptora no cregué mai necessari de fixar la situació geogràfica de les seves històries, el públic sempre ha cregut que “Solitud” és una novel·la del Pirineu.” (Josep Pla, Ed. Destino, OC 7 p. 30)

“(...), en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un “drama rural”. Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge. Quin? Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l’acció la muntanya de Santa Caterina, que es dreça, pàl·lida, entre l’Escala i Torroella. S’hi acosten. No és ben bé la mateixa, vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia, pel meu Sant [per santa Caterina]. Vaig enfilar-me pels mateixos aspres camins que seguirien la Mila i en Maties. Vaig respirar l’ambient que havia de plasmar-los.” (VC Obres Completes, Ed. Selecta, segona edició, Barcelona 1972, p 1750. Entrevista amb Tomàs Garcés publicada inicialment a “La Revista”.)

“Era un corriol estret i llis com l’esmoladura d’una roda colossal que hagués passat per aquell lloc durant segles. Anava cap a garbí, i així que s’havien donat unes quantes passes per aquell corriol, se dreçava la bomba immensa del Roquís Gros, omplenant l’espai, dominant-ho tot i senyorejant com únic sobirà, embolcat en son esplèndid mantell d’ombres blau-morades que arrossegaven majestuosament damunt fondals i baumes, donant en aquells llocs un aspecte imposador que corprengué la Mila.” (VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 56)

“L’ermita s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinedes de les vessants que es desriaven i esclarien Roquís Gros amunt, i a l’esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes amb oliverons esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessin esparverats de son passat floriment.” (VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 75-76)

“Una gran plaça s’aplanava davant l’ermita, tota enrondada de parets i xiprers encara més grossos que els de les feixes, però drets i tofuts, amb les soques blanques de la vellesa i gruixudes com pilastres de pòrtic. Una graonada amb bordons de pedra picada baixava de la plaça fins als pinetons de més avall. A la Mila va agradar-li, aquella plaça d’un aire sever i ple de majestat (...).” (VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 85)

(El capítol VIII , "La festa de les roses", i el capítol IX, "Gatzara" reflecteixen el tradicional aplec anual de santa Caterina; VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 145-169. Només n’he extret alguns elements de paisatge, tot i que el més interessant és la descripció del grup humà.)

“Tota la vida de l’encontrada, de Llisquents fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentrant en aquells cims erms de Sant Ponç, que, no podent contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs. A mig matí es veien a tot arreu, com senyals misteriosos d’un pla estratègic, els muntets de tres pedres del fogó silvestre, i escampats a la vora, les paneres i sarrions esventrats de les vitualles; i, més tardet, nombroses i blanques fumaredes, travessant de dret la quietud dels aires, s’aixecaven com arbres esborradissos d’una blanca boscúria de miratge. Pel camí i dreceres de la banda de Murons podien pujar-hi, bé que malament, cavalcadures i fins tartanes de lloguer, que duguessin animals de pota dura i gent valenta a prova de sotracs (...)”(VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 147-148)

“Estaven en la Creu. (...)
“Amb prou feines hagué de preguntar. Aquella mena d’enrajolat ocrí i sienós que tenia sota els ulls era Murons, la grossa vila antiquíssima, ratllada tota com amb carbonet pels solcs de sos carrers. Les fumeroles que s’escampaven de ses xemeneies, barrejant-se en els aires, planaven com una boirina blavenca sobre les teulades. Aquella gran escampada de taques rectangulars, matisada amb tota l’escala dels verds, que enrondava la vila, eren les hortes i farratges. Aquella barra travessera d’argent blanc que els posava límit, era el riu, el petit Nil que feia fecunda i rica l’encontrada; i allò que rossejava, en franges paral·leles, a cada banda del riu, eren les albaredes despullades, a les quals seguia el dilatat colrament de les terres de pa. (...)”(VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 243)

“Voltaren una altra mica, veient sorgir les corregades capritxoses dels Roquissos, la carena allargassada i sacsonera del Mitjà, semblant, d’aquella alçària estant, a un budell descobert de la gran moca de pedra; i darrera la carena, el seguit de la plana, ara d’un to polsós, que li donava la manca de vegetació, i al fons, noves muntanyes encara, blaves, transparents d’aquarel·la...Cinquanta passes més i la banda de llevant es descobrí a sos ulls.

“Aleshores sí que la Mila els clogué ben de pressa, enlluernada altre cop per un sobtat miroteig d’espill. ¿Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia travesserament el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica:

“-La mar!”

(VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 244-245)

(Les negretes són meves.)