Aquesta és la meva intervenció d'avui, 26 d'abril, al Ple del Senat en què s'ha debatut una moció molt oportunista i demagògica del PP sobre presos espanyols al Marroc, amb la intenció de perturbar les relacions de l'actual govern amb el Marroc. La sessió ha estat molt agitada per les formes i el fons grandiloqüents i extremistes de la intervenció del portaveu de Justícia del PP, Agustín Conde Bajén. Com veureu, començo trencant una nova llança (i van...) a favor del català:

Gràcies senyor president,

Efectivament, tal com subratlla la moció del Grup Popular, al Marroc encara es tortura, hi ha maltractes, es practiquen detencions secretes i agressions a presos, és cert que Amnistia Internacional insisteix que molts detinguts han estat emmmordassats, colpejats, sotmesos a decàrregues elèctriques i fins i tot violats.

Enseguida traduzco al castellano lo que he dicho en catalán, aunque la verdad es que después de que cada vez que en el Congreso se utiliza el catalán los dos grupos mayoritarios dicen que en el Senado, sí, crédulo como soy, estaba tentado de continuar en catalán. Pero bueno… esperaremos que se reúna de una vez la Comisión de Reglamento, que ya va siendo hora, y que empiece a tomar resoluciones positivas.

Efectivamente, decía, tal como subraya la moción del Grupo Popular, en Marruecos, y añadiría también y quizas más en el Sahara Occidental, aún se tortura, hay malos tratos, se practican detenciones secretas y agresiones a presos, es cierto que Amnistía Internacional insiste que muchos detenidos han sido amordazados, golpeados, sometidos a descargas eléctricas e incluso violados.

Lástima que el Grupo Popular se olvide que esta situación no sólo ya existía desde hace muchos años, sinó que si cabe era aún más grave, y no me consta que hicieran desde el gobierno gestiones efectivas para que cambiará esa situación (si estoy equivocado, ante las pruebas no tendré inconveniente en corregirme). No siendo así, esta moción me parece muy instrumental, con voluntad de interferir en la política del gobierno, con animo de poner en evidencia algunas insuficiencias. Esta instrumentalización de la lucha por los derechos humanos no nos acaba de gustar, esperabamos que finalmente con la colaboración de todos los grupos acabaría teniendo un efecto positivo, pero el Grupo Popular no se ha avenido a razones en lo que me parece un uso partidista de un tema muy sensible en que deberíamos haber coincidido todos y por lo tanto votaremos contra la moción.

Ibamos a votar favorablemente la moción modificada por todos los grupos, excepto el Grupo Popular, porque el Estado tiene la obligación de proteger los derechos de sus ciudadanos también en el extranjero y de hacerlo con la máxima eficacia. Pero tambien he de reconocer que no nos dejaba totalmente satisfechos.

No nos podía dejar satisfechos porque tenemos una especial responsabilidad en promover los derechos en nuestro país vecino del sur, con cuyos ciudadanos nos unen inevitables vínculos de amistad. En Marruecos desde hace un tiempo se estan produciendo cambios, pero no se acaba de consolidar una auténtica democracia respetuosa de los derechos humanos fundamentales. Las notícias que nos llegan son una de cal y otra de arena: en enero de 2004 Amnistía Internacional expresa su satisfacción ante el indulto real otorgado a cerca de 25 presos políticos. «El indulto es un paso significativo en la dirección correcta. Es el primer indulto real desde el 2001 que incluye a presos políticos.”

El 24 de junio titula una notícia: “la tortura a detenidos debe terminar”, con una referencia expresa al siniestro centro de detención de Témara.

En diciembre, Amnistía Internacional se muestra “satisfecha por las vistas públicas sobre violaciones de derechos humanos cometidas en el pasado”. En enero de 2005 subraya que se esta produciendo una mayor apertura hacia los derechos humanos, pero lamentando que ese clima de apertura no se extienda al debate sobre los derechos y libertades en el Sáhara Occidental.

Más recientemente, hace diez días, nos llegaba la noticia del indulto de 7.119 presos, entre los cuáles 5 españoles (de los cerca de 75 que están o estaban recluidos en cárceles marroquíes).

Todavía estamos muy lejos de una auténtica normalización democrática en Marruecos. La Organización Marroquí para los Derechos Humanos presento en octubre un informe que refleja muy bien y extensamente la situación: la pena capital sigue subsistiendo, el codigo penal no ha sido nunca revisado para conformarlo a los tratados internacionales, numerosos actos de tortura quedan impunes, existen centros de detención desconocidos fuera de toda reglamentación...

No podemos terminar, sin referirnos otra vez al Sahara, porque el Estado español tiene una responsabilidad histórica aun viva en relación con el pueblo, la gente del Sahara Occidental; un territorio ocupado militarmente por Marruecos de forma ilegítima.

La población civil saharaui está soportando diariamente de forma sistemática la violación de derechos y libertades fundamentales. Un informe del Consejo General de la Abogacía Española de 2003, después de diversas misiones de observación de juristas de este país, decía literalmente:

“Se han vulnerado derechos fundamentales , existe una absoluta indefensión jurídica de la población saharaui , y ausencia total de tutela judicial efectiva de jueces y tribunales marroquíes para la obtención de un juicio con plenas garantías procesales”

Que decir de la desaparición de cientos de saharauis de origen español des de 1975. Todavía no hace un año las organizaciones internacionales de defensa de los derechos humanos denunciaban la muerte a causa de torturas y de violencias de dos presos saharauis.

Es una situación que demanda que seamos capaces entre todos de hacer prosperar nuevas iniciativas que sirvan efectivamente para que se avance en el respeto de los derechos humanos. En primer lugar, en beneficio de los ciudadanos con pasaporte español que el Estado tienen la obligación de proteger en sus derechos más elementales y que se encuentran encarcelados en países donde estos no se respetan, pero también a favor de las poblaciones de estos países y en primer lugar de las de nuestros vecinos y muy especialmente de los saharauis que un día el Estado español se comprometió a proteger.

Moltes gràcies

Vaig anar a la recepció al Palau de Pedralbes. Als jardins, taules a punt, a peu dret. Molta gent, moltes salutacions. D'alcaldes del Baix Empordà (Ullà, Bellcaire, La Tallada, Verges) a conselleres... També s'hi veien alguns uniformats, militars i religiosos, de tot pelatge, entre els quals destacaven per la indumentària uns monjos budistes (?), un pope ortodox... En Till Stegman de blanc, la Carme(n?) Alborch lluint el seu somriure... Un remolí de polícies de paisà, amb cables que els pengen de les orelles i les inevitables ulleres de sol, de gent del protocol, càmeres diverses... entremig en Maragall repartint salutacions. Uns fan rotllana per saludar-lo, d'altres l'eviten, tímids, molestos per l'entorn, perquè temen no ser reconeguts, perquè temen ser reconeguts... Un conjunt toca jazz. Els cambrers van oferint el menjar en safates: brioixos amb pernil i formatge, entrepanets de pernil serrà, salmo fumat i anxoves sobre pa de motlle, croissantets de formatge, mini broquetes de carn adobada, gambes amb maionesa... copes de cava... mentre desenes de convidats s'atapeixen davant les taules on serveixen uns bols amb un grapat de grans d'arròs a la cassola, un canalonet o unes favetes amb menta. Oh! Els han preparat en Gaig, la Ruscalleda i algun altre famós dels fogons! Per postres: un pastís encapsat i pinxos de maduixot i pinya o de maduixot i kiwi que es podien sucar en xocolata desfeta. Hi he retrobat algun amic, he recuperat algun contacte, m'han passat algun encàrrec... Per aquesta banda, bé. La resta, pse. Al sortir, es podia bescanviar un tiquet que havíem rebut junt amb la invitació per un absurd/innecessari recull de Fragments del Quijote (el del Tirant salvat de la crema de llibres, del Quixot a Barcelona...), llargament prologat per Joaquim Molas i amb il·lustracions d'Hernández Pijuan, imprès com un desplegable en paper car ficat en un sobre de paper marró barat (posats, hauria preferit fragments d'El Tirant introduït per Cervantes o un poemari o simplement no res, només proximitat a les parades de llibres). Ha quedat enrere l'ombra acollidora del jardí que travessem camí del carrer. Em trobo al capdamunt de la Diagonal, perdut lluny de l'ambient ciutadà, de les parades i el brogit de la Rambla, amb les sabates plenes de pols, els peus cansats i l'ànim decandit, disputant-me un taxi amb altres convidats. Ja ho he vist. I no m'ha agradat gaire. Sempre queda el pòsit de la conversa amb amics i coneguts, que si s'hagués fet al centre de la ciutat, hauríem pogut allargar en qualsevol bar o remenant per les parades.

A la tarda vaig retrobar l'esperit ciutadà del Sant Jordi pels carrers de Barcelona, amb mani inclosa, per la llengua, a Pelai - Canaletes. Llibres, en família. Compro La funesta ideologia, me'l signa el seu jove autor, Joan Negre. M'ha caigut bé, se'l veu il·lusionat.

La foto és del vespre, a Palafrugell, on vaig participar en les 12 hores de lectura d'El quadern gris de Pla. Llegeixo un fragment en què Pla explica com va deixar els estudis de medicina pels de dret. Molt agradable. Tard a casa amb ganes de fullejar els llibres. Agafo, encara que fa dies que el tinc, El Poeta i altres contes del meu amic Vicenç Pagès. Pinta bé.

Sant Jordi. Regalaré un munt de llibres. Curiosament, regalo força novel·les, mentre jo darrerament en llegeixo poques. Normalment, ara, vaig llegint, i transporto amunt i avall, sobretot assaig, filosofía i poesia. M'ha agradat Càlcul d'estructures de Joan Margarit. Té un poema en què evoca les seves lectures infantils de les novel·les de Jules Verne. (Jo també les recordo vivament. No hi he tornat, malgrat que aquest any se celebra el centenari de la seva mort. Suposo que tinc por que s'encongeixi l'immens plaer de la lectura dels meus 12 anys, desinhibida, estirat al llit i amb tot el temps per davant, quan entre capítol i capítol encara em quedava temps per badar contemplant el polsim que un raig de sol revelava daurat flotant en l'aire de l'habitació.)

Aquest és el poema:

Els fills del capità Grant

A la primera pàgina del llibre
encara queda la dedicatòria.
Des dels gravats a ploma
els distingits aventurers em miren
i sento que es fa fosc al Turó Park.
des de llavors, el seu veler, el Duncan,
no ha deixat de buscar pels oceans
l'illa on el nàufrags van llançar el missatge.
Llegint, fugia d'aquell món
que es presentava massa perillós,
com les noies després, com la mort ara.
Amb aquest llibre, algú
va llençar al procelós mar del demà
una altra ampolla amb un missatge a dins
que diu: no fugis, sempre et tocarà
algun naufragi, perquè tu pertanys
-igual que el Duncan i el capità Grant-
al boirós oceà del món real.

Joan Margarit
Càlcul d'estructures
Edicions Proa, Barcelona 2005

Us el recomano.

Avui, entre altres, he formulat al director general de Cooperació i Comunicació Cultural aquesta pregunta:

¿Qué previsión tienen para que se produzca un reconocimiento por parte del Estado del coste de la insularidad para proyectar la cultura de las Baleares a la península y al extranjero tal como ya se ha hecho en el caso de las Canarias?

En aquesta nota de premsa de l'Entesa es reflecteix la resposta:

20 abril 2005

En resposta a una pregunta de l’Entesa Catalana de Progrés

EL DIRECTOR GENERAL DE COOPERACIÓ I COMUNICACIÓ CULTURAL DEL MINISTERI DIU QUE DES DE BALEARS NINGÚ NO LI HA PLANTEJAT DEMANDES DE SUBVENCIÓ EN CONCEPTE D’INSULARITAT.

Avui ha comparegut al Senat Carlos Alberdi, Director General de Cooperació i Comunicació del Ministeri de Cultura i ha reconegut que la insularitat té un cost per a la cultura.

El Senador per Girona, Miquel Bofill, portaveu de l’Entesa a la Comissió de Cultura del Senat ha plantejat a Carlos Alberdi quines són les previsions del Govern per tal que es reconegui per part de l’Estat el cost de la insularitat respecte als productes culturals.

El director general del Ministeri de Cultura, Carlos Alberdi, ha dit que les converses d’aquest tema encara estan produïnt-se amb el Govern de Canàries i encara és prompte per tenir un resultat. També ha reconegut que el Govern és favorable a subvencionar part del cost de portar la cultura Canària cap a l'exterior. Aquesta és la primera vegada que el Ministeri reconeix la necessitat de tenir en compte aquesta característica.

Respecte a la qüestió a les Balears, Alberdi ha insistit en que, tot i que des de les Illes no ha rebut cap demanda, lògicament, les Balears també entrarien dins d’aquest programa de subvencions.

Aquest dimecres, 20 d'abril, ha comparegut Carlos Alberdi, director general de Cooperació i Comunicació Cultural. Aquesta ha estat la meva primera intervenció (que reprodueixo de les meves notes ja que encara no s'ha publicat el diari de sessions).

Gràcies senyora presidenta,

Senyor Alberdi, benvingut a la Comissió de Cultura del Senat. Suposo que no li estranyarà que comenci en català per significar la necessitat que aquesta cambra de representació territorial es doti, al més aviat possible, dels instruments reglamentaris i del mitjans tècnics necessaris per reflectir, per representar de manera efectiva la pluralitat lingüística i cultural dels territoris i dels ciutadans de l’Estat. Suposo que no li estranyarà especialment a vostè que té com a responsabilitat promoure la comunicació cultural entre les Comunitats Autònomes i propiciar el coneixement de la pluralitat i la riquesa dels seus patrimonis culturals.

Bienvenido, señor Alberdi. He dicho en catalán que supongo que no le extrañará que empiece en catalán –a los miembros de esta comisión espero que ya no les sorprenda-, para significar la necesidad que esta cámara de representación territorial se dote, lo más pronto posible, de los instrumentos reglamentarios y de los medios técnicos necesarios para reflejar, para representar de manera efectiva la pluralidad lingüística y cultural de los territorios y de los ciudadanos del Estado. Supongo que no le extrañará especialmente a usted que tienen como responsabilidad promover la comunicación cultural entre las Comunidades Autónomas y propiciar el conocimiento de la pluralidad y la riqueza de sus patrimonios culturales.

Por eso mismo, doblemente bienvenido señor Alberdi, espero que este sea el inicio de una estrecha colaboración de su dirección general con los trabajos de esta Comisión y este senador espera poder contar con su amable complicidad para que esta Comisión contribuya a esa comunicación cultural y al conocimiento de la pluralidad de sus patrimonios, y usted sabe perfectamente que las lenguas son un elemento fundamental de ese patrimonio, el tuétano de la identidad cultural de los pueblos, el nervio en muchos casos de esa diversidad cultural que nos enriquece a todos.

Esta primera comparecencia me ha parecido muy interesante aunque nos quedan dudas sobre cual será efectivamente la contribución que van a hacer a la conservación y divulgación de esa diversidad para que, como dice el portavoz de nuestro grupo, Carles Bonet, “la España plural salga del armario”, salga del armario internamente, de cara a los propios ciudadanos del Estado, y también en el extrajero.

Para ello, nos parece que lo primero es que el Ministerio de Cultura entienda que asumir la diversidad cultural en este país, en este momento de la historia, pasa por asumir claramente que hay 17 Comunidades Autónomas, con competencias en Cultura, eso parece que empiezan a asumirlo, pero pasa sobretodo por entender que hay cuatro lenguas, el castellano, el gallego, el euskera y el catalán que vertebran cuatro grandes bloques culturales, con sus propias historias y tradiciones, con su propia complejidad sus propias diversidades (como la realidad andaluza dentro de la cultura que se expresa en castellano, o la diversidad dentro de la unidad lingüística de la cultura catalano-valenciano-balear). Cuatro realidades culturales que deberían relacionarse, comunicarse, atendiendo a sus especificidades, pero siempre en igualdad de condiciones. Cuatro realidades lingüístico-culturales que usted no ha nombrado expresamente, y me preocupa porque sin entender esto nos parece que se reduciría la “España plural” a un eslogan.

Y en ese sentido de favorecer la expresión de la pluralidad, y para que los que no pertenecemos a la cultura mayoritaria y impuesta durante decadas que se expresa en castellano nos podamos sentir realmente parte de este Estado, además de lo que ya nos ha expuesto, quizás la primera cuestión que nos debería aclarar seria ¿qué entiende usted por cultura española? ¿Cómo integra la diversidad en ese concepto? ¿Cómo se específica esa diversidad cada vez que se habla de cultura española en convenciones internacionales, en la promoción de actividades…?

También nos gustaría saber por ejemplo:

¿Cuándo las páginas web del Ministerio de Cultura reflejarán esa pluralidad lingüística y cuándo se podrá acceder a sus contenidos en catalán, gallego y euskera?

¿Porqué todas las actividades de colaboración con las Comunidades Autónomas que figuran en su web corresponden a los años 2002 y 2003?

¿Qué becas y ayudas específicas ofrecen o prevén ofrecer para el estudio y la promoción de esta diversidad cultural y lingüística?

¿Por qué de los 575 actos que figuran en la agenda cultural en Internet de su departamento más de 500 ocurren en Madrid?

El Congreso sobre diversidad, creación e industria cultural que organizo el Ministerio de Cultura en noviembre del año pasado ¿dedicó algún apartado específico a la diversidad lingüística y cultural del Estado español y a la necesidad de su promocioón y protección en el contexto de la mundialización? ¿Tienen previsto organizar un Congreso o Simposio sobre esta cuestión?

¿Qué previsión tienen para que en los programas culturales en el extranjero, y específicamente en los planes de cooperación Iberoamericano y Mediterraneo, esten presentes la pluralidad lingüística y cultural del Estado, y las CCAA, y concretamente la catalana?

¿Qué previsión tienen para desarrollar la colaboración con la Dirección General de Cooperación Cultural, homóloga a la suya, de la Generalitat de catalunya?

¿Qué previsión tienen para desarrollar convenios i programas de cooperación con entidades culturales que promueven esa diversidad cultural y lingüística como, en nuestro caso, Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear o el Centre d’Estudis Eivissencs?

¿Qué previsión tienen para que se produzca un reconocimiento por parte del Estado del coste de la insularidad para proyectar la cultura de las Baleares a la península y al extranjero tal como ya se ha hecho en el caso de las Canarias?

Finalmente, ya nos ha hablado de ello pero nos gustaría que nos respondiera si tienen prevista la creación de un Observatorio de indicadores culturales y, yo añadiría, de la diversidad cultural y lingüística.

Podría continuar, pero, por hoy, no quiero cansarles más y ya me daría por satisfecho si intuyera en sus respuestas que realmente estamos emprendiendo un camino nuevo alejado del centralismo y de la concepción unívoca de un Estado español con una sola cultura y una sola expresión lingüística dominante e impuesta desde l’Administración del Estado en castellano, un camino que saque a nuestras culturas del aislamiento, de su no visibilidad en el conjunto del Estado, cuando són la expresión de unos cuantos millones de ciudadanos.

Moltes Gràcies.

La Fundació Josep Irla ha atorgat el premi Memorial Lluís Companys, "destinat a la persona i a l'entitat que s'ha distingit per la seva acció social a favor de l'emancipació de les classes populars o en la lluita contra la marginació dels sectors menys privilegiats" a:

Montserrat Abelló

"Pel seu treball constant en pro de les escriptores que no tenen llibertat d'expressió. És una dona amb un sentiment català profund i que es va exiliar després de la Guerra Civil. És una dona escriptora, una dona de l'exili i una dona molt vinculada al moviment feminista."
Maite Comas, sindicalista, membre del jurat

Amical Mauthausen

"Cal reconèixer la seva tasca en la recuperació de la memòria històrica, sobretot en la divulgació del que va significar el feixisme i l'horror dels camps de concentració."
Juan Carlos del Val, sindicalista, membre del jurat

El lliurament dels premis tindrà lloc dimarts 26 d'abril, a les 20.00, al Centre Cultural Can Fabra, al barri de Sant Andreu de Barcelona, c/ Segre, 24-32.

La situació a Euskadi continua sent molt complexa i ho serà mentre no s'hagi resolt el problema de la participació de tot l'independentisme en les institucions democràtiques.

El que és clar és que els partits (PNB-EA i EB) que donaven suport al Pla Ibarretxe, de caràcter sobiranista, han obtingut el 44 % dels vots (48,30 % el 2001), i els que són més radicals en el seu independentisme (EHAK i Aralar) n'han obtingut 14,83 % (10,12 % el 2001). És a dir que els que reclamen més sobirania representen el 58,83 % dels vots (una miqueta més que el 2001 en què sumaven el 58,42 %). Per la banda dels espanyolistes (també anomenats constitucionalistes), amb dosis variades de regionalisme o d'autonomisme, segons els casos, sumen el 39,05 % dels vots (39,39 si hi sumem els d'Unidad Alavesa) (menys que el 2001 en què van obtenir el 41,02 %), dels quals 22,67 % corresponen al PSE-EE/PSOE (abans 17,90 %) i 17,38 % al PP (abans 23,12 %).

¿Sabrà el PSOE aprofitar aquests resultats per desfer el seu bloc amb el PP i acostar-se a una negociació per posar fi a la violència (anul·lar la llei de partits que ha quedat superada de facto en aquestes eleccions, acostar el presos bascos als seus domicilis...) i per aprovar al Parlament basc un nou Estatut, que ha de respondre a la realitat democràtica dels resultats electorals (60 % a favor de més sobirania)? ¿Sabran els partits que conformen la pluralitat del nacionalisme basc formular una proposta conjunta, a partir del Pla Ibarretxe o de noves iniciatives, si cal, per posar fi a la violència i negociar un nou marc de relacions amb l'Estat espanyol?

Aquí trobareu els resultats de totes les eleccions a Euskadi.

Si voleu que us digui la veritat, no en parlo fins avui, encara que la reunió va ser dimecres, 13 d'abril, perquè em feia mandra. Mandra de parlar de deures pendents, que voldries enllestir ràpid i bé, quan saps que encara hi ha massa incògnites per afirmar quin serà el resultat. Evidentment, parlant d'Espanya, és més fàcil encertar-la pensant que anirà malament, però estem obligats com a mínim a intentar aprofitar l'escletxa que van obrir els vots dels ciutadans ara fa una any. Maragall s'hi va referir: "l'oportunitat d'un canvi en l'arquitectura de l'Estat". De fet, els nostres ritmes polítics, i els del país, estan condicionats per la necessitat que la ponència de l'Estatut acabi els seus treballs en els terminis previstos i que hi hagi un acord català sobre el finançament.

Per part de l'Entesa, es va plantejar al president, i al Govern: 1) La necessitat d'elaborar una proposta conjunta de reforma del Senat (de base autonòmica i no provincial, que no sigui simple cambra de segona lectura, que reflecteixi la plurinacionalitat i el plurilingüisme...). 2) La necessitat de fer avançar l'ús del català al Senat, que des del govern de Catalunya també es faci pressió en aquesta direcció. 3) La voluntat de l'Entesa de ser una ambaixada de l'Estatut i del nou finançament a Madrid i, per tant, la necessitat de definir conjuntament els passos perquè aquesta feina de "lobby" dels interessos de Catalunya tingui la màxima efectivitat i afavoreixi "l'aterratge" de l'Estatut a les Corts espanyoles.

Es va acordar d'establir un contacte permanent amb aquestes finalitats. Es van fer diverses valoracions sobre les possibilitats de fer avançar la reforma de la Constitució i del Senat (diversos tipus possibles de Senat). Sobre la qüestió de l'ús del català al Senat, el president va manifestar que veia "pobre" la situació actual i que "val la pena apretar". Un bon aval per al que vinc fent des que vaig entrar al Senat, de vegades massa sol.

A les fotos podeu veure dues mostres actuals de la memòria republicana en un dels meus pobles, Torroella de Montgrí.

La bandera a casa de Pilar Cabratosa cada 14 d'abril honora la memòria del seu pare (i avi de qui fou un gran amic meu, Joan Torró i Cabratosa), militar fidel a la República que s'exilià a França on fou detingut per la Gestapo i deportat al camp de Mauthausen, en el qual morí víctima de la barbàrie nazi. El coratge i la tenacitat de la Pilar Cabratosa són d'agrair en un país amb massa gent de memòria curta.

El monument és el que hi ha sobre el pont del Ter a Torroella, que en el seu moment, amb l'escut de l'àliga, simbolitzava el sotmetiment del nostre país i en què avui una placa de metacrilat recorda: "Aquest pont va ser construït entre l'estiu i el desembre de 1940 amb l'esforç de més de 300 presoners de guerra republicans". Personalment, hauria preferit que a més d'aquest reconeixement s'hagués tingut el coratge d'enderrocar el monument o almenys d'arrencar-ne l'escut de l'àliga i de reconèixer que aquests republicans havien estat els combatents de la llibertat contra el feixisme.

També, amb tot el respecte pels republicans espanyols i per la memòria de la I i de la II República, estic convençut que la bandera del nostre futur lliure i democràtic, republicà, la que simbolitza millor la nostra lluita per la llibertat, és la catalana i, molt especialment l'estelada, la de la independència.

Dimecres, 13 d'abril, vaig assistir a l'acte en què Francesc Ferrer, acompanyat per Joan Puigcercós i Cristina Alsina, regidora d'ERC a Girona, presentava El gran llibre per la independència, un interessant recull de cites i testimonis que mostren la lluita continuada dels catalans per la llibertat i la independència des del segle XV. N'extrec aquesta del comte Ciano, ministre d'Afers estrangers de Mussolini, en què explica els seus acords amb Von Neurath, el seu homòleg alemany, nazi, que és prou significativa d'algunes de les coses que estaven en joc en la guerra del 36 i que sovint se'ns amaguen:
"Tra me e Neurath rimangono fissati nei reguardi della Spàgna i tre seguenti punti:
1. Sforzo militare immediato e comune.
2. Riconoscimento dopo l'ocupazione di Madrid.
3. Azione comune, che verrà definita a suo tempo, per impedire il determinarsi e il consolidarsi di un Stato catalano."

Dijous, 14 d'abril, sopar republicà a Girona, en què per votació es va proclamar republicà de l'any Feliu Matamala, ànima de la llibreria Les Voltes de Girona, i monàrquica de l'any l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, per la seva participació en el casament de Felip de Borbó (cal dir que va estar a punt de ser elegit monàrquic de l'any l'Antoni Puigvert, que d'un temps ençà ens sermoneja des de diversos mitjans de comunicació, sovint amb posat greu de corifeu maragallià). Al marge d'aquest fet, vam tenir l'ocasió de constatar que a Girona ciutat hi ha bones perspectives municipals per a ERC i que hi ha joves que van per feina. Tampoc no hi van faltar les proclames republicanes, entre les quals la més tradicional, la més sentida i, per ara, la més autèntica és la que va fer Francesc Macià el 14 d'abril de 1931 des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya:

CATALANS :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica.

D'acord amb el President de la República Federal Nicet Alcalà Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol, i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l'enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertad que ens hem donat i de la justicia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals que són els drets dels homes i dels pobles, i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim a portar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931
El President, Francesc Macià

Avui, dimecres 13 d'abril, ens reunim amb Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat. Aquesta és la nota de premsa de l'Entesa abans de la reunió:

L’ESTATUT, LA REFORMA DEL SENAT I L’ÚS DE LES LLENGÜES DE L’ESTAT A LA CAMBRA ALTA, SERAN ELS TEMES DE LA REUNIÓ ENTRE EL GOVERN CATALÀ I EL GRUP NACIONALISTA MAJORITARI AL SENAT

Tots els Senadors i les Senadores de l’Entesa Catalana de Progrés s’entrevistaran amb el President de la Generalitat, Pasqual Maragall el proper dimecres 13 d’abril, per exposar-li els objectius marcats i les iniciatives parlamentàries encaminades a contribuir a la consecució dels grans objectius del Govern de Catalunya, fonamentalment, la reforma de l’Estatut i el sistema de finançament, així com la reforma del Senat i l’ús immediat del català a la Cambra Alta.

L’Entesa Catalana de Progrés és l’únic grup parlamentari a Les Corts Generals que, per la seva composició, és expressió del Govern català (està format per 10 Senadors del PSC, 4 d’ERC i 2 d’ICV) i és per això que, des del començament de la Legislatura, va assumir el paper de vehicle per a explicar i defensar la voluntat del Govern de Catalunya, un govern catalanista i d’esquerres, a les institucions de l’Estat.

El Grup Parlamentari de l’ECP és conscient que estem davant d’un període decisiu per a la reforma plurinacional de l’Estat, de la qual, la reforma de l’Estatut i la reforma del Senat en són fites imminents.

A la visita del proper dimecres, l’Entesa, com ja ha fet en altres ocasions, s’oferirà al President Maragall, per a contribuir a establir les condicions necessàries perquè l’Estat i la societat espanyola acullin el projecte de nou Estatut. També l’Entesa posarà en comú amb el President Maragall el model de Senat al qual cal arribar, amb quina composició i quin paper tindrà Catalunya dins d’aquesta institució. Una altra prioritat que comparteixen el Govern català i l’Entesa Catalana de Progrés és la introducció normal de les llengües cooficials a la Cambra Alta, cosa que s’espera aconseguir al llarg d’aquesta legislatura.

Amb aquest motiu l'Entesa Catalana de Progrés ha convocat per a demà, dimarts 12 d'abril, a l'Hotel Tryp Atocha de Madrid, a les 12.00, una roda de premsa conjunta amb Izquierda Republicana, que ha col·laborat en la preparació d'aquesta moció que ha presentat el nostre grup a la Comissió de Defensa del Senat

Hi intervindran Carles Bonet (ERC) i Ramón Aleu (PSC), portaveus de l'Entesa, Isabelo Herreros, secretari general d'Izquierda Republicana, i Gabriel Cardona , professor d'Història Contemporània i antic membre de la Unió Militar Democràtica. També és previst que hi assisteixi Xavier Hernández, historiador i director general de Recerca de la Generalitat.

A continuació podeu llegir la nota de premsa de l'Entesa.

(La foto Cibeles republicana és d'aquest web.)

ENTESA CATALANA DE PROGRÉS DEMANA AL GOVERN UNA LLEI PER A LA REHABILITACIÓ DELS MILITARS REPUBLICANS

A la moció, presentada a la Comissió de Defensa del Senat, la Entesa demana que, mitjançant una llei, es reconegui la graduació i els honors dels militars que es van mantenir fidels a la República.

La Entesa considera ja és hora de rehabilitar a militars com els generals Batet, Aranguren o Escobar, entre molts d’altres, afusellats pel jurament de fidelitat a la República i també a tots els que, com ells, foren esborrat d’un exèrcit al que van servir amb fidelitat i honor.

La Entesa Catalana Progrés ha presentat una moció a la Comissió Entesa demana que aquest benefici s'apliqui a tots els militars professionals lleials a la República , amb la reconstrucció de les seves fulles de serveis. Així mateix, es deuria reconèixer la condició de militars i els seus corresponents ascensos, als beneficiats de les sentències obtingudes per demandes personals o col·lectives. També la iniciativa recull la corresponent rehabilitació de tots ells amb tots els efectes de condecoracions i honors militars.

La Entesa Catalana Progrés insta, finalment, al Govern que, en el projecte de llei, es recuperi la memòria dels militars professionals que van defensar la legalitat republicana amb la inclusió en el text dels nom dels comandaments de les Forces Armades, sacrificats per negar-se a subvertir l'ordre constitucional en els primers dies de la revolta del 18 de juliol de 1936. En aquest sentit, cal recordar que la majoria de capitans generals de les regions militars es van mantenir fidels, entre ells, el general Batet, capità general de Burgos, o els generals Aranguren i Escobar, que comandaven la guàrdia civil de Barcelona al 18 de juliol. Aquest últim punt té per objecte que la història i les futures generacions sàpiguen que la cadena de comandament de l'Exèrcit espanyol, gairebé en la seva totalitat, va ser lleial a legalitat i la legitimitat republicana.

Amb la creació de comissió Interministerial per a l'estudi de la situació de les víctimes de la guerra civil i el franquisme, mitjançant Decret de 10 de setembre de 2004, el Govern s'ha fet ressó de la demanda social de reparació jurídica i moral dels quals van ser afusellats, empresonats o obligats a l'exili, per defensar un règim constitucional. Tanmateix, la Entesa Catalana Progrés considera que aquesta necessitat no ha estat satisfeta i a més, en les Forces Armades no s'ha superat i corregit convenientment la imatge de “traïdors” dels militars lleials a la República la Segona Guerra Mundial.

(Nota: Disposem de la llista de militars que podrien ser beneficiaris d’aquesta iniciativa.)

Narcís-Jordi Aragó parla a la seva columna d'avui al Punt de "la tradicional acció repressora de l'Església catòlica contra la lletra impresa" i en posa uns quants exemples. Només hi afegiria que posats a condemnar llibres resulta sorprenent, o no, que no posessin a l'Índex Mein Kampf (La meva lluita) d'Adolf Hitler, publicat el 1924, i constantment reeditat en els anys següents, mentre el famós Index de llibres prohibits s'anava engruixint amb obres com les de Bergson o de Sartre o de Moravia. Hitler que, d'altra banda, tampoc mai no fou excomunicat.

Ja ha passat el ruixat. Davant d'aquests fenòmens político-religiosos-mediàtics de masses i de pensament únic majoritari, sovint em sento com el protagonista de la cançó de Brassens La mauvaise reputation:

Au village, sans prétention,
J'ai mauvaise réputation.
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi
Je pass' pour un je-ne-sais-quoi!
Je ne fait pourtant de tort à personne
En suivant mon chemin de petit bonhomme.
(...)
Je ne fait pourtant de tort à personne,
En suivant les ch'mins qui n'mènent pas à Rome>,
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout l'mond' viendra me voir pendu,
Sauf les aveugles, bien entendu.

A més de les preguntes sobre les línies elèctriques, aquesta setmana he entrat aquestes altres preguntes al govern de l'Estat sobre l'antiga N260 a la Garrotxa, sobre la carretera de Puigcerdà a Bellver de Cerdanya i sobre la salvaguarda d'un pont històric que pot veure's afectat per les obres a l'antiga NII a Riudellots de la Selva:

¿Quina previsió té el govern pel que fa al traspàs, a la Generalitat de Catalunya i/o als Ajuntaments, de la titularitat de diversos trams de l’antiga carretera N260 a la comarca de la Garrotxa (Girona) un cop s’hagin enllestit les obres de l’autovia A26?

¿Quines inversions té previstes el govern per al correcte condicionament de diversos trams de l’antiga carretera N260 a la comarca de la Garrotxa (Girona) un cop s’hagin enllestit les obres de l’autovia A26?

¿Quina previsió té el govern per millorar la carretera entre Puigcerdà i Bellver de Cerdanya (N-260)?

¿Quina previsió té el govern pel que fa a salvaguardar l’antic pont del camí Ral del municipi de Riudellots de la Selva, considerat de valor històric per l’Ajuntament, i que pot resultar afectat per les obres de desdoblament de la carretera A2 (antita NII)?

Dimecres, 6 d'abril, el president de la Generalitat va venir al Senat on es va entrevistar amb el president del Senat, Javier Rojo, a qui va expressar la necessitat que tirés endavant la reforma del Senat per transformar-lo en una cambra territorial, "tipus Bundesrath alemany", ens va dir després, en una breu trobada amb els senadors de l'Entesa Catalana de Progrés, expressió del tripartit al Senat. En la conferència conjunta que va fer amb Rojo es van limitar a explicar la normalitat de la presència del president de Catalunya al Senat, que havia generat una immensa expectació entre els mitjans de dcomunicació, i a exposar l'acord bàsic entorn a la necessitat que el Senat sigui la cambra de les autonomies, però sense anar més enllà.

Dimecres de la setmana entrant, 13 d'abril, aquest cop al Palau de la Generalitat i amb menys presses, hi haurà una trobada dels senadors de l'Entesa amb el president de la Generalitat per exposar-li precisament els punts de vista de l'Entesa sobre la reforma del Senat.

Tenint en compte la posició d'ERC d'oposició a la construcció de la línia de 2x400.000 volts entre Baixàs i Bescanó i l'exigència que es compleixi el que diu el Pacte del Tinell (origen del govern tripartit): "establir mecanismes que evitin la construcció de línies d’alta tensió fins que s’hagi finalitzat el nou Pla Energètic de Catalunya, excepte les que siguin valorades com a imprescindibles per a la implantació de transport ferroviari”, i amb la finalitat de prendre noves iniciatives amb la màxima informació, he presentat aquestes quatre preguntes al govern de l'Estat:

¿Quines línies de transport elèctric d’alta tensió hi ha actualment en funcionament a Catalunya i, específicament, a la província de Girona, amb especificació de les seves característiques tècniques, del seu traçat, de les zones que serveixen, de la seva antiguitat i de les previsions per a la seva modernització?

¿Quins usos justifiquen la línia elèctrica a 132 kV (futures SE Alt Empordà –Figueres Sud– i SE Els Límits –La Jonquera– de la empresa FECSA-ENDESA) paral•lela a la via del TGV i que, segons el projecte, s’estendría entre Santa Llogaia (Alt Empordà, Girona) i la població del Pertús, a l’Estat francès? ¿Quins d’aquests usos justifiquen la seva tramitació per via d’urgència?

¿Quina previsió té el govern pel que fa a una adaptació futura de la línia elèctrica a 132 kV, projectada paral•lela a la via del TGV entre Santa Llogaia (Alt Empordà, Girona) i la població del Pertús, a l’Estat francès, com a línia a 400 kV que formaria part del traçat de l’anunciada línia a 400 kV entre Sentmenat (Barcelona), Bescanó (Girona) y Baixàs (Estat francès)?

¿Per quin motiu, en el projecte de línia elèctrica a 132 kV, paral•lela a la via del TGV entre Santa Llogaia i la Jonquera (Alt Empordà, Girona), l’estudi d’impacte ambiental ha estat redactat per Red Eléctrica de España, malgrat ser promotora de la línia i part interesada, i no pel Ministeri de Medi Ambient?

Ahir, 6 d'abril, al Ple del Senat vam assenyalar la necessitat que en temes com el de la normalització de l'ús de la llengua catalana els partits catalans vagin units sempre que sigui possible i subratllàvem que l'origen de la proposició de Lei que havia presentat CiU al Senat sobre l'ús del català en les denominacions de persones jurídiques en realitat era ERC i el Ple del Parlament de Catalunya.

Aquí podeu veure com ho reflecteix El Punt d'avui, 7 d'abril.

Avui al Ple s'ha pres en consideració una Llei amb aquesta finalitat. S'ha aprovat per unanimitat i ara seguirà el seu tràmit al Congrés de Diputats i, després, tornarà al Senat per a la seva aprovació definitiva.

Com veureu, si a continuació llegiu la meva intervenció, dedicada a Francesc Ferrer i Gironès, he polemitzat amb CiU per la seva apropiació d'iniciatives que ja havien estat debatudes i assumides per tots els grups al Parlament de Catalunya, sense ni citar-ne les fonts en l'exposició de motius.

Intervenció en el Ple del 6 d'abril de 2005:

Gràcies, senyor president, senyores, senyors,

Permetin-me que dediqui la meva intervenció al senyor Francesc Ferrer i Gironès, senador de 1977 a 1993, que el 7 de maig de 2002, com a representant del Parlament de Catalunya va presentar aquesta mateixa proposició de Llei, de la qual era autor, al Congrés de Diputats i deia: “la proposta que presentem es basa en el principi que el català i el castellà han de ser iguals; iguals quant a drets i deures dels ciutadans”.

Me repito y continuo en castellano, como siempre a la espera de esta igualdad que normalice el uso de todas nuestras lenguas en esta Cámara.

Permítanme, decía, que dedique mi intervención al señor Francesc Ferrer i Gironès, senador de 1977 a 1993, que el 7 de mayo de 2002, como representante del Parlament de Catalunya, presentó esta misma proposición de Ley, de la cuál era autor, en el Congreso de los Diputados i decía:

“la propuesta que presentamos se basa en el principio que el catalán y el castellano han de ser iguales; iguales en cuanto a derechos y deberes de los ciudadanos”.

Y continuaba, “este principio republicano (…) ser iguales ante la ley, por lo que respecta a las lenguas, no se ha hecho realidad aún y no está vigente en nuestra circunstancia jurídica”. “¡Ojalá (…) que sea esta la última vez que tengamos que venir aquí a proponer modificaciones de ley!”, decía nuestro ilustre amigo.

Pues ha sido que no. Otra vez tenemos sobre la mesa en las Cortes esta proposición de Ley, que fue aprobada por unanimidad en el Parlament de Catalunya, en diciembre de 2001.

La proposición de una ley que simplemente pretende que las denominaciones de las personas jurídicas civiles y mercantiles se puedan traducir a cualquiera de las lenguas oficiales, que simplemente una empresa pueda denominarse con todas las de la ley en catalán societat anònima, societat limitada, etc., o en sus equivalentes en basco o en gallego.

¿Es una menudencia?

Si lo es, entonces es una mezquindad que se nos haya negado y se nos niegue aún este derecho.

Si no lo es, i no lo es porque son cientos de menudencias como estas las que están ahogando nuestras lenguas desde hace demasiados años, entonces es una maldad, una perversidad, que ningún demócrata debe tolerar. Una perversidad digna continuadora, como nos recordaba en su día el señor Ferrer i Gironès, de la recomendación que el fiscal general del Consejo de Castilla hace al Rey Felipe V, en 1715, para que los corregidores introduzcan la lengua castellana en nuestro país, Catalunya, dando, según su expresión, “las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Ante estas cuestiones hay un consenso inmensamente mayoritario en la sociedad catalana, y el Parlament de Catalunya lo ha ido reflejando fielmente.

Por eso mismo, esta proposición de Ley, que se tramito en el Parlament de Catalunya a iniciativa de Esquerra Republicana de Catalunya, firmada en julio del 2000 por los diputados Francesc Ferrer, Josep Bargalló, Pere Vigo, Joan Ridao y Jordi Ausàs, y que hicierón suya todos los grupos del Parlamento de Catalunya, y que por lo tanto también es nuestra, de Entesa Catalana de Progrés, y no de un solo grupo, nos hubiera gustado que hubiera llegado a las Cortes, tal como lo hizo en la anterior legislatura.

Sin embargo el ilimitado afán de protagonismo de algunos ha hecho que llegará a las Cortes por otros derroteros, seguramente legítimamente, pero no entendiendo que en estas cuestiones tan fundamentales como son las de nuestra lengua lo mejor es que vayamos unidos desde el Parlament de Catalunya siempre que sea posible.

Titulares como este del diario El Punt de hoy que reza “CiU reclama al Senat que les persones jurídiques puguin traduir el seu nom”, reflejan ese afán mezquino de protagonismo.

Es legítimo y me parece bien que ustedes hagan suya esta proposición de Ley pero lo lógico, lo más honesto y transparente, señores, es que en la exposición de motivos ustedes hubierán citado la fuente, el origen de esta proposición de Ley, que evidentemente tienen más fuerza contando como contaba con el aval del Parlament de Catalunya.

Literalmente esta es la misma proposición de la cámara catalana, levemente actualizada en algunos ejemplos de la exposición de motivos y levemente modificada en su artículo segundo para precisar que la bonificación en el cálculo de los honorarios de los fedatarios públicos será del 75%. Bien.

Puestos a mejorar además de esta sugerencia del portavoz del PNB cuándo se debatió en el Congreso su toma en consideración en la anterior legislatura también se habrían podido recoger algunas otras (por ejemplo sobre las abreviaturas de estas denominaciones en euskera).

Evidentemente, votaremos a favor de la toma en consideración, no solo felicitandonos por la unanimidad lograda en este trámite, sino con la esperanza de conseguir que en su debate las enmiendas de los grupos mayoritarios no vengan a desnaturalizar su propósito que no es otro que, en esta cuestión de las denominaciones de las personas jurídicas civiles y mercantiles, permitir a los ciudadanos catalanes, valencianos y mallorquines, y a los vascos, y a los gallegos, el ejercicio de su derecho a usar su lengua.

Moltes gràcies, senyor president.

Aquí podeu accedir a la iniciativa del Parlament de Catalunya i a tot el tràmit que seguí.
Aquesta és la proposició de Llei presa en consideració al Senat el 6 d'abril de 2004.

Avui, després d'un breu debat, la mesa i la junta de portaveus del Senat han decidit proposar al Ple fer un minut de silenci amb motiu de la mort de Carol Wojtila, cap de l'església catòlica.

Al nostre grup parlamentari, l'Entesa Catalana de Progrés, pel que he pogut copsar, l'opinió majoritària, m'atreviria a dir, unànime, és que la religió és un assumpte privat i ha d'estar totalment desvinculada de les institucions públiques, de l'Estat. És per això que, excepte tres o quatre, els senadors del nostre grup no han estat en el Saló de Plens durant el minut de silenci proposat pel president.

(Des d'aquí podreu veure el vídeo del Ple del 5 d'abril, quan estigui disponible.)

La veritat és que això del minut de silenci, que també es farà al Congrés de Diputats, no és més que una manifestació més del pes que segueix tenint l'església catòlica en les institucions de l'Estat.

Des de l'Entesa, fa un temps que s'està intentant tirar endavant una simple comissió parlamentària d'estudi sobre la laicitat de l'Estat i com regular-la (regulació que, per exemple, es va revelar particularment necessària quan després dels atemptats de l'11 M es va fer un homenatge a les víctimes totalment confessional catòlic, fora de lloc perquè l'Estat no és, no hauria de ser, confessional i, encara més, atesa la pluralitat de sensibilitats i creences que hi havia entre les víctimes i els seus familiars), però no ens n'acabem de sortir per l'oposició dels uns i les ambigüitats, les pors... dels altres.

El 30 de març, a més del director general d'Arts Escèniques i Música de l'Estat (vegeu aquí), va comparèixer també a la Comissió de Cultura del Senat, Fernando Lara, director del Institut de Cinematografia i de les Arts Audiovisuals. Tenint en compte que fa molt poc que ha ocupat el càrrec, en substitució de Manuel Pérez Extremera, actual director de TVE, i que al febrer el Senat ja va debatre i aprovar una moció sobre cinema, se li van formular poques preguntes i se'l va convocar perquè vingui al Senat d'aquí a 9 mesos a presentar el Pla de suport al cinema.

A continuació podeu llegir la meva intervenció i les respostes del director general (si voleu podeu consultar tot el diari de sessions aquí):

Benvingut, senyor Lara, el saludo cordialment en nom de l'Entesa Catalana de Progrés, i començo en català dient-li que si el cine europeu i el cine espanyol necessiten protecció i suport de l'Estat, és fàcil imaginar com necessita el cinema català un suport encara més decidit de l'Estat.

Le saludo cordialmente y espero que entienda que haya empezado en catalán afirmando que, si el cine europeo y el cine español necesitan protección y apoyo del Estado, es fácil imaginar cómo necesita el cine catalán un apoyo aún más decidido del Estado, que tiene la obligación constitucional de proteger y promover las manifestaciones culturales de nuestras lenguas y que administra unos fondos que son patrimonio de todos. En este sentido me ha sorprendido que en el decálogo final que nos ha anunciado no estuviera este punto. Me imagino que es un lapsus porque en estos diez puntos no he encontrado un apoyo explícito a la producción en las otras lenguas, que, en cambio, está en la moción que aprobamos todos a propuesta del Partido Popular, y especialmente la necesidad de un apoyo específico tanto como lo necesita el cine independiente justamente por el encuentro de dificultades parecidas, reseñadas en su intervención y, sin embargo, ha habido otros momentos en que sí ha expresado esto. Por ello me gustaría que en este decálogo constara este punto.
De hecho también se ha referido usted, al principio de su intervención, a que el cine es la expresión decisiva de la diversidad cultural, pero me ha parecido que usted lo ha dicho refiriéndose implícitamente al cine norteamericano, al fenómeno de la globalización, pero este mismo fenómeno lo vivimos a una escala menor en relación justamente con las dificultades inmensas que encuentran, por ejemplo, las producciones catalanas, que no llegan al 3 por ciento de presencia en las salas en Cataluña mismo, cosa que evidentemente es totalmente anormal incluso atendiendo a la situación lingüística en Cataluña. Por tanto, en este sentido sería importante que desde el Estado hubiera un apoyo.
Yo quisiera insistir en dos puntos de la moción que aprobamos en Pleno:
el primero es que insistíamos en la colaboración con los gobiernos de las comunidades autónomas, es decir, que este plan se redacte en colaboración con estos gobiernos, cosa que supongo que tendrán en cuenta, y, segundo, cuando el punto 5 de dicha moción se refiere al apoyo a las producciones cinematográficas que reflejen esta realidad pluricultural, y las producciones en catalán, euskera y gallego --y lo digo así directamente, no con eufemismos--, y cuando en la moción se dice producciones --imagino que éste es el sentido que quería darle el señor Van-Halen cuando la redactó-- creo que se referirá no sólo a la producción, a la distribución sino también a la exhibición, y será un poco el concepto general de cinematografía y, por lo tanto, cuando estamos hablando de apoyo a estas producciones en estas lenguas, nos estamos refiriendo al conjunto de los factores que intervienen en el fenómeno de que finalmente nuestro cine llegue a su público, porque éste es el problema principal que tenemos.
En esta moción falta un punto que usted ha recogido bien, pero es bueno que yo lo subraye porque era una propuesta mía que luego el Partido Popular no quiso aceptar porque decía que la ministra ya lo había sostenido suficientemente, que es justamente todo el tema del 5 por ciento de las televisiones y la necesidad de que haya mucha trasparencia, es decir, que hay que inventar un mecanismo --y es muy importante-- de control en el que haya participación de todo el mundo, de todo el sector, que haya mucha trasparencia y que las inversiones --este 5 por ciento-- tengan en cuenta también los distintos centros de producción cinematográfica; es decir, en España tenemos actualmente un crecimiento espectacular de Madrid en las últimas décadas, hay un centro de producción muy importante en Madrid, un segundo centro en Barcelona, luego tenemos un avance importante en Valencia y también la producción en Galicia. También en la distribución de estos fondos sería importante que hubiese una cierta voluntad de promover estos centros de producción cinematográfica que son muy importantes para el conjunto del Estado.
Finalmente, quiero anunciarle, supongo que usted lo hará, que evidentemente dentro de nueve meses --ya ha pasado uno-- pediremos su comparecencia justamente para que nos explique ampliamente el cumplimiento de esta moción.
Unicamente quería terminar leyéndole tres puntos de unas «Converses de cinema català», que se hicieron en junio por parte de representantes del sector; hay algunos que se refieren a la realidad catalana, pero otros se refieren en realidad al conjunto del Estado. Son propuestas que hace el sector de Cataluña que dicen: Potenciar la formación cinematográfica en los diferentes ámbitos educativos, desde la introducción del cine y lo audiovisual en la educación obligatoria hasta la formación superior especializada y el reciclaje profesional.
Segundo punto: Fomentar las actividades vinculadas a la dimensión cultural del cine con la recuperación, conservación y difusión del patrimonio, la investigación teórica e historiográfica y la crítica especializada.
Tercer punto: Prestar especial atención al desarrollo de las PYME del sector --usted se ha referido a ello al hablar de las productoras independientes-- precisamente en relación con dichas productoras.
Finalmente --y este punto me parece muy importante que, si es necesario, se estudie cómo se puede hacer--, propiciar un pacto estatal para la cinematografía y lo audiovisual que garantice, entre otros aspectos, la presencia en las televisiones de ámbito estatal de las diferentes cinematografías, refiriéndose justamente a la catalana, valenciana, gallega, etcétera.
Muchas gracias. «Moltes gràcies.»

Resposta del director general a les meves paraules:

Tenemos sensibilidad suficiente en el ICAA, en el Ministerio de Cultura para aquellas producciones que son en lenguas que no son el castellano. Y contesto con esto también, en parte, al señor Bofill. Yo creía haber reflejado --a lo mejor me he expresado mal en mi intervención-- que había una parte de una serie de beneficios que recibían las películas en lengua que no fuera el castellano y en dos vertientes, tanto en la de producción para la amortización del 33 por ciento con unas recaudaciones menores de taquilla como también en los criterios de la cuota de pantalla, de la exhibición. No me hace falta citar en cada caso que lo hacemos en colaboración con las comunidades autónomas. A mí eso me parece un vicio centralista, con perdón. Evidentemente que estamos en contacto con las comunidades autónomas. En este país ya no se puede hacer política, ni se puede vivir en el mejor sentido de la palabra, ni se puede tener las relaciones lógicas sin tener en cuenta a las comunidades autónomas porque son parte decisiva del Estado y sin ellas sería absolutamente ilógico legislar. Y si no me refiero en cada línea a que hay una colaboración, una comunicación, una manera de hablar con la comunidad autónoma, es porque me parece que es un poco obvio porque lo hago porque creo que es el espíritu del tiempo que debemos desarrollar.

"Manresa va homenatjar ahir els 296 soldats republicans que hi ha enterrats a la fossa militar del cementiri municipal, amb l'assistència de nombrosos familiars i d'autoritats. Organitzat per l'Ajuntament de Manresa, va ser un acte solemne de reconeixement a republicans de diferents indrets de l'Estat, el nom dels quals va fer públics l'any passat l'historiador manresà Joaquim Aloy." Així comença una notícia del diari Avui del 4 d'abril (la podeu veure completa aquí). En la llista de joves soldats republicans, hi figura Joan Galceran i Aiguaviva, de Torroella de Montgrí. Suposo que era germà de Maria Galceran i Aiguaviva, que vaig poder conèixer com a funcionària de l'Ajuntament de Torroella de Montgrí. La Maria segurament es va haver de mossegar la llengua en públic moltes vegades, però quan tingué l'ocasió durant els primers anys del canvi democràtic va ser de les primeres persones a escriure documents en català a l'Ajuntament; són seves les transcripcions a mà de les actes municipals en els llibres oficials d'aquest període.

Aprofito per sumar-me a l'homenatge al torroellenc Joan Galceran i als joves que van morir defensant la República i les llibertats que havia aconseguit Catalunya.

El 30 d'abril participaré, representant ERC, en les Jornadas Internacionales por la Recuperación de la Memoria, que organitza la Asociación para la Recuperación de la Memoria Historica de Mérida y Comarca del 28 d'abril a l'1 de maig. Encara no en tinc el programa definitiu, però us puc avançar que entre altres hi haurà aquests blocs temàtics: Història i memòria, Dones i memòria, Llibres i memòria, Mitjans de comunicació i memòria, Mitjans tècnics i recuperació de la memòria, Llocs de la memòria i Política i memòria, en el qual hem estat convidats a participar.

Dimarts, a Madrid, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb la coordinadora de les Jornades, Libertad Sánchez, una jove historiadora, que em va explicar les gestions que havia fet personalment perquè hi participéssim ja que estan molt interessats per la posició d'ERC a favor de la recuperació de la memòria històrica i perquè els sembla que serà una contribució més per trencar els tòpics ("no todos somos Rodríguez Ibarra") i posar de relleu els vincles entre Extremadura i Catalunya que ha creat l'emigració.

Tenint en compte que estan molt interessats també per les experiències concretes que tenim a Catalunya de recuperació de la memòria històrica de la República, de la guerra, de la repressió (especialment, pel que vaig intuir) i de la resistència antifranquista, qualsevol informació que em feu arribar serà ben rebuda.

Accés al web de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya

M'agraden el poemes d'Eugénio de Andrade. En rellegeixo i en llegeixo de nous, per a mi (m'acabo de comprar, en una edició bilingüe portuguès-castellà, Materia solar y otros libros, editat per Galaxia Gutenberg). En trobo d'altres a Internet.
Us ofereixo aquest dedicat al mes que encetem:

(El quadre és de Cezane)

Abril

Brinca a manhã feliz e descuidada,
como só a manhã pode brincar,
nas curvas longas desta estrada
onde os ciganos passsam a cantar.

Abril anda à solta nos pinhais
coroado de rosas e de cio,
e num salto brusco, sem deixar sinais,
rasga o céu azul num assobio.

Surge uma criança de olhos vegetais,
carregados de espanto e de alegria,
e atira pedras às curvas mais distantes
- onde a voz dos ciganos se perdia.

Vegeu a continuació la traducció en castellà i webs on trobareu poemes d'Eugénio d'Andrade, aquest gran poeta portuguès.

Abril

Juguetea la mañana feliz y descuidada,
como sólo la mañana puede juguetear,
en las curvas largas de esta carretera
donde los gitanos pasan cantando.

Abril anda a la suelta en los pinares
coronado de rosas y de celo,
y en un salto brusco, sin dejar señales,
rasga el cielo azul en un silbo.

Surge un niño de ojos vegetales,
cargados de espanto y de alegría,
y tira piedras a las curvas más distantes
- donde la voz de los gitanos se perdía.

Traducció feta amb aquest traductor automàtic portugès-castellà, que us pot ser útil per traduir els webs amb poemes d'Eugénio d'Andrade en portugès: A, B, C on n'hi ha més i també aquí D.

I aquí uns quants traduïts al català.

El 24 de març vaig participar, com a senador d'ERC dins l'Entesa Catalana de Progrés, en la inauguració d'unes jornades esportives, organitzades des del grup de joves de la secció de Girona de l'Associació de Diabètics de Catalunya, en què van participar més de cinquanta joves diabètics de tot l'Estat.

El Punt datat de l'1 d'abril es fa ressò d'aquestes primeres jornades esportives per a joves diabètics.

Jo mateix sóc diabètic de tipus 2, i malhauradament tinc altres familiars amb diabetis, per això ja fa uns mesos em van demanar si estava disposat a concedir una entrevista a la revista Autocontrol (finançada per la casa Bayer) ja que és important per a les persones afectades veure que es pot fer una vida activa encara que se sigui diabètic. Aquí, en el núm. 16 de juliol a octubre de 2004, podeu llegir aquella entrevista.

D'altra banda, he fet diverses gestions a demanda de l'Associació de Diabètics, entre les quals una pregunta al govern i contactes amb el Director General de Trànsit perquè les renovacions del permís de conduir no fossin anuals per als diabètics sinó cada quatre tal com ja s'havia pactat feia anys, però no s'acabava de concretar en una modificació de la normativa (vegeu aquí). Finalment el nou Reglament de Conductors ha incorporat aquesta demanda, que, malgrat tot, no acaba de resoldre el problema, perquè l'objectiu és que no hi hagi discriminació. En tornarem a parlar.