Avui, 23 d'abril, Sant Jordi i aniversari de la mort de Josep Pla, participo en les dotze hores de lectura continuada d' El quadern gris de Josep Pla, una bona pensada de l'Ajuntament de Palafrugell. La família Pla, l'avi Pla, en Josep Pla i el seu germà Pere, havien tingut força relació amb el meu besavi (l'avi Rajoler) i el meu avi Miquel. El pare de Josep Pla i l'avi Rajoler havien coincidit en les comunitats de regants favorables al conreu de l'arròs al Baix Empordà, enfrontats al marquès de Rubert de Torroella, i havien tingut negocis conjunts, com explotar unes pinedes que tenien a Aigua Gelida o una bòbila a Palafrugell. Ara, repassant papers de Josep Pla, he trobat aquest curiós recull de referències als Bofill de Pals en l'obra de Pla:

“¿Què s’ha fet de la família Fort, de Pals, que tingué una importància tan comprensiva? ¿I de la família del senyor Bofill (a) Rajoler, que fou un dels xerraires més importants de les fires i mercats d’aquest país, terrible anticlerical, admirador de “Dominicales del libre pensamiento” de Nakens i ateu indescriptible?” (OC 44, p. 301)

“L’establiment (la fonda de l’Estrella de Palafrugell, dirigida per la senyora Tona), típic de l’època de les tartanes (...). A la taula rodona –pensió completa, tres pessetes–, s’hi aturava la flor i nata de l’art de la roda, i els dijous, que a la vila era dia de mercat, menjaven a la fonda el senyor Forgas de Begur, el Rajoler de Pals, el vell Tell de Sant Feliu, que era considerat el millor dentista del rodal, de vegades el criminalista de la Bisbal i els corredors de taps de totes dues bandes de la Gavarra.” (“El meu poble”, dins El meu país, OC 7, p. 585)

“Quan Cánovas del Castillo projectà, a través de la retauració, sobre el país, el gruix considerable de l’època boba, els esperits avançats del rodal –els autèntics federal dogmàtics– feren una viu-viu que, en determinats casos, tingué la seva importància. A Pals, hi existí un apotecari, el senyor Desideri Ferrer, que tingué la farmàcia al carrer de Samària, i el domicili en el mateix establiment (...) tractà de demostrar que l’esperit és perfectament materialitzable. Així, organitzà una sèrie de sessions relativament públiques per demostrar-ho –les celebres sessions espiritistes que tingueren tanta anomenada, i de les quals jo no he conegut més (a Barcelona) que les escorrialles (...) vers 1916. (...)

“Un dels assistents a les sessions espiritistes de l’apotecari (el senyor Ferrer de Pals) fou un petit propietari rural de la població, el senyor Bofill Pericay, que era més jove que el senyor Ferrer i es trobava situat, políticament i sociològicament parlant, molt més avançat que ell. El senyor Bofill, que vaig conèixer molts anys després, quan la gent començava de dir-li l’avi Bofill o l’avi Rajoler, que posseïa una bòbila de rajols i per això li deien Rajoler, es trobava llavors en una situació personal caracteritzada per un anticlericalisme violent. Era un recalcitrant contrari a les cerimònies religioses, no s’agenollava quan passava Nostre Senyor, s’enfonsava la gorra quan venia la Custòdia i era l’únic subscriptor, a l’Empordà, de la revista de don José Nakens, titulada “Las Dominicales del Libre Pensamiento”, paper que editaven a Madrid. Era un xerraire copiós i de gran amenitat, admirable dosificador de la seriositat i de la ironia, d’una dialèctica sovint genial –un xerraire de poble molt cultivat, de mercat setmanal i de la tertúlia que a la carretera se solia fer a cal ferrer. Era a més a més un bon home a carta cabal, destinat a no fer mai cap bon negoci i a anar pelat sistemàticament. Aquestes característiques, les tenia tan marcades, que és segur que, si no hagués estat per la seva esposa, la senyora Consuelo, que portava la casa admirablement i tenia un excel·lent galliner, l’avi Bofill hauria passat llargues temporades de gana literal i precisa. A l’Empordà es troben de vegades aquesta classe de persones fascinades per les seves pròpies paraules, emportades per la sonoritat que exhalen i que quan hi són posades no pensen en res més. Els divendres, mercat a la Bisbal, el senyor Bofill Pericay se situava en un cafè de sota les voltes a quarts de nou del matí, i a les dues quarts de tres de la tarda encara xerrava sense parar ni un moment. Hi hagué mercats que passaren per la seva taula més de cent cinquanta persones de totes les edats, condicions i pobles del país, persones que havien tret del mercat el corresponent rendiment i que consideraven que anar-lo a veure formava part de les seves entrades del dia. L’únic que se’n tornava a casa sense haver fet res era l’avi Rajoler.

“A Pals, es digué reiteradament que la posició del senyor Bofill davant les sessions espiritistes de l’apotecari era de franca i sorollosa ironia. Aquest és un fet, però, que no seria pas fàcil d’aclarir. Si s’ho agafà de broma o seriosament, no crec que ningú ho pogués establir mai concretament, perquè a les sessions no manifestà mai els seus sentiments externament. El vicari solia dir que, si el senyor Ferrer era un materialista disposat sempre a creure les més grans animalades, el senyor Bofill era un materialista que no creia en res. Aquesta frase, però, explicava ben poca cosa –almenys pel que es refereix al Rajoler. Davant les històries espiritistes, no féu mai cap comentari, fou un espectador absolutament callat i passiu, i això fou degut, potser, al fet que el senyor Ferrer tenia un germà a Girona, que era funcionari del Servei Forestal, i davant aquest fet considerà que el funcionari era intocable perquè aquesta oficina fou per ell digna del més gran respecte i admiració perquè sempre hi tingué pendent una qüestió o altra. Amb el funcionari esmentat, hi estigué sempre molt bé.

“Es pot afirmar, en tot cas, que l’obsessió permanent del senyor Bofill Pericay fou la instrucció. La cultura, la difusió dels coneixements. Quan posà algun cabell blanc i la seva passió anticlerical no li fou tan urgent, la cultura, les escoles, la cultura del poble, esdevingué per a ell una persistent qüestió. A través de la seva dialèctica, ocupà moltes hores del seu dia. Era la clau del país, la condició del fet d’anar bé o d’anar malament. No pogué, potser per raons econòmiques, donar estudis al seu fill Miquel, però el senyor Miquel Bofill donà carrera a tots els seus quatre fills: la noia seguí la carrera de Farmàcia i els nois foren respectivament mestre, advocat i metge. L’avi Bofill en tingué una gran satisfacció, com és naturalíssim. Ara, si les sessions espiritistes foren per a ell una cosa lligada amb la cultura o una impressionant collonada, seria, repeteixo, molt difícil d’establir, perquè, una possible susceptibilitat del sobrestant ho impedí sempre, potser. La impressionant lligada que en l’esperit d’aquell home es produí entre la cultura i el desori comercial i administratiu és una de les coses més curioses que he vist en la vida.

“El senyor Bofill Pericay era un home petit, amb un punt de ventre, més aviat rogenc –pastanaga dens–, amb unes faccions plenes de vida, amb una barbeta sal i pebre que de vegades inspirava confiança i de vegades tenia un punt de mefistofèlic. Tenia els ulls i la gesticulació persuasius. Era home de gorra grossa, bastó rural i rellotge de plata gros, amb una cadena sobre l’armilla. Quan es mirava l’arcaic i considerable artefacte semblava que s’havia tret alguna cosa de dins. Era caminador, molt resistent, vital, menjador, i no li feia por res. Entrava en les coses que se li anaven presentant a tota vela sense pensar en les conseqüències. No donà mai importància a la seva situació econòmica, i la dialèctica li donava recursos per anar trampejant la trista vida. Arribava, però, un moment que la persistència de la confusió l’engavanyava, i llavors li agradava canviar de problema i es feia voleiadís: semblava llavors que havia fugit coixejant una mica, que era la seva manera de caminar habitual. S’havia construït una barraca sobre els rocs de Punta Espinuda amb quatre totxos i dues teules de la rajoleria, i de vegades, els diumenges, hi anava a fer l’arròs amb la enyora Consuelo i un amic o altre. Hi convidava sovint al senyor Ferrer, l’apotecari. (...).” (OC 12, Notes disperses, p. 465-469)

(“Que aquestes notes són un complement d’”El quadern gris” sense el dogal de la cronologia, podria ser evident” p. 8)

12 d'abril de 1931, Esquerra Republicana de Catalunya guanya les eleccions municipals a Catalunya. 14 d'abril de 1931, Francesc Macià proclama la República Catalana dins la Federació Ibèrica i marca el camí de la sobirania i de la transformació democràtica de les relacions entre els pobles de la península. Tres dies més tard, com un primer pas, es concreta un pacte que porta a la Generalitat de Catalunya dins la República Espanyola.

Llegeixo a La Vanguardia d'avui una entrevista amb en Joan Puigcercós que diu (les negretes són meves):

"–En el debate de investidura, ¿Hasta qué punto apretarán a Zapatero en la exigencia de apoyo al acuerdo del Govern de Catalunya?

"–Hay otro tema, que el catalán sea lengua oficial en Europa, y éste lo está llevando ERC en solitario. Creo que los partidos catalanes deberían implicarse en este tema. Hay una oportunidad de que el Gobierno español defienda al catalán y no la podemos dejar pasar. En el debate de investidura, será piedra principal. Alguien puede decir que es una frivolidad que la lengua pase por delante de las infraestructuras y de la economía. De eso tendremos ocasiones para hablar y eso no se improvisa. Durante esta legislatura, ERC se caracterizará también por la defensa de las libertades individuales, de los sectores con legislación desfavorable, de las pensiones y la educación, junto a la oposición al PHN."

Podeu llegir tota l'entrevista aquí.

El Consell Europeu que es va reunir a Brussel·les al final de març va demanar a la Presidència Irlandesa que reiniciés les negociacions formals per arribar a un acord sobre el Tractat Constitucional a tot estirar en el Consell Europeu de juny.

De moment, l’actual redactat del Projecte de Tractat diu que les llengües alemanya, danesa, espanyola, finesa, francesa, grega, anglesa, irlandesa, italiana, neerlandesa, portuguesa, sueca, txeca, estoniana, letona, lituana, hungaresa, maltesa, polonesa, eslovaca, eslovena seran les llengües de la Constitució Europea (Article IV-10). El català així en quedaria marginat, tot i que segons dades elaborades pel Patronat català pro Europa el català té en total 11,14 milions de parlants, més que no pas el txec (10,3), el portuguès (10 milions a Portugal), l’eslovac (5,4), el danès (5,3), el finès (5,2), el lituà (3,7), el letó (2,4), l’eslovè (2), l’estonià (1,4) o el maltès (0,4). Si no es modifica aquest article del Projecte de Constitució Europea, els catalans patirem una nova discriminació i la nova Europa tindrà una greu mancança democràtica, ja que en uns altres articles el Projecte de Constitució diu que els ciutadans de la Unió tindran el dret “de formular peticions al parlament Europeu, de recorrer al Defensor del Poble Europeu, així com de dirigir-se a les institucions i organismes consultius de la Unió en una de les llengües de la Constitució i de rebre una resposta en la mateixa llengua” i que “qualsevol persona podrà dirigir-se a les institucions de la Unió en una de les llengües de la Constitució i haura de rebre una resposta en la mateixa llengua”.

És per això que des d’ERC s’insiteix al nou govern socialista que tan bon punt prengui possessió mostri la seva anunciada sensibilitat envers la realitat plurilingüística de l’Estat espanyol i aprofiti el procés de negociació que hi ha obert des d’ara fins al juny per plantejar el reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea.

Una de les proposicions no de llei del grup d’ERC proposa que el Ple del Congrés de diputats insti el Govern espanyol a fer tot el que estigui en les seves mans perquè les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol passin a ser també llengües oficials de la Unió Europea, aprofitant el procés de negociació del text definitiu de la nova Constitució Europea. Aquesta finalitat es concreta en dues demandes concretes:
1. Inclusió de les llengües catalana, gallega i basca en el llistat de llengües recollit en l’article IV-10 del Projecte de Tractat pel qual s’institueix una Constitució per a Europa.
2. Fixació d’un estatus per a les llengües catalana, gallega i basca a Europa que permeti, com a mínim, la presència d’aquestes llengües en les sessions plenàries del Parlament Europeu, en la relació de la ciutadania i les institucions amb el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, en la relació de la ciutadania i les institucions amb la Comissió Europea, i en la publicació dels principals textos legals i de divulgació de la Unió Europea.

Aquesta setmana s’han fet públiques les primeres iniciatives parlamentàries dels diputats d’ERC, el contingut de les quals també defensarem al Senat els senadors d’ERC, al marge de les iniciatives que tirem endavant dins de l’Entesa Catalana de Progrés o individualment.

Són proposicions no de llei que s’han presentat perquè siguin debatudes i sotmeses a l’aprovació del Ple del Congrés amb aquestes finalitats:

1. Retorn dels arxius de Salamanca.
2. Compliment del principi d'Administració única.
3. Oficialització a Europa de les quatre llengües oficials a l'Estat.
4. Traspàs a la Generalitat de les competències pendents.
5. Reconeixement de les seleccions esportives catalanes.
6. Retirada dels recursos d'inconstitucionalitat interposats pel President del govern espanyol contra lleis aprovades pel Parlament de Catalunya.
7. Reforma o derogació de la LOCE.
8. Derogació de diferents mesures legislatives (per exemple sobre horaris comercials o la Llei d’Estabilitat Pressupostària).
9. Derogació del Pla Hidrológic Nacional.
10. Aturada de les obres del transvassament Xúquer-Vinalopó.

11. Millora de les comunicacions aèries amb les illes Balears.
12. Traspàs de les competències en immigració.
13. Increment de les pensions de viudetat.
14. Regulació del dret a l'avortament.
15. Regulació del dret a l'eutanàsia.
16. Millores tributàries a les famílies.
17. Ampliació del permís de maternitat/paternitat.
18. Establiment d'un permís de paternitat independent del de maternitat.
19. Increment del permís per naixement d'un fill/a.
20. Establiment d'una prestació per dependencia.
21. Establir ajudes que afavoreixin l'excedència i reducció de jornada per la cura d'un fill/a o familiar dependent.
22. Accés de la unió estable de parella o parella de fet al Registre Civil.
23. Reconeixement jurídic i professional dels homes i dones que es dediquen a la prostitució.
24. Equiparació de la situació dels treballadors autònoms amb els treballadors que cotitzen pel règim general.
25. Cessió dels terrenys públics de l’Estat als municipis.

I ben aviat se’n presentarà una altra per a la retirada de les tropes espanyoles de l’Irac.

Aquí podeu consultar el text de les proposicions en format pdf.

Finalment divendres 2 d’abril es va constituir el Senat espanyol, després d’haver fet els tràmits administratius (presentació de la credencial de la Junta Electoral provincial al Registre, etc.), que són els realment importants, i d’uns dies de negociacions complexes, que entre ERC i PSOE-PSC no es van tancar fins al vespre de dijous.

Ens vam reunir en l’antiga Sala de Plens del Senat, que té una semblança amb el parlament britànic, ja que hi ha unes fileres d’escons en una banda i unes altres a l’altra, confrontades i separades per un ample passadís central. A les entrades hi ha uns uixers que controlen l’accés, però amb molta professionalitat ja que no vaig veure que demanessin la identificació a ningú. A dins, un petit mercat de Calaf, amb uns aires de començament de curs escolar: salutacions entre coneguts, felicitacions, bromes, “te’n recordes de...”, etc. Tothom seu on vol, o on pot, ja que no hi ha uns llocs assignats i hi ha grups que des d’una estona abans han ocupat alguns escons més ben situats. En qualsevol cas hi ha una divisòria nítida entre els senadors del PP que ocupen les rengleres de la dreta de la presidència i tots els altres situats a l’esquerra, els sis de CiU s’han situat també a l’esquerra, però ja en un petit semicercle d’escons on acaba el passadís central, és a dir més cap al centre i més a prop del PP (fins ara que us ho descric no m’hi havia fixat).

Estem de cara als senadors del PP i ens observem mútuament, amb certa curiositat, sense massa simpatia, en algun cas amb certa sornegueria..., però amb la clara consciència tots plegats que haurem de trobar-nos amb més o menys freqüència durant els propers quatre anys i recordant allò de “lo cortés no quita lo valiente”. Reconeixem alguns personatges més coneguts de la vida política d’aquests últims anys. En Piqué, amb posat hieràtic, és l’únic senador català (és dels designats pel Parlament de Catalunya) a les files del PP.

Un cop constituïda la mesa d’edat, presidida pel més vell dels senadors -tothom comenta que és el sogre d’en Zaplana- comencen les votacions. Per la nostra banda, on estem més o menys barrejats socialistes, PNB, ERC, els dos senadors d’Iniciativa i l’únic del BNG, ens han distribuït des dels escons socialistes uns paperets amb el nom de Francisco Rojo. Ens van cridant d’un en un i donem la papereta al president que la diposita a l’urna. Recompte. Disciplina perfecta en allò que els del PP en diuen “el barullo” (la pluralitat del que no són ells), 128 vots per Rojo i 123 per a la candidata del PP (no sumen 259, perquè encara han de ser nomenats els senadors autonòmics d’Andalusia). Aplaudiments i felicitacions.

Segona votació, un nom a la papereta, Isidre Molas, socialista català, de l’Entesa, vicepresident primer amb 128 vots. La vicepresidència segona va ser per al PP amb 123 vots. Tercera votació, encara una altra vegada som tots cridats un per un, dos noms a la nostra papereta, Anasagasti (PNB) i Casas (CiU). Vam votar-los tots dos. Disciplinadament, molt, perquè això que CiU tingui representació a la mesa del Congrés i a la del Senat està molt per sobre del que podia esperar a la vista dels seus resultats electorals (tot això que li deuen al PSOE!). Escrutini, 128 per a Iñaqui Anasagasti i 124 per a Jordi Casas, 123 per als candidats del PP. Què ha passat? Senzillament que s’havia pactat que Anasagasti seria el secretari primer i Casas el segon, i per això es va acordar que dos senadors no votarien Casas per tal que no hi hagués un empat i s’hagués de repetir la votació. El que no estava previst és que per un error de comunicació entre els que ho van negociar el deixessin de votar dos d’un grup i dos d’un altre. En tot cas, contràriament el que diu una informació d’El País de dissabte, els vots dels senadors d’ERC van anar als dos candidats pactats.

Havien passat gairebé dues hores, en què hi va haver molta conversa de passadís, d’esco a escó, salutacions de cortesia, aplaudiments i felicitacions després de les votacions. En les files del PP enrocat a la dreta extrema, però que com a grup majoritari hauria pogut tenir la presidència amb una actitud més dialogant, es notava una certa tensió, però sense massa escarafalls ja que tot anava passant segons el guió que es coneixia per endavant.

Per fi arribava el moment de la presa de possessió formal amb el jurament o la promesa d’acatar la Constitució. Ho van fer els nous membres de la mesa i el nou president va demanar un minut de silenci en memòria de les víctimes dels atemptats de l'11 de març, que ens va tornar a tots a la part més crua de la realitat del món. Després, va continuar amb solemnitat l'acte.

El secretari primer, Iñaqui Anasagasti, ens anava cridant per ordre alfabètic, un per un, i el president, Francisco Rojo, ens llegia la fórmula de rigor, a la qual calia respondre amb el “sí, prometo” o “sí, juro”. Els d’ERC havíem acordat dir-ho en català (o valencià com vulgueu dir-ne), com van fer tots els senadors catalans i alguns de valencians –alguns del PP-, però dient “Sí, ho prometo, per imperatiu legal”. Una fórmula acceptada pel Tribunal Constitucional, que ens servia per evidenciar d’alguna manera el nostre republicanisme i el nostre independentisme, que no encaixen en l’actual Constitució, i per dir d’alguna manera la inutilitat d’un acte que s’assembla massa a la jura de los Principios del Movimiento del temps de Franco.
Els del PP van aprofitar-ho per muntar, ara sí literalment, un “barullo”, petit però, en foma de murmuris i alguna queixa en veu alta, cada cop que un dels senadors d’ERC passava davant d’ells quan tornava cap al seu escó. Finalment, poca cosa. La comprovació del que ja sabíem del PP: una intolerància visceral d’alguns, acceptada per alguns altres, davant de tot allò que és diferent o discrepant. Per reblar el clau, un senador del PP va intentar escarnir el nostre gest prometent “sin imperativo de ningún tipo y por convicción”; fórmula no reconeguda ni pel Reglament ni per cap sentència del Constitucional, però per a ells “ancha es Castilla” i s’ho permeten tot. El fet va ser rebut amb aplaudiments i expressions d’aprovació entre les files del PP.

Bé, que s’hi vagin acostumant, perquè mentre Catalunya formi part d’aquest Estat hauran de sentir com ens expressem lliurement i en la nostra llengua, sempre que puguem i que unes lleis i reglaments insuficientment democràtics no ens ho impedeixin.

Ens devem a la causa de la democràcia i de la llibertat a tot arreu, i especialment ens devem a Catalunya, al poble de Catalunya, als ciutadans de Catalunya i als nostres electors. El nostre compromís es defensar els grans eixos del programa amb què ens vam presentar, i ho farem democràticament, utilitzant tots els recursos legals al nostre abast, amb la paraula, el diàleg, la negociació i els necessaris pactes, és a dir amb l’acció política i legislativa democràtica.

Aquí podeu veure la composició del nou Senat i consultar el Reglament i altres documents.