Ara fa una setmana era a Guinea, com a representant de l’Entesa Catalana de Progrés en una delegació parlamentària que acompanyava el ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, junt amb un grup d’empresaris i un grup de periodistes. Tenint en compte les característiques de Guinea, excolònia espanyola governada per un dictador, Teodoro Obiang Nguema, qualsevol aspecte de les relacions amb aquest país, i més encara un viatge oficial, que inevitablement intentarà ser utilitzat pel règim en benefici propi, resulta delicat i polèmic.

En els orígens d’aquest viatge hi havia la voluntat del ministre Moratinos d’iniciar una nova etapa en les relacions amb aquesta excolònia espanyola (l’únic país de l’Àfrica que té com a llengua oficial i d’ús públic generalitzat el castellà) i, no és un secret per a ningú, per intentar equilibrar la influència política i econòmica determinant de França i dels Estats Units a Guinea, sense oblidar la xinesa i també la cubana i la russa, sobretot des que s’ha convertit en el tercer major productor de petroli de l’Àfrica Subsahariana (amb més barrils per càpita que l’Aràbia Saudita) i un subministrador de primer ordre de gas natural dels Estats Units (al voltant del 15% del total del gas natural consumit als Estats Units és d’origen guineà).

Qüestionat a la Comissió d’Afers Exteriors (el 23 d’abril de 2009, aquí trobareu el diari de sessions), pel senador basc Iñaki Anasagasti, en relació amb la pobresa i la manca de llibertats a Guinea (vegeu al peu la nota 1), el ministre Moratinos el va convidar a participar junt amb una delegació parlamentària en el viatge que comptava fer a Guinea i a comprovar in situ quina era la situació (vegeu la nota 2).

En aquest context, els grups parlamentaris del Senat van acceptar la invitació, mentre que, en el Congrés de Diputats, Izquierda Unida va declinar explícitament la invitació a visitar el país dominat per la dictadura d’Obiang i algun altre grup, com CiU, sense coordinar-se amb els seus homòlegs del Senat i sense explicitar-ho públicament s’hi van mostrar més o menys reticents (cal dir que fa uns mesos el Congrés havia protagonitzat un incident amb Obiang de visita a l’Estat espanyol quan aquest havia estat convidat a visitar el Congrés i, a l’últim moment, diuen que quan Obiang ja era al cotxe que el duia al Congrés, li van dir que no el rebrien). La postura d’IU crec que era coherent i clara, i una de les possibles des d’una posició de radicalitat democràtica. L’altra postura, acceptar el repte del ministre, era arriscada i difícil, perquè implicava plantejar, durant el viatge i en tots els contactes que es poguessin establir, la qüestió de les llibertats democràtiques i del respecte dels drets humans, cosa que vam fer de manera significativa almenys dos senadors: Anasagasti i jo mateix, com van reflectir en part els mitjans de comunicació (en el pròxim post trobareu algunes cites de l’hemeroteca).

L’Entesa ja havia decidit participar en el viatge del ministre a Guinea quan em van proposar de substituir-hi el nostre portaveu a la Comissió d’Afers Exteriors del Senat, Lluís M. de Puig (PSC), que no hi podia anar. Vaig acceptar (cosa que em va permetre a més d’intervenir en la compareixença de la presidenta de l’Institut Cervantes en aquesta comissió, vegeu aquí el diari de sessions), sabent que tenia davant meu el repte d’exigir explicacions en tot moment sobre el respecte de les llibertats democràtiques i els drets humans a Guinea. No vaig deixar de fer-ho.

Per si la cosa no fos prou complicada, a sobre, a l’últim moment, em vaig assabentar que en Fraga, ministre de Franco que havia signat la independència de Guinea el 1968, s’havia afegit al viatge. La veritat és que vaig estar a punt de tirar la tovallola. Tot plegat s’estava convertint en una autèntica espanyolada de tons franquistes. Però, si el que es tractava era d’iniciar una nova etapa de relacions amb Guinea i de fer valdre les llibertats i els drets humans, qui no hi havia de ser era Fraga i així ho vaig anar manifestant al llarg de tot el viatge.

El sol fet d’anar a Guinea aquesta delegació va tenir alguna part positiva perquè va posar en el focus d’interès de l’opinió internacional Guinea i la necessitat que s’hi produeixi un canvi democràtic i s’hi respectin els drets humans. D’entrada, les organitzacions de defensa dels drets humans van aprofitar l’avinentesa per fer públics els seus informes i donar-hi el màxim ressò (vegeu aquí el resum en castellà de l’informe de Human Right Watch o aquí un altre del Center for Economics and Social Rights ). Durant la visita els periodistes de diversos mitjans de l’Estat espanyol no van deixar de posar de relleu el caràcter dictatorial del règim d’Obiang i la situació a Guinea (cal felicitar-los per la seva actitud de fermesa, singularment de l’enviada de TVE, Ana Jiménez), els parlamentaris tampoc no vam deixar de plantejar la qüestió de les llibertats i els drets humans tant en les entrevistes amb membres del govern com amb alguns dels representants de partits a l’oposició que vam poder veure (en un pròxim post n’explicaré una mica el detall) i, finalment, amb més timidesa, el ministre també va plantejar que hi havia d’haver avenços en drets humans.

Resumint, entre les qüestions que vaig anar plantejant hi va haver les següents:

- El ministre Moratinos fa bé de plantejar que calen unes noves relacions entre l’Estat espanyol i Guinea, sempre però tenint en compte les qüestions següents.

- L’Estat espanyol ha de fer una profunda autocrítica de la seva actuació a Guinea, tant durant la colonització com durant els 40 anys d’una independència en què els habitants tant de la part continental de Guinea (abans Rio Muni) com de l’illa de Bioko (abans Fernado Poo) han sofert dictadura i greus privacions econòmiques i polítiques.

- Fraga representa justament aquest passat en què les coses es van fer malament. (La seva presentació com a artífex de la independència de Guinea és una falsificació de la història, perquè va ser el govern de Franco qui la va acordar el 1968 sota la pressió internacional, quan tots els països de l’entorn ja eren independents i a les colònies portugueses es vivia una guerra que, com ja es veia a venir, va acabar enfonsant la dictadura de Salazar a Portugal. Fraga, a l’època ministre d’Informació i Turisme del dictador Franco, va ser qui va acabar anant a Guinea a signar l’acta d’independència simplement perquè altres ministres franquistes a qui hauria correspost, com Carrero Blanco, vicepresident, o Castiella, d’Afers Exteriors, no van voler sortir en aquella foto de pèrdua, per a ells, d’unes fins feia poc “províncies espanyoles”.)

- El creixement econòmic que està experimentat Guinea gràcies al petroli i al gas ha de beneficiar al conjunt de la població (més aliments, més educació i més sanitat).

- “Guinea per als guineans”, com diuen alguns representants del règim, sí, però per a tots, també per als qui avui no participen del poder o estan a l’exili. Tots han de tenir el dret d’expressar-se, organitzar-se i presentar-se a unes eleccions.

- La llibertat d’expressió ha d’incloure la possibilitat de criticar i qüestionar l’actual Constitució de Guinea, i també de plantejar l’autodeterminació de l’illa de Bioko, com fan alguns representants de l’ètnia bubi a l’exili (vegeu aquí el web del Moviment per a l’Autodeterminació de l’Illa de Bioko ). (Un membre de la delegació parlamentària portava una carta d’aquesta organització demanant diàleg a Obiang.)

- Les eleccions, com les presidencials que compten convocar per a final d’any, per ser democràtiques, no solament s’han de fer en un context de respecte de la llibertat d’expressió, d’associació... , sinó que s’han de fer amb la presència d’observadors internacionals (cosa que va plantejar també clarament el ministre) i amb un cens elaborat amb garanties de neutralitat i transparència (aquesta és una de les qüestions més controvertides: les dades de població oscil•len entre els més d’un milió d’habitants oficials, però sense contrastar, i les estimacions d’organismes internacionals que redueixen la població entre 500.000 i 700.000 habitants; cal tenir en compte, en relació amb aquesta qüestió, el fet que les fronteres de la part continental són arbitràries i que a banda i banda hi viuen poblacions d’ètnia fang, majoritària, que circulen i es relacionen entre elles a cavall de la frontera amb Camerun).

- La cooperació de l’Estat espanyol en educació i en sanitat, que ja és important, ha de créixer, en general i també en forma de construcció d’infraestructures (hi ha la previsió de construcció d’un hospital a Malabo, per exemple), i amb la participació d’empreses catalanes (i de l’Estat espanyol). També han d’augmentar les beques als estudiants guineans a les universitats de l’Estat espanyol, com va reclamar Plácido Micó, l’únic parlamentari guineà (i un dels vicepresidents de la Internacional Socialista ) realment d’oposició del partit Convergencia para la Democracia Social.

- Alguns sectors econòmics, com el turisme, en què seria possible la participació d’empresaris catalans (i de l’Estat espanyol), necessiten per desenvolupar-se una major obertura de les fronteres, millors condicions de vida de la població, respecte dels drets humans i més llibertat.

(Nota 1)
Comissió d’Afers Exteriors del Senat de 23 d'abril
Iñaki Anasagasti:
En cuarto lugar, usted ha hecho alusión a la promoción
de los derechos humanos como prioridad de su Gobierno,
y la verdad es que la música es buena, pero la letra…
Vamos a casos concretos: Guinea Ecuatorial. Guinea
Ecuatorial tiene un desarrollo humano que está en el puesto
121; el 80 por ciento de la población dispone de menos
de 20 euros al mes para poder sobrevivir; la élite de ese
país tiene el 98 por ciento de la renta nacional, es decir,
una situación que también está podrida y a la que tampoco
se ve una solución. Nadie habla de Guinea y, sin embargo,
Guinea existe, pero sobre todo no hay una voz que
hable en defensa de los derechos humanos y en defensa de
la libertad de expresión en aquel país.

(Nota 2)
Comissió d’Afers Exteriors del Senat de 23 d'abril
Ministre:
Recuerdo que cuando el presidente Obiang visitó España
hubo una serie de liberaciones de presos políticos
importantes. Los que ahora mismo todavía están detenidos
fueron, según las autoridades guineanas —no juzgo si será
o no adecuado—, unos ciudadanos que, según sus informaciones,
participaron en posibles golpes de Estado, y por
tanto, están siendo objeto de un proceso judicial.
Se ha aprobado la eliminación de la tortura en las prisiones
guineanas, y le invito, señor Anasagasti, a que me
acompañe con una delegación parlamentaria en mi futura
visita a Guinea para que conozca in situ su nueva realidad;
una realidad diferente, que tendrá sus luces y sombras,
pero de la que España no puede estar ausente. Tenemos
que mostrar capacidad para apoyar y acompañar cualquier
esfuerzo con el fin de llevar a cabo avances democráticos,
institucionales y modernizadores en ese país. Mi intención
es hacer una vista a Guinea Ecuatorial —visita que ya se
debía haber realizado pero que, debido a otras citas internacionales,
tuvimos que aplazar— con una representación
parlamentaria, empresarial y de medios informativos para
que la nueva España del siglo XXI conozca mejor esa
Guinea Ecuatorial también del siglo XXI, de forma que
todos nos podamos hacer una idea más acertada de lo que
ocurre y de cómo está allí la situación en general.

Qui en parla -- TrackBack