Dimarts 1 d'abril vam prendre possessió del càrrec de senadors i vam elegir el president i la mesa del Senat. Aquesta vegada els quatre senadors d'ERC vam fer saber als nostres companys de grup que nosaltres hauríem preferit que l'Entesa i els socialistes catalans s'haguessin fet valdre més i haguessin intentat que el president del Senat fos un membre de l'Entesa (el socialista Isidre Molas) i que erem reticents a acceptar la proposta que repetís Javier Rojo com a president.

Es van disparar algunes alarmes i, per primera vegada en quatre anys, mitja hora abans de l'inici del Ple de constitució, Javier Rojo ens va rebre, als quatre senadors d'ERC, al despatx de la presidència, per parlar de la nostra demanda que es comprometés a aconseguir en aquesta legislatura la plena normalització de l'ús del català i les altres llengües oficials en tots els àmbits del Senat. Com sempre el seu discurs va ser força vague, tot insistint en la seva disposició a avançar però per etapes i demanant-nos que li deixéssim una mica de marge. Per la nostra banda, vam insistir que s'havien d'anar fent passos efectius i, contràriament al que ell ens insinuava, no començar per alguna altra comissió (ara ja es pot usar el català a la Comissió General de les Comunitats Autònomes) sinó pel Ple i per algunes qüestions relacionades amb la imatge i la comunicació institucional que depenien d'una decisió de la presidència i la mesa, com per exemple la traducció del web. Es va comprometre a fer passos en aquesta direcció, amb la qual cosa, tot i que ens en malfiem, vam acabar votant-lo per a la presidència (aquí, al bloc de Pere Muñoz, el nou senador d'ERC per la circumscripció de Tarragona, trobareu una transcripció de la nota de premsa amb les declaracions de Carles Bonet sobre la reforma del Senat).

L'acte obligatori de promesa d'acatament de la Constitució, formalment de fort regust autoritari (recorda el jurament dels "principios del Movimiento" en temps de la dictadura franquista), el vam fer en català, utilitzant la fórmula "per imperatiu legal" (acceptada per una sentència del Tribunal Constitucional), sota la mirada reprobatòria del president Rojo i enmig d'algunes protestes en els bancs del PP, val a dir que molt menors que el 2004.

Entre les anècdotes significatives d'aquesta primera sessió del Senat, destaca el fet que per uns minuts l'exministre de Franco Fraga Iribarne, com a més vell, realment autèntica mòmia, però amb el cervell funcionant i plenament responsable dels seus actes, va presidir l'acte. Una vergonya, que em va semblar que malauradament molt pocs sentíem. També em va semblar significatiu que un senador del PP, tal com ja va fer el 2004, com a resposta al nostre "per imperatiu legal" jurés acatar la Constitució amb la fórmula original, i no reglamentaria, "sin imperativo de ninguna clase..."; una mostra, però, que el clima era força diferent del 2004 és que després pels passadissos, i aprofitant que vaig sentir que un altre membre del PP li feia broma sobre la "alegalitat" del que havia fet, li vaig remarcar que el seu jurament era impugnable i la seva resposta va ser més aviat de fair-play que no pas agressiva com quatre anys enrere. Llastima que tingui finalment més motius per somriure ell que no pas jo, perquè han canviat ben poc les coses en aquests quatre anys a les espanyes!

Qui en parla -- TrackBack