El Punt d'ahir publicava aquest article que he escrit amb motiu de les noves possibilitats que s'obren per aconseguir que es modifiqui el traçat del TAV al seu pas per Bàscara després de l'anunci del ministeri de Foment d'un nou termini per a la connexió amb França:

“Déu mos en guard d’un ja està fet”

"Fins ara, en lloc d’entrar en matèria i analitzar els pros i els contres d’un i altre traçat, entre Vilademuls i Borrassà, els responsables del ministeri s’han limitat a dir que l’assumpte estava tancat i a agitar l’espantall dels possibles retards"

Amb aquesta expressió, ben catalana, adreçada a la ministra de Foment vaig cloure la meva intervenció en el Ple del Senat en què vaig preguntar-li quina previsió tenia el govern perquè el traçat del Tren d’Alta Velocitat en el tram Vilademuls-Borrassà acabi realitzant-se atenent criteris de racionalitat i sostenibilitat de manera que permeti unificar les grans infraestructures de comunicació (Tren d’Alta Velocitat, autopista AP-7 i carretera N-II) en un sol corredor de comunicacions i tingui el menor impacte negatiu sobre el teixit social i el medi ambient de les comarques de Girona.

La resposta és coneguda: cap previsió de canvi. Segons la ministra s’han complert tots els terminis i tots els tràmits, s’ha fet bé i s’ha escoltat a tothom, .

Potser algun dia caldrà contestar-li amb tots els ets i uts, i reconstruir la llarga història de la tramitació d’aquest polèmic traçat, de com, fins ara, ha estat menystingut un territori amb poc pes demogràfic, de com les polèmiques sobre els túnels a Girona i a Barcelona han polaritzat l’atenció... Potser caldrà explicar la història de com, fins ara, la inèrcia i la falta de modèstia que impera en alguns despatxos de Madrid, emparades en les presses d’alguns responsables polítics (tanmateix inútils perquè els retards s’acumulen per problemes que no tenen res a veure amb aquest traçat rural del TAV) han impedit fins ara la rectificació, la necessitat de la qual és particularment evident des que el Cilma va presentar, ja fa tres anys!, un projecte alternatiu complet, tècnicament i jurídicament rigorós, que millora substancialment el traçat.

Ara, però, sobretot és el moment de fer valdre aquests arguments que vénen del territori i del Cilma, perquè la història que volem que s’escrigui és la de com finalment s’imposa el seny per sobre dels estirabots, dels autoritaris “d’això ja no se’n parla més!” i d’unes presses encara menys creïbles quan venen d’una gent que, durant dècades, ha prioritzat l’Espanya radial amb seu a Madrid per sobre de l’eix mediterrani i la connexió amb Europa que ens convé a nosaltres. I, sobretot, mirin, si tenen pressa, facin les coses bé.

I aquesta és la mare dels ous, fer les coses bé. En el tram de Bàscara, és evident que el traçat que proposa el territori és millor:

a) Unifica les grans infraestructures en un sol corredor de comunicacions, en disminueix l’impacte, facilita l’adopció de mesures correctores globals (passos per a les persones i per a la fauna...), evita encotillar la població de Bàscara entre el TAV, d’una banda, i l’autopista i la futura autovia, de l’altra, i respecta més les actuals condicions de vida de la gent d’aquests pobles.

b) Preserva la plana de Pontós i la vall de Cassinyola, un d’aquells paratges naturals gairebé ídil•lics amb aigua, amb diversitat d’arbres, plantes i animals, que et sorprèn que encara existeixin al país. En definitiva, conserva millor el patrimoni natural, cultural i paisatgístic del país.

c) I, a més a més, resulta que és més funcional per a l’alta velocitat, ja que és un traçat més recte, més curt i amb una cota de nivell més baixa, cosa que qualsevol tècnic hauria de valorar positivament.

Aquí no hi ha cap polèmica possible. Aquí no hi ha una oposició basada en la cultura del no. Aquí hi ha una proposta millor. És per això segurament que, fins ara, en lloc d’entrar en matèria i analitzar els pros i els contres d’un i altre traçat, els responsables del ministeri s’han limitat a dir que l’assumpte estava tancat i a agitar l’espantall dels possibles retards.

De lluny, deu ser més fàcil mirar-s’ho així. Nosaltres, però, només tenim aquest territori, amb molta varietat natural i molta història a cada racó, amb uns equilibris subtils entre la natura, els conreus i els pobles, que dibuixen un paisatge que ens acull sense estridències, un paisatge fràgil i unes condicions de vida que trenca gairebé sempre l’autopista i que trencarà encara més el TAV. Seria imperdonable que allà on encara és possible no féssim el necessari per minimitzar aquests perjudicis i, finalment, també perquè la valoració de la construcció del TAV acabi sent el màxim de positiva o el mínim de negativa, depèn de com es vulgui considerar.

Davant d’això, l’argument del retard en l’acabament de l’obra té poc pes, perquè seria un retard molt poc significatiu, tenint en compte que ja hi ha un projecte alternatiu redactat i uns informes jurídics acurats de com fer-ne la tramitació en el mínim temps. Però encara en té menys ara que el propi ministeri ja ha anunciat un altre ajornament global de tres anys per a l’acabament de l’obra, que dóna un marge de temps de sobres per fer els canvis, executar l’obra i tenir el millor traçat del TAV en aquest tram de Vilademuls a Borrassà abans del 2012. El que cal és visió de futur i voluntat política.

Els impactes d’aquestes grans infraestructures són força irreversibles. Així doncs, “Déu mos en guard d’un ja està fet”, com diuen al meu poble. El nostre territori bé val que fem un nou esforç perquè els responsables del projecte s’asseguin a reconsiderar-lo, per fer l’obra de la millor manera dins els terminis que ara, amb més realisme, ells mateixos s’han fixat.

Miquel Bofill i Abelló
Senador d’ERC per Girona,
dins l’Entesa Catalana de Progrés

Qui en parla -- TrackBack