Continuo la transcripció d'algunes de les notes de contingut polític del meu viatge a Xile, avui centrades en la informació i el debat sobre el sistema polític i electoral xilè i la seva possible reforma perquè no quedin excloses les forces minoritàries (no incloses en les grans coalicions), hi trobareu enllaços als principals partits de Xile. Aquesta reunió amb el Grup Interparlamentari Xilè - Espanyol va ser transmesa en directe per tot el país pel Canal de la Cambra de Diputats de Xile:

Tot el matí de l’11 d’abril el passem en una reunió amb el Grup Interparlamentari Xilè – Espanyol en què es debaten dos temes: els sistema polític electoral i l’organització territorial de Xile, i els contractes de les administracions públiques, tema tècnic, força espès, que ens presenta un alt funcionari del Ministeri d’Obres Públiques, que m’estalviaré de resumir sinó és per posar de relleu que gran part de les infraestructures es construeixen a base de concessions, i de peatges, inclosa la gran autovia urbana que travessa tot Santiago, i que fins i tot les presons, excepte la vigilància externa, funcionen a base de concessions a empreses privades.

Un assessor del Ministeri Secretaria General de la Presidència ens presenta el sistema polític electoral, que ells anomenen binominal, perquè es basa en l’elecció de 2 diputats per districte.

En primer lloc, cal destacar que el sistema polític xilè és presidencialista. El president o presidenta (Michele Bachelet, és la primera de la història) és elegit directament (per un sol període i sense possibilitat de reelecció) i és alhora cap de l’estat i cap de govern, i designa, per tant, el govern segons el seu criteri (i la dels partits que li donen suport, evidentment). El legislatiu, Congrés Nacional, format pel Senat i la Cambra de Diputats, no té influència directa en la formació del govern, ni en la seva activitat. La independència entre executiu i legislatiu arriba fins a l’extrem que els parlamentaris no poden ser ministres ni tenir altres càrrecs polítics institucionals. D’altra banda, el president no pot dissoldre el Congrés i convocar eleccions legislatives anticipades.

El sistema electoral ve de l’època de Pinochet i actualment hi ha un gran debat per reformar-lo. Com que es regeix per una Llei Orgànica Constitucional es necessita una majoria especial de 3/5 del Congrés (72 diputats sobre 120 i 23 senadors sobre 38) per tirar endavant la reforma; és a dir, sense el suport d’almenys una part de la dreta no és possible la reforma). En total el país està dividit en 60 districtes que elegeixen 2 diputats cada un i 19 districtes que elegeixen 2 senadors, sistema binominal. Els districtes no coincideixen ni amb la divisió políticoadmninistrativa, ni amb la població (és a dir, hi ha districtes amb molts habitants i d’altres amb molt pocs). En teoria, el sistema és proporcional, però de fet és majoritari, i deixa sense representació a la tercera força. Afavoreix els dos blocs majoritaris, la Concertació (Democràcia Cristiana, Partit Socialista, Partit Per la Democràcia, Partit Radica Social Demòcrata) i l’Aliança per Xile (Unió Demòcrata Independent, el partit més arrelat en el pinochetisme, i Renovació Nacional, de dretes també amb vincles amb la dictadura, però també amb arrels en la tradició conservadora xilena d’èpoques democràtiques anteriors); benefici especialment la segona força. Deixa fora del sistema la tercera força, com va ser el cas el 2005 de Juntos Podemos (que agrupa al Partit Comunista i altres grups d’esquerres), que havia obtingut el 8% dels vots i en algun districte el 15%. D’altra banda, hi ha una gran desigualtat en la relació de votants per escó, així per exemple el districte 29, per on és electa Isabel Allende, a la regió metropolitana de Santiago, té vuit vegades més població que el 59, a la regió d’Aisén, però tots tenen la mateixa representació: dos diputats. És un sistema que desincentiva la participació perquè sovint ja se sap per endavant qui resultarà elegit i, de fet, transfereix totalment als partits la designació dels representants de la ciutadania.

Des del 1990, tots els govern de la Concertació [Alwin (DC), Frei (DC), Lagos (PPD) i, ara, Bachelet (PS)] han preparat projectes per acabar amb aquest sistema electoral, però per ara no se n’han sortit. La reforma que es vol plantejar ara des del govern és parcial i per etapes. En primer lloc, plantegen una reforma de la Constitució perquè no fixi el nombre de diputats (actualment 120). Després plantegen afegir 20 nous diputats que es repartirien atenent un criteri de proporcionalitat, dels qual 5 es reservarien per a aquells partits o coalicions que haguessin aconseguit almenys un 5% dels vots a tot el país, amb la qual cosa es garantiria l’accés del Partit Comunista al joc polític parlamentari. El govern creu que així es mantindria el criteri (sobretot de la dreta) de mantenir un sistema pensat per garantir l’estabilitat i la governabilitat i, alhora, es començaria a superar la congelació actual. El propi portaveu del govern xilè deia que es tracta d’una “reforma dintre d’un sistema qüestionable”.

Després va haver-hi una ronda d’intervencions amb molt debat en què es van polaritzar les intervencions entre la dreta xilena, amb suport del PP, que essencialment apel•lava a l’estabilitat política i institucional amb prioritat absoluta sobre el criteri democràtic d’acostar-se a l’ideal que el vot de cada ciutadà valgui igual, amb la necessària compensació territorial perquè cap part del país quedi exclosa (cosa particularment important a Xile, un país extensíssim, amb una capital i una zona central que concentra la meitat o més de la població). En la meva intervenció, que considerava important de fer en suport als demòcrates i a l’esquerra xilena, sobretot tenint en compte que el debat es transmetia en directe per televisió, vaig insistir en: 1) expressar la nostra simpatia per la reforma que plantejava el govern ja que era un pas més per acabar amb les lleis que venien del període dictatorial i aprofundir en la democràcia, i anava en el sentit de donar veu a sectors polítics i socials exclosos del sistema actualment i que havien participat en la lluita per la democràcia; 2) que ens havíem d’acostar a la màxima proporcionalitat, dins de l’equilibri territorial que garantia que ningú quedés exclòs; 3) que a l’Estat espanyol també teníem temes pendents, tant en relació amb la reforma del Senat (que havia de ser de base territorial autonòmica, i no provincial, i amb més proporcionalitat en relació a la població) com en relació amb els partits polítics, sobretot pel que fa al finançament; 4) que tant el problema de la participació (l’abstenció) com el del pes dels aparells dels partits en la confecció de les llistes electorals o el debat sobre llistes tancades i llistes obertes, ens era comú; 5) que el tema del vot dels residents estrangers estava pendent, d’una banda amb països com Xile en què hi ha tractats de reciprocitats i s’està pendent que Xile deixi votar els residents de nacionalitat legal espanyola, perquè els xilens puguin votar a l’Estat espanyol, però que segurament el que caldria és superar el criteri de la reciprocitat que encara que es complís, cosa que no passava gairebé mai, deixava fora sempre tots els originaris de països no democràtics. El debat es va animar força a partir que els vaig deixar anar la pregunta sobre si consideraven que la transició democràtica a Xile havia acabat.

La resposta de la dreta va ser que sí, mentre insistia que no era una qüestió de democràcia sinó d’estabilitat i que els sistema electoral xilè afavoria les grans coalicions amb més del 30% de suport electoral i no la fragmentació en partits amb 5% de vots que condicionen i desestabilitzen el sistema (us podeu imaginar la gent del PP assentint amb un somriure d’orella a orella).

Isabel Allende, entre altres coses, va puntualitzar dient: 1) que l’actual Constitució i el sistema electoral que en depèn va ser imposada en un moment en què no hi havia democràcia a Xile; 2) que la transició estava sent massa llarga i que havia permès que la dreta es quedés amb una clau d’or (referència a la majoria de 3/5 que bloqueja qualsevol reforma); 3) que democràcia no és alternància (en resposta a la intervenció del diputat Nasarre del PP que havia posta com a exemple de democràcia que a l’Estat español hi havia hagut alternància UCD-PSOE-PP-PSOE al govern), que la realitat de Xile és que la dreta des de 1958, amb Jorge Alessandri, no ha guanyat mai unes eleccions democràtiques; 4) que un dels defectes del sistema xilè actual és que l’elecció en molts districtes ja està predeterminada abans que la gent voti (vegeu més amunt la descripció del sistema) i que ella seria partidària que la inscripció en el cens electoral no fos voluntària sinó que, com a l’Estat espanyol, la inscripció dels joves als 18 anys fos automàtica (a Xile la primera inscripció al cens als 18 anys s’ha d’anar a fer expressament i després el vot és obligatori, qui no vota és multat); 5) que a Xile no es debat tant el tema del vot dels estrangers com el de l’emigració xilena a l’estranger, que ella creu que hauria de poder votar en les eleccions xilenes; 6) que és partidària d’una llei de quotes de gènere per augmentar la representació de les dones a les institucions xilenes.

Qui en parla -- TrackBack