Aquestes són algunes de les notes generals que he anat escrivint en relació amb el programa de cultura d'ERC. Són parcials, només insisteixen en alguns dels eixos programàtics. Les acotacions concretes no les transcric aquí perquè tampoc s'entendrien sense la referència directa a l'esborrany sobre el qual estem treballant.

(...) Volem deixar clar el nostre acord amb la idea que la cultura i, sobretot, les polítiques culturals tenen una relació directa i fonamental amb la vertebració social i la construcció nacional, que cal que la cultura ocupi un espai social central i que ho faci sense vergonyes ni manies com a element definidor, com cap altre, de la nostra identitat nacional. Per tant, estem parlant de cultura catalana, d’una cultura catalana que volem que sigui punt de trobada dels ciutadans de Catalunya (és a dir, majoritària en la nostra societat) i que alhora haurem de definir en la seva especificitat i com a component de la cultura europea i universal.

Immediatament sorgeixen, però, molts interrogants. ¿Què és cultura catalana? ¿La que fan els ciutadans de Catalunya? ¿La que es fa a Catalunya? ¿Als Països Catalans?¿La que es fa en català (en el cas d’expressions culturals de base lingüística)? ¿La que s’integra en la pròpia història cultural de Catalunya, dels Països Catalans, que és fruit de la seva evolució en relació directa amb els canvis socials i tecnològics, del xoc de la pròpia tradició cultural amb altres?...

Segurament la resposta és complexa i hauríem de ser modestos, però clars, a l’hora de donar-la.

Partint de la premissa que les polítiques culturals no són la cultura, i ni poden, ni han de voler abastar totes les manifestacions culturals, sinó que en moltíssimes ocasions s’han de limitar a garantir la llibertat de creació i comunicació cultural, cal deixar ben clar des d’ERC que (1) farem polítiques públiques que afavoreixin la creació i l’expressió cultural dels seus ciutadans, independentment del seu origen, de la seva tradició cultural i de la seva llengua, i (2) alhora potenciarem com a element central, vertebrador, com a cultura de trobada i com a cultura pròpia del nostre país, la que té com a referència, com a continuïtat o com a ruptura, però té com a referència la nostra història social, artística i cultural, de Catalunya, i dels Països Catalans, i, en el cas de les manifestacions culturals amb base lingüística, potenciarem les de llengua catalana, en la mateixa mesura que afavorirem que la llengua catalana sigui la llengua de ciutadania, de trobada, dels ciutadans de Catalunya.

No podem oblidar que vivim el procés de normalització de la nostra cultura i la nostra llengua en un context de globalització i encara dins de les estructures polítiques, i també culturals, d’un Estat espanyol molt potent que afavoreixen el castellà i la cultura espanyola/encastellà que han estat per a nosaltres una llengua i una cultura imposades, però que són alhora familiars, sobretot la llengua, d’una part important de ciutadans de Catalunya. Sense escarafalls, i amb l’acceptació de l’existència d’expressions culturals en castellà i en altres llengües, cal subratllar-ho, hem d’aprofitar el context d’un coneixement social molt generalitzat del català per fer polítiques decidides que afavoreixin la difusió massiva de cultura en català, polítiques de qualitat i de prestigi, polítiques que afavoreixin el consum de productes culturals en català. (En relació als nouvinguts, a la immigració de fora de l’Estat, hem de fomentar el seu dret a expressar-se culturalment des de les seves identitats, més o menys fragmentades, i el seu dret a la participació i la integració en la societat catalana, en les seves expressions culturals, i que aquest dret s’exerceixi en català. Hem d’afavorir que el català sigui llengua franca en la societat catalana perquè és la que millor permet la participació en la vida econòmica, laboral, social, cultural i política, i paral•lelament fomentar el plurilingüisme: castellà i anglès, sí, però també francès, àrab...)

Diguem-ho clar, el nostre model cultural no accepta una (integració/fagocitació/submissió) de la cultura catalana en la cultura espanyola, com una cultura regional més, no accepta tampoc una biculturalitat, ni un bilingüisme en què el català i la cultura catalana, serien una tradició, i en què el castellà anés apareixent com a llengua franca i com a vehicle de la globalització.

Fer de la cultura catalana la cultura majoritària en tots els àmbits, i molt significativament en la cultura de masses i en la cultura de consum, tot entenent que això passa també per un foment de la pluriculturalitat, requereix unes inversions molt importants, requereix unes polítiques molt actives i hàbils en relació a les grans infraestructures culturals i pel que fa a les indústries culturals. En aquest sentit, és un encert que Esquerra reclami la direcció de la Conselleria de Cultura, conscients que alhora hem de mirar de dirigir des de l’àmbit interdepartamental les polítiques que incideixen en els àmbits culturals (per cert, qui controla l’1% cultural de l’obra pública de la Generalitat?). És clau per al nostre projecte polític i per al país.

En qualsevol cas, a l'hora de parlar de Cultura hem de tenir en compte sempre i en tots els àmbits els Països Catalans, l’Estat espanyol i Europa.

Països Catalans
La cultura catalana, la cultura en català té un àmbit de creació, producció, i un àmbit de difusió més ampli que Catalunya: el País Valencià, les Illes (segurament caldria esmentar-les una a una), la Franja, Andorra, la Catalunya Nord, l’Alguer i les comunitats catalanes i els amics del món. Calen des de Catalunya polítiques específiques per a cada un d’aquests territoris (per això cal esmentar-los, cal que els pensem en concret, en la seva realitat cultural complexa i amb la seva demografia i la seva configuració política i institucional específica, i treure’ls d’una visió esquemàtica i tòpica de Països Catalans), respectant les seves especificitats i mirant de superar les reticències, per potenciar aquests àmbits comuns. Cal pensar en un gran mercat per als productes culturals en català, produïts en qualsevol dels territoris. Calen unes bones relacions de la Generalitat amb les institucions públiques culturals d’aquests territoris, i amb els ajuntaments, i entre els ajuntaments de tots aquests territoris, amb la finalitat de facilitar els intercanvis i la difusió de la producció cultural (pensem, per exemple, en els circuits d’espectacles de teatre, música i dansa), especialment en la nostra llengua, i de potenciar la presència internacional de la nostra cultura i la nostra llengua (trista fi la de la primera etapa del Ramon Llull). Des de la Generalitat i des dels ajuntaments, calen polítiques de foment dels agermanaments i els intercanvis de base cultural i lingüística entre municipis, escoles, instituts, universitats dels diversos territoris.

Estat espanyol (àmbit territorial i institució)
Amb l’Estat espanyol tenim un conflicte, un conflicte polític i un conflicte cultural (i no és clar quin és avui l’ou i quina la gallina). La nostra cultura està profundament condicionada per aquest conflicte. També, d’altra banda, el nostre projecte polític independentista està condicionat per aconseguir una independència cultural efectiva, per aconseguir el reconeixement, des del món cultural i en la societat espanyola, no solament de la nostra especificitat cultural, sinó el reconeixement de la nostra capacitat de projectar-nos al món des de la nostra cultura. Ens hem de fer respectar per la nostra embranzida cultural. No hi ha programa de cultura sense considerar a fons tots els aspectes d’aquesta relació cultural entre Catalunya i (Espanya/Estat espanyol), i molt especialment sense considerar tant les polítiques culturals de l’Estat en relació a la seva pluralitat, com les polítiques culturals de l’Estat central a Catalunya, la seva recompra de la competència exclusiva en cultura, la titularitat de l’Estat d’algunes infraestructures i béns culturals, la seva presència en patronats, la seva intervenció en el teixit cultural català (directa o indirecta, per exemple promovent la difusió fora de Catalunya d’unes creacions/produccions o unes altres), que segueix sent molt important. No hi ha programa de cultura sense plantejar la relació de la Generalitat (i les institucions que en depenen, com el Ramon Llull, per exemple) amb el Govern de l’Estat (i les institucions que en depenen, com el Cervantes), sense plantejar-nos el significat de la participació en conferències sectorials al costat de 17 comunitats autònomes la majoria de les quals pertanyen inequívocament al complex cultural espanyol/i en espanyol/castellà.

Hem d’exigir un reconeixement de la pluriculturalitat de l’Estat que, amb tots els matisos que calgui fer-hi un cop formulada, es resumeix en: quatre llengües, quatre cultures. L’Estat ha de reconèixer amb igualtat l’existència d’un complex cultural/lingüístic espanyol/castellà (amb uns límits clars en les comunitats monolingües castellanoparlants, i amb un desbordament demogràfic i una gran influència per la seva imposició, i pel seu prestigi i pes demogràfic en el món, en els altres territoris de l’Estat), d’un complex cultural/lingüístic català (que abasta tres comunitats autònomes i la Franja d’Aragó), d’un complex cultural/lingüístic basconavarrès i d’un complex cultural/lingüístic gallec (amb íntima relació amb Portugal); cadascun d’ells amb reptes especifics davant la globalització i en les relacions mútues. El Ministeri de Cultura està molt lluny d’aquesta visió, però ens sembla que la Conselleria de Cultura de la Generalitat fins ara també. Cal fer front amb polítiques actives des de Catalunya a la política del Ministeri (i això val per al PSOE i per al PP) de recuperar i fagocitar dins del concepte de cultura espanyola, art espanyol, arquitectura espanyola... les creacions culturals catalanes. Per a ells totes les expressions culturals de base no lingüística, tots els creadors culturals passen a ser espanyols i les seves obres espanyoles, i a més ho han d’acceptar per allò del color del diner. Hi ha una història, amb continuïtats i ruptures, hi ha un discurs cultural i artístic català, amb distorsions, amb diàleg, amb intercanvis, amb conflictes amb les cultures veïnes, amb la cultura europea/occidental, amb les altres cultures... i hem de garantir la pervivència d’aquest discurs com un element de cohesió i d’identitat de la societat catalana, i també, almenys, de les classes intel•lectuals i dels catalanoparlants dels territoris de parla catalana. En tot hi ha matisos, i les identitats sovint són plurals, però calen línies mestres i aquesta n’és una: evolucionar com a catalans és la nostra forma d’evolucionar en (i per a) el món.

(...)

Una qüestió clau és la de les inversions de l’Estat en cultura a Catalunya. ¿Com es reparteix l’1% cultural? ¿Com distribueix territorialment l’Estat la seva inversió cultural a les diferents comunitats autònomes? ¿Com podem exigir la part que ens correspondria d’inversions de l’Estat que aquest realitza en serveis comuns dels museus, arxius... que gestiona directament? ¿Com podem exigir que algunes de les nostres grans institucions i infraestructures culturals rebin un suport econòmic i de projecció per part de l’Estat similar al que reben els seus grans vaixells insígnia (Prado, Reina Sofía, Biblioteca Nacional...) i alhora conservin la seva identitat com a institucions catalanes? ¿Com podem des de Catalunya fer propostes perquè aquestes grans institucions culturals de l’Estat respectin la pluriculturalitat i fins i tot arribin a acords amb les nostres institucions culturals per produir exposicions i promoure iniciatives plantejades i pensades a Catalunya? ¿Podem acceptar cessions de poder cultural, com la presència en patronats, a canvi d’inversions culturals? ¿Hem de reclamar que es facin a Catalunya projectes culturals de l’Estat concebuts des de l’horitzó cultural espanyol, com el Museo Nacional de Arquitectura? ¿Com des de la Generalitat hem de portar nosaltres la iniciativa i reclamar i condicionar nosaltres les inversions de l’Estat, tenint en compte a més el nou Estatut?

En relació amb l’Estat, seria molt desitjable que un canvi polític a les Illes i al País Valencià ens permetés plantejar algunes iniciatives conjuntes, però segurament per fer propostes que ens puguin beneficiar a totes les parts no cal esperar els canvis, i fins i tot poden contribuir a propiciar-los. (En relació amb aquesta qüestió, recordem la iniciativa de realitzar una exposició sobre Ramon Llull a la Biblioteca Nacional, que el govern balear, per boca del seu president, va proposar a la ministra de Cultura, i que no s’ha acabat concretant.)

En la defensa de la pluralitat cultural de l’Estat podem tenir interessos comuns amb Euskadi i Galícia. Cal que ens plantegem sèriament des de la Conselleria de Cultura les relacions amb les conselleries basca i gallega, i la promoció de les relacions entre les institucions culturals catalanes, basques i gallegues. Recuperar el projecte cultural Galeusca i sostreure la marca de la manipulació política convergent. Plantejar les relacions culturals en tres vessants: 1) internes entre les tres cultures; 2) fer alguns plantejaments comuns davant l’Estat (segurament seria el més important), per exemple sobre la presència de la pluriculturalitat i el plurilingüisme en l’àmbit audiovisual; 3) prendre iniciatives conjuntes de projecció exterior, particularment a Europa, però també en relació amb les comunitats catalanes, basques i gallegues a l’exterior i als països on radiquen. (A cavall entre el 2) i el 3) seria molt interessant un plantejament conjunt per potenciar la pluralitat cultural i lingüística dels Cervantes i de les iniciatives de les ambaixades espanyoles arreu del món.)

Al marge del Ministeri, o amb la seva col•laboració si és possible, cal que plantegem des de Catalunya iniciatives d’intercanvi cultural i de projecció desacomplexada de la nostra cultura a les comunitats monolingües castellanoparlants, particularment a Madrid (...) i a les comunitats d’on són originaris un nombre important de ciutadans de Catalunya.

Finalment, pel que fa al reconeixement de la pluralitat, convé recordar aquesta proposta del Pacte del Tinell: “Impulsar per via legislativa i política la creació d’un Consell de les Cultures, encarregat de dur a terme les funcions previstes en l’art. 149.2 CE, i al qual s’aniran transferint aquestes funcions per part del govern de l’Estat”. De fet era una iniciativa totalment contradictòria amb el que després de les eleccions del 2004 ha fet el PSOE: creació d’un ministeri de Cultura espanyol i de la cultura en espanyol/castellà (eix de tots els seus projectes). (...)

Europa

La cultura catalana forma part de la cultura europea. La cultura i la llengua catalana han d’aconseguir el màxim reconeixement a Europa. La Generalitat de Catalunya ha de desenvolupar polítiques que permetin a les institucions culturals catalanes participar en la definició de les polítiques culturals i lingüístiques europees (de les institucions europees) i en els projectes comuns que se’n deriven. Cal estar atents a aquestes polítiques, com per exemple el projecte de biblioteca digital europea.

Catalunya ha de tenir una política de relació cultural específica amb cada un dels Estats europeus i amb les regions amb cultura i llengua pròpies. Catalunya ha d’anar bastint dins d’Europa una política cultural d’estat.

En primer lloc amb Andorra, amb l’Estat francès i amb el govern regional de Sardenya i l’Estat italià, en relació amb la possibilitat de coordinar polítiques i projectes que afavoreixin la cultura catalana en aquest estats i també la seva projecció internacional.

Pel que fa a l’Estat francès, segurament caldria considerar la possibilitat de potenciar: 1) la relació cultural amb les institucions locals i departamentals de la Catalunya Nord; 2) les cases de Catalunya a Perpinyà i a París; 3) els intercanvis culturals dins l’euroregió mediterrània; 4) la iniciativa d’incoporar-nos a la francofonia o d’establir convenis per potenciar el coneixement del francès i la cultura francesa a Catalunya, i la projecció de la cultura i la llengua catalanes a França. De la mateixa manera que ho hem de fer a l’Estat espanyol, hem de crear xarxes de complicitat en les institucions culturals franceses i en el món cultural francès; és fonamental per al nostre projecte polític independentista.

(Apuntem el tema només, però creiem que l’eix europeu ha de ser present en tots els àmbits de la nostra política cultural.)

A banda d’aquest eix democràtic nacional del programa, ens sembla que caldria insistir en l’eix esquerrà i democràtic, (...) almenys en dos sentits:

Foment de la cultura amb valors cívics, democràtics, solidaris... La Cultura vehicula valors. Com els enfoquem des de l’esquerra nacional (de manera força diferent a la dreta catalanista o a la d’un cosmopolitisme incapaç de fer per exemple la conjunció entre drets individuals, drets col•lectius i drets nacionals).

Aprofitar les possibilitats que obre la digitalització i Internet per a la democratització de la Cultura tant des del punt de vista de la difusió com de la creació, les possibilitats que obre per al debat cultural, per a la diversitat i per a l’intercanvi. També l’oportunitat que representa l’era digital per a cultures com la catalana amb dificultats per ser tingudes en compte per les grans distribuïdores de productes culturals. (En relació amb aquesta qüestió caldria recuperar tot el que es va suscitar (...) en el procés de debat de la llei de la propietat intel•ectual o de la llei del cinema -per exemple, la possibilitat que els autors puguin demanar que siguin penjades a la xarxa, amb determinades condicions d’ús, les seves obres que ja no són distribuïdes o que han estat descatalogades per les editorials, distribuïdores...)

Qui en parla -- TrackBack