Senadors i diputats del Parlament de Catalunya d'ERC, que hem participat en el debat de l'Estatut al Senat, davant l'edifici del Senat, d'esquerra a dreta: Jordi Castells, Lluís Aragonès (senador), Carme Porta, Miquel Bofill (senador), Joan Ridao, Josep Lluís Carod-Rovira, Carme Capdevila, Carles Bonet (senador), Uriel Bertran, Carmel Mòdol i Josep Maria Esquerda (senador).

Aquest divendres s'ha acabat el debat del projecte de reforma de l'Estatut a la Comissió General de Comunitats Autònomes del Senat. Hi he defensat el retorn al text del Parlament en els articles 1 (nació), 3 (plurinacionalitat de l'Estat) i 4 (drets col·lectius i tractats internacionals que reconeixen el dret d'autodeterminació). Aquestes són les notes en què he basat la meva intervenció:

Gràcies senyor president,

Senadores, senadors,
Diputades, diputats,

Em referiré als articles 1, 3 i 4.

Som nosaltres, els catalans, el poble de Catalunya, els ciutadans de Catalunya, si ho prefereixen, els únics legitimats per dir què som, per dir quina és la nostra identitat i quins són els elements constitutius d’aquesta identitat i el Parlament de Catalunya, com a expressió de la nostra voluntat democràtica, és l’únic òrgan amb legitimat per donar-ne una definició.

I així ho va fer el Parlament de Catalunya, sense complexos, superant els eufemismes de la transició, lluny dels sorolls de sabre.

Som una nació. Una nació amb una base cultural i lingüística, amb una llarga història i amb una forta tradició democràtica, una nació en què conflueix la realitat plural de Catalunya. La identitat nacional catalana és un element vertebrador de la nostra civilitat, constitutiu de la ciutadania catalana, una garantia alhora de respecte de la pluralitat dels ciutadans de Catalunya i de cohesió de la nostra societat. La nostra identitat col•lectiva ens vertebra com a país i ens dóna eines per fer front als reptes de la modernitat i la globalització, ens ajuda a resistir la pressió, tan forta a la costa mediterrània, de l’especulació, la falsa riquesa del diner fàcil i la insolidaritat, i ens ajuda a evitar les pors a la diversitat que acompanyen aquestes xacres. Si Catalunya s’ha distingit per la seva capacitat d’iniciativa i el seu esforç per prosperar, malgrat no solament no tenir Estat propi sinó sovint tenir-lo en contra, ha esta gràcies al seu nervi cívic nacional.

L’afirmació nacional de Catalunya no va contra ningú ni ens impedeix relacionar-nos amb els altres, incorporar-nos en realitats culturals, econòmiques i polítiques més amples. Al contrari, estem imbricats amb el nostre entorn i ens convé, sempre que ens respectin.

No demanem altra cosa. Respectin el que som.

Després comença la bilateralitat, la negociació.

És per això que no haurien d’haver tocat l’article primer de l’Estatut, particularment el seu punt 1. La definició com a nació no pressuposa per ella mateixa cap estructura política, ni tan sols té necessàriament en els seus diversos significats un corol•lari polític. La definició com a nació, a més no es contradiu ni amb la lletra de la Constitució, que diu en el seu article 147 que els Estatuts hauran de fer constar la denominació de la comunitat que s’ajusti millor a la seva identitat històrica, ni amb el seu esperit, ja que no és un secret per a ningú que les nacionalitats, diferenciades de les regions, en l’article segon de la constitució són un eufemisme per no dir-ne nacions, un pur equilibri en el context de la transició.

En el punt 2 de l’article primer de l’Estatut del Parlament començava la substànciació política de la nació catalana i com la concebia el Parlament català. I el punt 2 deixava ben clar que actualment el Parlament políticament concep Catalunya, mal em pesi com a independentista, dins l’ordenament de l’Estat espanyol com a Comunitat Autònoma d’acord amb la Constitució i amb l’Estatut.

Per què, doncs, tanta reticència? De què tenen por? Ja saben que la por és una mala consellera.

Segurament el seu problema, i el nostre, no és Catalunya, no és la nació catalana, sinó Espanya. Des de Catalunya, i de vegades penso que ens equivoquem, sempre hem desitjat un Estat espanyol que es reconegués en la seva diversitat, que reconegués la seva plurinacionalitat, que reconegués que hi ha una nació espanyola, i també una nació basca, una nació gallega i una nació catalana, en correlació amb uns territoris, unes arrels i unes realitats històriques i culturals molt singulars, i significativament en correlació amb una realitat lingüística plural, amb ciutadans i territoris que tenen com a llengües pròpies el castellà, el català, l’euskera o el gallec.

L’article 3 de l’Estatut del Parlament feia un tímid pas en aquesta direcció quan afirmava que la relació de la Generalitat amb l’Estat es regia entre altres pel principi de plurinacionalitat de l’Estat, però vostès, enmig de les campanyes forassenyades contra Catalunya del PP i de les pressions intolerables d’alguns poders fàctics d’arrel franquista, s’han polit la definició de Catalunya com a nació i la mínima demanda de respecte a la plurinacionalitat (que, entre parèntesis, deriva tant de la paraula nació com de l’eufemisme literalment constitucional nacionalitat).

Per acabar-ho d’arrodonir, en l’article 4 han suprimit la referència als drets individuals i col•lectius. Evidentment el que més els preocupava era reconèixer que hi ha drets col•lectius, potser perquè temen que els pobles d’Espanya o les nacionalitats de què parla la Constitució s’adonin que hi ha drets col•lectius reconeguts internacionalment. Per això han suprimit també les referències en aquest article a dos Pactes Internacionals fonamentals adoptats per les Nacions Unides, i ratificats per l’Estat espanyol, els han amagat sota l’alfombra, amb una referència genèrica als tractats internacionals. Per què? Segurament perquè ambdós tenen el mateix article primer que comença així: Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen també al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

Mirin, no es pot amagar la realitat eternament. Més tard o més d’hora l’article 1 de la nostra norma institucional bàsica, sigui un Estatut o una Constitució catalana, dirà que som una nació.

La transició i les seves pors ja fa temps que han passat. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, i els seus representants, afirmen majoritàriament que Catalunya és una nació i pensen desacomplexadament, en llibertat, que si això és una democràcia i som una nació, tenim dret a decidir. I la retallada de l’Estatut que han consumat se’ns fa insuportable, per dignitat, sí, però també perquè volíem que es capgirés un model de relació amb l’Estat que durant aquests 25 anys ens ha frenat en el nostre desenvolupament i en el nostre progrés, ha posat traves a la presa de decisions necessàries per als i les qui viuen i treballen a Catalunya. L’Estatut del Parlament de Catalunya ho recollia bé: nació, llengua, competències travades, grans infraestructures i finançament adequat, sobre la base que nosaltres recaptem els nostres impostos i bilateralment amb l’Estat decidim què valen els serveis que presta i la nostra aportació al desenvolupament d’altres territoris.

Aquest Estatut esquilat que sortirà avui d’aquí no és el que necessitàvem, per això no tindrà el nostre suport i continuarem treballant per recuperar el seu contingut.

(Si finalment no té el suport d’una majoria de ciutadans de Catalunya, caldrà tornar a posar sobre la taula l’Estatut del Parlament de Catalunya. Si finalment, és aprovat, tal com hem fet fins ara amb l’Estatut del 79, treballarem lleialment per evitar noves retallades i per ampliar-ne al màxim les competències i aconseguir més recursos. Alhora replantejarem amb força renovada la necessitat d’un pacte d’iguals amb l’Estat espanyol i la necessitat d’una majoria al Parlament de Catalunya capaç de portar-lo endavant, la necessitat de situar Catalunya, la nostra nació, a l’espai polític europeu amb les millors condicions i la màxima visibilitat i la necessitat d’una majoria al Parlament de Catalunya amb voluntat de fer-ho.) (Aquest paràgraf no l'he dit perquè m'havien demanat que no m'excedís del temps.)

Gràcies senyor president

Qui en parla -- TrackBack