Aquestes són les notes en què vaig basar la meva intervenció en defensa d'una part de les nostres esmenes al Títol IV de competències:

Gràcies, senyor president,

Sabíem que calia negociar i sabíem que per aconseguir algunes qüestions vertebrals, perquè el text que s’aprovés fos essencialment igual al del Parlament de Catalunya, com s’havia compromès el president Zapatero, caldria fer alguna concessió menor. Però, un cop comprovat com han deixat sense suc ni bruc el nucli de l’Estatut del Parlament, quan entrem en temes aparentment menors i veiem que també han deixat que el corc centralista anés rosegant el text, un es pregunta per què, a canvi de què.

Mirin, només en el capítol II del títol IV, els partits que donen suport al text han introduït almenys 14 limitacions de les competències de la Generalitat amb referències a la Constitució en almenys 12 articles, i 22 amb referències, gairebé sempre genèriques, a lleis estatals en 15 articles diferents. D’aquesta manera, s’obre la porta perquè moltes competències exclusives passin a ser-ho només de paraula, passin a ser una altra mena de competències compartides.

És el que han fet a l’article 118 d’associacions i fundacions, a més amb una reserva de llei orgànica. O en l’article 120 sobre regulació de l’organització de les caixes d’estalvi, que tenia a més l’aval explícit del Consell Consultiu de la Generalitat. O, per posar només un exemple més de la varietat de matèries afectades, en l’article 153, sobre polítiques de gènere, en què hom es pregunta no solament per què en polítiques per a la dona uns pretesos autonomistes, si no federals, també fan una reserva centralista, sinó que hom entén encara menys perquè els partits catalans han deixat grapejar una competència que ja estava clara en l’article 9.27 de l’Estatut del 79 amb referència a l’article 148 de la Constitució.

I no entrarem ara a contemplar els múltiples casos en què es limita o s’intenta limitar, amb procediments similars, les competències compartides i, fins i tot, les executives. Es pot augurar una litigiositat important, perquè des de Catalunya, almenys Esquerra intentarà evitar al màxim els efectes de la retallada. Deia Alfonso Guerra, rient-se a la cara de nosaltres, com fa massa sovint, que si tingués un fill el faria estudiar dret per especialitzar-se en aquest Estatut i que així tingués la vida assegurada.

Una altra tècnica de la retallada ha estat la limitació de la competència en relació amb la connexió territorial. M’explico. Es nega, per exemple, en l’article 118, la competència de la Generalitat sobre el règim jurídic d’associacions que tenen el seu domicili a Catalunya i que encara que no tinguin la majoria de la seva activitat a Catalunya tampoc no la hi tenen en altres comunitats autònomes. Tampoc no s’admet, en casos similars, la referència explicita a la competència sobre cooperatives, en l’article 124, ni sobre les mutualitats de previsió social no integrades en la Seguretat Social, en l’article 126. I en el cas del joc, en l’article 141, es limita taxativament la competència al desenvolupament de l’activitat exclusivament a Catalunya.

L’anàlisi detallada de les limitacions, els retalls que s’han fet a les competències reflecteix una pressió sostinguda dels poders centrals de l’Estat, de gent instal•lada als ministeris i altres òrgans centralitzats que no vol cedir poder, de gent que oblida o no vol saber que la Generalitat també és Estat, de gent que assumeix l’autonomia a repèl, amb un profund recel.

No és acceptable que en matèria de Seguretat, article 164, s’hagi introduït en l’encapçalament del llistat de les competències una referència a la supeditació a la legislació estatal i a més se suprimeixin les competències sobre expedició de documentació oficial, sobre lluita contra el frau fiscal o sobre execució del règim de tinença d’armes. I en aquest punt voldria fer una referència a la República, ja que es va repetint que mai no havíem tingut tanta autonomia com ara. Mirin, només faltaria que ara, després de 30 anys de democràcia no en tinguéssim més. El que és impresentable és que en algunes qüestions no tinguem ni aquella autonomia que es va carregar un règim criminal fruit d’un cop d’Estat emparentat amb el feixisme i el nazisme, i és el que passa per exemple en relació amb la Seguretat, per no parlar de Justícia. En l’Estatut del 32, l’Estat es reservava la policia de fronteres, immigració, emigració, estrangeria i règim d’extradició i expulsió, “tots els altres serveis de policia i ordre interiors de Catalunya”, s’hi deia literalment, “correspondran a la Generalitat”.

Tampoc no és acceptable que es vulgui limitar la competència exclusiva de la Generalitat sobre emergències i protecció civil, article 101, apel•lant a les competències de l’Estat en matèria de seguretat pública.

L’Estatut és una eina per acostar als ciutadans la decisió i la gestió dels afers públics, per resoldre els problemes quotidians de la gent, per fer polítiques socials, i resulta sorprenent que partits d’esquerra hagin acceptat que també s’hagin polit la primera competència que figurava en l’article 170 sobre treball i relacions laborals, la determinació d’un marc de relacions laborals propi, que tan molestava al senyor Piqué i que és una reivindicació històrica del moviment obrer de Catalunya, pel senzill motiu que és més pobre qui ha de viure a Catalunya amb un sou de 600 euros que qui ho fa en altres indrets de l’Estat. En relació amb les possibilitats de la Generalitat d’afavorir polítiques de millora de les condicions de vida dels treballadors en les nostres esmenes demanem que es torni al text del Parlament i es recuperi la competència sobre la gestió de les polítiques passives, particularment de les prestacions d’atur.

En relació íntima amb el tema de treball estan les competències en una qüestió estratègica per Catalunya, per al seu progrés i la seva cohesió social, com és la política d’immigració respecte a les quals demanem que es torni al redactat original del Parlament de Catalunya de l’article 138.3 perquè es garanteixi la bilateralitat en la imprescindible intervenció de la Generalitat en les decisions estatals sobre normes d’estrangeria, sobre acords internacionals, sobre totes les mesures administratives en immigració que afectin Catalunya, i, també, en la fixació del contingent de treballadors estrangers, en detall, que vol dir participació imprescindible en la fixació del nombre, l’origen i la capacitació professional dels treballadors que volen accedir al mercat de treball a Catalunya, d’acord amb les nostres necessitats.

Unes altres potes fonamentals de les polítiques socials, com són l’educació (article 131) i l’ensenyament universitari (article 172) també es veuen afectades per la retallada. Es redueix la competència sobre el primer cicle d’educació infantil (respecte al qual aprofito per subratllar que la bona gestió de la Conselleria d’Ensenyament ha fet que en dos anys s’hagin creat ja 22.000 places noves d’educació infantil a Catalunya). S’ha fet una redistribució general de temes que ha portat a fer saltar del llistat de la competència exclusiva al de la competència compartida la programació de la ensenyança, l’avaluació general del sistema educatiu, el règim de foment de l’estudi, de beques i d’ajudes (respecte al qual només es manté la competència exclusiva quan es fa amb fons propis, és a dir, que no s’accepta el traspàs de les beques) i la competència exclusiva sobre política de personal al servei de l’Administració educativa es dilueix en una ambigua “aprovació de directrius en matèria de recursos humans”, mentre la política de personal, expressada explícitament, passa a ser una competència compartida. A més, potser per compensar que s’ha respectat força el llistat de les competències compartides, s’ha introduït una innecessària referència a l’article 149.1.30 per emmarcar-les.

En Universitats se suprimeix la competència sobre el règim jurídic i el funcionament de les universitats públiques que queda reduït a l’aprovació dels seus estatuts, també es redueix la competència sobre beques i en relació amb els títols universitaris se suprimeix la competència executiva sobre l’homologació.

Finalment, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, em referiré a una qüestió de gran impacte i de gran importància simbòlica com el de la participació de les seleccions esportives nacionals de Catalunya en competicions internacionals. Han suprimit en l’article 134, i ho han acceptat grups que s’afirmen catalanistes, una simple referència al foment per part de la Generalitat d’aquesta participació. És molt simptòmatic de l’actitud reticent, per dir-ho suau, davant la nostra identitat nacional amb què s’ha abordat tot aquest debat estatutari a les Corts espanyoles. És molt simptomàtic que no es respecti ni la voluntat majoritària de la societat catalana que les nostres institucions fomentin la presència de l’esport català, de Catalunya a través dels seus esportistes al món. Però, saben què, estem farts de tanta prepotència i de tanta debilitat d’alguns, i continuarem des de totes les institucions on siguem ajudant les seleccions nacionals catalanes, donant-los suport perquè siguin reconegudes per les federacions internacionals, cosa a la qual l’estat espanyol no es pot oposar amb cap mesura jurídica.

És vergonyós que alguns, mentre es volen posar la medalla del pluralisme, estiguin posant tots els obstacles possibles a la visibilitat d’aquesta pluralitat fins i tot en coses aparentment tan innòcues com l’esport.

Som una nació i malgrat que ens vulguin mantenir invisibles no ho aconseguiran en cap àmbit.

No podem acceptar el text com l’han deixat després de tantes retallades a l’engròs i al detall.

Gràcies, senyor president.

Qui en parla -- TrackBack