El dia 7 vam fer un acte sobre l'Estatut a Torroella de Montgrí, amb l'assistència d'un centenar de persones (a la foto, de Xavier Agramont, d'esquerra a dreta: Josep M. Rufí, cap de llista d'ERC a les properes eleccions municipals, Joan Ridao, diputat al Parlament de Catalunya i Miquel Bofill, senador). El Punt se'n va fer ressò a la seva manera (aquí podeu veure la notícia) i per deixar constància aproximada del que hi vaig dir us transcric les notes que van inspirar la meva intervenció (amb referències específiques al tràmit del Senat i a la correlació de forces que hi ha en el Senat):

Bon vespre, gràcies per haver vingut,
Em referiré sobretot al moment en què som i al tràmit de l’Estatut al Senat, en Joan Ridao, pare de la criatura, us parlarà amb detall dels continguts.

Som en un moment important per al país, estem en un període de redefinició de les regles del joc dins l’Estat espanyol (i en part a Europa).

La primera ronda de l’Estatut a casa, al Parlament de Catalunya va tenir un resultat molt positiu des del nostre punt de vista si considerem la correlació de forces existents (23 diputats d’ERC sobre 135).

Tot l’arc parlamentari/PSC-CiU decantat cap a un plus de catalanisme: NACIÓ – LLENGUA – COMPETÈNCIES – FINANÇAMENT (Agència Tributària catalana que recaptaria tots els impostos, bilateralitat, cap referència als topalls de la LOFCA...). Tot això en un context en què un president espanyol (ZP) s’havia compromès a respectar el que aprovés el Parlament de Catalunya. Per a nosaltres això era fonamental.
Encara no hi havia/ha una majoria sobiranista/independentista al Parlament, però estem posant les bases pel dret a decidir.
Quan junts a Madrid els partits catalans van presentar l’Estatut, el país estava orgullós, unit i optimista.

La segona ronda és ara al Parlament espanyol. Mala cosa perquè el reconeixement de la seva capacitat per decidir per nosaltres (fruit de la correlació de forces a Catalunya) és el contrari del dret a decidir. El trencament del front dels partits catalans, del compromís de defensar el que havia sortit del Parlament en els seus continguts essencials i d’emplaçar ZP a respectar el seu compromís amb Catalunya, ha portat a un retrocés i a una alteració substancial dels continguts de l’Estatut aprovat pels representants del poble català. Primer la subsumissió del PSC dins el PSOE (són un únic grup parlamentari al Congrés de Diputats que va presentar una bateria d’esmenes que ha acabat desnaturalitzant en parts substancials el projecte d’Estatut) i, sobretot, després CiU, que ha prioritzat els seus interessos (de partit, de sectors socials dominants –caixes, opes, etc.-, d’influència a l’Estat...). Immediatament s’hi suma ICV de manera totalment acrítica, amb una por immensa a quedar-se descol•locada com a auxiliar parlamentari del PSC. S’ha reeditat d’alguna manera el pacte vergonyant de la transició, fet llavors sota l’amenaça fàctica de militars i altres poders encastellats en els aparells d’Estat o en les finances. Pacte que, com es veu, va marcar fins al moll de l’òs els partits de l’oasi català, aquells a qui tant ha molestat l’emergència i sobretot la consolidació d’ERC. Llavors ja van dir sí a un pèssim Estatut per a Catalunya, que ens ha limitat i ens ha fet perdre posicions en renda, en inversions, en serveis públics, en serveis socials, etc. en el conjunt de l’Estat.

El PSOE ha aconseguit amb la retallada del pacte amb CiU reunificar els seus, inclosos els més centralistes.

Només ERC està aguantant l’embestida i és un pol de referència polític per als molts sectors que no s’empassen la renúncia. La manifestació del 18 de febrer expressa ben clarament que una part important de Catalaunya no accepta aquell compromís.

Al Congrés amb coherència hem dit NO.

És un Estatut que com tots afirmen i difícilment podrien amagar porta el segell d’ERC i d’en Joan Ridao, perquè sense nosaltres ni tan sols s’hauria iniciat el procés, perquè la nostra contribució en la seva redaccció ha estat fonamental fins al mínim detall. Per això ens dol tant que li hagin trencat la carcanada/ la columna vertebral, especialment pel que fa a la definició nacional i al finançament, dos elements bàsics per a la nostra projecció de futur, per a la cohesió social i cultural del país.

El pacte Mas – ZP va ser totalment precipitat per l’agenda del PSOE, quan les negociacions de l’Estatut encara estaven verdes en punts essencials, tot estava emparaulat (fins i tot alguns avenços) però no hi havia res realment lligat. CiU claudica en nació i finançament, i la resta..., tot i que es mantenen alguns aspectes positius, va anar de baixada, amb constants referències a lleis estatals. Amb el pacte a la mà, el PSOE va respirar, ens farien beure a galet. Un finançament sense publicació prèvia de les balances fiscals només era possible firmar-lo si nosaltres teníem la clau de la caixa, és a dir recaptàvem tots els impostos i negociàvem bilateralment amb l’Estat, si canviava el sistema.

[Anècdota significativa: jo era a Madrid el dijous anterior al pacte Mas ZP, com a representant d’ERC en la mesa negociadora del títol de Justícia de l’Estatut i era clar en aquell moment que per part del PSOE no hi havia pressa en posar les propostes, i els acords a què s’anaven arribant, negre sobre blanc –a l’espera d’un pacte global que els donés més marge de maniobra en els detalls–, i per part de CiU es mantenien sense massa convicció posicions grandiloqüents, que dificultaven els acords amb totes les forces –a l’espera del pacte a banda dels altres entre ells i ZP, com es va veure al cap de dos dies, aquell dissabte nefast en què en 7 hores de converses Mas va malbaratar la feina de dos anys.]

Què farem ara al Senat?

En primer lloc, presentar un paquet d’esmenes essencials que recuperin els continguts de l’Estatut del Parlament de Catalunya, el nostre parlament, el nostre. Tampoc volem presentar cap esmena que pugui ser votada pel PP per entorpir el procés.

L’ideal seria que hi hagués un canvi del PSOEi que s’avingués a millorar el text del Congrés, però no és previsible. Els ha sortit baratet l’acord i no n’hi ha prou amb vagues promeses d’unes lleis sobre aeroports o sobre infraestructures al marge del text de l’Estatut.

En les condicions actuals, no podem acceptar tal qual el text que es va aprovar al Congrés amb el vot en contra d’ERC.

Alhora, procurarem deixar el mínim marge de maniobra perquè el PP continuí la seva forassenyada campanya contra Catalunya i votarem en contra del seu veto i contra totes les seves esmenes i les del PAR, i intentarem evitar que pugui capitalitzar en benefici propi un no del Senat.

Sí a l’Estatut del Parlament del Catalunya/No al fruit del pacte Mas–ZP.

El calendari al Senat:
24 d’abril, al matí reunió de la Comissió General de les Comunitats Autònomes per designar la ponència, que es reunirà a la tarda i si cal també el dia 28 (a la ponència l’Entesa té un vot i l’exercirà Ramon Aleu del PSC a favor del text del Congrés).
3, 4 i 5 de maig, debat a la CGCCAA (en són membres 50 senadors, i hi haurà una delegació catalana de 50 diputats del Parlament de Catalunya) (en nom de l’Entesa hi intervindran representants de PSC, ERC, defensant les nostres esmenes, i, possiblement, ICV).
10 i 11 de maig, Ple del Senat (La correlació de forces al Ple és la següent: Total de senadors 259 (la majoria se situa en els 130, si hi assisteix tothom), 125 del PP, 97 del PSOE, 16 de l’Entesa (10 PSC, 4 ERC, 2 ICV), 7 del PNB, 6 de CiU, 4 de CC, 4 del grup mixt (1 PAR, 1 EA, 1 BNG i 1IU). Al Congrés per motius divergents van votar no, d’una banda, ERC i EA, i de l’altra, PP. Si aquest vot es repetís al Senat, i tothom fos a la sala, hi hauria majoria de no. Ja ho he dit, intentarem evitar que el PP pugui capitalitzar en benefici propi un no del Senat

Cara al referèndum, en què es pronunciarà la societat catalana, estarem al costat dels ciutadans que es van manifestar el 18 de febrer al crit de som una nació i pel dret a decidir. L’horitzó nacional és el parlament sobirà i les relacions d’igualtat i d’integració amb els nostres veïns.

Hi ha una pressió molt forta sobre ERC. ERC no descarrilarà, ni cap a una banda ni cap a l’altra:
- Som força de govern i força parlamentària.
- Som una força que construeix la sobirania de Catalunya, un referent per als qui creiem que com a poble, com a nació, tenim dret a decidir.

Amb 23 diputats sobre 135 al Parlament de Catalunya, hem aconseguit arribar molt lluny, la consciència nacional és més forta, en aquests anys moltíssima gent ha assumit com a propis els arguments que fins fa poc només eren patrimoni de l’esquerra independentista. Podem ser optimistes.

Qui en parla -- TrackBack