Dissabte vaig intervenir amb aquestes paraules, aproximadament, en un acte a Palafrugell de solidaritat amb el poble saharaui:

Aquesta foto la vaig fer el 27 de febrer a Tifariti, en ple Sahara sota control del Front Polisario, després de la desfilada commemorativa del 30è aniversari dela República Àrab Saharaui Democràtica.
Aquestes noies segur que es mereixen un futur digne.

Bon vespre. Gràcies per la vostra assistència a aquest acte de solidaritat amb el poble saharauí.

El 27 de febrer vaig participar en la celebració del 30è aniversari de la RASD en els territoris lliures de la dominació de la monarquia marroquina, controlats pel Front Polisario al Sahara Occidental, en representació de l’Entesa Catalana de Progrés (que com ja sabeu és la coalició al Senat de l’esquerra catalana, PSC, Iniciativa i Esquerra, partit al qual pertanyo).

A Catalunya sempre ens ha revoltat la injustícia que va cometre l’Estat espanyol , i la comunitat internacional, en deixar abandonat i indefens el Sahara davant l’expansionisme, la violència i el despotisme de la monarquia marroquina.

Aquests dos darrers anys he tingut en diverses ocasions la responsabilitat de defensar en el ple del Senat en nom de l’Entesa la causa del poble saharaui, però encara mai no havia estat al Sahara. Havíem d’anar al Sàhara ocupat amb una delegació parlamentària de les Corts, però segurament ja deveu saber que els ocupants marroquins no van acceptar de deixar-nos llibertat de moviments i no hi vam anar.

Tots els que ja hi heu estat sabeu l’impacte que produeix no solament en la consciència política, sinó també en el terrenys més purament humà, el contacte directe, persoanl, amb aquests homes, dones, nens, nenes... víctimes del colonialisme, expoliats, desplaçats de les seves terres, nascuts ja molts en un exili sense recursos propis, vivint en unes condicions molt precàries, sense possibilitats de desenvolupar una economia productiva... però sempre amb una gran dignitat, confiats en la força de la raó que tenen, en la força de la fraternitat i la solidaritat.

La veritat és que te’n tornes preocupat per si nosaltres, la nostra societat, sabrem estar a l’alçada.

Vam ser a les poblacions de refugiats en territori argelí properes a la ciutat de Tindouf.
d’Aaiun i 27 de febrer, vam poder-hi constar els estralls causats per les pluges torrencials d’aquest hivern sobretot en aquesta darrera dita 27 de febrer, on per cert té casa el president Abdelaziz. Hi havia moltes cases de fang totalment en runes i ens explicaven com tota la gent es va haver de refugiar en uns turonets que hi ha en mig de la població mentre veien impotents com la pluja destruïa bona part de les seves magres pertinences. És evident que hem de fer més per ajudar la població refugiada que depèn totalment de l’ajuda internacional, i hauríem d’aconseguir que les nostres institucions s’hi comprometessin més, en projectes concrets. La veritat és que vaig quedar força impressionat per la presència solidària del País Basc encapçalada pel seu propi govern. El mateix llibre que presentem avui és editat amb el suport principal del Govern basc.

En íntima relació amb el problema humanitari, hi ha la quüestió política. Per això el Front Polisario va tenir un interès especial perquè les delegacions internacionals ens endinséssim en territori saharauí alliberat, vam fer prop de 350 km de desert (gairebé 9 hores botant a cavall d’un tot terreny) fins a Tifariti, a escassos km del mur i dels camps de mines de l’exèrcit d’ocupació marroquí. Allà sota la presidència de Mohamed Abdelaziz i del seu govern, els saharauís van fer una demostració davant la comunitat internacional de voluntat de permanència i de vitalitat cultural. Una demostració armada, amb desfilada militar, amb alguns tancs petits, bateries antiaèries i l’explosió controlada de mines antipersones com a mostra que no es rendeixen davant un enemic molt més potent però sense la seva motivació.

Mala peça al teler. La via armada no és una solució, segurament no ho és mai, però a més aquí hi ha una desproporció de forces considerable (i ningú no vol que esdevingui un conflicte regional). Alhora, però, la solució diplomàtica està bloquejada. Marroc ha desafiat la comunitat internacional incomplint les resolucions i el Pla Baker. Ara hi ha una nova maniobra en curs la d’una pretesa autonomia del Shara dins la monarquia i l’Estat autocràtic marroquí, cosa totalment inacceptable. Però aquí hi ha massa irresponsabilitat respecte a una descolonització no acabada i massa interessos amb el Marroc, i comencen a sortir veus que volen fer-nos creure que al Marroc hi ha una certa obertura i que aquesta mena d’autonomia atorgada podria ser una sortida (Duran i Lleida president de la Comissió d’Exteriors del Congrés va fer alguna declaració en aquest sentit, ell que fa mèrits a costelles nostres per ser ministre).

És evident que l’única solució posible és la democràcia al Marroc i al Sahara. I al Sahara el primer pas democràtic és l’autodeterminació; sense això tampoc el poble marroquí progressarà ni avançarà en la democràcia.

En una trobada que vam tenir amb alts responsables saharauis i amb el president de la RASD, Mohamed Abdelaziz, que per cert em va transmetre les seves salutacions al poble català, ens demanaven que ens mantinguéssim fidel a la demanda de l’autodeterminació i que féssim els posssibles perquè el govern espanyol faci passes efectives per al reconeixement de la RASD.

Acabaré amb paraules del discurs que va pronunciar a Tifariti, el 27 de febrer, Mohamed Abdelaziz:

“El Regne de Marroc no solament refusa de forma clara i pública el principi d’autodeterminació del poble saharaui, sinó que està actualment especulant, amb una nova maniobra, que ha anomenat autonomia.

“(...) Amb la commemoració del 30 aniversari a la localitat de Tifariti alliberada, el poble saharaui està transmetent un altre missatge claríssim a la comunitat internacional, consistent en què no hi haurà solució possible sense un respecte a la voluntat dels saharauis en l’exercici de l’autodeterminació, mitjançant un referèndum lliure, just i transparent.”

Qui en parla -- TrackBack