Ahir, dimarts 7 de març, l'exministre franquista va prendre possessió del seu escó com a senador autonòmic de Galícia pel PP. Com passa massa sovint quan vius un fet en directe, la premsa, amb alguna excepció, o fabula o parla d'oïdes. El País: "el nuevo senador fue aplaudido por todos los parlamentarios". El Periodico: "el Senado en pleno aplaudió ayer la incorporación formal de Manuel Fraga". La Razón: "Fraga jura su acta de senador (...) con una ovación unánime". Doncs no, no és veritat. La meitat del quadre, la descriuen l'ABC, en un peu de foto: "el presidente fundador del PP recibe en el Senado el aplauso de sus correligionarios puestos en pie", i La Vanguardia: "Fraga juró su cargo en medio de aplausos y con los senadores del PP de pie". L'altra meitat va ser que molts escons dels altres grups eren buits, que la majoria dels senadors dels altres grups que hi erem no vam aplaudir, amb algunes excepcions del PSOE i de CiU, entre les quals la de la senadora per Girona.

Com a demòcrata, no trobo que sigui una satisfacció que sigui membre del Senat un exministre franquista que, entre moltes altres maldats, va participar en consells de ministres que ratificaban sentencies de mort, com la de Grimau, o que en el primer govern després de la mort de Franco era vicepresident per a Interior i Governació, amb la funció principal d'aturar l'onada democràtica que ocupava el carrer, que exercint aquestes funcions va donar cobertura als assassinats per la policia de 5 treballadors que s'havien tancat en una església de Vitòria el 3 de març de 1976 i va pronunciar aquella frase tan expressiva del seu tarannà autoritari: "la calle es mía" i que tan bé lliga amb les seves recents declaracions de comprensió envers Tejero i els colpistes del 23 F. La seva participació en la redacció de la Constitució no crec que el redimeixi de les seves responsabilitats anteriors, sobretot perquè mai no se n'ha penedit; al contrari, segurament la seva actuació en la transició té més a veure amb les limitacions de la ruptura amb el passat i del procés de democratització i de federalització de l'Estat que no pas amb el seu avenç.

És clar que prefereixo que ara estiguin en el joc democràtic, però encara sería millor que hi hagués un partit de dretes democràtiques que jubilés aquests personatges del passat, que tingués un discurs més moderat en els continguts però també en el to i les formes, i també que fossin capaços de condemnar la dictadura franquista i els seus crims.

Qui en parla -- TrackBack