Fa 30 anys de la mort del dictador, però encara perviuen massa vestigis del règim franquista; vestigis materials en forma d’escuts, estàtues... que no serien gaire preocupants si no fos perquè la seva pervivència reflecteix una barreja de desconeixement, d’ignorància, sota una capa d’indiferència, de por encara larvada en moltes consciències i, sobretot, de vestigis morals, polítics i institucionals del franquisme.

Enmig de molta ferramalla, aquests dies he sentit a dir algunes coses que conviden a la reflexió:

Franco mor el 20-N del 1975, però la història del franquisme no acaba ni de bon tros aquell dia. De fet, el franquisme no és vençut políticament de manera fefaent fins que se celebren les primeres eleccions democràtiques (que tampoc no ho eren del tot ja que per exemple no hi va poder concórrer amb els seves sigles ERC que no havia estat legalitzada perquè era un partit republicà).

La instauració de la Monarquia va ser fruit de la legalitat franquista. Va ser legitimada pel pacte de les forces polítiques que redacten la nova Constitució espanyola, però els ciutadans mai s’han pogut pronunciar explícitament sobre la monarquia.

El suport de l’Església catòlica a la dictadura de Franco, fins als límits avui més inversemblants, és un dels factors fonamentals que expliquen la seva llarga durada. Algunes actituds de l’actual jerarquia catòlica estan arrelades en aquesta tradició de vinculació de l’Església catòlica amb l’Estat. Els privilegis, notablement econòmics, que encara té l’Església catòlica vénen de l’època franquista, de l’època en què els bisbes saludaven amb el braç enlaire el dictador i beneïen les seves armes.

Franco va fer durar la guerra deliberadament i la va conduir com una guerra d’extermini dels seus enemics, extermini de les idees, les cultures, les organitzacions i extermini de les persones: demòcrates, liberals, comunistes, anarquistes..., catalans, bascos, gallecs (de llengua i condició nacional catalana, basca, gallega). Va fundar sobre milers de morts i d’empresonats un règim de terror, de por, que no té ni comparació amb el d’algunes dictadures llatinoamericanes de què tant parlem, amb raó. Aquesta por és una de les explicacions de la durada del règim franquista. Només cal recordar que els famosos papers de Salamanca, confiscats el 1939, van ser utilitzats per elaborar fitxes personals fins l’any 1958 i que es van arribar a obrir tres milions de fitxes per a la persecució política de fets anteriors a 1939 en un país que tenia entre 26 i 28 milions d’habitants.

Encara no hi ha hagut un reconeixement al més alt nivell de l’Estat de la il·legalitat de l’aixecament militar del 36 i de totes les accions del règim que infantà. No hi ha hagut una reparació legal, moral i material de les víctimes. Per als catalans, el més significatiu és que encara no s’ha revisat el judici de Lluís Companys, no s’ha anul·lat la seva condemna de mort i no s’ha demanat perdó per la seva execució. No solament això sinó que es permet l’apologia del franquisme i del terrorisme que va practicar, es permet l’existència de la Fundació Francisco Franco, etc. ERC i IC han presentat projectes de llei sobre la memòria històrica d’aquests anys; ja veurem on quedaran les promeses del PSOE de tancar de manera valenta aquesta qüestió.

La Generalitat de Catalunya segurament és l’única institució de l’actual Estat la legitimitat de la qual és explícitament reconeguda com a anterior al cop d’Estat militar del 1936 i a la guerra, en virtut del decret de 1977 que la “restablia” i revocava els decrets franquistes de 1938 contra Catalunya. Totes les altres o han estat creades després de la mort de Franco o vénen de l’Estat franquista i s’han anat transformant, particularment significatiu és el cas de l’exèrcit o el de l’aparell judicial, on abunden les concepcions centralistes i unitaristes de l’Estat, per exemple.

Franco va mantenir allunyat l’Estat espanyol de la democràcia, la modernització i el progrés econòmic europeu; és a dir, el règim franquista és responsable directe de l’endarreriment econòmic i social de l’Estat espanyol durant dècades i que encara dura en molts camps. Els beneficis del “desarrollismo” són una fal·làcia, són el fruit d’una tímida obertura a l’exterior, que s’hauria produït molts anys abans si hi hagués hagut un règim democràtic, i a més amb uns costos socials molt menors (només cal recordar com vivien els milers d’immigrants que venien a treballar a Catalunya).

La del franquisme com a sistema polític, era la crònica d’una mort anunciada. Les noves generacions li havíem perdut la por i la pervivència del règim franquista era un fre al desenvolupament econòmic, social i cultural que fora d’una casta d’”enxufats” ningú ja no volia, un anacronisme i un obstacle per a la incorporació plena a Europa. La mort física del dictador ho va afavorir i tothom se’n va alegrar; fora dels seus torturadors, la seva pròpia família: s’ho va ben merèixer!

Franco no es va inventar res. Va reciclar tot el que hi havia de més nefast en la tradició espanyolista centralista, uniformadora, clerical... I això es particularment cert pel que fa a Catalunya. Com diu Francesc Ferrer va reprendre un feina que va començar com a mínim amb els Borbons el 1714. És un mal que ve d’Almansa. Us recomano la lectura del seu article en El Punt d’aquest 20-N. Segurament, el que s’anomena franquisme sociològic que dóna suport al PP segueix bevent d’aquestes fonts.

Qui en parla -- TrackBack