La remullada (fragment)

Aquell estiu va fer una calor com no s’havia vist mai. Els rius baixaven sense aigua, els aiguamoixos s’eixarreïen i els camps estaven ressecs. Als ramats els costava trobar herbes entre les pedres rostides. Ningú no recordava l’última vegada que havia plogut. A la nit, eren pocs els que s’adormien sense dificultats. La mare, que feia poc havia perdut l’home a Cuba, sortia a estirar les cames pels voltants del castell de Begur. Quan li havia tocat una mica l’aire, tornava a casa i provava de dormir.

Una nit en què la xafogor no s’aguantava, la mare va pujar al castell. Sota la incerta llum de la lluna, esguardava la mar fosca, els Pirineus llunyans i la silueta de massís del Montgrí, que recorda un bisbe adormit, amb la mitra, el castell que fa d’anell i el tronc que és el Mont Pla. No passava ni un alè d’aire.

De sobte, la mare va veure que la silueta del bisbe s’esborrava. Va intentar fixar els ulls en el perfil fosc del massís. Sí, la part central del massís es movia. I, més avall, els dos penyals coneguts com les Maures semblava que es regiraven. Però si les terres es movien, era estrany que a Begur tot continués tan quiet. Pel que es podia veure sota la llum de la lluna, aquell fenomen geològic només afectava el Montgrí.

En aquell moment les dues Maures van començar a refregar-se suaument l’una contra l’altra. Al mateix temps, la muntanya d’Ullà es desenganxava de terra, i la muntanya del castell es desplaçava de mica en mica cap a ponent. Una immensa onada va sacsejar el Mont Pla en la mateixa direcció: un nou turó es movia en silenci, de baix a dalt. La mitra es va aixecar una mica més, seguida de la panxa. Ara ja no hi havia dubte: el bisbe es llevava.

Les tres muntanyes formaven una columna: la d’Ullà al capdamunt, al dessota la panxa –amb el castell enganxat com una paparra, sostenint-se verticalment- i el Mont Pla. De sota el bosc de pins van emergir finalment les Maures –els peus-. Quan va ser dret, el bisbe va semblar més estrafet que mai. El cap molt gros –amb una mitra desproporcionada-, el tronc petit i les extremitats llarguíssimes calçades amb unes Maures, que semblaven picades a cop d’escarpa, però que li donaven una gran estabilitat. Amb quatre gambades va ser a l’aigua. No va nedar. Es va limitar a asseure’s més enllà de les Medes, on es va submergir sencer, com si estigués en una banyera. De l’aigua en sobresortien les formes primigènies que coronen les tres muntanyes: la piràmide, l’esfera i el quadrilàter. Després va tornar al seu lloc, va ficar les cames sota el bosc de pins, creant la mateixa onada que abans però en sentit invers, fins que les Maures van retornar al seu lloc original. A continuació la mitra, el cap i l’esquena van recuperar el contacte amb el terra i tot va semblar com abans. L’operació completa no havia durat ni mitja hora.

Fragment d'un conte de Vicenç Pagès i Jordà recollit en el seu llibre El poeta i altres contes, Premi Mercè Rodoreda 2004 (Proa, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005).

La foto que he triat per acompanyar aquest episodi marítim del Montgrí és de la variant montgrinenca d'un fòssil marí de fa prop de 100 milions d'anys; és a dir, algun dia el Montgrí va jeure realment al fons del mar i sembla que en formar-se els Pirineus va emergir i va desplaçar-se lliscant fins la seva actual ubicació.
Referència científica:
L’Aspidiscus felixi var. montgrinensis és un fòssil d’un corall colonial que va viure al cretaci superior (aproximadament entre 100 i 65 milions d’anys). Tenia forma discoïdal, amb el dors cobert de crestes radials i la base plana, amb una membrana amb cercles concèntrics. Tot i que en el mateix lloc s’han trobat altres fòssils del gènere Aspidiscus, el montgrinensis presenta una distribució especial de les crestes del dors, que el fan que sigui una espècie pròpia del massís del Montgrí. La seva vida transcorria en un medi marí, relativament profund. Com tots els coralls, a la seva vida tenia dues fases: una pelàgica o lliure i una altra bentònica o fixa al fons marí.

Qui en parla -- TrackBack